Sou a:
- Inici
-
Cercant 'Mediterrània i Àsia'
El món ha descobert que els oasis dels anomenats països àrabs (encara que no sigui la millor accepció per a descriure’ls) es basaven simplement en la repressió i l’autoritarisme. L’estabilitat aparent ha esclatat a través de la presa dels carrers per part de la població indignada, farta de la manca de llibertats i de la perpetuació de les desigualtats i la pobresa.
Tunísia, primer, i Egipte després han tret el vel informatiu d’aquests països a on semblava que hi havia “democràcies” més o menys consolidades. A on, fins i tot, els partits únics governants a Tunis i a El Caire pertanyien a la Internacional Socialista, compartint espai amb socialdemòcrates europeus. Aquesta façana era falsa. La dissensió era reprimida en aquests dos països i, fins i tot a Egipte l’estat d’excepció militar estava vigent des de la mort d’Anuar el-Sadat, trenta anys enrere.
Curiosament, la majoria de països a on hi ha hagut protestes més o menys velades són aliats d’Occident, que ha mirat cap a una altra banda mentre els interessos geoestratègics fossin favorables. Jordània i el Iemen han viscut protestes i canvis de govern, mentre que el Marroc i Aràbia Saudita han apagat l’encesa de la protesta amb tímides reformes. I el fet que demostra la profunda voluntat democratitzadora transversal és que països gens pro-occidentals, com Líbia i Síria també s’han trobat en la mateixa tessitura.
[+ info]
Els darrers temps han escalfat la situació al Sàhara Occidental. La vaga de fam de l’Aminetu Haidar, les detencions d’activistes de Drets Humans o el toc de queda imposat a la població dels territoris ocupats ha acabat culminant en una manifestació no violenta de protesta per una vida millor i un reconeixement real d’uns drets i llibertats bàsiques.
L’establiment d’un campament de la Dignitat d’Al-Aiun ha estat una expressió més de la fatiga d’aquesta població, que es manifesta com una societat civil independent i s’ha aixecat com una sola veu que ha dit prou i que vol solucions al deteriorament d’aquesta situació. Ha quedat en evidència la poca consistència de la proposta oficial d’autonomia en una població a qui no se li assegura el mínim respecte als drets civils. La població que viu al Sàhara occidental està més dividida que mai entre autòctons i colons. I la idea d’una convivència pacífica i justa es troba més lluny que mai.
[+ info]
Entrar a Gaza és un malson. Una fortalesa militar et barra el pas i uns jovenets jueus de molt bon veure et diuen fredament, quan demanes per entrar, que esperis. Pots esperar una, dues, tres o més hores…. Et miren i remiren i t’assalten a preguntes, algunes tan absurdes com el nom de pila del teu pare i del teu avi, no fos cas que es diguessin Mohamed o Mustafà… Però tant és: si et dius Núria, també és motiu alarmant de sospita i et pot costar l’entrada! (ves per on, en àrab també existeix aquest nom!).
La benvinguda a Gaza és un passadís enreixat d’un quilòmetre de llarg per on has de passar, saltant els diferents obstacles: controls de seguretat, més interrogatoris, escàners de bosses i càmeres que et segueixen com l’ull que tot ho veu… Un tracte surrealista i humiliant en nom de la seguretat… En aquest sentit, Gaza és una presó. I el visitant, un intrús, possible delinqüent que cal molestar, desgastar i intimidar amb soldats armats fins a les dents, perquè se li passin les ganes de tornar-hi.
[+ info]
En Hassan és un palestí que viu amb la seva família en una casa a la ciutat vella d’Hebron, a Cisjordània. De fet, els colons jueus han anat creant colònies per tota la ciutat, de manera que els palestins sobreviuen en una quarta part de la ciutat vella. Una quarta part que han de defensar activament perquè els jueus no els facin fora i se l’acabin fent seva.
Una manera de resistir és rehabilitant i habitant les cases velles de la ciutat perquè els palestins hi puguin viure dignament, programa amb el qual col·labora l’ACCD. Però no és fàcil viure en aquesta zona, on dia a dia els colons jueus no només van ocupant cases i territoris palestins, sinó que els fan la vida impossible.
En Hassan i els seus amics han hagut de posar una reixa damunt el carrer on tenen la botiga, perquè els israelians, des dels balcons, llençar pedres, cadires i tota mena d’objectes als palestins quan passaven pel carrer, amb total impunitat per part de l’exèrcit israelià que patrulla permanentment per la ciutat i la té presa. És una estratègia més de mobbing dels colons per provocar en Hassan i els seus, aconseguir que marxin i ocupar ells el territori palestí.
[+ info]
Cada convocatòria d’eleccions al Marroc esdevé un exercici de disseny estratègic del règim imperant. Poc abans de la crida a les urnes, es poden apreciar els senyals que determinen la baraka (la sort) en el camí dels guanyadors. Sempre es poden llegir entre línies els discursos del rei, els darrers moviments dels representants polítics o la creació d’última hora de nous partits polítics.
En les eleccions municipals del 12 de juny tot apuntava al triomf del PAM (Parti Autenticité et Modernité), que comptava amb la benedicció reial. Aquest és un partit tecnodemòcrata dissenyat a mida per palau fa poc més de deu mesos. El seu líder, exdelegat del Ministeri de l’interior i company d’escola del rei, Fouad El Himma, te l’encàrrec reial de recuperar l’interès de la ciutadania en la política i guanyar espais buits que perillosament estan sent ocupats per ideologies de caire islamista.
Aquest nou disseny democràtic s’ha posat de manifest en uns resultats electorals amb rerefons de palau reial i en el desplaçament de velles fórmules polítiques tradicionals que ja no convencien. Junt amb la davallada general dels partits tradicionals, ha estat significatiu el descens del PJD (partit islamista) com a sisena força amb el 6% dels vots.
[+ info]
