El bloc del director » General


74 APUNTS

  • 11:42
  • 0

Cinema i propaganda nazi

Aquesta tardor vam revisar el cinema de la República de Weimar amb una sèrie de lliçons valuosíssimes per prendre consciència que no tots els films alemanys dels anys vint eren expressionistes i que, des d’una òptica realista, molts mostraven el clima de trasbalsament polític d’un país que propiciaria la institució del nazisme. Ara abordem, en col·laboració amb el Goethe Institut i el Festival de Cinema Jueu de Barcelona, una mostra del cinema de propaganda nazi que abasta sis llargmetratges produïts sota les directrius de Hitler i quatre documentals que analitzen el fenomen.


Josef Goebbels, ministre de Propaganda nazi, va ser molt clar quan va dir que volia films com El cuirassat Potemkin, “un film que pot convertir en bolxevic a qualsevol que no tingui fermes conviccions ideològiques”. Der Hitlerjünge Quex, el primer títol del cicle, és exemplar en aquest sentit. La transformació, i el sacrifici, d’un fill de comunistes que paga amb la seva vida haver-se apropat al llavors encara incipient nazisme era un model a imitar per milers d’alemanys que, poc després, aclamarien el seu líder, tal com reflecteix El triomf de la voluntat des d’un perfecte equilibri entre el reflex de la realitat i la seva posada en escena sota la direcció de Leni Riefenstahl.

El culte a una figura històrica, el president Krüger, o el capbussament en la història per justificar l’antisemitisme visceral d’El jueu Süss encapçalen altres dues de les grans tendències del cinema nazi. El paper dels alemanys a l’estranger i l’odi als polonesos que traspua Retorn i la demostració, a través de Wunschkonzert, que la comèdia també podia ser un vehicle de propaganda arrodoneixen les produccions del període que es veuran a la Filmoteca. Els documentals són de luxe: Veit Harlan, l’autor d’El jueu Süss, les experiències del cineasta Kurt Gerron en un camp de concentració o la bobina recuperada per A Film Unfinished per demostrar el paper del cinema en la creació dels prejudicis contra els jueus aporten elements de discussió que es posaran damunt la taula en una taula rodona amb especialistes catalans i alemanys.

Setanta, fins i tot vuitanta anys després d’aquells fets, el nazisme segueix vigent en la consciència col·lectiva d’una Europa que no ha oblidat els trasbals del segle XX. Per aquest motiu, el cinema de propaganda nazi encara està sota l’estricte control de l’Estat alemany. Per aquest motiu, nosaltres l’hem volgut exhibir –degudament contextualitzat– per mostrar el paper que les imatges en moviment van jugar a l’hora de construir un determinat discurs ideològic basat en la posada en escena. A diferència del cinema franquista, els films derivats del nazisme van sorgir d’un context molt potent que, en part, es va posar a les ordres del nou Estat totalitari. Per aquest motiu, s’ha d’estar d’acord amb Raymond Borde, històric conservador de la Cinémathèque de Toulouse i gens sospitós de simpatitzar amb el nazisme, quan va escriure: “S’ha de poder parlar be d’aquelles pel·lícules sense passar per còmplice de la pesta bruna. Però al mateix temps s’ha d’evitar caure en una altra aberració: la fascinació”.

  • 13:11
  • 0

El cinema que veurem

La programació que oferirem el 2014 respon als criteris en els quals creiem i que reivindiquem: Conjugar clàssics i contemporanis amb un gust eclèctic, utilitzar el cinema com a llenguatge de comunicació amb altres terrenys de la cultura i apropar nous públics a la seu del Raval.

Comencem l’any amb un cicle de cinema i propaganda nazi destinat a mostrar films difícils de veure amb la clara voluntat de prevenir l’espectador contemporani contra la ideologia de Hitler. Al febrer acollirem Goran Paskaljevic amb l’estrena de “A Day Breaks” i una retrospectiva de la seva obra. Simultàniament, estrenarem “Too Much Johnson”, el film inèdit d’Orson Welles i inaugurarem una exposició antològica sobre Jacinto Esteva, acompanyada d’una retrospectiva complerta de l’obra cinematogràfica d’un dels pares de l’Escola de Barcelona.

Un repàs del cinema britànic des de la segona guerra mundial als nostres dies, una mostra del talent de Jerry Lewis com a director i cartes blanques atorgades al cineasta Ventura Pons i al compositor Benet Casablancas aplanen el camí vers un estiu amb dos grans protagonistes. Billy Wilder i el seu món serà un gran cicle que ens permetrà riure, patir i plorar per confirmar, un cop més, el gran talent d’aquest incommensurable cineasta d’origen germànic. L’autor de “Some like it hot” estarà acompanyat d’una amplia perspectiva sobre la primera guerra mundial, amb motiu del seu centenari, de la ma de cineastes com Tavernier, Rosi, Haneke o Spielberg. A la sala d’exposicions s’hi podrà veure, simultàniament, una selecció de cartells de Mac, procedents dels nostres fons documentals.

Les Parapluis de CherbourgLa tardor arrencarà amb una exposició dedicada a Jacques Demy, procedent de la Cinémathèque Française, i acompanyada d’una confrontació entre els seus films i els d’Agnès Varda. També recordarem els 25 anys de la caiguda del mur de Berlin amb un cicle de comèdies soviètiques dels anys vint i acabarem l’any amb una mostra de doctors enfollits que, des de la ciència, han saltat a la ficció. Hi haurà més, moltes més sorpreses que anirem desvetllant, però aquests son els grans trets d’una programació pensada per complaure als espectadors que, dia a dia, han contribuït a consolidar aquesta nova etapa de la Filmoteca. Som conscients que el vell invent dels Lumière està travessant un període de transformacions profundes. Canvia la tècnica, però el valor cultural del cinema està per damunt d’aquesta circumstància i és responsabilitat de les Filmoteques preservar i divulgar la seva dimensió històrica.

  • 16:49
  • 0

PREGUNTES ALTERNATIVES

Deu preguntes sorgides arrel d’una taula rodona sobre els vint anys del festival L’Alternativa:

1. Cinema alternatiu és sinònim de cinema independent?
2. Independent (o alternatiu) en relació a què? A una indústria? A un llenguatge? A una ideologia?
3. Si el cinema alternatiu es sinònim de creativitat i experimentació, perquè el cinema dominant només n’absorbeix una part de les seves propostes?
4. Té dret Sergi Caballero (“Finisterrae”) a dir que li agradaria dirigir pel·lícules amb mes pressupost i que arribessin al gran públic?
5. Té raó Mercedes Álvarez (“El cielo gira”) quan acusa el cinema alternatiu d’endogàmic?
6. És compatible que a crítics, com Carlos Losilla, els hi agradi el cinema clàssic nord-americà i el cinema alternatiu contemporani?
7. Quin preu ha de pagar Lluís Miñarro per la seva coherència com a productor independent de cineastes com Albert Serra, Manoel de Oliveira o José Luis Guerín?
8. Serà responsabilitat de les Filmoteques preservar, a més de les pel·lícules, l’espectacle cinematogràfic tal com es va concebre duran el segle XX?
9. És igual veure una pel·lícula en una sala que en una pantalla domèstica?
10. Estem assistint a un retorn al consum individual de l’audiovisual, com Edison va proposar abans que els Lumière apostessin per l’espectacle col·lectiu?

  • 10:55
  • 0

El crític que exercia de cronista

Fa vint anys que va morir José Luis Guarner i a la Filmoteca ho hem volgut recordar amb una sessió d’homenatge al crític de cinema més influent que hi ha hagut en aquest país. Ramon Font, que hi va coincidir a les pàgines de la històrica Film Ideal, va recordar que, ja llavors, Guarner impressionava per la seva erudició als crítics joves, que tenien set o vuit anys menys que ell. Era tan brillant que, fins i tot, va superar els prejudicis ideològics derivats d’escriure en una altra publicació, Documentos Cinematográficos, associada a l’Opus Dei.

Guarner va col·laborar en diverses revistes especialitzades, amb una particular assiduïtat en aquella etapa de Fotogramas en la qual va coincidir amb Maruja Torres, Terenci Moix, Romà Gubern o Enrique Vila Matas. Va ser posteriorment, tanmateix, quan Guarner va trobar en la premsa diària, i molt especialment a les pàgines de La Vanguardia, el format idoni per al text breu i carregat d’idees que expressava amb frases sempre enginyoses. La seva amistat amb Guillermo Cabrera Infante, evocada per Lluís Bonet Mojica, procedia justament d’aquesta coincidència en el joc de paraules, l’heterodòxia del gust i la contaminació de les referències cinematogràfiques per la literatura o la música. O, més precisament, la novel·la negra i el jazz.

La influència de Guarner ha arribat a les noves generacions de crítics, representats per Violeta Kovacsics a la sessió d’homenatge, en la qual es va projectar Las tres noches de Eva. La pel·lícula escollida podria haver estat Roma, città aperta, del seu admirat Rossellini, o Centauros del desierto, el western que va demanar tornar a veure poc abans de morir. Vam preferir, tanmateix, que fos la deliciosa comèdia de Preston Sturges protagonitzada per Henry Fonda i Barbara Stanwyck, que Guarner adorava. Va ser un mestre de crítics però ell preferia autodenominar-se cronista i com a tal exercia des dels festivals que freqüentava o els que ell mateix organitzava, com la Setmana de Cinema de Barcelona. La seva memòria va ser recollida en un llibre antològic, Autoretratato del cronista, però ara es pot ampliar gràcies al repositori digital de la Filmoteca. Centenars de textos seus, als quals s’hi afegiran molts més, estan accessibles per documentar els seus gustos com a referència ineludible per als amants del cinema, els que vam tenir el privilegi de conèixer-lo personalment i les futures generacions que tenen molt per aprendre’n.

  • 13:21
  • 0

Carlos Saura

Carlos Saura ha tornat a visitar la Filmoteca de Catalunya. Va fer-ho el març de 2012, poc després de la inauguració de la seu del Raval, per visitar l’exposició sobre la Guerra Civil i per presentar “¡Ay, Carmela!”. Ara ha tornat per retre homenatge a Elías Querejeta en el marc de la inauguració del curs “L’ESCAC a la Filmo”. Primer va impartir una Master Class a Terrassa, davant una atestada aula d’estudiants de cinema, i se’ls va ficar a la butxaca amb l’aval de l’experiència que atorga tota una vida darrera les càmeres. Posteriorment, els gairebé tres-cents espectadors que hi havia a la sala Chomón van constatar la frescor que encara conserva “Deprisa, deprisa”, la penúltima de les seves produccions de Querejeta. Tant aquesta crònica de la delinqüència juvenil a la perifèria de Madrid dels anys vuitanta com “La caza”, la seva primera col•laboració conjunta el 1961, responen a la tendència de la seva filmografia que ell defineix com a “realista”. N’hi ha, com a mínim, altres tres: la que ell defineix com a “imaginativa o fictícia”, identificada amb les al•legories que va rodar durant el franquisme (“El jardín de las delicias”, “Ana y los lobos”, “La prima Angélica”); la musical (de “Bodas de sangre” a “Sevillanas” o “Fados” i “Tango”) i les biografies de personatges que l’han influït al llarg de la seva vida: San Juan de la Cruz, Goya o Buñuel.
Actualment, als seus més de vuitanta anys, Saura prepara justament un retrat de Picasso mentre pintava el “Guernica” però també té en cartera un documental a Mèxic sobre els “mariachis” i un espectacle musical que vincula el flamenc amb la música gitana que arrenca des del Rajastan. Inesgotable, és molt més que un cineasta. A més de les quaranta pel•lícules que porta damunt les seves espatlles, ha dirigit òpera i espectacles musicals, pinta, ha escrit novel•les i sempre porta una càmera de fer fotos penjada del coll. En té més de sis-centes a casa seva i és la seva veritable passió. Veu el món a través d’un visor i explica històries amb les imatges que capta. Per aquest motiu, els seus darrers films estan més a prop de l’assaig musical que de la narració literària. No li calen diàlegs per transmetre emocions des d’una fotografia, des d’una pantalla.
Saura forma part de la història del cinema espanyol dels darrers cinquanta anys. Qui més qui menys, pot associar una de les seves pel•lícules a un moment de la seva història personal. També ha estat reconegut internacionalment i els alumnes que ara estudien cine tenen matèria per aprendre. El director de “Carmen” pot parlar de com lluitava contra la censura franquista però també està al dia de les noves tecnologies. Ja fa anys que roda en digital i no li cauen els anells. Ben al contrari, sap treure de la tècnica el millor partit per fer les pel•lícules que vol fer. S’ha guanyat a pols aquest dret i n’està orgullós però, al mateix temps, és d’una generositat extraordinària. No ha estat gens difícil convèncer-lo perquè tornés a la Filmoteca de Catalunya. L’únic problema va ser trobar una data al bell mig de la seva atapeïda agenda. Ara té feina en perspectiva però sap que pot tornar quan vulgui. L’esperem, li agraïm i l’admirem.

  • 09:44
  • 0

Reescriure la història del cine

La Història del Cinema s’ha escrit a partir d’uns quants títols i del criteri estètic dels especialistes. Primera objecció: no tots els films van sobreviure al menyspreu cultural que va patir el cinema dels orígens. Segona objecció: la història del cinema no és només la de les pel·lícules, sinó la de tot el que les envolta.

Aquests comentaris venen a to de dos fets recents. Molts espectadors de l’Aula de Cinema vam sortir bocabadats de la projecció d’Algol. La tragèdia del poder, un film també inclòs en la retrospectiva que la Filmoteca de Catalunya dedica al període de Weimar. Aquest film, retirat de circulació fins que el FilmMuseum de Munich el va restaurar el 2011, obliga a repensar la història del cinema expressionista. Es va estrenar pocs mesos després d’El gabinet del Dr. Caligari i els decorats tenen la mateixa força dramàtica basada en les llums i les ombres. Hi ha, a més, elements de ciència ficció, com Una dona a la Lluna, un pacte amb el diable –com a Faust–, un descens a l’infern de les mines –com a Carbó–, un món estratificat en classes socials que viuen a la superfície o al subsòl, com a Metropolis, i un personatge amb ínfules totalitàries com Nosferatu o El Dr. Mabuse.

Ens trobem, doncs, davant un veritable compendi de l’expressionisme alemany que, paradoxalment, no figura a les seves Històries canòniques. Lotte Eisner no l’inclou a La pantalla demoníaca, i si Siegfried Kracauer l’hagués vist, hauria subratllat amb més força la teoria sobre les premonicions del nazisme que proposa a De Caligari a Hitler. Només fa dos anys que, gràcies a la iniciativa d’una filmoteca, Algol. La tragèdia del poder ha tornat a la llum per il·luminar el cinema expressionista alemany des d’una perspectiva que mai més no tornarà a ser la mateixa.

Per altres motius, els films de Manolo Escobar, recentment traspassat, tampoc no han format part dels cànons estètics de la Història del Cinema. Cal reivindicar, però, que de les deu pel·lícules més taquilleres del cinema espanyol dels anys seixanta, dues són coproduccions de Sergio Leone i sis són musicals interpretats pel cantant de Mi carro, alguns dels quals amb més de quatre milions d’espectadors. Poca broma, i més encara en temps com els d’ara, en què es valora el màrqueting mentre el públic deserta de les sales. Els films de Manolo Escobar no passaran mai a la història de l’estètica cinematogràfica, però són un magnífic exemple dels temps en què el cinema va ser el gran espectacle popular del segle XX. I això també és Història.

  • 10:08
  • 0

Hem homenatjat una estrella

La Filmoteca ha acollit, un cop més, l’homenatge que l’Acadèmia del Cinema Català ret a la personalitat guardonada amb el Goya d’Honor. Enguany, la distinció de l’Academia de las Artes y de las Ciencias Cinematográficas de España havia recaigut en Concha Velasco. Des de la seva entrada a l’edifici del Raval, la protagonista de tantes i tantes pel·lícules populars del cinema espanyol va ser aplaudida pels espectadors que feien cua des de mitja hora abans de la sessió. Ella s’hi va apropar, va signar autògrafs i es va comportar com el que és, una estrella disposada a compartir la seva popularitat amb el públic.

Actriu des dels 15 anys, es va consagrar amb Las chicas de la Cruz Roja (1958) i va saltar a la fama amb La chica yeye que cantava a Historias de la televisión (1965). Conjuntament amb Manolo Escobar, ha protagonitzat pel·lícules que van superar els tres milions i mig d’espectadors i ha treballat al costat dels rostres més populars del cinema espanyol: Tony Leblanc, Alfredo Landa o José Luis López Vázquez, entre molts d’altres. Totes aquestes pinzellades biogràfiques van aparèixer a la presentació que va fer davant el públic, acompanyada per Isona Passola i Judith Collell, presidenta i vicepresidenta d’ambdues Acadèmies del Cinema. No hauria calgut que cantés per ficar-se al púbic a la butxaca, però va fer-ho i la sala Chomón, plena de gom a gom, va agrair-ho.

També va rebatre les opinions del ministre Montoro sobre la qualitat del cinema espanyol i va reivindicar els ponts professionals que ella sempre ha mantingut entre Madrid i Barcelona, especialment en l’àmbit del teatre. Al llibre de signatures de la Filmoteca, va escriure: “Visca Catalunya”. I a l’hora de triar un film per al seu homenatge no va dubtar: Pim, pam, pum, ¡fuego! En aquest drama dirigit per Pedro Olea el mateix any que moria Franco, Concha Velasco interpreta una corista de la postguerra mantinguda per un estraperlista i enamorada d’un maquis interpretat per Josep Maria Flotats. Vaig tenir la sort de veure el film al seu costat i de compartir els comentaris que feia sobre les seves escenes favorites d’aquest canvi de registre a la seva carrera i per desfer-se en elogis de la interpretació de Fernando Fernán Gómez a la dramàtica escena final. La generositat és una altra de les qualitats d’aquesta convidada extraordinària que hem tingut ocasió d’acollir a la Filmoteca. No debades, és història vivent del cinema espanyol.

  • 17:42
  • 0

Imatges per a la memòria

Al mateix temps que el festival “Cinespaña” de Toulouse ha dedicat un homenatge a la Filmoteca de Catalunya arriba la notícia de la mort de Carlo Lizzani. Una mort tràgica, violenta i desesperada, molt semblant a la de Mario Monicelli, un altre dels darrers pilars d’aquell gran cinema italià que ja és història. El públic de Toulouse, convocat a la sala gran de la Cinémathèque local, ha pogut veure cinc programes de la nostra Filmoteca amb obres de Segundo de Chomón, Jacinto Esteva i materials del període republicà, a més dels llargmetratges Vida en sombras i Reborn, recentment restaurats pel nostre Centre de Conservació i Restauració.

Lizzani és l’autor de grans films, com Achtung banditi, Cronache di poveri amanti o Il proceso di Verona, però també va estendre les seves activitats professionals com a realitzador a l’escriptura d’una Història del cinema italià, la direcció de la Mostra de Cinema de Venècia i un film, Celluloide, que evocava el rodatge de Roma, citttà aperta. Lizzani era un fill directe del neorrealisme, un contemporani d’aquell Pasolini assassinat i ara ressuscitat per a noves generacions de públics a través d’una exposició i una retrospectiva. Un exemple de la importància del cinema com a mecanisme de preservació de la memòria.

Aquests dies, a Toulouse, s’ha parlat de la feina de les filmoteques, la d’allà i la d’aquí, dels criteris de programació i dels públics que mantenen la vigència de l’espectacle cinematogràfic. Vida en sombras, el llargmetratge de Llobet Gràcia, és un exemple d’amor al cinema en una clau radicalment moderna per a la seva època. Lizzani també va treballar en diversos sectors, el de la creació, el de la recerca i el de la difusió, a fi de preservar un riquíssim patrimoni cinematogràfic. D’aquell gran cinema italià ja no en queda ningú: Pasolini, Fellini, Antonioni, Visconti, Rossellini, Zavattini i ara Lizzani. Resten tanmateix les seves pel·lícules. I la obligatorietat de preservar-les per a futures generacions.

  • 07:01
  • 0

La butaca de Joan Brossa

Per què hi ha una butaca de color vermell al mig de la sala Chomón, on predomina el negre? És la butaca d’en Brossa. Si us apropeu, veureu que hi ha una placa commemorativa de Círculo de Lectores que certifica l’homenatge. Però, per què Brossa? Molt senzill. Més enllà de la seva cinefília, quan la Filmoteca de Catalunya tenia la seva sala de projeccions a la Travessera de Gràcia, al costat de l’estudi del poeta, ell hi anava cada tarda i sempre seia a la mateixa butaca. Tothom ho sabia i ningú no hi gosava seure. Quan la Filmoteca es va traslladar a l’avinguda de Sarrià, el 1992, aquella butaca de fusta no va anar al cinema Aquitània però allà seguia havent-hi una butaca d’en Brossa, gairebé convertida en llegenda. Al traslladar-nos a la nova seu del Raval, hem fet com a The Man who Shot Liberty Valance: hem imprès la llegenda i hem entapissat una de les butaques de vermell perquè, com a poema visual, perpetués l’homenatge al poeta que tant present havia tingut el cinema clàssic a la seva obra.

Per aquest motiu, quan la Fundació Brossa ens va proposar fer un cicle de projeccions, no vam tardar ni un minut en posar-nos d’acord. Un acord que, finalment, s’ha reflectit en tres programes que abasten dues adaptacions de guions o obres seves –Foc al càntir i Entreacte–, dues de les seves col·laboracions amb Pere Portabella –No compteu amb els dits i Umbracle– i una antologia de les seves preferències cinematogràfiques compilades pels professors Fèlix Fanés i Joan M. Minguet. Hi ha assistit un públic nombrós i fidel, gairebé còmplice. Han estat pocs els espectadors que han abandonat la sala perquè no sintonitzaven amb l’imaginari cinematogràfic de Brossa. D’altres, en canvi, han gaudit de la transversalitat d’una obra literària i plàstica que té el cinema com a cruïlla.

Tots els ponents han explicat sucoses anècdotes que reflecteixen la personalitat del poeta. Potser la més significativa és la d’un sopar en un restaurant de Cannes, camí d’una visita a Picasso, en què Brossa va dir que no volia res de la carta i va treure de la butxaca un entrepà de truita embolicat amb un diari tacat d’oli. La seva personalitat, crítica i directa, també el va fer ser poc complaent amb el resultat d’algunes de les pel·lícules en les quals va col·laborar. A totes, tanmateix, les seves empremtes són evidents. També ho són, també hem volgut que hi siguin, a la butaca de la sala Chomón. Porta el seu nom, però ja no li està reservada en exclusiva. Cada espectador que, espontàniament, hi seu, li ret un homenatge suplementari davant la pantalla blanca on es produirà la màgia del cinema.

  • 09:01
  • 0

Identitats

En el marc de les commemoracions del tricentenari de 1714, la Filmoteca de Catalunya proposa un cicle titulat 1714: Història i identitats. Des d’ara fins al setembre de 2014 projectarem una sèrie de títols que mostren els principals esdeveniments històrics del segle XVIII (la Revolució Francesa, la independència dels Estats Units o la guerra de successió austríaca) però també d’altres que, en un context no menys universal, reflecteixen diversos patrons identitaris en matèria nacional, cultural o sexual.

Films com Nostalgia de la luz, sobre els represaliats de la dictadura de Pinochet, la comèdia L’anglès que va pujar un turó i va baixar una muntanya o la doble crònica sobre Palestina mostrada per The Time that Remains i The Color of Olives, certifiquen l’eclecticisme i la universalitat d’un dels elements essencials del cinema. La resta de la programació d’aquest mes també gira, d’una o altra forma, al voltant de diverses identitats. Els personatges retratats pels documentals de Carles Prats –de Jess Franco o Sergio Leone als músics Joe Stummer o Loquillo- responen a uns perfils singulars que, malgrat la seva vocació popular, els fan inconfusibles. Els films dels cicles Noruega recent, Israel , la dificultat del mirall –el títol ja ho diu tot- o Transformacions del cinema xinès responen, igualment, a uns patrons culturals que, més enllà de la llengua, reflecteixen unes determinades identitats no només nacionals.

El binomi format pel realitzador Yoshishige Yoshida i l’actriu Mariko Okada tampoc no té problemes en abordar temes universals des d’una identitat inequívocament japonesa. I què dir de Joan Brossa? Poeta català i universal, va deixar que les imatges contaminessin les paraules per crear una poesia visual que dialogava productivament amb el cinema. Espectador assidu de la Filmoteca, per aquest motiu, li hem dedicat una butaca que ara també elevem a la categoria de cicle. Veure els films en què va intervenir com a guionista és un homenatge a la seva identitat: exclusiva i inimitable però, al mateix temps, compartida universalment a través del cinema.