Durant una setmana, del 21 al 27 d’abril, Barcelona ha estat la capital mundial de les filmoteques. Més d’un centenar de institucions procedents de seixanta països i dedicades a la preservació i difusió del patrimoni cinematogràfic s’han reunit a la Filmoteca de Catalunya amb motiu del 69è Congrés de la FIAF (Federació Internacional d’Arxius Fílmics). En les intenses jornades de treball s’ha debatut el fenomen de les multiversions, aquelles pel·lícules que adopten variants per apropar-se a diversos públics, des d’un punt de vista simultàniament acadèmic i arxivístic. François Thomas, André Gaudreault, Paolo Cherchi Usai, Michel Marie o Luciano Berriatua han estat alguns dels ponents més destacats que han parlat sobre aquest tema il·lustrat, en paral·lel, amb projeccions i una exposició que romandrà oberta a la Filmoteca fins al novembre.
Guillermo Navarro, premi Oscar per la fotografia d’El laberinto del fauno, i l’artista visual Tacita Dean han obtingut el suport de la FIAF a la seva campanya perquè la UNESCO declari la pel·lícula cinematogràfica com a Patrimoni Universal. Aquest suport serà particularment necessari quan, a partir de 2015, els grans laboratoris cinematogràfics substitueixin definitivament el cel·luloide pel suport digital. Kodak podria ser l’excepció, i la FIAF vol garantir els metres necessaris per garantir la preservació del cinema del segle XX. Aquest escenari va quedar perfectament reflectit en l’informe de la comissió tècnica de la FIAF i en una taula rodona amb la participació del laboratori Deluxe i l’empresa de postproducció digital Apuntolapospo.
Els congressistes han gaudit dels diversos departaments de la nova seu de la Filmoteca de Catalunya i també han pogut visitar el nou centre de Conservació i Restauració, a Terrassa. El nostre públic tampoc n’ha quedat al marge, i s’ha beneficiat del Congrés a través de l’exposició Multiversions i d’una sèrie de projeccions presentades per experts de diverses cinemateques. Obres de Welles, Hitchcock, Pabst, Curtiz, Saura o Bigas Luna s’han pogut veure en versions restaurades i sotmeses a diverses variants Feia goig veure les sales Chomón i Laya compartides pel públic i els delegats de filmoteques d’arreu del món al voltant d’un mateix objectiu: el cinema entès com un espectacle que a la vegada preserva les identitats de diverses cultures. Per a tot l’equip que hi ha darrera la Filmoteca de Catalunya, ha estat un gran honor, i un plaer, organitzar i acollir aquest Congrés que, segons l’opinió de molts dels participants, esdevindrà un referent en la història de la FIAF.
El Congrés de la FIAF, que durant aquesta setmana té lloc a la Filmoteca de Catalunya, compta amb una cloenda de luxe amb la projecció d’Els Nibelungs al Gran Teatre del Liceu. Fritz Lang va dirigir aquesta superproducció en dues parts sobre la base d’un guió escrit per Thea von Harbou –la seva dona i també responsable del de Metropolis– que recupera les essències d’aquest mite del segle XII eclipsat per la tetralogia operística escrita per Richard Wagner.
Des del duríssim període que Alemanya va viure entre guerres, el film de Lang reflecteix l’esperit romàntic i èpic original sorgit d’un univers poblat per personatges i situacions fantàstiques que deriven vers el victimisme del destí i la set de venjança, leitmotivs recurrents en la seva filmografia. Tot allò que en la primera part és noble i pur, en la segona esdevé malaltís i fosc. La presència d’un tirà que sintonitza amb els personatges de Mabuse, Nosferatu o Caligari permet incloure aquest títol en les premonicions del nazisme que proliferen en el cinema de la república de Weimar. Leni Riefenstahl, a El triomf de la voluntat, també es va inspirar en alguns decorats d’Els Nibelungs i Hitler va dividir al matrimoni format per Thea Von Harbou i Fritz Lang. Mentre la guionista va romandre a Alemanya al servei del nazisme, el director es va exiliar als Estats Units per reivindicar, des de Furia, la denúncia de la intolerància.
La còpia en 35 mm que es projectarà al Liceu és fruit de la restauració d’Els Nibelungs culminada fa un parell d’anys per la Fundació Murnau, amb la col·laboració de Filmoteca de Catalunya. La partitura original de Gottfried Huppertz serà interpretada per la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, sota la direcció de Manuel Valdivieso, i en un marc que vincula la tradició wagneriana de Barcelona –l’any del bicentenari del compositor alemany- amb la irrupció del cinema en el marc de l’òpera per oferir un gran espectacle artístic i cultural.
Podeu comprar les entrades de Die Nibelungen al Gran Teatre del Liceu a: http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/das-nibelungen-film.html
Els germans Lumière van rodar tres versions de Sortida dels obrers de la fàbrica i Edison venia còpies de The great train robbery amb un pla d’un cowboy que es podia muntar al principi o al final, a gust de l’exhibidor. Durant el cinema mut, el rodatge amb dues càmeres –i dos negatius– era una pràctica generalitzada. La irrupció del sonor va provocar el rodatge en paral·lel de diverses versions idiomàtiques i, més endavant, la implantació del doblatge. Les censures també han adaptat pel·lícules a les circumstàncies de diversos públics i les coproduccions dels anys seixanta van provocar variacions dins d’un mateix títol. Recentment, el vídeo i el DVD han permet difondre aquestes multiplicitats, a les quals s’hi afegeixen els “director’s cut” o les mateixes restauracions de les cinemateques.
De tot aquest material, que obliga a reescriure diversos capítols de la Història del Cinema, se’n fa ressò el simposi celebrat dins el Congrés de la FIAF, que aquests dies se celebra a la Filmoteca de Catalunya, i també l’exposició i la retrospectiva obertes al públic. A la primera, podreu veure-hi diversos exemples, procedents de materials cedits per altres cinemateques o de fons propis vinculats amb el cinema català. A la segona exhibirem veritables joies procedents d’altres filmoteques que inclouen variacions sobre títols de Hitchcock, Pabst, Welles, Curtiz o Bigas Luna. Paral·lelament, el tema s’amplia als remakes, recreacions d’un mateix argument rodades a partir del trànsit del mut al sonor, del blanc i negre al color o de diversos graus de censura.
Esperem que tots aquests elements, també recollits en un llibre que reuneix diversos experts internacionals, contribueixin a la reflexió sobre una sèrie de preguntes: Quantes versions d’una pel·lícula s’amaguen sota un mateix títol? Quines versions cal conservar? Què restaurar si hi ha més d’una versió d’un mateix film? Cal mostrar les còpies de treball? Totes elles afecten directament a les filmoteques i arxius però, a la vegada, es poden sintetitzar en una altra qüestió gairebé filosòfica: De què parlem quan parlem de la versió original d’una pel·lícula?
Del 21 al 27 d’abril, la Filmoteca de Catalunya organitza el Congrés anual de la FIAF, la Federació Internacional d’Arxius Fílmics. Coincideix amb el 75è aniversari d’aquesta institució fundada per la Cinémathèque Française, el British Film Institute, el MoMa de Nova York i els arxius de l’Alemanya hitleriana i, d’altra banda, és una magnífica oportunitat per mostrar les nostres instal·lacions a la col·lectivitat internacional. Més de 300 congressistes de més d’un centenar de filmoteques procedents de 62 països dels cinc continents participaran aquests dies en les sessions d’un Congrés que se celebra en plena mutació tecnològica de la imatge en moviment.
El gran tema que recorrerà el Congrés és el futur de les filmoteques un cop els laboratoris deixin de fabricar pel·lícula cinematogràfica a partir del 2015. El digital és una excel·lent eina de restauració i de difusió però la seva conservació és incerta. Els experts no li garanteixen més de quinze anys de vida –a no ser que se’n facin noves còpies–, mentre l’experiència demostra que el cel·luloide aguanta més de cent anys si es conserva en condicions adequades de temperatura i humitat. Guillermo Navarro –Oscar per la fotografia d’El laberinto del fauno– vindrà a Barcelona per reclamar de la FIAF que s’adhereixi a la campanya per demanar que la UNESCO declari la pel·lícula cinematogràfica patrimoni universal. Experts tècnics debatran, d’altra banda, quin serà el paper que hauran d’assumir les filmoteques per preservar el patrimoni cinematogràfic del segle vint en un suport destinat a desaparèixer.
El públic podrà participar d’aquest congrés a través de les derivacions d’un simposi sobre Multiversions. Una exposició sobre aquelles pel·lícules sotmeses a diverses mutacions per arribar als públics s’inaugura el 23 d’abril i totes les projeccions d’aquella setmana mostren exemples d’aquest fenomen no gens excepcional. Els films d’autors com Hitchcock, Welles, Pabst, Saura o Bigas Luna procedeixen de prestigioses cinemateques i els presentaran els responsables de la seva conservació i restauracions, en el que vol ser una reivindicació del paper de les filmoteques per preservar i divulgar la cultura cinematogràfica. La Filmoteca de Catalunya està orgullosa d’organitzar aquest esdeveniment i obrir-lo als espectadors que, durant aquests dies, convertiran la nostra institució en un referent internacional.
Ara fa poc més d’un any no vam dubtar a inaugurar la nova seu de la Filmoteca amb una exhaustiva retrospectiva de Bigas Luna. Va projectar la totalitat de la seva filmografia, amb sis títols restaurats pel nostre Arxiu, i una sèrie de títols aliens, suggerits pel mateix Bigas, que establien diàlegs tan suggerents com La teta i la lluna i Amarcord, Huevos de oro i Le mani sulla città, Angoixa i Targets o Caniche i La mosquitera. Ell mateix va presentar diverses sessions i els més afortunats recordareu la memorable, i dissortadament irrepetibleperformance amb ell a peu de pantalla, presentant els seus curtmetratges eròtics, publicitat, material videogràfic i, fins i tot, la pel·lícula del seu bateig.
Amb un post al Facebook agraíem llavors: “Gràcies a Bigas Luna per apuntar-se a aquest joc amb la Filmoteca. Vindran més projectes, ja els estem esperant!”. Malauradament, no serà possible. Fa poques setmanes el vaig convidar a presentar Reborn dins les sessions del congrés de la FIAF sobre Multiversions i es va excusar perquè estaria localitzant per al seu proper llargmetratge, l’adaptació de Mecanoscrit del segon origen. Tampoc no serà possible.
Bigas ens ha deixat de sobte, respectant la seva voluntat que ningú sabés que estava malalt, sense cap afany d’homenatges ni reconeixements. Ens disculparàs, amic, però nosaltres te’n farem un altre i, d’aquí uns dies, quan tornem a projectar Reborn tal com la vas filmar, en la seva versió original nord-americana recuperada pel nostre arxiu, convidarem els teus amics per celebrar que, encara que tu ja no hi siguis, ens quedaran el teu record i les teves pel·lícules.
L’univers de Bigas Luna - post al Bloc del director de la Filmoteca de Catalunya del 13 de març de 2012.
Sala 33 s’obsessiona per Bilbao – la conversa entre Bigas Luna i Esteve Riambau, director de la Filmoteca, al programa d’Àlex Gorina en ocasió del cicle que dedicàvem al cineasta i que va obrir la nova seu de la Filmoteca al Raval.
Bigas Luna a la Filmoteca - el cineasta parla del seu film Angoixa a la Filmoteca, durant el cicle que li vam dedicar. Agraïment: Tasnim Aslam.
Si algú es va estranyar que programéssim Blancaneus i els set nans com a homenatge a Terenci Moix, a la sessió commemorativa dels deu anys de la seva mort van quedar-ne clar els motius. L’escriptor era un apassionat de Walt Disney, va explicar la seva germana Anna Maria, i no només va aprofitar una Setmana del Llibre a París per allotjar-se en un hotel d´Eurodisney on esmorzava amb Mary Poppins, sinó que celebrava el Nadal en família amb un DVD de Dumbo. Tota la seva vida va ser un Peter Pan que no volia créixer i, per tots aquests motius, la banda sonora que va acompanyar el funeral celebrat a l’Ajuntament de Barcelona va incloure melodies de Peter Pan, Blancaneus i els set nans i, naturalment, Sinuhé l’egipci, una altra de les seves dèries.
Com a introducció d’un cicle de les pel·lícules que li agradaven a en Terenci, Maruja Torres i Román Gubern van recordar les seves sòlides vinculacions amb el cinema. La seva primera crítica publicada a Film Ideal va ser del film Cleopatra, va elevar als altars del star system a Mis inmortales del cine i va impregnar les seves novel·les de referències cinematogràfiques. Definit per Gubern com “un voyeur, en tots els sentits de la paraula”, l’autor d’El dia que va morir Marylin admirava els films clàssics de Hollywood però també el cinema italià, gràcies a llargues estades a Roma i la seva admiració pels gèneres populars: el pèplum i el melodrama.
Maruja Torres, d’altra banda, va evocar el moment en què els seus amics van llençar una part de les seves cendres davant la Biblioteca d’Alexandria, com si es tractés d’una pel·lícula. Hauria d’haver estat èpica, però s’hi van introduir elements de comèdia i, fins i tot, de suspens, quan va aparèixer un gat –un moix– que els assistents van identificar amb en Terenci. Els propers dies veurem Sinuhé el egipcio, Faraon, El último cuplé o The Gene Kruppa Story –protagonitzada pel seu admirat Sal Mineo– com a record i homenatge a Terenci Moix: un cinèfil de soca-rel, un escriptor que va projectar els seus fantasmes a través de la pantalla.
Temps era temps, el de la dictadura franquista, la Setmana Santa obligava les cartelleres del país a projectar pel·lícules bíbliques i religioses, pèplums i drames com Ben Hur o La túnica sagrada, d’acord amb el tarannà de l’època. Temps era temps, el de les acaballes d’aquesta mateixa dictadura, que la censura va esdevenir particularment grotesca. Els ciutadans sabien llavors de l’existència de determinades pel·lícules de caire polític, eròtic o religiós que triomfaven a l’estranger però tenien prohibit creuar la frontera que llavors ens separava de les democràcies occidentals.
A la Filmoteca hem volgut unificar aquests dos fenòmens amb una programació de Pasqua integrada per alguns d’aquells films que, fa quaranta anys, calia veure a l’altra banda de la frontera. Empresaris catalans i francesos van organitzar projeccions a Andorra, Ceret o Perpinyà destinades a posar a l’abast dels catalans els films de grans autors com Pasolini, Kubrick, Bertolucci, Visconti, Bergman, Fellini, Woody Allen o Robert Altman. Projectem sis d’aquests títols encapçalats per la seva icona: Last Tango in Paris, una gran pel·lícula que va molt més enllà de la frívolament 
popularitzada “escena de la mantega”.
Vist llavors, aquest fenomen sociològic tenia un punt de morbós, també de patètic. Haver de creuar la frontera per accedir a la cultura era un indicatiu de les nafres que provoca una dictadura. Enrique Rubio, periodista sensacionalista, ho va sintetitzar precisament amb un article titulat La romeria del pecado. L’hem volgut recuperar per etiquetar aquest cicle que vol ser un homenatge al bon cinema que va estar en llista d’espera democràtica, i també un recordatori –per als qui ho vam viure– i una advertència –per als més joves, als quals els pot resultar difícil de creure– de la misèria cultural i social que imperava en aquest país no fa tant de temps.
Cicle La romeria del pecat
No calia cap pretext, ni números rodons de qualsevol onomástica. Quan la Fundació Maria Aurèlia Capmany ens va proposar retre homenatge a aquesta dona irrepetible, ens hi vam adherir a ulls clucs. Disposàvem, a més, d’un material cinematogràfic fet a mida: “Maria Aurèlia Capmany parla d’Un lloc entre els morts”. Es tracta d’un document, més que d’un documental, rodat per Joaquim Jordà el 1969 per atreure un productor que li permetés adaptar a la pantalla aquesta novel·la que acabava de guanyar el premi Sant Jordi. L’autora explica la seva trama com si es tractés de la biografia d’un personatge real, un poeta català de principis del segle XIX afrancesat i que renega de la burgesia sense trencar-hi. A mitja conversa amb Jordà, l’escriptora revela que no es tracta d’un personatge real sinó d’una invenció novel·lesca, i es llavors quan el film adquireix la naturalesa de joc de miralls entre la realitat i la ficció i el passat i un present que també podría ser el del protagonista de la seva obra.
Aquest film no va aconseguir aixecar el projecte ni va ser exhibit comercialment. Es més, va desaparèixer de circulació durant més de vint anys fins que, mentre preparàvem amb Casimiro Torreiro el llibre sobre “L’Escola de Barcelona”, el vam trobar dins el llegat de Carles Durán. La Filmoteca de Catalunya, llavors dirigida per Natàlia Molero, el va restaurar un temps després i, a la sessió de dijous pasat, adquiria tot el seu valor de retrat d’una Maria Aurèlia Capmany en plenitut de facultats.
La vessant com a escriptora de la Capmany va ser glossada per Guillem-Jordi Graells, curador de la seva obra. El record de la seva lluita feminista va córrer a càrrec de Montserrat Palau. Josep Maria Álvarez es va ocupar de la seva militància política i Anna Capmany, una de les seves dues nebodes, va aportar el testimoni de la seva dimensió més familiar i íntima. Va quedar clar que Maria Aurèlia Capmany és un personatge tan polifacètic com políticament incòmode. La tasca de la Fundació que porta el seu nom consisteix, tanmateix, a preservar la seva memòria, i com a Filmoteca estem molt orgullosos de contribuir-hi des de la vessant que ens correspon, la cinematogràfica.
El debat sobre la funció de la crítica cinematogràfica i la seva incidència sobre el públic no és nou ni unívoc. N’acabem de viure un nou episodi amb Los amantes pasajeros, el darrer film d’Almodóvar. Les crítiques han estat unànimement negatives, gairebé ofensives en alguns casos i, en canvi, la pel·lícula ha batut rècords de taquilla. La lectura fàcil és que el públic no llegeix les crítiques o que, simplement, no en fa cas. Una altra de més complexa es que, malgrat tot, el nom d’Almodóvar està per damunt d’aquestes discussions.
La divergència entre crítica i públic també es manifesta amb el cicle Els millors films de l’any, que programem a la Filmoteca. L’integren les pel·lícules preferides pel crítics de cinc publicacions especialitzades, i moltes venen avalades per premis en prestigiosos certàmens internacionals. Quan es van estrenar a les sales, la majoria no van ser grans èxits de públic. En canvi, repescades a la Filmoteca, un any més tard, atrauen un gran nombre d’espectadors. L’Apollonide, Take Shelter i La guerre est declarée, projectades les darreres setmanes a la sessió de diumenge de les set de la tarda, han omplert de gom a gom la sala Chomón i una part del públic, fins i tot, aplaudia al final de la sessió.
La mecànica de l’exhibició comercial contemporània, amb moltes còpies en poques setmanes a la cartellera, limita el poder d’incidència de la crítica. El temps que passa fins que repesquem aquests títols a la Filmoteca fa que funcioni el boca-orella i se sedimentin les opinions sobre Faust, El cavall de Torí, Les herbes folles, Le Havre o Moonrise Kingdom, ja convertits en petits clàssics quan els projectem a les sales Laya o Chomón. Després d’un parèntesi, hi haurà una segona part d’Els millors films de l’any que inclourà títols que encara són vius a la cartellera comercial. Un d’aquests films serà Skyfall, el darrer capítol de la nissaga James Bond, i aquí hi haurà unanimitat entre els crítics que l’han votat, el públic que va omplir les sales i el que, de ben segur, també vindrà als passis de la Filmoteca..
Alberto García-Alix, Premio Nacional de Fotografía, ha passat per la Filmoteca per explicar que volia estudiar cinema però li ho va impedir el fet de lliurar els papers de la matrícula amb un dia de retard. Llavors es va decantar per la fotografia –“l’única cosa que sé fer, a més de rentar plats”, explica– i, després d’exhibir la seva obra arreu del món, des de fa uns anys compagina la imatge estàtica amb el moviment plasmat a diverses peces audiovisuals que s’han projectat a la Filmoteca simultàniament amb l’exposició Autoretrat a La Virreina-Centre de la Imatge.
Els seus treballs audiovisuals també ho són d’autoretrats. Des de la presència de la seva veu, inconfusible, fins a les imatges que, en molts casos, reflecteixen la seva pròpia imatge, la trilogia dels Tres vídeos tristes (2006) o De donde no se vuelve (2008), la seva obra mestra, es fan ressò d’una veu interior que contrasta, dialècticament, amb imatges del passat i de futur. “No és fàcil retratar amics quan saps que els queden dos mesos de vida”, afirma l’autor d’unes fotografies on l’espectre de la mort sorgeix de xeringues, culleretes i agulles.
García-Alix ha tornat d’aquest món que les seves fotografies, sempre en blanc i negre, han fixat en el temps mentre els vídeos –imatges en moviment– parlen d’un present rodat a París o a la Xina, universos distants alhora que oberts a la reflexió i a la creació. Dins les fronteres cada cop més difoses entre el museu i la sala de cinema, per a la Filmoteca de Catalunya ha estat un plaer –i un honor– acollir Alberto García-Alix i Nicolas Combarro –col·laborador proper i comissari de les seves exposicions– en un parell de sessions memorables que corroboren el paper transversal del cinema, aquest cop a través de la fotografia, el seu antecedent històric, però també l’essència d’un poder, el de les imatges, que els és comú.
