El bloc del director


86 APUNTS

  • 07:21
  • 0

Renato Berta, Tanner i altres mestres

Els sis llargmetratges que Renato Berta ha fet com a director de fotografia d’Alain Tanner acrediten el seu coneixement del cineasta suís. De fet, tots dos van començar plegats amb Charles, mort ou vif, el film que la setmana passada va presentar a la Filmoteca amb reminiscències del maig del 68, una fotografia en blanc i negre procedent de pel·licula de 16 mm inflada a 35 mm i uns moviments de càmera aconseguits des d’una cadira de rodes que manipulava el mateix Tanner, en el més pur estil Nouvelle Vague.

El binomi Tanner-Berta és molt potent, està ple de complicitats, i així es podrà constatar en la retrospectiva que dediquem a l’autor de Jonàs, que tindrà 25 anys l’any 2000. La trajectòria del director de fotografia és, però, molt més àmplia, i la seva filmografia és de les que provoquen tanta enveja com admiració. Resnais, en tres ocasions, però també Malle, Oliveira, Gitai, Rohmer, Chabrol, Rivette o Godard són altres realitzadors que han confiat la imatge dels seus films a un mestre de la llum que defineix el seu ofici com la suma de l’enquadrament i la fotografia. Resulta difícil, però, buscar un “estil Berta”, perquè ell s’acobla als projectes que té entre mans com si fossin un prototip i cada cop que treballa amb un nou realitzador és com si es tractés del seu primer film.

Des de la càmera Eclair amb la qual va debutar fins als darrers aparells digitals, Berta s’ha adaptat a l’evolució de la tècnica del seu ofici sense renunciar a la recerca de la coherència que exigeix cada film. Teoritza, però alhora toca de peus a terra, i si el director li demana un color, en vol veure un exemple concret. També exigeix portar la càmera i controlar el quadre. És una manera d’estar més a prop dels actors i saber quin és el moment bo per filmar. Els seus consells valen el seu pes en l’or de l’experiència, i així ho va transmetre tant als espectadors de la Filmoteca com als alumnes de l’escola Bande à Part.  Berta és un mag que no té cap problema a revelar els seus trucs, però cal ser conscient que no tothom esta capacitat per reproduir-los amb la seva excel·lència. La seva trajectòria professional l’avala, i la seva simpatia el converteix en un personatge adorable.
  • 10:12
  • 0

Un cineasta en temps de guerra

El nom de la sala Laya és un homenatge als cineastes que van utilitzar les seves càmeres per lluitar contra el feixisme des del Comissariat de Propaganda del govern de la Generalitat republicana. Un d ells, l’últim supervivent d’aquells herois, hi ha presentat el documental Cinema en temps de guerra“. Joan Mariné tenia disset anys quan va ser reclutat per Laya Films com a ajudant de càmera. Carregava xassís, ajustava pel·lícules i assistia als veterans que, de tant en tant, li deixaven rodar alguna de les notícies que nodrien els noticiaris setmanals amb els quals Laya Films reivindicava els avenços socials d’una Catalunya amenaçada pel feixisme internacional.
Aquesta tasca queda reflectida a Cinema en temps de guerra, el magnífic documental dirigit per Bartomeu Vilà, amb el suport del Memorial Democràtic, del qual Mariné n’és el gran protagonista. Als seus gairebé 94 anys, conserva una memòria prodigiosa des de la qual evoca anècdotes i vivències carregades d’intensitat. Ja havia vist la pel·lícula però, un cop acabada la projecció a la sala Laya, els aplaudiments del públic que la omplia el van emocionar. Podria haver explicat mil situacions pero va parlar de l’exili, del camp de concentració on va ser internat al sud de Franca, de la seva fugida i el posterior refugi a casa d’un català que, mentre li eixugava la roba, el va nodrir amb una barra de pa, uns pebrots i dues costelles de xai.

Aquesta emotiva pel·lícula, real, no està inclosa dins les dues-centes en les quals Mariné ha intervingut com a operador o director de fotografia, fins que els metges el van jubilar. Ha recorregut bona part del cinema espanyol, però l’enregistrament de la memòria històrica que va dur a terme des de Laya Films també ha tingut la seva continuïtat com a restaurador de pel·lícules. Mariné ha inventat màquines per rentar pel·lícules, n’ha salvat un munt i encara ara investiga nous procediments relacionats amb el cinema digital. Aquests dos factors decisius de la seva vida, Laya Films i la restauració, l’apropen molt especialment a la Filmoteca. És casa seva. Li hem dit, i ell n’és plenament conscient. Per a nosaltres, és un honor.
  • 12:22
  • 0

El drama d’un còmic

Els còmics tenen l’obligació de fer riure. A tot o res. I fer riure és un ofici que no es cotitza en el mercat de l’art, on els fracassos es paguen cars. Molt cars. Qui sap si com a conseqüència d’aquesta equació o, simplement, perquè patia un trastorn bipolar, Robin Williams s’ha suïcidat. Sobtadament.

Hi ha hagut una primera reacció de incredulitat. La sra. Doubtfire o el professor Keating no ens poden fer una cosa així! “Capità, el meu Capità” va ser una frase que va tocar la sensibilitat de molts espectadors insensibles a Jumanji o Flubber. Els comissaris de la cultura d’elit han estat, en canvi, molt més categòrics. Insuportable ha estat l’adjectiu menys ofensiu per desqualificar, en la seva totalitat, aquest actor que va conjugar la comèdia amb el drama i que va obtenir un Òscar per Good Will Hunting.

Personalment, jo tinc tres deutes amb Robin Williams. El primer és la mitja hora d’entrevista que em va concedir amb motiu de l’estrena de Retratos de una obsesión. Davant el micròfon d’un periodista, Williams no responia preguntes: saltava d un tema a l’altre i encadenava acudits i imitacions, però també evocava sense embuts la seva lluita contra les drogues o la força que havia trobat en la seva filla petita. El segon deute són les estones de felicitat que els seus films més populars han proporcionat a persones molt properes per a les quals el cinema és, essencialment, un entreteniment popular. Williams, en aquesta mateixa òrbita, ha estat un gran benefactor social, dins i fora de la pantalla, com quan trucava cada nit a Spielberg per aixecar-li la moral durant el duríssim rodatge de Schindler’s List, o quan es va oferir a pagar la factura de l’assistència mèdica a Christopher Reeve durant els darrers mesos de la seva tetraplegia.

Hi ha un tercer deute personal, que tampoc no vull passar per alt: l’admiració que professo per dues de les seves pel·lícules. Jack és,  des del meu punt de vista, una de les grans reflexions de Coppola sobre el pas del temps. El protagonista, un nen que creix físicament molt més de pressa que el seu cervell, és un ésser forçosament marginat, un testimoni innocent d’una societat que no entén. La vida li resulta massa breu, tot al contrari que al robot que Williams interpreta a The Bicentennial Man, una altra magnífica reflexió sobre el pas del temps i els límits entre la biologia i la robòtica, entre els sentiments i la lògica.

Recentment, el cicle que a la Filmoteca hem dedicat a Jerry Lewis ha demostrat que els còmics no són del gust dels paladars mes exquisits. Robin Williams és víctima de la mateixa intolerància benpensant i, en canvi, pertany al mateix olimp que Lauren Bacall, morta poques hores més tard. Comença a ser hora d’esvair les fronteres entre el cinema clàssic i el contemporani, entre els mites i la realitat. Al final, tot el que queda són les bones pel·lícules. I algunes de les interpretades per tots dos actors seran objecte d’un futur immediat a la Filmoteca.

  • 10:01
  • 0

Films contra la guerra

Durant la Segona Guerra Mundial, va haver-hi films de propaganda nazi i antifeixistes. Posteriorment, la mirada retrospectiva des del bàndol guanyador va carregar les tintes contra Hitler, els seus aliats i les seves atrocitats. Durant la Primera Guerra Mundial, el cinema es trobava encara a les beceroles, i els films de propaganda, que n’hi va haver, abusaven de mostrar les desfilades i les condecoracions. La mirada cinematogràfica que després s’ha dirigit vers aquell conflicte ha carregat majoritàriament les tintes, en canvi, en la denúncia de la guerra. Sense distinció de bàndols.

El pacifisme és, efectivament, el leit-motiv que impera en el cicle De sang i de fang. 1914-1918, que hem programat aquest estiu per commemorar el centenari d’aquell esdeveniment. Cineastes d’arreu del món, també alemanys, i de totes les èpoques coincideixen a subratllar la barbàrie d’aquella guerra, que “de cavallers” en va tenir ben poc. Camp d’experimentació per a noves armes mortíferes i tauler d’escacs per a veritables massacres comeses per les arbitrarietats d’oficials, la Primera Guerra Mundial va ser una lliçó d’antibel·licisme que, tanmateix, no va impedir l’esclat de la Segona.

Entre les quaranta pel·lícules programades n’hi ha que aborden les causes (De Mayerling a Sarajevo) i les conseqüències del conflicte (The White Cliffs of Dover), la neutralitat catalana (Victòria! La gran aventura d’un poble) i les massacres (Verdun, visions d’histoire), les noves armes (Wings) o l’espionatge (Mata Hari), l’amistat entre un jove i un cavall (War Horse) i el caràcter absurd d’una burocràcia que comptava cadàvers (La vie et rien d’autre) o perllongava el conflicte més enllà de l’armistici (Capitaine Conan).

Els grans clàssics de directors com Chaplin, Lubitsch, Kubrick, Losey, Rosi, Trumbo i Renoir coincideixen, tanmateix, en un pacifisme que es transforma en acusació. Per la via de l’humor, com a Shoulder arms, o de l’amor més enllà dels bàndols, com a Broken Lullaby. Però, per damunt de tot, a través de la denúncia de l’arbitrarietat dels oficials de Paths of Glory, King and Country o Uomini contro, de l’horror que transmet el cos mutilat de Johnny Got His Gun o de la divisió que les fronteres exerceixen entre les classes socials a La grande illusion.


  • 08:39
  • 0

Mac, un artista de les imatges

Adaptar l’estratègia de l’estrena nord-americana de Pulp Fiction al mercat europeu va exigir una campanya que, l’any 1994, va costar l’equivalent de tota la producció d’un llargmetratge espanyol. Un dels elements que es van haver de modificar va ser el cartell. Allò que, als Estats Units, remetia a l’estètica dels “pulp”, les novel·les policíaques de quiosc, deixava de tenir sentit al vell continent. És en aquest context que l’obra d’un bon cartellista resulta essencial per transmetre tot un film en una sola imatge.

Macario Gómez Quibus, més conegut com Mac, va fer aquesta feina durant bona part de l’època daurada del cinema. La seva producció abasta quatre mil cartells de pel·lícules de tots els gèneres, però sempre capdavanteres, ja fossin superproduccions de Hollywood o vehicles al servei d’estrelles locals, com Sara Montiel. La Filmoteca de Catalunya té dipositats un miler d’aquests cartells i, fins el 14 de setembre, n’exhibim un centenar en una exposició comissariada per Núria Expósito.

Al llarg del seu itinerari es pot veure la tècnica de l’artista, materials de treball i, molt especialment, la seva capacitat de síntesi. Una silueta de Pepe Isbert, inconfusible, que projecta una ombra llarga i sinistra és la imatge perfecta per definir El verdugo sense topar amb la censura de l’època. Mac es va fer un tip de pujar escots o, fins i tot, de suprimir-los, com el de Brigitte Bardot a La verité. A Tom Jones, d’altra banda, li van fer substituir un llit envoltat per un parell de sabates d’home i diverses de dona per el rostre del protagonista acompanyat del de les seves amants. Mac va obeir les ordres, però no se’n va estar d’afegir una picada d’ull que Albert Finney no feia a la pel·lícula.

Dins la mateixa exposició podreu veure-hi la interessant entrevista que li ha fet la mateixa Núria Expósito. Mac explica algunes anècdotes com aquesta, però ell mateix ho reconeix: no és un home de paraules. S’explica molt millor amb els estris de l’artista gràfic, i la seva obra ho corrobora plenament. La història del cinema no és només la de les pel·lícules. També és la de tot allò que les envolta.

  • 09:47
  • 0

El món de Billy Wilder

El despatx que Billy Wilder tenia al Little Santa Monica Boulevard de Hollywood estava decorat amb els seus sis Oscars, els guions de totes les seves pel·lícules i una frase emmarcada que deia: “Com ho faria Lubitsch?”. Des que Volker Schlöndorff va rodar-hi, durant dues setmanes del 1988, una llarga entrevista amb el director de The Apartment, al seu despatx als estudis Babelsberg de Berlin hi penja una altra pregunta emmarcada: “Com ho faria Billy? Ho faria?”.  Aquesta transmissió d’admiracions es podria complementar amb la frase que Fernando Trueba va exclamar quan va rebre l’Oscar per Belle Epoque: “M’agradaria creure en Déu per agrair-li, però només crec en Billy Wilder”. Per a la Filmoteca de Catalunya, Wilder també és una referència, l’epicentre d’un món integrat per les seves pel·lícules com a guionista –com  Ninotchka–, les que han estat objecte de la seva influència i, sobre tot, les obres mestres que va dirigir quan es va instal·lar a Hollywood fugint del nazisme, des de Sunset Boulevard a Some Like It Hot passant per One, two, three o Kiss Me Stupid.

Wilder és el responsable d’una bona part dels mites de Marilyn Monroe i Audrey Hepburn, de la gens estranya parella integrada per Jack Lemmon i Walter Matthau i d’algunes escenes que han passat a la història del cinema per l’humor vitriòlic amb què retrata la naturalesa humana. Some Like it Hot acaba amb una frase que ha fet fortuna: “Ningú no és perfecte”. El seu director té el mèrit de contradir-la. O, com a mínim, ell va ser-ho al 99%, tal com va dir el crític Michel Ciment en un documental/entrevista sobre la seva obra, en un context tan hostil com Hollywood i jugant diversos pals al mateix temps: el de guionista, director i productor, però també en gèneres tan antagònics com la comèdia, el melodrama o el cinema negre.

Darrera l’obra de Wilder hi ha, en qualsevol cas, una aguda percepció de la realitat, associada a un incisiu sentit del humor que començava per ell mateix. A un dels seus biògrafs li va confessar: “No sé ben bé què fer amb els sis Oscars que he guanyat. Si els utilitzo com a topalls per a la porta seria treure’ls dignitat, i col·locar-los damunt la llar de foc seria presumptuós. D’allò que estic realment orgullós es d’haver sortit en uns mots encreuats del New York Times. Ja van dos cops. Un al 17 horitzontal, i un altre al 21 vertical.”

Totes aquestes característiques s’aprecien en revisar la seva obra, tal com proposem aquest estiu a la Filmoteca. Durant els mesos de juliol i agost podrem veure alguns dels seus primers films com a guionista –des de Das blaue vom Himmel a Hold Back the Dawn passant per Emil i els detectius– al costat d’obres majors de la seva filmografia com a realitzador i també alguns d’aquests jocs de miralls que tant ens agraden entre Sunset Boulevard, La nuit américaine i Barton Fink, entre Double Indemnity i The Postman Always Rings Twice, Testigo de cargo i The Paradine Case, entre Irma la Douce i Le notti di Cabiria o les dues versions de Sabrina. Quan Sidney Pollack va convidar Wilder a veure la seva versió, a la primera escena ja va exclamar: “Qui és el director de fotografia d’aquesta pel·lícula tan fosca?”. I, una estona després, ja al restaurant, va preguntar: “Sidney, quans Oscars tens?” “Dos”, va respondre Pollack. “Jo, sis”. Era gairebé perfecte.

  • 09:06
  • 1

Com ho vas fer, Volker?

El pas de Volker Schlöndorff per la Filmoteca de Catalunya ha estat la cirereta al pastís que aquest estiu proposem amb dos grans cicles: Billy Wilder i el seu món i la commemoració del centenari de la Primera Guerra Mundial amb De sang i de fang: 1914-1918. El cineasta alemany ha tractat tots dos temes amb els films que justament va presentar dimarts a les nostres sales: Tret de gràcia, adaptació d’una novel·la de Marguerite Yourcenar ambientada el 1919, i una llarga entrevista amb el director de The Apartment titulada Com ho vas fer, Billy Wilder?.

És clar que Schlöndorff es troba còmode parlant del seu mestre, a qui defineix com un gran humanista i un gran moralista: “Wilder havia arribat als Estats Units fugint del nazisme i no volia sentir a parlar de tornar a Europa. Des de Hollywood conjugava l’universalisme amb el particularisme”. Schlöndorff també ha rodat a l’altra banda de l’Atlàntic, amb una voluntat viatgera similar a la dels seus compatriotes Wim Wenders i Werner Herzog: “Compartim el problema d’una generació que va néixer durant la guerra, i vam patir la postguerra. No ens sentíem còmodes com a alemanys i intentar ser petits nord-americans era una forma de fugir d’aquest entorn, de la voluntat de no pertànyer enlloc”.

Si a algun lloc pertany Schlöndorff és, tanmateix, al cinema. “Tinc el privilegi d’exercir el millor ofici del món”, afirma aquest realitzador universal que reconeix que no seria ningú si no hagués tingut el privilegi de formar-se professionalment com ajudant de Louis Malle, Alain Resnais o Jean-Pierre Melville al bell mig de la Nouvelle Vague. Els crítics de Cahiers du Cinéma defensaven el cinema d’autor, però Schlöndorff va tirar, en canvi, pel camí de les adaptacions literàries de prestigi. Musil, Böll, Kleist, Brecht, Proust, Grass, Yourcenar, Frisch o Miller són alguns dels autors que configuren la seva biblioteca particular, encapçalada per El timbal de llauna, el film que li va proporcionar la Palma d’Or a Cannes i l’Oscar al millor film de parla no anglesa.

Als seus 75 anys, Schlöndorff segueix plenament en actiu. A l’octubre arribarà a les nostres pantalles Diplomacy, una biografia del general alemany que va ocupar París, i ha aprofitat el seu pas per Barcelona per entrevistar-se amb l’escriptor irlandès que hi ha al darrera el seu proper projecte. La seva llarga trajectòria avala la seva experiència i, de la mateixa manera que Wilder es preguntava Com ho faria Lubitsch?, en revisar les seves pel·lícules que projectarem durant les properes setmanes no es pot evitar la temptació de demanar Com ho vas fer, Volker?.

  • 12:05
  • 0

Formar nous espectadors

La Filmoteca de Catalunya ha acollit un Workshop internacional al voltant de FilmEd, un projecte liderat des de la Universitat Autònoma de Barcelona que vol establir una diagnosi de l’ensenyament del cinema a la comunitat europea. Dins les funcions que la Llei del Cinema a Catalunya atorga a la Filmoteca de Catalunya també hi ha la de formar nous públics i és des d’aquesta perspectiva que potenciem diverses activitat pròpies i acollim iniciatives com aquesta.

La participació de diversos grups i institucions d’arreu del continent ha posat de manifest l’existència d’un mateix neguit per fomentar l’educació audiovisual dels nens i nenes en una matèria, el cinema, que sembla d’abast autodidacta però, al mateix temps, requereix de la formació crítica. El llenguatge cinematogràfic, els films com a vehicle d’altres matèries –Història, Socials, Ciències- o de diàleg transcultural son les grans àrees d’actuació en una competència que equidista dels respectius ministeris de Cultura i d’Ensenyament.

La Comissió Europea estimula els estudis i els projectes però no te competències per intervenir en unes polítiques individuals dels Estats que, ara per ara, son molt asimètriques, amb França, el Regne Unit i els països escandinaus al capdavant. A Catalunya, Drac Màgic va ser una iniciativa privada pionera en aquesta matèria. Després han aparegut altres col·lectius i, des dels Serveis Educatius de la Filmoteca ens hem sumat entusiàsticament a garantir un públic pels films que, d’altra banda, preservem.

Els canvis tecnològics que periòdicament afecten al cinema –ara amb el digital al capdavant– obliguen a replantejar estratègies però topen sistemàticament amb uns pilars educatius edificats sobre el llibre i la paraula. El cinema, dissortadament, encara està sota la sospita de l’entreteniment, mentre els videojocs ja apareixen en un horitzó que també reclama la seva implicació didàctica. Des dels orígens del cinema, l’església i determinats col·lectius socials, van tenir clara la utilització pedagògica del cinema. Costa creure que, més de cent anys després, encara hi hagi dubtes sobre l’evidència que una imatge val més que mil paraules.

  • 12:03
  • 0

Carta oberta a Ventura Pons

Benvolgut Ventura,
La Filmoteca de Catalunya tenia un deute pendent amb tu.  S’han fet desenes de retrospectives de la teva obra arreu del món, però encara no havies estat profeta a la teva terra. Calia, doncs, omplir aquest buit, i la nova seu del Raval ens ha semblat un lloc adient per acollir-la: al centre de Barcelona i en un barri on hi has rodat sovint, d’El vicari d’Olot fins a La rossa del bar.
Hem canviat, tanmateix, la fórmula de la retrospectiva tradicional. Els teus vint-i-cinc llargmetratges s’han estrenat puntualment a Catalunya amb molt de públic, s’han vist periòdicament per televisió i estan disponibles en DVD. Ignasi M, el teu darrer llargmetratge, fins i tot es va estrenar a la Filmoteca, com a inauguració del Festival de Cinema Gai i Lèsbic. És per aquest motiu que t’hem ofert una “carta blanca”, una invitació com la que també hem tramès a Bigas Luna, Juan Marsé, Eduardo Mendoza o Benet Casablancas, per ser resposta amb una tria de les teves preferències.
El cinema sempre conserva un component lúdic i, en aquest cas, el joc consistia a què triessis vuit llargmetratges de la teva filmografia i vuit preferències procedents d’altres cineastes que t’agraden o t’han influït. Entre els primers, reivindiques Puta misèria! -que ha obert el cicle amb una presentació teva acompanyat per Amparo Moreno, l’actriu que més cops ha treballat amb tu-, tries tastets dels teus autors de referència -Benet i Jornet (Amic/Amat), Belbel (Caricies), Baulenas (Amor idiota) o Monzó (Mil cretins)- i hi inclous Anita no perd el tren, la història de la taquillers de cinema que projectarem dimarts després d’una taula rodona amb alguns dels teus fidels col·laboradors.
Entre les teves preferències hi ha  I Vitelloni, un film iniciàtic d’un cineasta tan mediterrani com Fellini. Tambe hi ha la fredor nòrdica de Crits i murmuris, de Bergman, o una picada d’ullet al Woody Allen d’Annie Hall. No hi podia faltar un gran melodrama de Visconti (Rocco i els seus germans) o la lluita de classes filtrada per l’homosexualitat fassbinderiana de La llei del més fort. L’alternanca de gèneres que es produeix a la teva filmografia queda també compensada amb la tria que has fet de La vida de Brian i Topsy Turvy, el musical de Mike Leigh que remet als teus antecedents teatrals.
A la teva autobiografia dius, Ventura, que la teva vida és el cinema i el cinema és la teva vida. Crec, sincerament, que la carta blanca amb què generosament ens has respost així ho corrobora, i espero que els espectadors de la Filmoteca que comparteixin aquestes sessions que has programat també en surtin plenament convençuts.
Una abraçada,
Esteve Riambau
  • 08:20
  • 0

Lliçons magistrals

André S. Labarthe ha impartit quatre veritables lliçons de cinema. No és cap eufemisme, i qui hi hagi assistit sap que no exagero. Als seus més que ben portats 82 anys, Labarthe pertany a la mítica generació de Cahiers du Cinéma i, com la majoria dels seus companys de la Nouvelle Vague, va substituir la ploma per la càmera. A diferència de Truffaut, Rohmer o Godard, tanmateix, ell va seguir fidel a la crítica i l’anàlisi cinematogràfiques amb Cinéastes de nôtre temps, una sèrie d’entrevistes i retrats filmats que, des de fa cinquanta anys, constitueix una veritable Història del cinema. Lang, Vidor, Buñuel, Von Sternberg, Hitchcock, Ford o Jerry Lewis, però també Chabrol, Moretti, Scorsese o Cronenberg són alguns dels cineastes que Labarthe ha explorat amb la seva càmera des de la premissa que un gest o una mirada valen, de vegades, més que les mil paraules que pugui recollir una entrevista transcrita.

Al llarg de quatre intenses sessions, Labarthe ens ha explicat secrets dels seus rodatges, impressions de primera mà d’alguns monstres del cinema, mirades sobre ballarines de tarannàs ben diversos i reflexions sobre les relacions entre el cinema i la realitat. No creu que sigui greu, per exemple, desvetllar el rodatge del darrer pla de Profession Reporter perquè no li treu l’encant. Comissionat per fer un reportatge sobre el festival de Cannes va preferir, en canvi, filmar-lo des de la banalitat dels reportatges que emetia la televisió, al mateix temps que arribava la notícia de la mort de Rita Hayworth. “Eren dues formes de veure morir el cinema”, va dir aquest testimoni privilegiat de l’art del segle XX.

Labarthe és un home que ha fet del cinema la seva vida i, per tant, dins una filmoteca es troba com a casa seva. Admirat de la fidelitat i l’atenció del públic de la de Catalunya, ha promès tornar-hi sempre i quan la feina li ho permeti. A finals de mes comença el rodatge d’un nou capítol sobre Adolfo Arrieta, i a casa seva té centenars de llaunes plenes de tresors inèdits dels quals a penes se’n recorda, però revisa de tant en tant per prosseguir rodatges iniciats fa trenta anys. Si poguéssim, nosaltres l’acolliríem de per vida i, en qualsevol cas, forma part de la nostra petita història institucional. Ell ho ha vist tot sense perdre la curiositat per les novetats i, des de la seva experiència, el cinema es veu amb uns altres ulls. Els de qui l’ha viscut en contacte amb els seus més grans creadors i l’apassiona compartir aquest privilegi.