Costa d’Ivori viu un període de greu inestabilitat política, que ha revifat la guerra civil en aquest país africà, arran de la celebració d’eleccions presidencials el darrer 28 de novembre. L’escalada de la violència, que ha provocat al voltant d’un milió de desplaçats a l’interior del país que fugen de la ciutat d’Abidjan, ha tingut com a causa el rebuig del president sortint, Laurent Gbagbo, a cedir el càrrec al seu rival Alassane Ouattara, internacionalment reconegut com a guanyador de les eleccions presidencials que eren una part clau del procés de pau a Costa d’Ivori.
Ouattara va ser anomenat vencedor de les eleccions per la Comissió Electoral Independent (CEI). Tot i això Gbago no va reconèixer els resultats i ambdós van jurar el càrrec com a presidents ivorians. Ouattara compta amb el reconeixement de la CEI i de l’amplia majoria de la comunitat internacional mentre Gbago té el recolzament del Consell Constitucional i de les forces armades del país. Aquest enfrontament institucional ha portat Costa d’Ivori a un conflicte armat intern que ja ha provocat milers de morts i desenes de milers de refugiats, que segons l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) podrien arribar a 250.000 d’aquí a un parell de mesos. Gran part d’aquestes persones refugiades, es calcula que unes 130.000, han arribat a la veïna Libèria, un dels països més pobres de l’Àfrica.
[+ info]
Des de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que és un espai de solidaritat per excel·lència, volem manifestar el nostre suport al poble japonès. Japó i Catalunya han compartit molts projectes durant les darreres dècades. En aquest moment difícil, molts catalans i catalanes ens han fet arribar la seva voluntat de reiterar aquesta amistat. Obrirm doncs aquest espai perquè tothom pugui manifestar aquesta solidaritat, amb el comprimís que l’ACCD farà arribar tots els missatges a les autoritats japoneses.
Carles Llorens – Director general de Cooperació al Desenvolupament
L’onzena edició del Fòrum Social Mundial s’ha celebrat a Dakar del 6 a l’11 de febrer i ha comptat amb una participació africana molt significativa, “massiva” segons el Comitè Organitzador del Fòrum a l’acte de clausura.
Prop de la meitat de les més de 1.000 organitzacions presents a Dakar eren africanes, amb un pes important de les xarxes, tant de delegacions africanes de xarxes internacionals, com La Via Campesina, Habitat International Coalition (HIC), Marxa Mundial de Dones, CATDM, etc., com també de xarxes exclusivament africanes i, en especial, senegaleses i de l’Àfrica Occidental, que en molts casos participaven per primer cop en un espai com el FSM i ho feien a través de la organització i participació en tallers i assemblees i també de la presència als estands per donar a conèixer la seva activitat i fer contactes.
El fet que el FSM s’hagi realitzat per tercera vegada a l’Àfrica subsahariana (després del FSM policèntric a Bamako el 2006 i el FSM a Nairobi el 2007) és important per a la regió: s’està articulant un moviment al voltant del Fòrum (el procés més clar és el Fòrum Social africà, que ja porta cinc edicions) i fomenta l’intercanvi d’experiències i el treball en xarxa de les organitzacions i moviments socials africans, amb el potencial transformador que tenen aquest tipus d’iniciatives.
[+ info]
El món ha descobert que els oasis dels anomenats països àrabs (encara que no sigui la millor accepció per a descriure’ls) es basaven simplement en la repressió i l’autoritarisme. L’estabilitat aparent ha esclatat a través de la presa dels carrers per part de la població indignada, farta de la manca de llibertats i de la perpetuació de les desigualtats i la pobresa.
Tunísia, primer, i Egipte després han tret el vel informatiu d’aquests països a on semblava que hi havia “democràcies” més o menys consolidades. A on, fins i tot, els partits únics governants a Tunis i a El Caire pertanyien a la Internacional Socialista, compartint espai amb socialdemòcrates europeus. Aquesta façana era falsa. La dissensió era reprimida en aquests dos països i, fins i tot a Egipte l’estat d’excepció militar estava vigent des de la mort d’Anuar el-Sadat, trenta anys enrere.
Curiosament, la majoria de països a on hi ha hagut protestes més o menys velades són aliats d’Occident, que ha mirat cap a una altra banda mentre els interessos geoestratègics fossin favorables. Jordània i el Iemen han viscut protestes i canvis de govern, mentre que el Marroc i Aràbia Saudita han apagat l’encesa de la protesta amb tímides reformes. I el fet que demostra la profunda voluntat democratitzadora transversal és que països gens pro-occidentals, com Líbia i Síria també s’han trobat en la mateixa tessitura.
[+ info]
Els primers resultats del referèndum confirmen que la població del Sudan del Sud ha votat massivament a favor de la independència. Aquest país ric en recursos naturals, disputats per diverses potències mundials, amb un 90% de pobresa i analfabetisme i un 33% de la població patint fam crònica, haurà de trobar estratègies de desenvolupament equitatives i de justícia social.
Alhora, més enllà de les millores d’infraestructures i capacitats, el nou estat haurà de superar el llegat de la cultura de la guerra i l’autoritarisme, promoure la cultura de la pau així com establir i consolidar les institucions democràtiques. També haurà de trobar mecanismes per establir la seva pròpia agenda política com a nou estat i no caure en els interessos d’empreses multinacionals així com de diverses potències occidentals i emergents.
Ara en Lawrence, té un nou paper clau a jugar, és el president de la Comissió de Drets Humans del Sudan del Sud, l’òrgan responsable de vetllar per al compliment efectiu dels drets humans al futur jove estat.
[+ info]
