Blog de l'Escola » La formació semipresencial: objectiu o camí?


  • 12:06
  • 11

La formació semipresencial: objectiu o camí?

De la mateixa manera que no dubtem que s’ha de ser especialment curós a l’hora de fixar els objectius d’aprenentatge de qualsevol acció formativa, o que hi posem una atenció especial a descriure els destinataris d’una formació, la tria de la modalitat també s’ha de tenir ben present a l’hora de planificar una activitat. Per decidir-la, cal tenir en compte, molt especialment, quatre aspectes: els objectius concrets a aconseguir, les competències que cal treballar durant el curs i que cal assolir, les característiques de les persones destinatàries (nivell de coneixements, perfil professional, interessos, localització geogràfica…) i els recursos de què es disposa.

La formació virtual i la presencial tenen els seus avantatges i els seus inconvenients, però no són, en termes absoluts, l’única sortida.

Entenem la formació semipresencial com una metodologia que combina en una mateixa activitat formativa dues modalitats d’aprenentatge: les sessions presencials i el treball en entorn virtual. També se l’ha volgut anomenar formació híbrida, formació mixta, blended learning o b-learning (per als que no tradueixen de l’anglès). Prengui el nom que prengui, el que és important és que ofereix a aprenents i docents la possibilitat de treballar per construir conjuntament el coneixement, i permet, gràcies a la interacció en diferents suports, enriquir el diàleg i afavorir l’aprenentatge globalment, ja que dóna un ventall més ampli de solucions adequades a cada acció formativa.

En un món en què les tecnologies tenen ja un pes important en tots els àmbits de la comunicació, fet que ha portat a modificar fins i tot les maneres de gestionar el coneixement de les persones, la formació, formal o informal, no pot quedar enrere. La facilitat d’accés a aquestes tecnologies i l’immens camp de possibilitats de compartir aprenentatges que ens obren fan que sigui, ara ja, imprescindible, incorporar-les a la formació presencial, no solament pel que fa als recursos sinó també a les estratègies.

Molt probablement, d’aquí a un temps no gaire llunyà, les persones assistents a una activitat formativa no recordaran si l’han dut a terme en aula virtual o de manera presencial, perquè la formació es concebrà com un conjunt d’activitats en contextos diferents; el context es decidirà, com dèiem més amunt, segons els objectius de l’activitat i sense cap altra consideració. Tot i així, encara queden dubtes per esvair: la formació semipresencial arribarà a substituir la formació presencial? És només un camí per portar els aprenents cap a la formació íntegrament virtual? Què en penseu?

11 comentaris en aquest article

  1. Aran ha respost el 17 Abr 2012 a les 10:29

    Les TIC permeten a l’alumnat (i als formadors) realitzar activitats formatives amb flexibilitat d’horaris i d’emplaçament, això és una gran virtud de la formació a distància. Tot i això, segueixen existint moltes capacitats i coneixements que requereixen de la presencialitat per a assolir-les d’una forma correcta.

    La semipresencialitat és, per tant, una modàlitat de formació que pot donar resposta a aquesta necessitat de presencialitat i de llibertat d’horaris i llocs.

  2. Carme Font ha respost el 17 Abr 2012 a les 11:18

    A mi em sembla que estem en un moment en què les TIC ja han assolit un nivell de desenvolupament important. Per tant, és ben possible que les activitats formatives es puguin dur a terme combinant el mètode presencial i l’entor virtual. Això no obstant, sempre depèn dels aprenentatges concrets, que poden afavorir usar una o altra metodologia.

  3. Miquel Àngel Abril ha respost el 17 Abr 2012 a les 11:23

    Desprès d’haver viscut personalment l’experiència de participar com alumne en algunes formacions semipresencials, i tenint la perspectiva també des de la besant professional com a gestor de la formació, entenc aquest format com un camí, no com una finalitat en sí mateixa.

    Un camí que pot donar uns resultats molt enriquidors en l’objectiu de construir un context que ens ajudi a millorar els objectius docents (i els resultats, és a dir les transferències al lloc de treball), sempre i quan el format guardi una coherència i una intencionalitat en el disseny de l’acció.

    Estem totalment d’acord que els formats presencials i virtuals, tenen característiques diferenciades i, per tant, avantatges i inconvenients si els comparem per separat. El fet és que la combinació d’ambdós formats esdevé una solució molt potent que encara, probablement, pot donar mol més de sí.

    La finalitat, em sentit ampli, és la d’acompanyar de la manera més efectiva possible en el desenvolupament dels nostres companys i el camí és una eina que canvia, i canviarà, sempre. Afortunadament oi?

    Salutacions!

  4. EAPC ha respost el 17 Abr 2012 a les 11:27

    Gràcies pels vostres comentaris! Com dieu, tots els formats tenen característiques diferenciades, avantatges i inconvenients… però creieu que, com apunta Aran, hi ha matèries que requereixen presencialitat? Això vol dir que no es poden impartir virtualment, o permeten la combinació? El debat és obert!

  5. Josep Anglès Olivé ha respost el 17 Abr 2012 a les 16:00

    Comparteixo tant el contingut de l’article com la major part dels comentaris que s’han expressat. A nivell conceptual, trobo molt encertat el comentari del Miquel Àngel quan diu que el “format” d’aprenentatge semipresencial és “un camí i no una finalitat en si mateixa”. Des d’aquest punt de vista, crec que seria un error establir un patró únic de formació en una sola de les modalitats d’aprenentatge (de fet, penso que és una qüestió compartida per tots el comentaristes) i que la clau és aconseguir adaptar a la modalitat a les situacions concretes que es plantegin.

    No obstant això, la flexibilitat i la versabilitat que ofereix la modalitat semipresencial fa que sigui, des del meu punt de vista, la més potent o, com a mínim, la que té més possibilitats de ser escollida en una majoria de casos. Tot i que la presencialitat no té perquè ser un factor imprescindible, sí que aporta un plus de proximitat i de més acostament als alumnes, que la semipresencialitat també permet.

  6. Assumpció Salat ha respost el 17 Abr 2012 a les 16:22

    A mi em sembla que es un camí, com molt bé dieu, i que l´avanç de la tecnología facilitarà que aquesta mena de formació sigui cada vegada més prpera a l´alumne i més semblant als processos presencials. Nosaltres des del nostre centre acabem ara fa poc d´impartir un curs de I. Emocioanal virtual i la veritat es que estem força contents amb els resultats…i amb molts ànims de seguir-ho fent.

  7. Miquel Àngel Arasa ha respost el 17 Abr 2012 a les 18:42

    Jo en sóc absolutament partidari. Penso que es necessita l’escalfor de la presencialitat, però la virtualitat és autoaprenentatge, requereix un esforç i i una voluntarietat, i llavors els resultats pedagògics sónmillors, perquè en el fons, el uqe es fa són “els deures de casa”. Ara, la pregunta sobr si és un objectiu o un camí és equívoca, però que només és una modalitat: la finalitat de la formació és aprendre, la resta només son tècniques o instruments!

  8. Ricardo Gonzalez ha respost el 18 Abr 2012 a les 8:50

    Per a mi la formació semipresencial conté avantatges de la formació presencial i els de la virtual. Permet un treball personal que és un dels millors per a consolidar aprenentatges i permet que la trobada del grup generi millors dinamiques d’ aprenentatge entre iguals (els ritmes de discusió són dificils de reproduir en els forums), aprofitar les qualitats didàctiques de l’expert (sobre tot dinamitzant el grup i com a “artista”) disposar d’un temps exlusivament per a la formació i plantejar activitats practiques de manipulació. Ben plantejada em sembla la formació més rendible ara que tot sembla que passa per aquest filtre economicista (si hem de parlar de temps invertit respecte a resultats aconseguits).

  9. Teresa Sánchez ha respost el 18 Abr 2012 a les 12:16

    Una vegada llegits els comentaris que s’han fet fins ara i començant per la pregunta (objectiu o camí?) : Sense cap dubte camí.
    Entenc, com alumne, com a docent i com a tècnica de formació que la modalitat d’una activitat formativa ha d’estar al servei dels objectius a assolir, en funció d’unes necessitats, mancances i/o interessos expressades pels empleats d’una organització i detectades i/o recollides per les unitats de formació i que s’entén que poden ser cobertes amb formació.
    També hem de tenir en compte els continguts a tractar.
    Per exemple, necessitat d’adquirir coneixements i continguts concrets? O es tracta d’incorporar habilitats per desenvolupar determinades tasques? O el que pretenem es generar una reflexió per induir, si cal, un canvi actitudinal i modificar determinats comportaments?
    I no haurem d’oblidar el perfil professional i les competències en TIC de les persones destinatàries de l’activitat, l’eina d’aprenentatge, la modalitat ,hauria de ser un facilitador i no una barrera.
    I finalment m’agradaria afegir un comentari sobre l’apunt que es feia indicant que la semipresencialitat fa mes fàcil la construcció conjunta de coneixement entre participants i docents… doncs jo entenc que aquest coneixement es pot construir de diferents formes, individualment o col•lectivament.
    El valor que, des del meu punt de vista ha d’aportar un docent serà permetre i aconseguir que es comparteixi. El compartir farà créixer i generar noves preguntes, dubtes, reptes que aniran ampliant el cercle de l’aprenentatge continu que tot professional necessita per desenvolupar les seves tasques i adaptar-se a les circumstàncies i requeriments de la nostra societat, com empleats públics que som.
    Unes adequades metodologies i modalitats ajudaran al docent i participants a aconseguir aquest aprenentatge o coneixement o reflexió compartits.
    Moltes gràcies i … seguim :)

    Teresa Sánchez

  10. Elena Acosta ha respost el 19 Abr 2012 a les 13:09

    Després de llegir el bloc de l’EAPC i tots els vostres comentaris, estic totalment d’acord en què el que hem de tenir molt present en qualsevol acció formativa són aquests quatre aspectes: les objectius de l’aprenentatge, les compeències, habilitats o coneixements a assolir, les característiques dels destinataris i els recursos que tenim. La formació virtual sempre seria un camí per aconseguir millor aquests objectius, ja que ens permet adquirir coneixements de manera més ràpida, fomenta la participació dels destinataris i permet aprendre “fent”, ja que els alumnes poden presentar les seves tasques de manera més ràpida o tenir feedback de manera més personalitzada i en menys temps.
    De tota manera una cosa no treu l’altra, la formació presencial es molt útil quan hem de desenvolupar competències com són: capacitat de parlar en públic, l’empatia, l’assertivitat, etc
    La formació semi presencial s’assembla de ple a la nostra realitat, ja que tots nosaltres (a nivell de vida personal i professional) tenim una vida virtual ( a nivell de feina i a la nostra vida personal) i també presencialk (anem cada dia a la feina, ens reunim amb els companys, quedem amb els amics,…).
    En fi, que aquest és el camí….
    Què opineu el que encara no heu participat???????
    una forta abraçada,

    Elena

  11. Sergi Gilabert ha respost el 20 Abr 2012 a les 16:23

    Bona tarda,

    Des de diversos agents implicats en la formació semipresencial es creu que el seu ús es una metodologia que permet, entre altres, adaptar el temps dels alumnes i dels formadors a les necessitats pròpies de la seva vida laboral i personal.

    Fins aquí estic bastant d’acord.

    Però si parlem en termes de rendibilitat, creieu que la formació semipresencial ens fa estalviar temps? O pèl contrari, la semipresencialitat fa que destinem més temps a l’activitat formativa? (tant com a formadors com en qualitat d’alumnes)

    En aquest supòsit la rendibilitat i l’eficàcia de la formació rebuda no estan directament relacionades, doncs de l’avaluació de l’aprenentatge moltes vegades és després que en una sessió presencial de curta durada s’aprèn més que en una de semipresencial de més llarga duració.

    I amb el pas del temps que recordem??? Aquell xat interminable amb mil aportacions que no acabaven mai de gent que no coneixíem (i que potser no coneixerem mai), o la brillant forma d’exposar una matèria per part d’un professor?

    Recordo tant molts dels profes que he tingut, la seva forma d’explicar, com eren, com dinamitzaven l’aula, com canviaven de registre…. d’aspectes associats a semipresencialitat ara mateix no en recordo cap d’interessant… però segur que n’he viscut!

    Per tant, l’objectiu sempre és l’aprenentatge. El camí depèn de molts factors, però escollim-lo bé perquè d’aquesta decisió depèn que en un futur puguin recordant-nos o no.

    Sergi

Deixa un comentari