El bloc del director » General


83 APUNTS

  • 08:07
  • 0

El rei de la comèdia

Ja va dir-ho Martin Scorsese: Jerry Lewis és el rei de la comèdia. I així ho proclamem amb un cicle que fa justícia a aquest no sempre prou valorat actor, director, guionista i productor del més difícil dels gèneres cinematogràfics: l’art de fer riure. Als seus inicis, va ser la parella de Dean Martin a nombroses comèdies dirigides per Frank Tashlin. Darrera Artists and Models, tanmateix, ja hi ha l’estètica sofisticada i l’humor surrealista que caracteritza la seva etapa com a director. El número musical en què Shirley McLaine canta i balla Inamorata mentre Lewis hi afegeix una coreografia de despropòsits al voltant d’una escala hauria fet les delícies d’André Breton.

El seu salt darrera les càmeres es produeix, d’altra banda, gràcies a un guió que només ell podia dirigir. The Bellboy és una successió de gags magistrals –com l’inoblidable escena on ell sol col·loca totes les cadires d’un gran auditori davant la incredulitat dels seus companys– però també el primer retrat del personatge maldestre i de bon cor que, al llarg de tota la seva carrera, lluitarà contra els elements que l’impedeixen trobar un lloc en una societat hostil i competitiva. Un desengany amorós, a The Ladies’ Man , l’arrossega fins a una residència de senyoretes que restablirà la seva conflictiva relació amb les dones. Un professor lleig i miop descobreix, a El professor guillat, un elixir que el transforma en un seductor que no té garantida la felicitat.

Jekyll i Hyde a la ficció, Jerry Lewis es beneficia del seu domini de la pantomima per distorsionar el seu rostre fins a límits increïbles. És l’antítesi de la impassibilitat de Buster Keaton i tampoc renuncia a competir amb els germans Marx en el recurs de diàlegs poca-soltes o en la presència de Kathleen Freeman en papers molt similars als de Margaret Dumont en relació a Groucho. Hereu de les generacions de còmics que l’han precedit, el Lewis cineasta anuncia i conviu amb l’estilització dels anys seixanta que Jacques Tati o Jean-Luc Godard incorporen a les seves pel·lícules amb l’us del color o l’escenografia.

Autocrític fins a l’obsessió del perfeccionisme, Lewis ha arribat a autosegrestar un dels seus films, El dia que el pallasso va plorar, perquè no responia a les seves exigències i no vol que el públic el vegi. Agraeix, en canvi, el reconeixement del qual ha estat objecte a França i, fins fa no gaire, ha seguit actuant en escenaris d’arreu del món. Darrera el cineasta hi ha el showman, però a l’hora d’establir la dinastia dels reis de la comèdia, cal no oblidar Jerry Lewis. El gran Jerry Lewis.

  • 11:10
  • 0

Teatre i Cinema

No ha d’estranyar ningú que la Filmoteca de Catalunya celebri el Dia Mundial del Teatre. Sempre hem reivindicat la nostra transversalitat i ho demostrem setmana darrera setmana amb sessions sobre pintura, literatura, música, fotografia o disseny. El teatre té, tanmateix, un parentiu especialment proper amb el cinema. En va heretar la seva dimensió escènica, una dimensió que es podria perdre si les petites pantalles de tota mena provoquen l’extinció de les sales que van acollir el gran espectacle popular de la meitat central del segle XX. També són molts els actors, fins i tot els directors, que salten constantment de la pantalla a l’escenari amb registres de treball ben diferents.

Tot això es pot veure a l’excepcional documental sobre els 50 anys del National Theatre que vam projectar per commemorar el dia del Teatre. Londres, conjuntament amb Broadway, és una de les grans capitals escèniques del món, i van celebrar el primer segle del seu coliseu amb el bo i millor de la casa. L’ombra de Laurence Olivier, primer director de la institució, planava sobre les generacions de grans intèrprets que han heretat el seu llegat. I veure, damunt del mateix escenari, Ralph Fiennes, Maggie Smith, Derek Jacobi, Judy Dench, Michael Gambon i un llarg etcètera de grans estrelles és un luxe i, al mateix temps, tampoc deu ser fàcil.

Per damunt dels egos individuals, aquell dia hi havia, però, un sentiment d’unanimitat per allò que els uneix a tots: l’amor al teatre. Moltes de les obres representades per una exquisida selecció d’escenes emblemàtiques han arribat a Catalunya, i Xavier Albertí, que va presentar la sessió de la Filmoteca, reconeix que el Teatre Nacional de Catalunya, a punt de complir vint anys, té molt a aprendre del seu homòleg britànic. Reivindicar el teatre implica reivindicar, també, la vessant escènica i dramatúrgica que té el cinema. A l’escenari, els actors treballen en directe, però és el cinema qui els immortalitza, i són els documents filmats de les seves interpretacions els que permeten que existeixin documentals tan excepcionals com aquest. D’aquí que es projectés a la Filmoteca, i d’aquí que hàgim volgut sumar-nos a la celebració del Dia Internacional del Teatre.

  • 08:28
  • 0

Michael Winterbottom: So British!

Començar un cicle de cinema britànic que inclourà més d trenta títols d’aquesta nacionalitat amb In this world, un film que transcorre a Pakistan, Iran, Afganistàn i Turquia, pot semblar una provocació. Michael Winterbottom, el seu director, va entendre perfectament el repte de la Filmoteca de Catalunya i va acceptar venir a Barcelona per presentar una pel·lícula que ell considera plenament assumible des d’un concepte del cinema anglès “no exclusiu”.

Al costat de Hitchcock, Lean, l’Ealing, la Hammer, el Free Cinema, Ken Loach o Mike Leigh, Winterbottom és tant o més britànic i, en alguns casos, molt més prolífic: 24 films en 20 anys, a més de documentals i programes per a la televisió, diuen molt de la capacitat de treball d’un realitzador. A més, li agrada viatjar i no ha dubtar en plantar la seva càmera a Canadà, Sarajevo, Dubai i, en tres ocasions, a Pakistan. Aplicada al seu estil, aquesta diversitat l’ha fet mereixedor de l’etiqueta d’”eclèctic”. No se la treu de sobre i s’escapoleix, com pot, de la pregunta recurrent dels periodistes.

També demana que no se l’identifiqui amb cap dels seus personatges. Prefereix definir-se com un “narrador d’històries” i roda quan en troba una que li interessa, ja siguin guions originals o adaptacions literàries. És per aquest motiu que ha freqüentat la comèdia i el drama, el thriller i la ciència ficció o, fins i tot, el western. És un cineasta d’ofici i, en les distàncies curtes, una persona encantadora.

Winterbottom es va sorprendre gratament en veure la sala Chomón plena per veure In this world, un film sobre l’emigració rodat fa dotze anys però d’una vigència colpidora. La història dels dos nanos que fugen del seu país per arribar a Londres és fictícia, però podria haver estat real com la vida mateixa. Així és tot el seu cinema: directe, colpidor, entranyable. So cool!

  • 12:08
  • 0

Alain Resnais: Aimer, filmer, chanter

Darrera un dels noms cabdals en la història del cinema modern hi havia un realitzador en actiu que acabava d’estrenar Aimer, boire, chanter a la Berlinale i ja treballava en el seu següent projecte: Arriver et partir. Als seus 91 anys, les esquenes de Resnais aguantaven, tanmateix, una obra de pes que arrencava amb Nuit et brouillard o Hiroshima mon amour, nascuda en paral·lel a la Nouvelle Vague.

Se’l  coneixia com el “cineasta de la memòria”, perquè molts dels seus films transitaven per la Història –els camps de concentració, Hiroshima, l’ocupació nazi, Algèria, la resistència clandestina contra el franquisme o l’afer Stavisky– però tambè pel saber acumulat a la Bibliothèque Nationale (Toute la memoire du monde) o per l’exploració que del funcionament del cervell feien Je t’aime, je t’aime o Mon oncle d’Amerique. De cop i volta, però, tot i que potser no tan sobtadament, es va fer present un altre Resnais molt més alegre i frívol, amant de la comèdia musical i que reivindicava el teatre de boulevard (Mélo i Pas sour la bouche), es descobria com un admirador del còmic (I want to go home),  construia un guió amb el chansonier popular francès (On connait la chanson) o rendia un gran homenatge als actors (Vous n’avez encore rien vu).

No, encara no ho havíem vist tot de Resnais. A la seva edat, seguia plenament actiu i, de fet, va ingressar a l’hospital amb el guió del seu proper film sota el braç. El cinema ha perdut un dels seus pilars, però queda la seva obra com a referència cultural ineludible de la modernitat. La casualitat, una tràgica casualitat, ha volgut que a la Filmoteca de Catalunya projectéssim On connait la chanson l’endemà de la seva mort. Valgui aquesta coincidència com a primer homenatge. N’hi haura més. Se’ls mereix. Li devem.

  • 10:45
  • 0

Goran Paskaljević, un pessimista a contracor

Goran Paskaljević va estudiar cinema a Praga en l’època de Milos Forman, Vera Chitilovà o Ivan Passer, i allà va aprendre dels seus col·legues txecs que l’humor era una arma excel·lent per lluitar contra la censura comunista. De retorn a l’antiga Iugoslavia, el seu primer llargmetratge va guanyar el premi a la millor direcció al festival de Pula després que el mariscal Tito, i molt especialment la dona del dictador, haguessin rigut molt en una projecció privada. El temps, i particularment la guerra dels Balcans, han esborrat qualsevol somriure dels darrers llargmetratges d’aquest cineasta serbi reconegut als principals festivals internacionals.

La Filmoteca de Catalunya ha aprofitat l’estrena del seu darrer llargmetratge, Al nacer el día, per revisar una part de les seves produccions mes recents. El polvorí, Optimistes, Honeymoons, L’altra Amèrica o Somni d’una nit d’hivern tenen en comú el tema de la identitat, l’emigració i la memòria històrica d’un país convulsionat per l’odi, les religions i la violència. No són, certament, pel·lícules optimistes, però son valentes. Estan fetes des de la convicció d’una mirada lúcida que es conscient del món que l’envolta. D’un món tan injust i salvatge que voreja l’absurd que delaten alguns dels episodis d’Optimistes, el laberint kafkià en el qual es troben atrapades les dues parelles de nuvis de Honeymoons o el protagonista de Somni d’una nit d’hivern que, en tornar de la presó, troba la seva casa ocupada per una mare i la seva filla autista.

Un espectador d’Al nacer el dia va retreure a Paskaljević el final de film, al seu parer, massa edulcorat. Paskaljević li va explicar que van esperar molts dies una nevada sobre Belgrad que mai no va arribar mentre la dona del protagonista s’estava morint de càncer. Va reconèixer que l’escena potser era massa llarga, però la música era qui imposava el metratge. Així es fan les pel·lícules, i el cineasta serbi podria haver explicat moltes altres anècdotes sobre els condicionaments de la seva carrera. De fet, ara estudia la possibilitat de rodar el seu proper projecte a l’Índia, lluny de l’encara per a ell conflictiva Sèrbia. Moltes ferides estan encara obertes, i així va quedar palès amb els comentaris d’alguns compatriotes seus que s’hi van apropar en acabar la sessió. Paskaljević te motius per haver perdut l’humor dels seus primers films, però no ha deixat de banda un somriure amable que delata la seva bonhomia, i la seva incansable voluntat de seguir fent cinema en favor de causes nobles.

  • 09:21
  • 0

Jacinto Esteva: ombres i arbres

Fins a mitjan juny podeu veure Jacinto Esteva. A l’ombra de l’últim arbre, una exposició que reivindica totes les cares d’un personatge irrepetible. Se’l  coneix com un dels pares de l’Escola de Barcelona, però abans havia pintat i havia exercit com a arquitecte, i després va deixar una novel·la inacabada i va esdevenir caçador professional a l’Àfrica. Pintava, però, amb pinzells massa cars –tal com va dir d’ell un dels seus col·laboradors– i potser per aquest motiu va morir abans d’hora després d’una vida molt intensa, probablement massa intensa.

A diferencia de Joaquim Jordà i Pere Portabella, altres cineastes de l’entorn de l’Escola de Barcelona que van gaudir d’una segona carrera i d’un merescut reconeixement, Jacinto Esteva necessitava una reivindicació. Ell no tenia por a la mort, però li feia pànic caure en l’oblit. I, per aquest motiu, el caçador va encarregar a Daria, la seva filla, que finalitzés la seva inacabable novel·la inacabada, El elefante invertebrado, i mantingués viva la flama del seu llegat. Des de la Filmoteca de Catalunya hem volgut ser còmplices d’aquesta recuperació i ara fem coincidir dues operacions de llarga volada: una retrospectiva completa de la seva obra cinematogràfica –amb peces inèdites i d’altres restaurades pel nostre Centre de Conservació i Restauració– i una exposició dissenyada per la mateixa Daria amb la col·laboració de Luis Estevao.

Darrera les càmeres, Jacinto Esteva va seguir al peu de la lletra la metafòrica trajectòria anunciada pel seu amic Jordà: “Ja que no podem fer Victor Hugo, farem Mallarmé”. Els seus films realistes són Notes sur l’emigration, Autour des salines i Lejos de los árboles. El període poètic, vinculat a l’Escola de Barcelona, inclou Dante no es únicamente severo, Después del diluvio, Metamorfosis i El hijo de María. Quan va rodar aquesta darrera reflexió sobre la fecunditat ja havia descobert, tanmateix, el continent africà com un espai de llibertat infinita.

Allà va retrobar-hi els ritus ancestrals, el culte de la mort o la brutalitat exercida contra els animals que ja havia filmat a l’Espanya negra de Lejos de los árboles. Ara havia marxat lluny de tot allò per retrobar-se a ell mateix. Va aconseguir-ho només parcialment. Acumulava, com ell mateix deia, la ràbia d’un lleopard, i foradava a trets els quadres de la seva darrera època pictòrica. Malgrat tot, a l’exposició hem volgut que creués el riu Vovodó i que, com si es tractés d’un personatge de Joseph Conrad, viatgés al cor de les tenebres per fer realitat el seu somni: “Quan l’Àfrica també estigui colonitzada, em trobareu sota l’ombra del darrer arbre”.

  • 11:48
  • 0

Too much Welles

Ens omple de satisfacció projectar, avui, un material inèdit d’Orson Welles. En primer lloc, perquè la tasca d’una Filmoteca és, justament, la de preservar, restaurar i divulgar el patrimoni cinematogràfic. En el cas de Too Much Johnson, van ser els companys de la Cineteca del Friuli els qui van recuperar aquestes imatges rodades el 1938 que es donaven per perdudes des que Welles va dir que s’havien cremat a la casa que tenia a Madrid els anys seixanta. Posteriorment, la George Estman House de Rochester en va fer la restauració i, des de la seva estrena a les Giornate del Cinema Muto de Pordenone, el passat octubre, Barcelona s’afegeix ara a les exclusives projeccions fetes els darrers mesos a Nova York i al festival Entrevues de Belfort.

Orson Welles és, d’altra banda, un dels grans noms de la Història del Cinema. I Too Much Johnson es una peça essencial per entendre els orígens cinematogràfics d’un dels grans artistes del segle XX. Quan va rodar aquestes imatges, amb només 23 anys, ja era una primera figura del teatre d’avantguarda i es disposava a saltar a primera plana de l’actualitat amb la seva polèmica adaptació radiofònica de La guerra dels móns. Faltaven encara dos anys pel rodatge de Citizen Kane però, en contra del que es podia deduir del seu primer curtmetratge amateur, Hearts of age (1934), Too Much Johnson demostra que els seus coneixements cinematogràfics ja eren notables i que, a més, pensava en termes multimediàtics.

No estem parlant d’un film pròpiament dit. Es tracta de tres pròlegs filmats per cada un dels actes del vodevil Too Much Johnson, que volia estrenar en un teatre de Connecticut abans de fer el salt a Broadway. Welles va recórrer a influències del “slapstick” de Keaton o dels Keyston Cops, va retre homenatge al Harold Lloyd de Safety Last! o al René Clair d’Entr’acte. Tambè està clar que havia vist els clarobscurs de l’expressionisme alemany i coneixia les regles del muntatge soviètic. I, al mateix temps, ja utilitzava els objectius angulars amb la profunditat de camp que esdevindria una de les seves marques de fàbrica.

Too Much Johnson és un material en brut, amb un muntatge inacabat i preses repetides. No té so ni rètols, però el projectarem amb l’acompanyament musical de Joan Pineda inspirat en la partitura original que Paul Bowles va escriure per l’obra amb el títol de Music for a farce. Calen també comentaris que contextualitzin aquest preuat diamant en brut i, per tots aquests motius, serà una sessió única i irrepetible. Una veritable sessió de Filmoteca amb caire d’estrena d’un material que, 75 anys després de la seva realització, ens permet entendre millor qui era el geni que va fer Citizen Kane, la per molts considerada millor pel·lícula de la Història del Cine.

  • 14:30
  • 0

Record de Lino Miccichè

El documental que Francesco Miccichè ha presentat a la Filmoteca sobre el seu pare, un dels més prestigiosos intel·lectuals cinematogràfics de la segona meitat del segle XX, provoca l’admiració i la nostàlgia. Admiració, perquè és el tribut d’un fill agraït per haver tingut un pare brillant, un humanista que va descobrir en el cinema la síntesi perfecta de les seves passions per la música, la literatura i l’art.

És fàcil encasellar Lino Miccichè com un crític i historiador de cinema. Va ser-ho, i així ho acrediten els seus ineludibles treballs sobre el Neorrealisme, Visconti o els Nous Cinemes. Limitar-lo, tanmateix, a aquesta faceta professional és profundament injust, perquè obvia el seu paper com a president de la Biennale di Venezia, com a director del Centro Sperimentale di Cinematografia, com a docent universitari i, sobretot, com a fundador de Pesaro. Creada el 1965, aquesta Mostra de Cinema va ser molt més que un festival. Va ser un punt de trobada i alhora una plataforma de llançament dels Nous Cinemes dels anys seixanta. Pasolini, Bertolucci, Bellocchio, Oshima, Varda, Jancsó o Jacinto Esteva van trobar en aquelles pantalles l’altaveu que necessitaven per fer que el cinema esdevingués un espectacle adult, reflexiu i polititzat.

És per aquest motiu que Lino Miccichè, il mio padre. Una visione del mondo provoca també la nostàlgia. Nostàlgia d’un personatge que encarnava l’esperit humanista del saber universal i, a la vegada, d’una època que permetia acollir iniciatives culturals de gran calat, com les que ell va tirar endavant. Al documental hi ha testimonis de Bernardo Bertolucci, Marco Bellocchio, Suso Cecchi d’Amico o Vittorio Taviani, però també material d’arxiu en què apareixen Fellini i Antonioni. Nostàlgia d’uns grans cineastes sense herència que els faci justícia, però també d’un pensador que, com Lino Miccichè, canalitzava tot aquest talent a través de la reflexió teòrica, de l’ensenyament universitari o de la difusió cultural. Francesco Miccichè pot estar ben orgullós del seu pare, i el seu magnífic film li ret justícia.

  • 12:35
  • 0

Un cineasta lliure

Basilio Martin Patino ha estat el protagonista de dues sessions memorables. A la primera, va presentar Libre te quiero, un documental realitzat sobre les acampades a la Puerta del Sol del 15-M. El cineasta, als seus més de vuitanta anys, va percebre que, amb aquelles concentracions populars contra els factors desencadenants de la crisi econòmica, estava succeint alguna cosa transcendental per a la societat espanyola. Va mobilitzar un petit equip tècnic i va rodar un material que després ha muntat al ritme de la música d’Amancio Prada i les lletres d’Agustín García Calvo. La resta són imatges que valen més que mil paraules: joves que es manifesten pacíficament i càrregues de la policia que es poden sintetitzar amb els avionets de paper que s’estavellen contra els furgons blindats en una pel·lícula que deixa volar els sentiments. Les reflexions les ha d’aportar l’espectador..

Libre te quiero serà, amb tota probabilitat, la darrera pel·lícula del veterà director de Canciones para después de una guerra i Queridísimos verdugos. Gairebé cinquanta anys abans, el 1965, va debutar amb Nueve cartas a Berta, una pel·lícula gairebé autobiogràfica que ja expressava la “indignació” d’un estudiant de Salamanca –la seva ciutat– asfixiat per l’entorn familiar i social del franquisme. Emilio Gutiérrez Caba, l’actor que va donar vida a aquest personatge, també es va retrobar amb Patino en una emotiva sessió dedicada als alumnes de l’ESCAC.

Basilio Martín Patino és un cineasta de poques paraules, però d’un acurat sentit de l’humor. Va tenir paraules d’elogi per a la creativitat i el talent dels nous cineastes, però també per a aquells Alféreces Provisionales que, amb una carta de recomanació a la censura,  van facilitar l’estrena de Nueve cartas a Berta. Mig segle després, el film conserva tota la seva melancolia, però també la seva modernitat. Aquests sentiments es respiraven durant la projecció a la sala Chomón, plena de gom a gom d’un públic heterodox: veterans cinèfils que rendien homenatge a un dels grans noms de la història del cinema espanyol i futurs realitzadors que descobrien no només un mestre que conjuga admirablement la ficció i el documental. També es trobaven confrontats a un cineasta lliure, tan lliure com ho són les seves pel·lícules, de la primera a la última.

  • 11:42
  • 0

Cinema i propaganda nazi

Aquesta tardor vam revisar el cinema de la República de Weimar amb una sèrie de lliçons valuosíssimes per prendre consciència que no tots els films alemanys dels anys vint eren expressionistes i que, des d’una òptica realista, molts mostraven el clima de trasbalsament polític d’un país que propiciaria la institució del nazisme. Ara abordem, en col·laboració amb el Goethe Institut i el Festival de Cinema Jueu de Barcelona, una mostra del cinema de propaganda nazi que abasta sis llargmetratges produïts sota les directrius de Hitler i quatre documentals que analitzen el fenomen.


Josef Goebbels, ministre de Propaganda nazi, va ser molt clar quan va dir que volia films com El cuirassat Potemkin, “un film que pot convertir en bolxevic a qualsevol que no tingui fermes conviccions ideològiques”. Der Hitlerjünge Quex, el primer títol del cicle, és exemplar en aquest sentit. La transformació, i el sacrifici, d’un fill de comunistes que paga amb la seva vida haver-se apropat al llavors encara incipient nazisme era un model a imitar per milers d’alemanys que, poc després, aclamarien el seu líder, tal com reflecteix El triomf de la voluntat des d’un perfecte equilibri entre el reflex de la realitat i la seva posada en escena sota la direcció de Leni Riefenstahl.

El culte a una figura històrica, el president Krüger, o el capbussament en la història per justificar l’antisemitisme visceral d’El jueu Süss encapçalen altres dues de les grans tendències del cinema nazi. El paper dels alemanys a l’estranger i l’odi als polonesos que traspua Retorn i la demostració, a través de Wunschkonzert, que la comèdia també podia ser un vehicle de propaganda arrodoneixen les produccions del període que es veuran a la Filmoteca. Els documentals són de luxe: Veit Harlan, l’autor d’El jueu Süss, les experiències del cineasta Kurt Gerron en un camp de concentració o la bobina recuperada per A Film Unfinished per demostrar el paper del cinema en la creació dels prejudicis contra els jueus aporten elements de discussió que es posaran damunt la taula en una taula rodona amb especialistes catalans i alemanys.

Setanta, fins i tot vuitanta anys després d’aquells fets, el nazisme segueix vigent en la consciència col·lectiva d’una Europa que no ha oblidat els trasbals del segle XX. Per aquest motiu, el cinema de propaganda nazi encara està sota l’estricte control de l’Estat alemany. Per aquest motiu, nosaltres l’hem volgut exhibir –degudament contextualitzat– per mostrar el paper que les imatges en moviment van jugar a l’hora de construir un determinat discurs ideològic basat en la posada en escena. A diferència del cinema franquista, els films derivats del nazisme van sorgir d’un context molt potent que, en part, es va posar a les ordres del nou Estat totalitari. Per aquest motiu, s’ha d’estar d’acord amb Raymond Borde, històric conservador de la Cinémathèque de Toulouse i gens sospitós de simpatitzar amb el nazisme, quan va escriure: “S’ha de poder parlar be d’aquelles pel·lícules sense passar per còmplice de la pesta bruna. Però al mateix temps s’ha d’evitar caure en una altra aberració: la fascinació”.