El bloc del director


97 APUNTS

  • 06:26
  • 0

Més que un cineasta, més que una retrospectiva

Des del moment que Orson Welles és molt més que un cineasta, commemorem el centenari del seu naixement amb molt més que una retrospectiva. Els habituals de la Filmoteca ja sabeu que tenim una feblesa per la transversalitat del cinema, i sovint apostem per la ruptura dels perills que comporta l’endogàmia. En aquest sentit, Welles és el paradigma. Es el director de Citizen Kane, d’acord, però també es el responsable de centenars d’emissions radiofòniques –i no només la de La guerra dels mons- de desenes de muntatges teatrals i d’un grapat d’aportacions televisives. Pintura, literatura, filosofia o periodisme enriqueixen, a més, una obra que s’edifica sobre tots i cada un d’aquests pilars. I, justament per aquest motiu, els seus films son tan atípics, tan transgressors, tan inimitables.

A la Filmoteca commemorem el centenari del naixement d'Orson WellesDurant els propers dos mesos, projectarem la totalitat de la seva obra com a director, amb la inclusió d’alguns dels seus treballs inacabats o inexhibits, i oferirem algunes pinzellades dels seus millors films com actor. Però també hem programat un espectacle teatral, una emissió radiofònica, una exposició fotogràfica, la presentació de tres llibres i la celebració d’un seminari amb destacades presències internacionals. Esteu al cas de la programació i les xarxes socials, perquè les activitats són moltes i, sovint, irrepetibles. Volem estar a l’alçada, però ens quedarem curts, de la desbordant capacitat productiva de Welles en diversos fronts amb l’objectiu de ser conscients de la grandesa de la seva obra.

Ja fa temps que venim anunciant que el centenari Welles serà l’activitat central de la programació de 2015. Ha arribat el moment. Vam arrencar dimarts amb la projecció de Citizen Kane, el principi d’una carrera cinematogràfica, però també la culminació de l’enfant terrible que va arribar a Hollywood amb 25 anys i ja consagrat com una estrella de la ràdio i del teatre. Ha estat, tanmateix, el tret de sortida a dos mesos de intensa immersió wellesiana. Tot bon cinèfil ja haurà vist les seves pel·lícules, però l’oportunitat de fer-ho en aquest context d’exhaustivitat canviarà les vostres perspectives. O, com a mínim, aquesta es la nostra intenció en celebrar aquest centenari com una gran festa amb diverses pistes de ball i un únic gran protagonista: l’inconmensurable Welles!

  • 09:05
  • 0

La memòria d’Alain Resnais

S’ha definit Alain Resnais com el cineasta de la memòria. L’Holocaust, Hiroshima, la França ocupada, la guerra d’Algèria o la clandestinitat durant el franquisme han estat alguns dels temes històrics abordats per una filmografia que, poc a poc, també es va obrir vers la comèdia musical (On connait la chanson), el vodevil (Pas sur la bouche), el còmic (I want to go home) o el teatre de bulevard (Mélo).

D’aquí que haguem titulat la retrospectiva que li dediquem, en col·laboració amb el D’A – Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona, com Resnais no era únicament sever. No, no ho era. Ni tampoc tenia l’exclusiva de la custòdia de la memòria. Darrere la majoria dels seus films hi havia Sylvette Baudrot per tenir cura de la continuïtat dels raccords que uneixen una presa amb la següent amb absoluta fluïdesa i credibilitat. Aquesta és la responsabilitat d’una script, i la feina que aquesta dona que ara té 87 anys ha fet des de finals dels anys quaranta al costat de cineastes com Jacques Tati, Louis Malle, Alfred Hitchcock  i, especialment, Alain Resnais.

Aquest és el motiu pel qual l’hem convidada a la Filmoteca de Catalunya i, en una masterclass atapeïda d’estudiants de cinema, ha explicat algunes pinzellades de la seva intensa biografia, algunes anècdotes dels seus rodatges, que porta acuradament anotats en una llista antològica en què especifica que les dates d’estrena no són les del rodatge i, molt especialment, l’ofici de script. La seva tècnica es basa en la precisió: guió en mà, calcula la durada d’una pel·lícula amb un marge d’error de cinc minuts, perquè sap que no és el mateix despullar-se en un film del segle XVIII que en un de contemporani, tal com no és el mateix creuar un gran bulevard que un carreró. I, si cal, recorre a un parent matemàtic perquè l’ajudi a construir uns cronogrames que integren dates, decorats, personatges i vestuaris.

No és estrany que Resnais diposités en ella tota la confiança per viatjar en el temps amb el protagonista de Je t’aime, je t’aime o per passejar-se pels atemporals passadissos de Marienbad. Tothom recorda les bardisses del jardí d’aquest film hipnòtic. Poca gent sap, en canvi, que eren decorats, i que dins d’un d’ells s’hi amagava Sylvette Baudrot, cronòmetre, guió i cronogrames en mà. “Era la meva oficina”, diu aquesta dona carregada d’energia que ha viscut en primera persona bona part de la història del cinema francès.

  • 12:10
  • 0

L’humor de Jiří Menzel

No és difícil intuir que, darrera Trens rigorosament vigilats hi ha un cineasta carregat de sentit de l’humor. Després del passi de Jiří Menzel per la Filmoteca de Catalunya, en puc donar fe. Dins i fora de la pantalla. El realitzador txec porta amb molt més que bonhomia els seus setanta-set anys i una llarga carrera professional que no ha estat gens fàcil. El seu somriure i uns ulls entremaliats diuen molt més, però, que mil paraules.

Certament, va arribar a la glòria amb nomes vint-i-vuit anys, quan Trens rigorosament vigilats va guanyar l’Oscar al millor film de parla no anglesa. Eren els anys de la Nová Vlna, d’un nou cinema que il·lustrava perfectament aquella Primavera de Praga que posava una nota de color i d’esperança a la grisor comunista. No va durar gaire. Els tancs soviètics van posar fi al somni, però també van enganxar Menzel amb un nou film gairebé acabat, Aloses al filferro, que es pot llegir de dues formes. Com una ferotge critica a les fal·làcies comunistes o com els límits que aquell mateix comunisme podia tolerar. En conseqüència, el film va ser prohibit durant vint anys. Només va reaparèixer públicament després de la caiguda del Mur i va ser premiat amb l’Ós d’Or, justament al festival de Berlín.

Menzel rememora amb humor la seva història, que també és la del país que mai no va voler abandonar. A diferència dels seus compatriotes Milos Forman o Istvan Passer, el director de Tijeretazos mai no va voler abandonar Txèquia, en un acte de responsabilitat que l’honora. Des de llavors, ha seguit treballant i ha seguit adaptant Bohumil Hrabal com a víctima d’altres censures econòmiques o de les males critiques que el seu darrer film va patir al seu país. Malgrat tot, no ha perdut mai la ironia i així ho han pogut comprovar els espectadors de la Filmoteca que van coincidir amb ell en les dues sessions inaugurals de la retrospectiva que li dediquem. També ha aprofitat la seva estada a Barcelona per visitar la Sagrada Família, la Catedral o el Palau de la Música i fer fotos, moltes fotos i algun vídeo, amb el seu iPhone. Ha marxat amb un bon record i ens deixa un regal: els seus films, testimonis d’una època i d’un caràcter vital i ple d’humor. El millor antídot contra les adversitats.

  • 12:30
  • 0

On és el secret de Kiarostami?

“No era cap broma. A Iran, els codonys no els pintem, ens els mengem. De la mateixa manera que, quan vaig ser a Múrcia fa un parell d’anys, estava tot ple de taronges bordes i ningú no les tocava. Nosaltres les trobem boníssimes”. Amb aquestes paraules senzilles, Abbas Kiarostami responia una pregunta que jo li volia traslladar des que vaig veure les seves correspondències fílmiques amb Victor Erice. Kiarostami picava l’ullet al director d’El sol del membrillo amb un codony que cau d’un arbre, rodola per un riuet i acaba a la panxa d’un pastor iranià i una de les seves cabres. Allà no pinten, mengen.

Aquesta metàfora defineix molt bé el cineasta que ha inaugurat la retrospectiva que li dedica la Filmoteca amb la presentació de ¿Dónde está la casa de mi amigo?, el film que el va donar a conèixer internacionalment ara fa gairebé trenta anys. Des de llavors, ha estat distingit per festivals d’arreu del món, però va quedar sorprès de veure una sala tan gran i tan plena de públic. Aquest era l’aspecte de gala que oferia la Chomón per acollir la presència del director d’El sabor de las cerezas.

Va evocar el rodatge de ¿Dónde está la casa de mi amigo? en plena guerra amb Irak i la projecció de la pel·lícula acabada davant els seus protagonistes no professionals, que aplaudien cada cop que es veien a la pantalla, i també va desvetllar que el secret per rodar amb nens és disposar d’un equip reduït. Uns anys després, Akira Kurosawa li va confessar els seus problemes amb uns actors infantils i la clau és que tenien por davant d’un equip tan nombrós com el del cineasta japonès.

Al llarg de les properes setmanes, a la Filmoteca podrem veure onze llargmetratges de Kiarostami. Entre aquests hi ha el que va guanyar la Palma d’Or de Cannes, el premi del Jurat de Venècia per El viento nos llevará o els dos que ha rodat més recentment fora d’Iran: Copia certificada a Itàlia, i Like Someone in Love al Japó. Ara prepara un nou projecte a la Xina, però segueix vivint a Teheran i no descarta tornar a rodar al seu país. De moment, del taller que està impartint a Barcelona en sortirà un curtmetratge, una peça més per afegir a l’obra d’aquest cineasta de mirada poètica i capacitat per distingir que darrera l’estètica d’un codony també hi ha la realitat de la gent que el necessita per menjar.

  • 07:40
  • 0

Actors

A dues de les obres escrites per Eduardo De Filippo hi apareix el món dels actors. A L’art de la comèdia, que actualment es representa al TNC, en són els protagonistes. A Sabato, domenica, lunedì, un dels films que la Filmoteca projecta en la retrospectiva dedicada al dramaturg italià, és un personatge secundari, un treballador de la banca que fa teatre amateur els caps de setmana. Darrera aquestes dues obres hi ha, alhora, grans intèrprets. A l’espectacle del TNC, Lluís Homar n’és el rei, no només en el paper del líder d’una companyia teatral que busca l’ajut de l’administració pública, sinó també com a director escènic. El pes de Sabato, domenica, lunedì recau, en canvi, sobre les espatlles de Toni Servillo en el paper de patriarca de la família que acull un apat dominical que acaba com el rosari de l’Aurora.

Servillo va estar fa uns mesos a la Filmoteca per presentar Viva la libertà amb motiu de la representació, al Teatre Lliure, de Le voci di dentro, un altre De Filippo. Des que va interpretar La grande belleza, l’actor italià  s’ha convertit en una de les grans figures del cinema europeu, però les seves arrels són a Nàpols, al món del teatre i, més precisament, molt a prop d’Eduardo De Filippo. Sense desmerèixer per res, tot el contrari, la gran adaptació que Xavier Albertí ha fet de L’art de la comèdia, la filmació que Paolo Sorrentino va fer el 2004 de Sabato, domenica, lunedì porta el segell de l’autenticitat, de l’inconfusible accent napolità d’uns personatges que viuen a la seva salsa. La salsa de la retòrica i del ragú que no arriba a taula familiar de diumenge perquè abans esclata el drama.

De Filippo és un autor que estima als actors, entre d’altres motius perquè ell també n’era. Els estima gairebé tant com Hollywood i, per aquest motiu, els Oscars d’aquest any han recompensat Birdman. El film d’Iñárritu és un gran retrat del món dels actors, de les seves neures i de la fràgil frontera que separa la vida del teatre, la realitat de la seva representació. Curiosament, Michael Keaton, el protagonista, ha hagut de cedir l’estatueta que sense dubte li corresponia a Eddie Redmayne per la seva interpretació de Stephen Hawkins. Julianne Moore, d’altra banda, també ha guanyat l’Oscar per la seva interpretació d’una malalta d’Alzheimer a Siempre Alice. Hollywood premia, ja se sap, els excessos i les discapacitats però, en el fons, el que realment recompensa són els actors. És per aquest motiu que Birdman ha superat Boyhood, un film que es limita a capturar el pas del temps real. Es per aquest motiu, també, que De Filippo triomfa en l’actualitat. En parlar de la representació, de les màscares, també ho fa de nosaltres mateixos.

  • 10:41
  • 0

ENTRANYABLES CONTRADICCIONS

Un cineasta finlandès que, fart del fred i la neu decideix instal·lar-se a Portugal perquè és el punt d’Europa que li queda més lluny no pot fer pel·lícules que deixin indiferent. I així és. Des que el 1983 va rodar una adaptació de “Crim i càstig” per desafiar Hitchcock, que deia que era un llibre impossible de dur a la pantalla, Aki Kaurismäki s’ha mogut en el terreny de les contradiccions, d’entranyables contradiccions. Els protagonistes de “La noia de la fàbrica de llumins”, “Vaig contractar un assassí a sou” o “Juha” son perdedors que sobreviuen entre les convencions del melodrama sense evitar que el cineasta hi afegeixi bones dosis de música i d’humor. D’un humor ben negre com aquell amb el que ha seduït als espectadors de la Filmoteca amb endevinalles cinèfiles recompensades amb una cervesa a La Monroe.

Kaurismäki renega, d’altra banda, de les escoles de cinema, com aquella a la qual no va ser admès de jove perquè era massa cínic. I, en canvi, no dubta en aconsellar als alumnes de l’escola Bande-à-part que no malbaratin el seu temps, perquè només s’és jove un cop a la vida. Costa creure que “Le Havre”, rodada el 2011, sigui la seva darrera pel·lícula. Ell diu que ja no te l’energia d’abans però darrera aquest film que ha inaugurat la retrospectiva que li dediquem hi ha una visió extraordinàriament lúcida del món contemporani, de la immigració i de la solidaritat expressada a través de uns personatges que, no debades, es diuen Aretty –la gran actriu del cinema francès- i Marx, sense precisar si es tracta de Karl o Groucho, perquè probablement son tots dos.

Kaurismäki ha tingut la gentilesa d’acceptar la invitació de la Filmoteca de Catalunya per retre homenatge al seu amic Peter von Bagh, traspassat el setembre passat. Va ser el seu mestre, un pou de ciència d’estètica i història cinematogràfica i també un gran realitzador. Durant les properes setmanes, tindreu l’oportunitat de revisar l’obra de Kaurismäki i descobrir alguns dels treballs de von Bagh. Cineastes que venen de lluny però, a la vegada, se senten molt a prop. Els seus paisatges potser son locals, però els sentiments dels seus personatges son tan universals com les constants referències que tots dos fan al cinema, al gran cinema. Buñuel, Ozu o Bresson son alguns dels cineastes preferits de Kaurismäki. Von Bagh, que ho havia vist tot, li va obrir les portes del cinema però, en els seus documentals, no va deixar de utilitzar seqüències del més avantatjat dels seus deixebles.

  • 13:47
  • 0

Filmoteka, amb K

La programació de la Filmoteca per al 2015 s’escriu amb K. Amb K de Kaurismäki, qui ens visitarà al gener per retre homenatge al seu col·lega i amic Peter von Bagh; amb K de Kiarostami, que impartirà un taller a Barcelona durant el mes de març i ens presentarà una retrospectiva de la seva obra; o amb K de Kane, el mític protagonista del primer llargmetratge d’Orson Welles. Commemorarem el centenari del seu naixement amb un repàs antològic de la seva obra i un seguit d’activitats especials que convocaran als millors especialistes de la seva polifònica carrera.

Hi haurà sorpreses, al llarg de l’any, però ja podem anticipar-vos d’altres plats forts, des de l’esperada recuperació de la filmografia de Jean Epstein –procedent de la Cinémathèque Française- fins a un homenatge a Alain Resnais pel qual esperem comptar amb la presència d’alguns dels seus col·laboradors més propers. A l’estiu arribarà el torn de Jarmusch, Lynch i Schrader. Si el guionista de Taxi Driver va escriure un llibre sobre l’estil transcendental de Dreyer, Ozu i Bresson, proposem explorar la no menys sòlida transcendència estètica d’aquests tres cineastes independents nord-americans.

Rovira Beleta, protagonista d’una de les dues exposicions que produïm aquest any –juntament amb la defotografies dels germans Sabaté sobre films de la República i el primer franquisme-, serà objecte d’una merescuda retrospectiva. També hem convidat Gianni Amelio per presentar els seus films i els del Rossellini neorealista que precedeix el que després va dirigir Ingrid Bergman. És el centenari de la protagonista de Casablanca i també el de Sinatra, amb k de Frank, una Veu que també tenia Rostre a la pantalla.

Tanquem l’any 2014 amb prop de 150.000 espectadors, els mateixos que el 2013, tot un èxit en els temps que corren. I ho fem sense renunciar a una programació exigent i diversificada que ens consta que és la que mantén el interès i el compromís del nostre públic. Us ho agraïm i, a la vegada, esperem no defraudar-vos amb tot el que hem preparat pels propers mesos. Està pensat per gaudir de bon cinema i aquest és el nostre missatge de felicitació d’aquestes festes.

  • 10:45
  • 0

Toni Servillo: teatre i cinema

Toni Servillo, il grande protagonista de La grande bellezza, ha visitat la Filmoteca de Catalunya per parlar de cinema i teatre. Està quatre dies a Barcelona per interpretar, al Teatre Lliure, Le voci di dentro, una comèdia d’Eduardo de Filippo que també va gaudir d’una versió cinematogràfica. “Es deia «Spara forte, più forte… non capisco», Marcello Mastroianni i Rachel Welch n’eren els protagonistes i era horrible, terrible”. A la seva versió, en canvi, Servillo comparteix el protagonisme a l’escenari amb el seu germà Peppe, més conegut per la seva faceta de cantant. A Viva la libertà, el film que va presentar a la Filmoteca, també hi surten dos germans, però és el mateix Toni qui interpreta el polític que es víctima d’una profunda depressió en plena campanya electoral i el seu bessó, un intel·lectual tancat en un manicomi que accepta el joc de substituir-lo amb molta més eufòria i capacitat de comunicació. “És una comèdia que fa pensar però que, tractant-se de política italiana, no pot evitar que la realitat superi la ficció. El director del diari La Repubblica fins i tot li va recomanar al Papa Francesco”.

Vinculat des de fa molts anys a un grup de teatre napolità inspirat per l’experiència de Fassbinder amb extensions al món del cinema, la lírica o el radiodrama, Servillo ha actuat a les ordres de cineastes molt propers, com Mario Martone, Matteo Garrone i, molt especialment, Paolo Sorrentino,  amb qui ha rodat quatre films. La grande bellezza, el darrer, ha estat un gran èxit a tot el món, “però cal evitar estar massa dies sense dormir pensant que el teu film ha guanyat un Oscar”. Tampoc accepta comparacions amb el Mastroianni de La dolce vita, al mateix temps que es treu el barret davant la generació dels Gassman, Sordi, Tognazzi, “grans actors de teatre a més de tot el que van fer al cinema”.  L’èxit i la popularitat, a ell, no li treuen la són i, mentre Sorrentino “ha dit que li agradaria treballar amb actors nord-americans, jo no estic disposat a invertir el meu temps en aprendre anglès per rodar quatre pel·lícules. Ara be, si Scorsese em truqués, m’ho hauria de repensar…”

Professional, afable i proper a un públic que sap que l’aclama –“dóna gust veure una sala tan plena com aquesta”, va dir només entrar a la Chomón, plena de gom a gom-, Servillo té un peu al cinema i un altre al teatre. Per aquest motiu ha estat tan fàcil que acceptés aquest doblet entre el Teatre Lliure i la Filmoteca. Més difícil, en canvi, li resulta explicar la màgia i el secret del seu ofici. “Dino Risi, el gran cineasta italià, va escriure a les seves memòries: Com li expliques a la teva dona que, quan mires per la finestra, estàs treballant?”. Cal entendre molt be què és un actor per saber que aquesta pregunta té una resposta d’una lògica irrefutable..

  • 10:58
  • 0

Almodóvar en colors

Des que Agustín Almodóvar va presentar la retrospectiva que li vam dedicar pocs mesos després d’obrir la nova seu del Raval, la cita amb el seu germà Pedro estava pendent. Finalment, s’ha produït amb motiu de la commemoració dels vint anys de l’ESCAC. I, justament per aquest motiu, la pel·lícula projectada no podia ser una altra que La flor de mi secreto, produïda al mateix temps que s’impartia el primer curs de l’Escola de Cinema de Catalunya.

Almodóvar és un excel·lent mestre i sap captivar les seves audiències, tal com es va poder demostrar dijous en una sala Chomón plena de gom a gom abans i després de la projecció d’aquesta pel·lícula que ell té en particular estima. No és de les més vistes, però en canvi és de les més personals. Conjuntament amb ¿Qué he hecho yo para merecer esto? i Volver, està carregada de referències a les arrels manxegues de la seva família i a una figura materna que, a La flor de mi secreto, encarna Chus Lampreave amb diàlegs que Almodóvar certifica que va extreure de la realitat. “Es cert que, quan s’emprenyava, a la meva germana li deia “cara de ladilla”, tal com es repeteix per dos cops a la pel·lícula.

A la pel·lícula hi ha, d’altra banda, tot el món, no menys personal, d’un creador en crisi, en aquest cas l’escriptora de novel·les roses que, sota el pseudònim d’Amanda Gris, interpreta Marisa Paredes. L’actriu fetitx d’Almodóvar, també present a la sessió, va subratllar que aquell rodatge va ser molt especial: “Mai no havia vist Pedro tan identificat amb un personatge, cuidava tots els detalls i, fins i tot, em va fabricar un àlbum de fotos carregat de les referències que ell creia que jo necessitaria per ficar-me dins el paper”.

Almodóvar també va parlar dels colors, de la seva predilecció pel vermell, conjuntament amb el blanc i el negre, el que predominava al pop art i ell ha incorporat a la majoria de cartells de les seves pel·lícules. Posteriorment, també va introduir-hi tons verds, que ja apareixen a La flor de mi secreto, però curiosament, ho explicava sense adonar-se que el color del seu jersei era vermell i que Marisa Paredes anava vestida de blancs i negres. L’estètica és un dels elements definitoris dels seus films.

  • 10:36
  • 0

Luis Ospina: Pur cinema

La retrospectiva dedicada aquests darrers dies a Luis Ospina, en el context del festival Diàspora, ha permès descobrir un cineasta total. Realitzador de films de ficció i documentals, reals i falsos, però també crític de cinema i director del festival de Cali, el colombià viu intensament la seva passió cinematogràfica des que, estudiant a UCLA, va acabar detingut quan la policia de Los Angeles li va trobar una pistola amb bales de fogueig que acabava d’utilitzar en un rodatge. Explica anècdotes a cabassos, com quan va rodar un film amb Raúl Ruiz durant un cap de setmana per comprovar qui feia més plans en un sol dia, sense deixar de treballar. Tan aviat arribi aquesta setmana a Colòmbia, es trobarà dirigint el festival de Cali mentre el seu equip treballa en la postproducció del seu proper llargmetratge, una crònica de més de tres hores de metratge sobre els supervivents de la seva generació que van començar a fer cinema als anys setanta.

A la presentació d’Un tigre de papel, la seva fins ara obra mestra, Ospina va coincidir a la Filmoteca amb Ramon Font per evocar els llaços que, en aquella època, es van establir entre crítics colombians, catalans i espanyols quan els seus textos encara circulaven escrits a màquina i dins d’un sobre amb un segell “per avió”. En acabar la projecció de La desazón suprema, diumenge al vespre, ningú es va moure de la butaca ni va gosar fer preguntes. Les confessions que Ospina arrenca de l’escriptor i cineasta Fernando Vallejo en aquest retrat colpidor van deixar la sala Chomón en estat de xoc, noquejats per les provocacions del personatge. A Nuestra película, la filmació de l’agonia del pintor Lorenzo Jaramillo, sentenciat per la Sida, revel·la en canvi una sensibilitat molt superior a la de Wim Wenders quan va vampiritzar els darrers dies de Nicholas Ray. Des del moment que qualifica de pronomisèria a Agarrando pueblo, un dels seus primers i més celebrats treballs en el terreny del fals documental, Ospina és conscient del poder de la càmera des de la qual mira al món. Un món que transpira cinema pels quatre costats, però que no deixa de reflectir la realitat. Una realitat tan complexa com la de Colòmbia.