El bloc del director


91 APUNTS

  • 13:47
  • 0

Filmoteka, amb K

La programació de la Filmoteca per al 2015 s’escriu amb K. Amb K de Kaurismäki, qui ens visitarà al gener per retre homenatge al seu col·lega i amic Peter von Bagh; amb K de Kiarostami, que impartirà un taller a Barcelona durant el mes de març i ens presentarà una retrospectiva de la seva obra; o amb K de Kane, el mític protagonista del primer llargmetratge d’Orson Welles. Commemorarem el centenari del seu naixement amb un repàs antològic de la seva obra i un seguit d’activitats especials que convocaran als millors especialistes de la seva polifònica carrera.

Hi haurà sorpreses, al llarg de l’any, però ja podem anticipar-vos d’altres plats forts, des de l’esperada recuperació de la filmografia de Jean Epstein –procedent de la Cinémathèque Française- fins a un homenatge a Alain Resnais pel qual esperem comptar amb la presència d’alguns dels seus col·laboradors més propers. A l’estiu arribarà el torn de Jarmusch, Lynch i Schrader. Si el guionista de Taxi Driver va escriure un llibre sobre l’estil transcendental de Dreyer, Ozu i Bresson, proposem explorar la no menys sòlida transcendència estètica d’aquests tres cineastes independents nord-americans.

Rovira Beleta, protagonista d’una de les dues exposicions que produïm aquest any –juntament amb la defotografies dels germans Sabaté sobre films de la República i el primer franquisme-, serà objecte d’una merescuda retrospectiva. També hem convidat Gianni Amelio per presentar els seus films i els del Rossellini neorealista que precedeix el que després va dirigir Ingrid Bergman. És el centenari de la protagonista de Casablanca i també el de Sinatra, amb k de Frank, una Veu que també tenia Rostre a la pantalla.

Tanquem l’any 2014 amb prop de 150.000 espectadors, els mateixos que el 2013, tot un èxit en els temps que corren. I ho fem sense renunciar a una programació exigent i diversificada que ens consta que és la que mantén el interès i el compromís del nostre públic. Us ho agraïm i, a la vegada, esperem no defraudar-vos amb tot el que hem preparat pels propers mesos. Està pensat per gaudir de bon cinema i aquest és el nostre missatge de felicitació d’aquestes festes.

  • 10:45
  • 0

Toni Servillo: teatre i cinema

Toni Servillo, il grande protagonista de La grande bellezza, ha visitat la Filmoteca de Catalunya per parlar de cinema i teatre. Està quatre dies a Barcelona per interpretar, al Teatre Lliure, Le voci di dentro, una comèdia d’Eduardo de Filippo que també va gaudir d’una versió cinematogràfica. “Es deia «Spara forte, più forte… non capisco», Marcello Mastroianni i Rachel Welch n’eren els protagonistes i era horrible, terrible”. A la seva versió, en canvi, Servillo comparteix el protagonisme a l’escenari amb el seu germà Peppe, més conegut per la seva faceta de cantant. A Viva la libertà, el film que va presentar a la Filmoteca, també hi surten dos germans, però és el mateix Toni qui interpreta el polític que es víctima d’una profunda depressió en plena campanya electoral i el seu bessó, un intel·lectual tancat en un manicomi que accepta el joc de substituir-lo amb molta més eufòria i capacitat de comunicació. “És una comèdia que fa pensar però que, tractant-se de política italiana, no pot evitar que la realitat superi la ficció. El director del diari La Repubblica fins i tot li va recomanar al Papa Francesco”.

Vinculat des de fa molts anys a un grup de teatre napolità inspirat per l’experiència de Fassbinder amb extensions al món del cinema, la lírica o el radiodrama, Servillo ha actuat a les ordres de cineastes molt propers, com Mario Martone, Matteo Garrone i, molt especialment, Paolo Sorrentino,  amb qui ha rodat quatre films. La grande bellezza, el darrer, ha estat un gran èxit a tot el món, “però cal evitar estar massa dies sense dormir pensant que el teu film ha guanyat un Oscar”. Tampoc accepta comparacions amb el Mastroianni de La dolce vita, al mateix temps que es treu el barret davant la generació dels Gassman, Sordi, Tognazzi, “grans actors de teatre a més de tot el que van fer al cinema”.  L’èxit i la popularitat, a ell, no li treuen la són i, mentre Sorrentino “ha dit que li agradaria treballar amb actors nord-americans, jo no estic disposat a invertir el meu temps en aprendre anglès per rodar quatre pel·lícules. Ara be, si Scorsese em truqués, m’ho hauria de repensar…”

Professional, afable i proper a un públic que sap que l’aclama –“dóna gust veure una sala tan plena com aquesta”, va dir només entrar a la Chomón, plena de gom a gom-, Servillo té un peu al cinema i un altre al teatre. Per aquest motiu ha estat tan fàcil que acceptés aquest doblet entre el Teatre Lliure i la Filmoteca. Més difícil, en canvi, li resulta explicar la màgia i el secret del seu ofici. “Dino Risi, el gran cineasta italià, va escriure a les seves memòries: Com li expliques a la teva dona que, quan mires per la finestra, estàs treballant?”. Cal entendre molt be què és un actor per saber que aquesta pregunta té una resposta d’una lògica irrefutable..

  • 10:58
  • 0

Almodóvar en colors

Des que Agustín Almodóvar va presentar la retrospectiva que li vam dedicar pocs mesos després d’obrir la nova seu del Raval, la cita amb el seu germà Pedro estava pendent. Finalment, s’ha produït amb motiu de la commemoració dels vint anys de l’ESCAC. I, justament per aquest motiu, la pel·lícula projectada no podia ser una altra que La flor de mi secreto, produïda al mateix temps que s’impartia el primer curs de l’Escola de Cinema de Catalunya.

Almodóvar és un excel·lent mestre i sap captivar les seves audiències, tal com es va poder demostrar dijous en una sala Chomón plena de gom a gom abans i després de la projecció d’aquesta pel·lícula que ell té en particular estima. No és de les més vistes, però en canvi és de les més personals. Conjuntament amb ¿Qué he hecho yo para merecer esto? i Volver, està carregada de referències a les arrels manxegues de la seva família i a una figura materna que, a La flor de mi secreto, encarna Chus Lampreave amb diàlegs que Almodóvar certifica que va extreure de la realitat. “Es cert que, quan s’emprenyava, a la meva germana li deia “cara de ladilla”, tal com es repeteix per dos cops a la pel·lícula.

A la pel·lícula hi ha, d’altra banda, tot el món, no menys personal, d’un creador en crisi, en aquest cas l’escriptora de novel·les roses que, sota el pseudònim d’Amanda Gris, interpreta Marisa Paredes. L’actriu fetitx d’Almodóvar, també present a la sessió, va subratllar que aquell rodatge va ser molt especial: “Mai no havia vist Pedro tan identificat amb un personatge, cuidava tots els detalls i, fins i tot, em va fabricar un àlbum de fotos carregat de les referències que ell creia que jo necessitaria per ficar-me dins el paper”.

Almodóvar també va parlar dels colors, de la seva predilecció pel vermell, conjuntament amb el blanc i el negre, el que predominava al pop art i ell ha incorporat a la majoria de cartells de les seves pel·lícules. Posteriorment, també va introduir-hi tons verds, que ja apareixen a La flor de mi secreto, però curiosament, ho explicava sense adonar-se que el color del seu jersei era vermell i que Marisa Paredes anava vestida de blancs i negres. L’estètica és un dels elements definitoris dels seus films.

  • 10:36
  • 0

Luis Ospina: Pur cinema

La retrospectiva dedicada aquests darrers dies a Luis Ospina, en el context del festival Diàspora, ha permès descobrir un cineasta total. Realitzador de films de ficció i documentals, reals i falsos, però també crític de cinema i director del festival de Cali, el colombià viu intensament la seva passió cinematogràfica des que, estudiant a UCLA, va acabar detingut quan la policia de Los Angeles li va trobar una pistola amb bales de fogueig que acabava d’utilitzar en un rodatge. Explica anècdotes a cabassos, com quan va rodar un film amb Raúl Ruiz durant un cap de setmana per comprovar qui feia més plans en un sol dia, sense deixar de treballar. Tan aviat arribi aquesta setmana a Colòmbia, es trobarà dirigint el festival de Cali mentre el seu equip treballa en la postproducció del seu proper llargmetratge, una crònica de més de tres hores de metratge sobre els supervivents de la seva generació que van començar a fer cinema als anys setanta.

A la presentació d’Un tigre de papel, la seva fins ara obra mestra, Ospina va coincidir a la Filmoteca amb Ramon Font per evocar els llaços que, en aquella època, es van establir entre crítics colombians, catalans i espanyols quan els seus textos encara circulaven escrits a màquina i dins d’un sobre amb un segell “per avió”. En acabar la projecció de La desazón suprema, diumenge al vespre, ningú es va moure de la butaca ni va gosar fer preguntes. Les confessions que Ospina arrenca de l’escriptor i cineasta Fernando Vallejo en aquest retrat colpidor van deixar la sala Chomón en estat de xoc, noquejats per les provocacions del personatge. A Nuestra película, la filmació de l’agonia del pintor Lorenzo Jaramillo, sentenciat per la Sida, revel·la en canvi una sensibilitat molt superior a la de Wim Wenders quan va vampiritzar els darrers dies de Nicholas Ray. Des del moment que qualifica de pronomisèria a Agarrando pueblo, un dels seus primers i més celebrats treballs en el terreny del fals documental, Ospina és conscient del poder de la càmera des de la qual mira al món. Un món que transpira cinema pels quatre costats, però que no deixa de reflectir la realitat. Una realitat tan complexa com la de Colòmbia.

  • 09:52
  • 0

Els encanteris de Demy

Des que la primavera de 2013 vaig veure “Le monde enchanté de Jacques Demy” a la Cinémathèque Française, vaig quedar seduït pels jocs de miralls que l’obra del cineasta francès establia amb un impressionant entorn documental nodrit de fotografies, guions, dibuixos o esboços de decorats i vestuari. Un any i mig més tard, l’exposició arriba ara a la Filmoteca de Catalunya en una versió adaptada però que no perd l’essència original. Els cinc àmbits establerts pel comissari Matthieu Orléan estableixen un itinerari cronològic que va des dels orígens a Nantes i el rodatge de Lola fins l’etapa més fosca constituïda per Parking i Trois places pour le 26 seguida d’un epíleg pictòric i fotogràfic que revela la mirada de l’autor de Les parapluies de Cherbourg.

L’exposició, que es podrà veure fins el 31 de gener, va acompanyada d’una retrospectiva dels seus films, la majoria d’ells restaurats. Darrera tota aquesta operació i hi ha la família del cineasta i Agnès Varda, acompanyada per la seva filla Rosalie ha estat present a Barcelona per confessar-se com una espectadora més. Li acceptem la modèstia, però ella sap que no ho és. Els seus anys de convivència amb Demy la van convertir en un testimoni privilegiat que fotografiava els rodatges i estava al corrent de tots els detalls de la producció. També es autora de tres films sobre Demy: dos documentals i la ficció Jacquot de Nantes, una reconstrucció de la infantesa de Demy rodada com una declaració d’amor al company que sabia que tenia els dies comptats per una malaltia terminal.

Veure, conjuntament, els films de Demy i Varda és abocar-se, com diu el cicle, a tot un món. A dos universos paral•lels que contenen l’essència del cinema a través de la seva relació amb la realitat però també una sublimació gairebé onírica. No dabades, Demy va ser l’únic cineasta de la Nouvelle Vague que va rodar un film a Hollywood, l’incomprés “Model Shop” que conjugava fascinació amb crítica social. Tal com va escriure Serge Toubiana, director de la Cinémathèque, “Jacques Demy és un cineasta marxista, tendència Broadway”.

  • 07:21
  • 0

Renato Berta, Tanner i altres mestres

Els sis llargmetratges que Renato Berta ha fet com a director de fotografia d’Alain Tanner acrediten el seu coneixement del cineasta suís. De fet, tots dos van començar plegats amb Charles, mort ou vif, el film que la setmana passada va presentar a la Filmoteca amb reminiscències del maig del 68, una fotografia en blanc i negre procedent de pel·licula de 16 mm inflada a 35 mm i uns moviments de càmera aconseguits des d’una cadira de rodes que manipulava el mateix Tanner, en el més pur estil Nouvelle Vague.

El binomi Tanner-Berta és molt potent, està ple de complicitats, i així es podrà constatar en la retrospectiva que dediquem a l’autor de Jonàs, que tindrà 25 anys l’any 2000. La trajectòria del director de fotografia és, però, molt més àmplia, i la seva filmografia és de les que provoquen tanta enveja com admiració. Resnais, en tres ocasions, però també Malle, Oliveira, Gitai, Rohmer, Chabrol, Rivette o Godard són altres realitzadors que han confiat la imatge dels seus films a un mestre de la llum que defineix el seu ofici com la suma de l’enquadrament i la fotografia. Resulta difícil, però, buscar un “estil Berta”, perquè ell s’acobla als projectes que té entre mans com si fossin un prototip i cada cop que treballa amb un nou realitzador és com si es tractés del seu primer film.

Des de la càmera Eclair amb la qual va debutar fins als darrers aparells digitals, Berta s’ha adaptat a l’evolució de la tècnica del seu ofici sense renunciar a la recerca de la coherència que exigeix cada film. Teoritza, però alhora toca de peus a terra, i si el director li demana un color, en vol veure un exemple concret. També exigeix portar la càmera i controlar el quadre. És una manera d’estar més a prop dels actors i saber quin és el moment bo per filmar. Els seus consells valen el seu pes en l’or de l’experiència, i així ho va transmetre tant als espectadors de la Filmoteca com als alumnes de l’escola Bande à Part.  Berta és un mag que no té cap problema a revelar els seus trucs, però cal ser conscient que no tothom esta capacitat per reproduir-los amb la seva excel·lència. La seva trajectòria professional l’avala, i la seva simpatia el converteix en un personatge adorable.
  • 10:12
  • 0

Un cineasta en temps de guerra

El nom de la sala Laya és un homenatge als cineastes que van utilitzar les seves càmeres per lluitar contra el feixisme des del Comissariat de Propaganda del govern de la Generalitat republicana. Un d ells, l’últim supervivent d’aquells herois, hi ha presentat el documental Cinema en temps de guerra“. Joan Mariné tenia disset anys quan va ser reclutat per Laya Films com a ajudant de càmera. Carregava xassís, ajustava pel·lícules i assistia als veterans que, de tant en tant, li deixaven rodar alguna de les notícies que nodrien els noticiaris setmanals amb els quals Laya Films reivindicava els avenços socials d’una Catalunya amenaçada pel feixisme internacional.
Aquesta tasca queda reflectida a Cinema en temps de guerra, el magnífic documental dirigit per Bartomeu Vilà, amb el suport del Memorial Democràtic, del qual Mariné n’és el gran protagonista. Als seus gairebé 94 anys, conserva una memòria prodigiosa des de la qual evoca anècdotes i vivències carregades d’intensitat. Ja havia vist la pel·lícula però, un cop acabada la projecció a la sala Laya, els aplaudiments del públic que la omplia el van emocionar. Podria haver explicat mil situacions pero va parlar de l’exili, del camp de concentració on va ser internat al sud de Franca, de la seva fugida i el posterior refugi a casa d’un català que, mentre li eixugava la roba, el va nodrir amb una barra de pa, uns pebrots i dues costelles de xai.

Aquesta emotiva pel·lícula, real, no està inclosa dins les dues-centes en les quals Mariné ha intervingut com a operador o director de fotografia, fins que els metges el van jubilar. Ha recorregut bona part del cinema espanyol, però l’enregistrament de la memòria històrica que va dur a terme des de Laya Films també ha tingut la seva continuïtat com a restaurador de pel·lícules. Mariné ha inventat màquines per rentar pel·lícules, n’ha salvat un munt i encara ara investiga nous procediments relacionats amb el cinema digital. Aquests dos factors decisius de la seva vida, Laya Films i la restauració, l’apropen molt especialment a la Filmoteca. És casa seva. Li hem dit, i ell n’és plenament conscient. Per a nosaltres, és un honor.
  • 12:22
  • 0

El drama d’un còmic

Els còmics tenen l’obligació de fer riure. A tot o res. I fer riure és un ofici que no es cotitza en el mercat de l’art, on els fracassos es paguen cars. Molt cars. Qui sap si com a conseqüència d’aquesta equació o, simplement, perquè patia un trastorn bipolar, Robin Williams s’ha suïcidat. Sobtadament.

Hi ha hagut una primera reacció de incredulitat. La sra. Doubtfire o el professor Keating no ens poden fer una cosa així! “Capità, el meu Capità” va ser una frase que va tocar la sensibilitat de molts espectadors insensibles a Jumanji o Flubber. Els comissaris de la cultura d’elit han estat, en canvi, molt més categòrics. Insuportable ha estat l’adjectiu menys ofensiu per desqualificar, en la seva totalitat, aquest actor que va conjugar la comèdia amb el drama i que va obtenir un Òscar per Good Will Hunting.

Personalment, jo tinc tres deutes amb Robin Williams. El primer és la mitja hora d’entrevista que em va concedir amb motiu de l’estrena de Retratos de una obsesión. Davant el micròfon d’un periodista, Williams no responia preguntes: saltava d un tema a l’altre i encadenava acudits i imitacions, però també evocava sense embuts la seva lluita contra les drogues o la força que havia trobat en la seva filla petita. El segon deute són les estones de felicitat que els seus films més populars han proporcionat a persones molt properes per a les quals el cinema és, essencialment, un entreteniment popular. Williams, en aquesta mateixa òrbita, ha estat un gran benefactor social, dins i fora de la pantalla, com quan trucava cada nit a Spielberg per aixecar-li la moral durant el duríssim rodatge de Schindler’s List, o quan es va oferir a pagar la factura de l’assistència mèdica a Christopher Reeve durant els darrers mesos de la seva tetraplegia.

Hi ha un tercer deute personal, que tampoc no vull passar per alt: l’admiració que professo per dues de les seves pel·lícules. Jack és,  des del meu punt de vista, una de les grans reflexions de Coppola sobre el pas del temps. El protagonista, un nen que creix físicament molt més de pressa que el seu cervell, és un ésser forçosament marginat, un testimoni innocent d’una societat que no entén. La vida li resulta massa breu, tot al contrari que al robot que Williams interpreta a The Bicentennial Man, una altra magnífica reflexió sobre el pas del temps i els límits entre la biologia i la robòtica, entre els sentiments i la lògica.

Recentment, el cicle que a la Filmoteca hem dedicat a Jerry Lewis ha demostrat que els còmics no són del gust dels paladars mes exquisits. Robin Williams és víctima de la mateixa intolerància benpensant i, en canvi, pertany al mateix olimp que Lauren Bacall, morta poques hores més tard. Comença a ser hora d’esvair les fronteres entre el cinema clàssic i el contemporani, entre els mites i la realitat. Al final, tot el que queda són les bones pel·lícules. I algunes de les interpretades per tots dos actors seran objecte d’un futur immediat a la Filmoteca.

  • 10:01
  • 0

Films contra la guerra

Durant la Segona Guerra Mundial, va haver-hi films de propaganda nazi i antifeixistes. Posteriorment, la mirada retrospectiva des del bàndol guanyador va carregar les tintes contra Hitler, els seus aliats i les seves atrocitats. Durant la Primera Guerra Mundial, el cinema es trobava encara a les beceroles, i els films de propaganda, que n’hi va haver, abusaven de mostrar les desfilades i les condecoracions. La mirada cinematogràfica que després s’ha dirigit vers aquell conflicte ha carregat majoritàriament les tintes, en canvi, en la denúncia de la guerra. Sense distinció de bàndols.

El pacifisme és, efectivament, el leit-motiv que impera en el cicle De sang i de fang. 1914-1918, que hem programat aquest estiu per commemorar el centenari d’aquell esdeveniment. Cineastes d’arreu del món, també alemanys, i de totes les èpoques coincideixen a subratllar la barbàrie d’aquella guerra, que “de cavallers” en va tenir ben poc. Camp d’experimentació per a noves armes mortíferes i tauler d’escacs per a veritables massacres comeses per les arbitrarietats d’oficials, la Primera Guerra Mundial va ser una lliçó d’antibel·licisme que, tanmateix, no va impedir l’esclat de la Segona.

Entre les quaranta pel·lícules programades n’hi ha que aborden les causes (De Mayerling a Sarajevo) i les conseqüències del conflicte (The White Cliffs of Dover), la neutralitat catalana (Victòria! La gran aventura d’un poble) i les massacres (Verdun, visions d’histoire), les noves armes (Wings) o l’espionatge (Mata Hari), l’amistat entre un jove i un cavall (War Horse) i el caràcter absurd d’una burocràcia que comptava cadàvers (La vie et rien d’autre) o perllongava el conflicte més enllà de l’armistici (Capitaine Conan).

Els grans clàssics de directors com Chaplin, Lubitsch, Kubrick, Losey, Rosi, Trumbo i Renoir coincideixen, tanmateix, en un pacifisme que es transforma en acusació. Per la via de l’humor, com a Shoulder arms, o de l’amor més enllà dels bàndols, com a Broken Lullaby. Però, per damunt de tot, a través de la denúncia de l’arbitrarietat dels oficials de Paths of Glory, King and Country o Uomini contro, de l’horror que transmet el cos mutilat de Johnny Got His Gun o de la divisió que les fronteres exerceixen entre les classes socials a La grande illusion.


  • 08:39
  • 0

Mac, un artista de les imatges

Adaptar l’estratègia de l’estrena nord-americana de Pulp Fiction al mercat europeu va exigir una campanya que, l’any 1994, va costar l’equivalent de tota la producció d’un llargmetratge espanyol. Un dels elements que es van haver de modificar va ser el cartell. Allò que, als Estats Units, remetia a l’estètica dels “pulp”, les novel·les policíaques de quiosc, deixava de tenir sentit al vell continent. És en aquest context que l’obra d’un bon cartellista resulta essencial per transmetre tot un film en una sola imatge.

Macario Gómez Quibus, més conegut com Mac, va fer aquesta feina durant bona part de l’època daurada del cinema. La seva producció abasta quatre mil cartells de pel·lícules de tots els gèneres, però sempre capdavanteres, ja fossin superproduccions de Hollywood o vehicles al servei d’estrelles locals, com Sara Montiel. La Filmoteca de Catalunya té dipositats un miler d’aquests cartells i, fins el 14 de setembre, n’exhibim un centenar en una exposició comissariada per Núria Expósito.

Al llarg del seu itinerari es pot veure la tècnica de l’artista, materials de treball i, molt especialment, la seva capacitat de síntesi. Una silueta de Pepe Isbert, inconfusible, que projecta una ombra llarga i sinistra és la imatge perfecta per definir El verdugo sense topar amb la censura de l’època. Mac es va fer un tip de pujar escots o, fins i tot, de suprimir-los, com el de Brigitte Bardot a La verité. A Tom Jones, d’altra banda, li van fer substituir un llit envoltat per un parell de sabates d’home i diverses de dona per el rostre del protagonista acompanyat del de les seves amants. Mac va obeir les ordres, però no se’n va estar d’afegir una picada d’ull que Albert Finney no feia a la pel·lícula.

Dins la mateixa exposició podreu veure-hi la interessant entrevista que li ha fet la mateixa Núria Expósito. Mac explica algunes anècdotes com aquesta, però ell mateix ho reconeix: no és un home de paraules. S’explica molt millor amb els estris de l’artista gràfic, i la seva obra ho corrobora plenament. La història del cinema no és només la de les pel·lícules. També és la de tot allò que les envolta.