El bloc del director


101 APUNTS

  • 11:19
  • 0

Un etern somriure

Vaig conèixer Natàlia Molero quan, poc després de ser nomenada directora de la Filmoteca de Catalunya, ens va convocar a uns quants historiadors de cinema per demanar el nostre consell i col·laboració. Va ser un gest gens prepotent i molt afable, absolutament coherent amb el caràcter de la persona que, a partir de llavors, vaig tractar. Vaig ser jo, i no ella, tanmateix, qui va requerir del seu ajut per impulsar l’edició en castellà del llibre sobre l’Escola de Barcelona que havíem escrit amb Casimiro Torreiro, publicat pel Departament de Cultura. Per damunt d’absurds problemes burocràtics, Natàlia Molero va imposar el sentit comú i va desbloquejar les barreres que impedien una segona vida de Temps era temps. El cinema de l’Escola de Barcelona i el seu entorn. Fruit d’aquella recerca va ser la troballa, en una caixa tancada dins el mateix arxiu de la Filmoteca, de l’única còpia existent del documental que Joaquim Jordà havia rodat als anys seixanta a l’entorn de Maria Aurèlia Capmany i la seva novel·la Un lloc entre els morts. Un cop més, Natàlia Molero va apreciar la vàlua d’aquest film i en va impulsar la restauració i posterior difusió.

El seu contacte amb l’arqueologia del cinema, breu però intens, li va permetre fer nous amics, entre els quals destacava Jon Letamendi. Quan aquest metge bilbaí, apassionat pel cinema dels orígens, va fer -de la seva recerca minuciosa i revolucionària sobre l’arribada dels pioners a Catalunya- la seva tesi doctoral, Natàlia Molero no va faltar a la presentació de la publicació per part de la Filmoteca de Catalunya, ja llavors dirigida per Roc Villas. L’atzar ha volgut que fos jo qui els succeís a tots dos en la direcció de la Filmoteca, i em vaig sentir plenament satisfet quan em van acompanyar a la inauguració de la nova seu del Raval. La Natàlia formava part de la història d’aquesta institució, i em consta que en guardava un gran record. Ho delatava el seu etern somriure, aquest que ara s’ha esvaït, injustament, massa aviat.

  • 13:07
  • 0

Cineastes transcendents

El 1972, Paul Schrader va publicar un assaig sobre tres cineastes als quals qualificava de “transcendents”: el francès Robert Bresson, el danès Carl T. Dreyer i el japonès Yasujiro Ozu. Des de postures religioses diverses, la seva base mística és comú i també fàcilment detectable en l’obra de Schrader, tant en els guions escrits per a Martin Scorsese –com Taxi Driver o The Last Temptation of Christ- com en els films dirigits per ell mateix, d’American Gigolo a Hardcore. Ombrívol i tortuós, habitat per personatges angoixats i carregats de complexos i sentiments de culpabilitat, aquest món l’apropa a d’altres dos cineastes nord-americans igualment etiquetats com a independents: David Lynch i Jim Jarmush.

L’univers del director d’Eraserhead no és menys obscur i tenebrós. Està poblat per monstres, de naixement (L’home elefant) o per vocació (Blue Velvet), es troba còmode en la foscor i transita per les fronteres entre la realitat i el malson (Lost Highway, Inland Empire). Acompanyades per les partitures d’Angelo Badalamenti, les seves imatges són hipnòtiques, sirenes que arrosseguen espectadors incauts o suïcides vers les sinistres profunditats que bateguen sota la gespa aparentment idíl·lica de la primera seqüència de Blue Velvet.

Els personatges de Jarmush tenen un punt més humà, la qual cosa no vol dir que no siguin excèntrics ni que visquin en les fronteres de la normalitat. Són estranys en un paradís que es volen fer seu, outsiders que fugen vers el no res o japonesos que aterren en el planeta Memphis després del regnat d’Elvis. Quan esdevenen vampirs, com els protagonistes de Only Lovers Left Alive, s’apropen tanmateix als de Schrader o Lynch en la seva reivindicació d’un món que no es troba còmode amb la realitat que l’envolta.

Schrader aplicava a Bresson, Dreyer i Ozu la noció de transcendental a partir de l’aparició d’expressions espontànies del Sagrat en qualsevol cultura i també de formes artístiques i estils comuns. Ell mateix, Jarmush i Lynch també reuneixen aquestes característiques que des de la Filmoteca volen proposar com a reflexió i entreteniment durant tot l’estiu. Estem segurs de que les comparacions, lluny de ser odioses, resultaran enriquidores.

  • 12:41
  • 0

Campanades a Cardona

La Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona va viure, fa uns dies, una experiència irrepetible. Cinquanta anys després del rodatge de Chimes at Midnight, el film d’Orson Welles es va projectar en aquell mateix espai amb la presència de Chris Welles i Keith Baxter. La filla gran del cineasta estava visiblement emocionada, i l’actor que hi interpreta el príncep Hal em va confessar la malenconia que li provocava aquell espai ple de fantasmes dels qui ja no hi eren. El cinema, tanmateix, va tornar a convocar a la pantalla que ocupava el tro d’Enric IV a Orson Welles en el paper de Falstaff. Al davant hi havia un públic ple de cinèfils assidus a la Filmoteca i ciutadans de Cardona, una localitat que té aquest film associat a la seva història. Allà hi havia gent que havia participat en el rodatge i també grans especialistes internacionals en l’obra de Welles. L’emoció era compartida per uns i altres, així com el sentiment d’haver assistit a un esdeveniment històric del qual ja se’n parla fins i tot als Estats Units.

Aquest acte ha estat la culminació d’una celebració del centenari d’Orson Welles que a la Filmoteca de Catalunya es perllongarà fins a finals de juny,  però que també va tenir moments intensos en un seminari internacional on va quedar clara l’activitat polifacètica d’un artista que era molt més que un cineasta. En dues jornades intenses, es va parlar de la seva activitat teatral i radiofònica, de guions inèdits, de la seva polèmica vinculació amb Alemanya, del making off de Chimes at Midnight i de la seva restauració amb els testimonis de Baxter o dels muntadors del film (Fred Muller i Elena Jaumandreu) i de l’arxivista Luciano Berriatúa, o de la possible exhibició de la cèlebre seqüència de la batalla en un tríptic interactiu…  Passat i present d’un personatge que Chris Welles i Joseph McBride van retratar des del seu contacte proper en diverses etapes de la seva vida.

A més de les ponències, el públic ha pogut gaudir de projeccions ben especials: Macbeth amb el testimoni de Chris Welles, que hi apareix com actriu, The Magnificent Ambersons amb fotografies i diàlegs de les escenes amputades per la productora, i també de materials inèdits o inacabats entre els quals destacava una còpia de treball de The Deep, constatació de com Welles no estava dotat per fer un cinema comercial; o els quaranta minuts muntats per Welles de The other side of the wind, un projecte amb un futur incert en mans de hipotètics restauradors que hauran d’aportar aquelles peces que el cineasta mai no va facilitar. Aquest és, però, un dels trets característics en una obra magmàtica i multidisciplinària, plena de joies, llacunes i diamants en brut. Però també d’una capacitat de seducció a la qual tots els que vam assistir a la projecció de Cardona vam sucumbir poc abans de que sonessin les campanades a mitjanit. Aquesta serà, sens dubte, una de les coses que podrem explicar que hem vist…

  • 07:31
  • 0

Com es cuina el bon cinema?

Marin Karmitz ens ha brindat una gran lliçó de producció a la Filmoteca de Catalunya. L’exemple era “Mélo”, un dels films de la retrospectiva que hem dedicat a Alain Resnais sense, helàs!, l’assistència de públic que ens hauria agradat. Al curriculum d’aquest productor que ha impulsat cineastes com Godard, Chabrol, Kiarostami, Gus Van Sant, Haneke o Kieslowski, destaca, tanmateix, aquesta adaptació que l’autor de Hiroshima mon amour va fer a partir d’una obra teatral d’Henry Bernstein estrenada el 1929.

Marin Karmitz a la Filmoteca de Catalunya, dimecres 27 de maig de 2015A priori, un melodrama amb quatre personatges, dos decorats i dues hores i vint de durada era verí per a les taquilles. Karmitz, tanmateix, va donar-li la volta imposant tres condicions a un dels més prestigiosos cineastes francesos de tots els temps: a) El film havia de durar menys d’una hora i cinquanta minuts; b) Resnais canviaria els integrants del seu equip habitual; c) Calia rodar en vint dies i dues setmanes d’assajos entre els decorats d’un estudi. El director va acceptar el repte i, amb uns sous ajustats a un pressupost d’un milió d’euros, la pel·lícula va arribar a bon terme amb una petita excepció. Acabat el muntatge, Karmitz va rebre una trucada a les sis de la matinada. Era Resnais, amoïnat, per dir-li que el metratge superava en 45 segons la durada estipulada per contracte. Karmitz va fer la vista grossa. Tenia entre mans una gran pel·lícula i una esplèndida lliçó de com aplicar l’eslogan del maig del 68: “La imaginació al poder”. O, actualitzat, com transformar les limitacions en un acte de llibertat.

Sap greu que l’assistència a aquesta sessió no fos tan nombrosa com en altres visites de grans cineastes. Karmitz ho és, però també té sentit de l’humor. I, a més de la seva classe magistral, va explicar una divertida anècdota. A la presentació que Roberto Rossellini va fer de Viaggio in Italia amb motiu del vintè aniversari de la Cinémathèque Française, el 1958, a la sala hi havia tres espectadors: François Truffaut, André Bazin i ell mateix. El cineasta italià, que havia viatjat de Roma a Paris amb el seu Ferrari, va substituir la presentació del seu film per com preparar uns bons spaghetti. A la Filmoteca, Karmitz es va limitar a explicar com es cuina el bon cinema. N’és un gran chef!

  • 06:26
  • 0

Més que un cineasta, més que una retrospectiva

Des del moment que Orson Welles és molt més que un cineasta, commemorem el centenari del seu naixement amb molt més que una retrospectiva. Els habituals de la Filmoteca ja sabeu que tenim una feblesa per la transversalitat del cinema, i sovint apostem per la ruptura dels perills que comporta l’endogàmia. En aquest sentit, Welles és el paradigma. Es el director de Citizen Kane, d’acord, però també es el responsable de centenars d’emissions radiofòniques –i no només la de La guerra dels mons- de desenes de muntatges teatrals i d’un grapat d’aportacions televisives. Pintura, literatura, filosofia o periodisme enriqueixen, a més, una obra que s’edifica sobre tots i cada un d’aquests pilars. I, justament per aquest motiu, els seus films son tan atípics, tan transgressors, tan inimitables.

A la Filmoteca commemorem el centenari del naixement d'Orson WellesDurant els propers dos mesos, projectarem la totalitat de la seva obra com a director, amb la inclusió d’alguns dels seus treballs inacabats o inexhibits, i oferirem algunes pinzellades dels seus millors films com actor. Però també hem programat un espectacle teatral, una emissió radiofònica, una exposició fotogràfica, la presentació de tres llibres i la celebració d’un seminari amb destacades presències internacionals. Esteu al cas de la programació i les xarxes socials, perquè les activitats són moltes i, sovint, irrepetibles. Volem estar a l’alçada, però ens quedarem curts, de la desbordant capacitat productiva de Welles en diversos fronts amb l’objectiu de ser conscients de la grandesa de la seva obra.

Ja fa temps que venim anunciant que el centenari Welles serà l’activitat central de la programació de 2015. Ha arribat el moment. Vam arrencar dimarts amb la projecció de Citizen Kane, el principi d’una carrera cinematogràfica, però també la culminació de l’enfant terrible que va arribar a Hollywood amb 25 anys i ja consagrat com una estrella de la ràdio i del teatre. Ha estat, tanmateix, el tret de sortida a dos mesos de intensa immersió wellesiana. Tot bon cinèfil ja haurà vist les seves pel·lícules, però l’oportunitat de fer-ho en aquest context d’exhaustivitat canviarà les vostres perspectives. O, com a mínim, aquesta es la nostra intenció en celebrar aquest centenari com una gran festa amb diverses pistes de ball i un únic gran protagonista: l’inconmensurable Welles!

  • 09:05
  • 0

La memòria d’Alain Resnais

S’ha definit Alain Resnais com el cineasta de la memòria. L’Holocaust, Hiroshima, la França ocupada, la guerra d’Algèria o la clandestinitat durant el franquisme han estat alguns dels temes històrics abordats per una filmografia que, poc a poc, també es va obrir vers la comèdia musical (On connait la chanson), el vodevil (Pas sur la bouche), el còmic (I want to go home) o el teatre de bulevard (Mélo).

D’aquí que haguem titulat la retrospectiva que li dediquem, en col·laboració amb el D’A – Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona, com Resnais no era únicament sever. No, no ho era. Ni tampoc tenia l’exclusiva de la custòdia de la memòria. Darrere la majoria dels seus films hi havia Sylvette Baudrot per tenir cura de la continuïtat dels raccords que uneixen una presa amb la següent amb absoluta fluïdesa i credibilitat. Aquesta és la responsabilitat d’una script, i la feina que aquesta dona que ara té 87 anys ha fet des de finals dels anys quaranta al costat de cineastes com Jacques Tati, Louis Malle, Alfred Hitchcock  i, especialment, Alain Resnais.

Aquest és el motiu pel qual l’hem convidada a la Filmoteca de Catalunya i, en una masterclass atapeïda d’estudiants de cinema, ha explicat algunes pinzellades de la seva intensa biografia, algunes anècdotes dels seus rodatges, que porta acuradament anotats en una llista antològica en què especifica que les dates d’estrena no són les del rodatge i, molt especialment, l’ofici de script. La seva tècnica es basa en la precisió: guió en mà, calcula la durada d’una pel·lícula amb un marge d’error de cinc minuts, perquè sap que no és el mateix despullar-se en un film del segle XVIII que en un de contemporani, tal com no és el mateix creuar un gran bulevard que un carreró. I, si cal, recorre a un parent matemàtic perquè l’ajudi a construir uns cronogrames que integren dates, decorats, personatges i vestuaris.

No és estrany que Resnais diposités en ella tota la confiança per viatjar en el temps amb el protagonista de Je t’aime, je t’aime o per passejar-se pels atemporals passadissos de Marienbad. Tothom recorda les bardisses del jardí d’aquest film hipnòtic. Poca gent sap, en canvi, que eren decorats, i que dins d’un d’ells s’hi amagava Sylvette Baudrot, cronòmetre, guió i cronogrames en mà. “Era la meva oficina”, diu aquesta dona carregada d’energia que ha viscut en primera persona bona part de la història del cinema francès.

  • 12:10
  • 0

L’humor de Jiří Menzel

No és difícil intuir que, darrera Trens rigorosament vigilats hi ha un cineasta carregat de sentit de l’humor. Després del passi de Jiří Menzel per la Filmoteca de Catalunya, en puc donar fe. Dins i fora de la pantalla. El realitzador txec porta amb molt més que bonhomia els seus setanta-set anys i una llarga carrera professional que no ha estat gens fàcil. El seu somriure i uns ulls entremaliats diuen molt més, però, que mil paraules.

Certament, va arribar a la glòria amb nomes vint-i-vuit anys, quan Trens rigorosament vigilats va guanyar l’Oscar al millor film de parla no anglesa. Eren els anys de la Nová Vlna, d’un nou cinema que il·lustrava perfectament aquella Primavera de Praga que posava una nota de color i d’esperança a la grisor comunista. No va durar gaire. Els tancs soviètics van posar fi al somni, però també van enganxar Menzel amb un nou film gairebé acabat, Aloses al filferro, que es pot llegir de dues formes. Com una ferotge critica a les fal·làcies comunistes o com els límits que aquell mateix comunisme podia tolerar. En conseqüència, el film va ser prohibit durant vint anys. Només va reaparèixer públicament després de la caiguda del Mur i va ser premiat amb l’Ós d’Or, justament al festival de Berlín.

Menzel rememora amb humor la seva història, que també és la del país que mai no va voler abandonar. A diferència dels seus compatriotes Milos Forman o Istvan Passer, el director de Tijeretazos mai no va voler abandonar Txèquia, en un acte de responsabilitat que l’honora. Des de llavors, ha seguit treballant i ha seguit adaptant Bohumil Hrabal com a víctima d’altres censures econòmiques o de les males critiques que el seu darrer film va patir al seu país. Malgrat tot, no ha perdut mai la ironia i així ho han pogut comprovar els espectadors de la Filmoteca que van coincidir amb ell en les dues sessions inaugurals de la retrospectiva que li dediquem. També ha aprofitat la seva estada a Barcelona per visitar la Sagrada Família, la Catedral o el Palau de la Música i fer fotos, moltes fotos i algun vídeo, amb el seu iPhone. Ha marxat amb un bon record i ens deixa un regal: els seus films, testimonis d’una època i d’un caràcter vital i ple d’humor. El millor antídot contra les adversitats.

  • 12:30
  • 0

On és el secret de Kiarostami?

“No era cap broma. A Iran, els codonys no els pintem, ens els mengem. De la mateixa manera que, quan vaig ser a Múrcia fa un parell d’anys, estava tot ple de taronges bordes i ningú no les tocava. Nosaltres les trobem boníssimes”. Amb aquestes paraules senzilles, Abbas Kiarostami responia una pregunta que jo li volia traslladar des que vaig veure les seves correspondències fílmiques amb Victor Erice. Kiarostami picava l’ullet al director d’El sol del membrillo amb un codony que cau d’un arbre, rodola per un riuet i acaba a la panxa d’un pastor iranià i una de les seves cabres. Allà no pinten, mengen.

Aquesta metàfora defineix molt bé el cineasta que ha inaugurat la retrospectiva que li dedica la Filmoteca amb la presentació de ¿Dónde está la casa de mi amigo?, el film que el va donar a conèixer internacionalment ara fa gairebé trenta anys. Des de llavors, ha estat distingit per festivals d’arreu del món, però va quedar sorprès de veure una sala tan gran i tan plena de públic. Aquest era l’aspecte de gala que oferia la Chomón per acollir la presència del director d’El sabor de las cerezas.

Va evocar el rodatge de ¿Dónde está la casa de mi amigo? en plena guerra amb Irak i la projecció de la pel·lícula acabada davant els seus protagonistes no professionals, que aplaudien cada cop que es veien a la pantalla, i també va desvetllar que el secret per rodar amb nens és disposar d’un equip reduït. Uns anys després, Akira Kurosawa li va confessar els seus problemes amb uns actors infantils i la clau és que tenien por davant d’un equip tan nombrós com el del cineasta japonès.

Al llarg de les properes setmanes, a la Filmoteca podrem veure onze llargmetratges de Kiarostami. Entre aquests hi ha el que va guanyar la Palma d’Or de Cannes, el premi del Jurat de Venècia per El viento nos llevará o els dos que ha rodat més recentment fora d’Iran: Copia certificada a Itàlia, i Like Someone in Love al Japó. Ara prepara un nou projecte a la Xina, però segueix vivint a Teheran i no descarta tornar a rodar al seu país. De moment, del taller que està impartint a Barcelona en sortirà un curtmetratge, una peça més per afegir a l’obra d’aquest cineasta de mirada poètica i capacitat per distingir que darrera l’estètica d’un codony també hi ha la realitat de la gent que el necessita per menjar.

  • 07:40
  • 0

Actors

A dues de les obres escrites per Eduardo De Filippo hi apareix el món dels actors. A L’art de la comèdia, que actualment es representa al TNC, en són els protagonistes. A Sabato, domenica, lunedì, un dels films que la Filmoteca projecta en la retrospectiva dedicada al dramaturg italià, és un personatge secundari, un treballador de la banca que fa teatre amateur els caps de setmana. Darrera aquestes dues obres hi ha, alhora, grans intèrprets. A l’espectacle del TNC, Lluís Homar n’és el rei, no només en el paper del líder d’una companyia teatral que busca l’ajut de l’administració pública, sinó també com a director escènic. El pes de Sabato, domenica, lunedì recau, en canvi, sobre les espatlles de Toni Servillo en el paper de patriarca de la família que acull un apat dominical que acaba com el rosari de l’Aurora.

Servillo va estar fa uns mesos a la Filmoteca per presentar Viva la libertà amb motiu de la representació, al Teatre Lliure, de Le voci di dentro, un altre De Filippo. Des que va interpretar La grande belleza, l’actor italià  s’ha convertit en una de les grans figures del cinema europeu, però les seves arrels són a Nàpols, al món del teatre i, més precisament, molt a prop d’Eduardo De Filippo. Sense desmerèixer per res, tot el contrari, la gran adaptació que Xavier Albertí ha fet de L’art de la comèdia, la filmació que Paolo Sorrentino va fer el 2004 de Sabato, domenica, lunedì porta el segell de l’autenticitat, de l’inconfusible accent napolità d’uns personatges que viuen a la seva salsa. La salsa de la retòrica i del ragú que no arriba a taula familiar de diumenge perquè abans esclata el drama.

De Filippo és un autor que estima als actors, entre d’altres motius perquè ell també n’era. Els estima gairebé tant com Hollywood i, per aquest motiu, els Oscars d’aquest any han recompensat Birdman. El film d’Iñárritu és un gran retrat del món dels actors, de les seves neures i de la fràgil frontera que separa la vida del teatre, la realitat de la seva representació. Curiosament, Michael Keaton, el protagonista, ha hagut de cedir l’estatueta que sense dubte li corresponia a Eddie Redmayne per la seva interpretació de Stephen Hawkins. Julianne Moore, d’altra banda, també ha guanyat l’Oscar per la seva interpretació d’una malalta d’Alzheimer a Siempre Alice. Hollywood premia, ja se sap, els excessos i les discapacitats però, en el fons, el que realment recompensa són els actors. És per aquest motiu que Birdman ha superat Boyhood, un film que es limita a capturar el pas del temps real. Es per aquest motiu, també, que De Filippo triomfa en l’actualitat. En parlar de la representació, de les màscares, també ho fa de nosaltres mateixos.

  • 10:41
  • 0

ENTRANYABLES CONTRADICCIONS

Un cineasta finlandès que, fart del fred i la neu decideix instal·lar-se a Portugal perquè és el punt d’Europa que li queda més lluny no pot fer pel·lícules que deixin indiferent. I així és. Des que el 1983 va rodar una adaptació de “Crim i càstig” per desafiar Hitchcock, que deia que era un llibre impossible de dur a la pantalla, Aki Kaurismäki s’ha mogut en el terreny de les contradiccions, d’entranyables contradiccions. Els protagonistes de “La noia de la fàbrica de llumins”, “Vaig contractar un assassí a sou” o “Juha” son perdedors que sobreviuen entre les convencions del melodrama sense evitar que el cineasta hi afegeixi bones dosis de música i d’humor. D’un humor ben negre com aquell amb el que ha seduït als espectadors de la Filmoteca amb endevinalles cinèfiles recompensades amb una cervesa a La Monroe.

Kaurismäki renega, d’altra banda, de les escoles de cinema, com aquella a la qual no va ser admès de jove perquè era massa cínic. I, en canvi, no dubta en aconsellar als alumnes de l’escola Bande-à-part que no malbaratin el seu temps, perquè només s’és jove un cop a la vida. Costa creure que “Le Havre”, rodada el 2011, sigui la seva darrera pel·lícula. Ell diu que ja no te l’energia d’abans però darrera aquest film que ha inaugurat la retrospectiva que li dediquem hi ha una visió extraordinàriament lúcida del món contemporani, de la immigració i de la solidaritat expressada a través de uns personatges que, no debades, es diuen Aretty –la gran actriu del cinema francès- i Marx, sense precisar si es tracta de Karl o Groucho, perquè probablement son tots dos.

Kaurismäki ha tingut la gentilesa d’acceptar la invitació de la Filmoteca de Catalunya per retre homenatge al seu amic Peter von Bagh, traspassat el setembre passat. Va ser el seu mestre, un pou de ciència d’estètica i història cinematogràfica i també un gran realitzador. Durant les properes setmanes, tindreu l’oportunitat de revisar l’obra de Kaurismäki i descobrir alguns dels treballs de von Bagh. Cineastes que venen de lluny però, a la vegada, se senten molt a prop. Els seus paisatges potser son locals, però els sentiments dels seus personatges son tan universals com les constants referències que tots dos fan al cinema, al gran cinema. Buñuel, Ozu o Bresson son alguns dels cineastes preferits de Kaurismäki. Von Bagh, que ho havia vist tot, li va obrir les portes del cinema però, en els seus documentals, no va deixar de utilitzar seqüències del més avantatjat dels seus deixebles.