- 15 abril 2010
- 15:23
- 89
Accés a les xarxes socials des del lloc de treball
A partir de l’estudi Social networks around the world 2010, que indica que un 55% dels usuaris no poden accedir a les xarxes socials des de la feina, l’apunt ha generat un debat extens (ha arribat als 80 comentaris) i molt interessant, amb aportacions molt valuoses, que destaquen el xoc cultural que han suposat les xarxes socials als llocs de treball.
En aquest sentit, els usuaris qüestionen el paradigma de control, que sembla perdurar a les organitzacions, i aposten pel de confiança en l’ús d’aquestes eines a la feina. S’esmenta el concepte de caràcter mixt de les xarxes socials, que són, de manera indiferenciable i inseparable, professionals i personals alhora. Per tant, des d’aquesta perspectiva d’usuaris o persones líquides, és molt important definir els objectius de generació de valor públic i establir-ne els criteris d’avaluació que seran els que han d’acabar convencent l’organització.
El debat mostra, així mateix, la necessitat de fugir de la tradicional perspectiva unidimensional en els serveis públics per derivar cap al treball col·laboratiu (del one to one al many to many) en el qual les xarxes socials juguen un paper clau.
Amb tot, són uns quants els participants d’aquest debat que aposten per la formació i la pedagogia en tots els estaments de l’Administració i, especialment pel que fa als qui l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) defineix com a personal directiu, amb l’objectiu que els líders arribin a valorar l’oportunitat que brinden les eines 2.0 i el cost que suposa impedir-ne l’accés al lloc de treball.
Què més hi podem afegir?
- Temes: Xarxes socials
- Publicat per: gencat
- 89 comentaris
Àngela Solà ha respost el/l’ 15 abr 2010 a les 15:47
Problema d’organització i de recursos humans o bé d’educació i cultura, de saber què pots fer a la feina i què no. En algunes organitzacions creuen que és més fàcil tallar el problema que no pas tractar-lo des de l’arrel per comprendre’l i educar en les bones pràctiques.
Jordi Graells ha respost el/l’ 15 abr 2010 a les 15:56
Sí, Àngela, també és un problema d’educació
Però la comprensió, al meu entendre, ha de tenir uns límits molt evidents: que els efectius de l’Administració treballin a plena producció.
Miquel Duran ha respost el/l’ 15 abr 2010 a les 17:00
Cal una redefinició del concepte de lloc de la feina, tan físic com virtual. Si la qüestió és l’accés a les xarxes socials per a un ús recreatiu o personal, no és res més que la versió 2.0 de l’ús del telèfon o de la lectura de la premsa. O del fer el cafè. Totes les masses piquen. Sens dubte és un tema apassionant.
Jordi Graells ha respost el/l’ 15 abr 2010 a les 17:05
Totalment d’acord, Miquel. En el lloc de treball físic podem usar el telèfon per a una gestió concreta que eviti invertir més temps que si ens haguéssim de desplaçar. Com també podem llegir notícies per raó de la feina que fem. Així, d’idèntica manera, hauríem d’entendre l’ús de les xarxes i webs 2.0, no? Podem admetre altres usos? Amb quina realitat ens trobem a la feina?
Miquel Duran ha respost el/l’ 15 abr 2010 a les 17:24
Suposo que les feines es poden classificar de moltes formes. Una primera és si hi ha relació amb persones de fora l’organització o no. Si n’hi ha, llavors es pot parlar d’una feina dospuntzeroable. Si no n’hi ha, potser és admissible un codi de bons usos de les xarxes socials i d’Internet, igual que n’hi ha un de no escrit sobre fer el cafè, fer petar la xerrada o llegir el diari. Algunes feines demanen més concetració que d’altres en un tema determinat. Això pot demanar aïllar-se de la societat de la interrupció i la distracció.
Maria Jesús Salido ha respost el/l’ 15 abr 2010 a les 17:26
Para mí es un tema de choque cultural. Y creo que es mucho más profundo de lo que parece a simple vista. Es difícil para una empresa (como modelo) delegar en las personas la autogestión, el autoaprendizaje y la libertad/responsabilidad de sus actos.
Da igual si hablamos de redes sociales o de controlar horarios. Te pago, y por lo tanto tengo derecho a decidir y gestionar tu energía física y psíquica. Las redes sociales crean un gran conflicto entre su potencial profesional (económico para las organizaciones), y su potencial amenaza a la vocación de control propia de los entornos de trabajo, tal y como los conocemos.
Bon debat! Merci!
Angel Egea ha respost el/l’ 15 abr 2010 a les 17:26
Ui, aquest debat dóna per a molt! Jo penso que, com amb tantes coses, és un tema de cultura, de cultura corporativa i de seny personal.
Angel Egea ha respost el/l’ 15 abr 2010 a les 17:29
Tens raó Maria Jesús. Crec que, més clar i millor que jo, has dit el que jo volia dir i has posat el dit a la llaga: és un xoc cultural; i com bé dius, tant l’hi fa que parlem d’ús de xarxes socials com de control horari. Fa deu o quinze anys, el debat, des d’un punt de vista empresarial, s’hagués circumscrit a usar el telèfon de la feina per a converses privades.
Però amb les xarxes socials, a banda de l’ús potencial professional, el que succeeix és que l’ús privat en temps de feina té reflex públic: si posteges en hora de feina, el teu mur ho reflecteix, i qui ho veu pensa “caram aquest, quina cara que usa el Facebook a la feina, i quin poc control que hi ha en aquesta empresa”. En canvi, si reserves les vacances per Internet des de la feina no té aquest ressò públic.
Com apuntava abans, cal aconseguir l’equilibri entre cultura corporativa i seny personal, i això no és gens fàcil.
Antonio Galindo Galindo ha respost el/l’ 15 abr 2010 a les 17:33
Este debate es parecido al iniciado hace años con el uso de Internet en el trabajo. Ahora parece imposible creer que en su día hubiese detractrores, no ya por el mal o el buen uso que se pueda hacer de él, sino por que se da por supuesto que se hará un mal uso. Como dice María Jesús Salido (Odilas), es un tema cultural. Control vs confianza.
Un saludo.
Alberto Ortiz de Zárate ha respost el/l’ 15 abr 2010 a les 17:39
Ya lo ha dicho Antonio: es momento de cambiar el paradigma del control por el de la confianza. El control es una ilusión y la confianza funciona.
Angel Egea ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 8:53
Alberto, totalmente de acuerdo: hay que huir del control y basar las relaciones profesionales en la confianza. Pero ello no puede ir sin llevar de la mano una adecuada difusión y capacitación en buenas prácticas en el uso de los medios que la organización pone a disposición de su gente, ya sea mediante un código ético (en el àmbito público, el EBEP ya lo prevé) o mediante la asunción de un compromiso mutuo de no control a cambio de buenas prácticas.
Jordi Graells ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 8:58
¿Créeis también que deberíamos fomentar una cierta cultura crítica en el uso de estas herramientas para evidenciar precisamente todo su potencial? En un escenario donde dominara la confianza en la autogestión de la responsabilidad en el uso de las redes por parte de los profesionales, ¿debería comportar también una clara crítica de los malos usos? ¿O es contraproducente en un estadio bastante inicial como el actual?
Antonio Galindo Galindo ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:01
Respondiendo a tu pregunta, Jordi, creo que se debe fomentar esa cultura crítica sobre el uso de estas herramientas, dejando claro los malos usos, sobre todo por desconocimiento, no por control, y en este sentido no creo que sea contraproducente. Y por supuesto incluyendo a todos los niveles organizativos.
Tona Castell ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:04
Dentro de las organizaciones públicas, no pueden haber diferencias entre ningún empleado: des de los subalternos, pasando por los técnicos hasta los cargos, todos han de ser iguales en el uso de herramientas tecnológicas cuyo uso se va extendiendo.
Confianza es la palabra que debe definir las relaciones. Porque cada cual tiene una carga de trabajo diario que debe cumplir, con apertura a las redes sociales o sin ella.
Jordi Graells ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:12
Estamos, como decís Alberto, María, Àngel, Antonio…, ante un cambio de paradigma donde debemos sustituir el control por la confianza. Y los cambios de modelo son estratégicos, cuestan tiempo y comprensión.
Me parece bien insistir en ser tácticos y no aspirar al todo o a nada. Eso es avanzar hacia la asunción de un compromiso mutuo de no control a cambio de buenas prácticas (con código ético previsto en EBEP, como apunta Àngel), pero también determinar cuáles son los malos usos para hacer posible el encuentro con quienes tienen la competencia de regular actualmente el acceso a dichas redes.
Miquel Duran ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:17
De totes formes, penseu que aviat tothom tindrà un mòbil personal connectat a Internet sempre. Llavors, de què estem parlant? De la connexió via ordinador a la xarxa de l’organització? De la restricció de l’ús del mòbil a “la feina”? Coses noves.
Jordi Graells ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:19
Ostres, és veritat, Miquel: el mòbil…
Pero seguiremos con el mismo tiempo para afrontar nuestras tareas…
Miquel Duran ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:20
Realment crec que l’accés generalitzat del mòbil a Internet farà la pregunta original innecessària, potser. Perquè, a més, crec que accedir al repositori personal d’informació hauria de ser un dret. Fins i tot, crec que una persona ha de poder tenir totes les eines per ser eficient a una feina o tasca. Jo, circumstàncies, arxiu, web, xarxes socials.
Antonio Galindo Galindo ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:22
Para regular el acceso a las redes sociales hay primero que aclarar que uso se hará de esas redes: uso personal, personal pero con fines profesionales; únicamente con fines profesionales; o se utilizarán en nombre de la entidad para la que trabajas. A lo mejor no hay diferencia entre usar el teléfono, email, Internet, o las redes sociales con fines personales o profesionales. Y si no se ha regulado el acceso por estos medios, no veo que haya más peligro con las redes sociales. Ahora, si vamos a regularlo, entonces saltarán las suspicacias y la falta de confianza. Y habrá que tener cuidado.
Un uso como el que le estoy dando ahora sería encuadrado en el personal con fines profesionales. ¿Estaría bien visto en mi organización si lo hago en horario de trabajo? Siendo funcionario me temo que no.
Jordi Graells ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:25
Miquel, la mobilitat potser serà el detonant que obrirà les ments a la nova situació
Antonio, con la digitalización se superponen las dimensiones personal, social y profesional. Hay que tratarlo entonces de otro modo; desde una nueva òptica y enfoque de aportación de valor a la organización y la ciudadanía por parte del funcionariado.
El debate sigue vivo e interesante.
Miquel Duran ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:27
Antonio: hay trabajos en los que alguna herramienta está conectada siempre a Internet (por ejemplo, en una oficina sentados delante de una pantalla). O en una oficina de turismo. En otros más blue collar esto no es así (parada en el mercado, construcción, …). Aquí hay otro motivo para la brecha digital.
Jordi Rosell ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:31
Hi ha coses que és millor fer en línia per ser productiu. Qui no ha assistit mai a reunions improductives?
Creieu que té sentit restringir les trucades? Té sentit fer com fa la Xina de restringir l’accés a certes webs?
Cal valorar les grans oportunitats que proporcionen a nivell de creativitat, innovació i de relacions socials i també tenir present que és un fenomen inevitable.
On volem ser? Al costat de col·laboradors o lluitant sols contra tothom?
Marc Cortes ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:33
És l’eterna pregunta, recordo que ja es deia el mateix del l’ús del telèfon amb finalitats personals. Crec que seria bo distingir clarament el contingut de les feines. N’hi ha algunes en les quals, pel desenvolupament que comporten, poder accedir a la xarxa no té, a priori, cap relació amb la feina (cadena de muntatge), mentre que n’hi ha d’altres en les quals l’ús de les xarxes pot contribuir a millorar el perfil, capacitats i coneixements dels treballadors.
Però acabem amb dos temes rellevants: per una banda la por d’alguns caps respecte a allò desconegut (he viscut aquesta situació quan un cap no entenia què podia aportar a la meva feina usar Twitter o un bloc), i per l’altra l’ús inadequat d’algunes persones (sempre hi ha excessos).
El primer punt el podem combatre amb informació i formació. El segon, acaba suposant restricció i no només per als qui en fan un mal ús.
Núria Vives ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:40
En els meus molts anys a l’Administració, he treballat a prop de gent molt i molt treballadora. Al costat d’aquestes persones, però, també he descobert alguns exemplars que no necessitaven Internet, ni ordinadors ni mòbils per perdre el temps en qüestions que res no tenien a veure amb la feina que se suposava que havien de dur a terme. Corrillos en deien a l’Administració de l’Estat on treballava abans: un grup de persones es reunia cada matí a primera hora i a última hora de la jornada laboral a petar la xerrada per comentar les caques dels nens, l’educació que els havien de donar, l’insultants que eren els programes de Tele5 (però que ells/elles s’empassaven cristianament), en fi temes interessantíssims i completament relacionats amb els impostos, com podeu observar. Els mitjans, com ja s’ha dit, no fan que la gent treballi més o menys i més a gust o més a disgust.
Personalment, però, crec que la prohibició, en canvi, fomenta tornar-se rebel. Com han dit l’Antonio i l’Alorza, efectivament, potser és moment de canviar el paradigma del control pel de la confiança en molts aspectes.
Genís Roca ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:45
Estar conectado equivale a tener acceso a información y a otras personas. Eso es positivo e imparable. ¿Para qué sirve un ordenador sin acceso a la red? Y en breve… ¿para qué sirve un empleado sin acceso a la red?
Al argumento de que la red te puede despistar cuando estás trabajando, habría que añadir que también te puede despistar trabajar acompañado de alguien. Los jefes que vetan el acceso a la red de sus empleados deberían ser coherentes y encerrarlos en cubículos solitarios, y además cachearlos cuando entran a trabajar (por si llevan un sudoku escondido en el bolsillo).
Pero también es cierto que demasiado a menudo pretendemos convencer sólo apelando al sentido común. Hay que acreditar con resultados e indicadores el impacto positivo de la red en el trabajo. Hay que convencer a los indecisos aportando datos de desarrollo de negocio, de mejora de la productividad, de mejora de resultados. Sin esos datos seguiremos sumidos en un debate de opinática y sensaciones.
Idoia Llano ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:46
Creo que la ubicuidad que te ofrecen las redes sociales (Facebook, por ejemplo) hacen que sea más fácil salir de la perspectiva única (o unidimensional: del one to one al many to many) en los servicios públicos. Esto, como ya he comentado en Tecnimap, nos sitúa más cerca de la ciudadanía a su lado en un hilo p2p, y podemos ofrecer así más confianza, y por lo tanto aumentar la productividad a través de estas vías.
Un abrazo !
Núria Vives ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:48
Molts cops he pogut resoldre dubtes a la feina gràcies als contactes que tenia a la xarxa: plantejar una pregunta, per exemple, al Twitter, i rebre tres o quatre respostes en menys de dos minuts és impagable per a l’Administració i per a qualsevol empresa. Treballar en xarxa no és només usar les eines, és tenir un cap preparat per treballar en mode 2.0, col·laborativament i amb molts altres factors que ja s’han descrit. I crec que tots els que hem parlat tenim clar que és cap aquí cap on hem d’anar, oi?
Una abraçada per a tothom!
Angel Egea ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:52
Miquel: sí, estoy de acuerdo: dentro de poco todos tendremos un móvil conectado permanentemente a Internet. Pero el debate, donde se vuelve peliagudo, es sobre el uso de la red y de las redes sociales desde el puesto de trabajo, especialmente cuando por el tipo de trabajo o de funciones a desempeñar no es, a priori, necesario estar conectado o potencialmente conectado a redes sociales.
Genís: también de acuerdo, pero no es tanto hablar de para que sirve un empleado sin conexión a la red sino de para que sirve un empleado sin conexion a redes sociales (Facebook, Twitter, etc). Hace unos años el debate, también en la Administración Pública, era si todos los empleados debían de tener los mismos privilegios de acceso a Internet. Éste es ahora un debate ya superado, pero en general se acepta que el acceso a internet lo sea por razones profesionales (más o menos directas), y precisamente el quid de la cuestión está en el choque o convivencia del acceso a las redes sociales y de su uso responsable desde el puesto de trabajo…gran problema éste, porque no se trata de lo que la empresa u organización gaste en garantizar el acceso a la red de sus empleados sino en el coste del tiempo que esos empleados emplean en acceder a la red, y en especial a las redes sociales, durante su jornada laboral.
Miquel Duran ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:53
Torno a dir que cal definir lloc de treball. L’ús de les xarxes socials comporta noves formes de gestionar el temps de treball, però també el temps d’oci. Perquè amb l’accés permanent (per qualsevol dels mitjans: mòbil, a casa, Ipad, etc.) a Internet, fora de l’anomenat horari laboral també es pot fer servir Internet per treballar. I el teletreball? No es tracta, però, que es treballi tot el dia, sinó que es concentri l’atenció durant un període del dia en una tasca per guanyar-se les garrofes, mentre que la resta del dia la concentració sigui en l’oci (família, esport, lectura, etc) sense excloure el negoci. Són noves formes de distribució de la densitat d’atenció de cadascú, no us sembla?
En tot cas, cal desenvolupar mesures de l’impacte positiu de l’ús de la internet, i cal avançar en el treball per objectius.
I repeteixo, una cosa és aquest tema per als white collar i una altra per als blue collar. Compte, que l’escletxa digital no es faci encara més gran.
Idoia Llano ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 9:55
Hola!
Y más allá de la necesaria medición, las redes son un buen entorno para la gestión del conocimiento. Me parece que hay una potencialidad de Facebook para explotar y es la posibilidad de crear comunidades de práctica, o redes verticales, o redes de personas expertas abiertas y extramuros… fuera de nuestro entorno laboral o local.
Éstas, además y puntualmente, pueden interrelacionarse transversalmente en procesos que exijan que se comparta conocimiento más multisectorial.
No sé
Hay gente que sigue viendo las redes exclusivamente en su faceta horizontal sin atender a estas otras posibilidades.
Meius Ferrés ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 10:00
Jo m’apunto al que diu en Genís: la xarxa t’amplia el camp d’acció. Però pel que sembla hi ha molta gent que l’ha utilitzat sense control, i això és un problema que cal resoldre: potser les persones que no són capaces d’utilitzar-la per a finalitats laborals no han de tenir dret a fer-ho.
Miquel Duran ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 10:01
Meius, no estem davant d’un fair use of the Internet? L’ús raonable de la Internet ha de figurar dins dels plans d’incentius, del treball per objectius, etc.
I quan es faci amb el mòbil, fent servir un canal físic separat del de l’empresa… Tornem a estar potser al punt de “hi ha gent que llegeix el diari a la feina”, versió 2.0.
Meius Ferrés ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 10:02
Només que ara se’ls obre un munt d’oportunitats infinites, si estan poc motivats i tenen massa temps per perdre. A la universitat els estudiants tampoc no poden accedir a determinades pàgines, això s’ha acceptat bé, no?
Marta Estella ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 10:03
Si la relació de les persones amb la feina funcionés per objectius i no per hores de presència en un lloc de treball, l’accés a les xarxes socials no es veuria tan problemàtic, em sembla.
De segur que amb això no n’hi hauria prou, que cal encara molta pedagogia perquè les empreses entenguin què hi guanyen si els seus treballadors participen en xarxes socials.
Jordi Rosell ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 10:04
Marta. Amb els objectius cal anar en compte. Tal com diu Marc Cortes, hi ha gent que no en traurà productivitat del seu ús. Ara bé, crec que no tot ha de ser productiu en aquesta vida. Per innovar a vegades cal invertir temps en coses no directament productives. Sóc un ferm creient en què cal incentivar i valorar les noves idees a tots els nivells. Si no, com és que Google permet als seus empleats invertir el 20% del seu temps en projectes personals fora del seu mapa de producte?
Daniel Julià ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 10:05
Ara entenc perquè m’agrada més Twitter… quina mandra llegir tot aquest text per entendre de que và la discussió!
)
La meva opinió es que tallar les xarxes socials no és la solució, el problema d’arrel és l’actitud, i això no es canvia per obligació ja que sempre es pot desviar cap un altre cosa.
Miquel Duran ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 10:05
Des del meu punt de vista, via Twitter, amb la limitació de 140 caràcters, no s’hauria pogut donar opinions tan elaborades. La mateixa mandra potser l’haguessis tingut a Twitter… si haguessis trobat els tuits rellevants.
Daniel Julià ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 10:06
Sí, hi estic d’acord. Però no em podeu negar que seguir un debat com aquest, o d’altres encara més llargs, requereixen una bona dosi de temps!
Raquel Ferrari ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 10:07
Hola!
¡Qué debate más interesante! Muchas cuestiones que me sugieren precisar en lo ya dicho:
1) ¿Cómo transformar la idea de que la productividad en la Administración no se incentiva y de qué hablamos cuando hablamos de productividad como alguien ha dicho más arriba?
2) ¿Quieren las administraciones REALMENTE cambiar?
3) ¿Cómo aceptar la libertad de las redes sin MIEDO ?
4) ¿Cómo aprender a gestionar el tiempo en este nuevo escenario de las redes (en la linea de lo que dijo M Estella)?
5) En definitiva: EDUCACIÓN para un nuevo escenario …deberá aún correr mucha agua bajo el puente.
Por cierto: muy bueno el trabajo de investigación citado al comienzo.
Alan Cabañas i Sandra Hernández ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 10:16
El principal repte que tenim davant nostre en aquests moments és fer pedagogia de les xarxes socials i de les múltiples aportacions que poden fer a les nostres organitzacions. Cal trencar el tòpic. Per això cal convèncer a directius i responsables que ser present a una xarxa social és molt més que intercanviar comentaris o mirar fotografies.
Les xarxes poden ser una font important d’informació que pot resultar del tot útil per a les empreses i les institucions. Ja no estem tancats en una oficina, aïllats. Podem obtenir dades útils per a tothom. D’aquí que les xarxes ens puguin ajudar a generar nous fluxes d’informació que poden arribar a trencar la verticalitat de molts organigrames interns.
Hem de menysprear la informació que ens aporti una administrativa que domina les xarxes perquè orgànicament no té la funció de transmetre informació útil als nostres superiors? Per descomptat que no!
Però també cal tenir en compte altres aspectes. Cal ordenar quines persones de les nostres organitzacions generen informació a les xarxes sobre nosaltres mateixos. En cas contrari, podem veure perjudicada la nostra reputació. Això no significa que s’hagi de prohibir l’accés a les xarxes. Totohm ha de fer un exercici de responsabilitat i saber què podem explicar i què no. I no perquè no convingui explicar segons què (que també), sinó perquè una tramesa desafortunada o mal explicada ens pot perjudicar molt més del que ens pensem.
Victòria Peremiquel ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 11:02
Un debat molt interessant!
Les xarxes socials han canviat la nostra vida i, evidentment, han de canviar les formes de treball. Generen fins i tot nous treballs…
Penso que en algunes organitzacions s’ha de treballar molt per integrar-les a la feina, i l’Administració n’és una. Però aquest debat és massa gran per a mi i per a un senzill comentari a un bloc.
Només voldria comentar una sensació: a vegades les institucions es veuen obligades a tenir presència a les xarxes socials. Si no tenen un Facebook, un Twitter, blocs, etc. sembla que estan desfasades. I penso que s’ha d’estar a les xarxes socials, però també penso que com a generadores de continguts i d’informació, les institucions han de fer la reflexió: ¿què hem d’explicar? ¿Què podem aportar? ¿Quin servei a la ciutadania fem estant a les xarxes socials?, etc. Ser-hi per ser-hi no crec que es pugui considerar un bon ús de les xarxes socials.
Salutacions.
Carmen Guzmán ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 12:30
Estic absolutament d’acord amb la Victòria.
També tinc aquesta sensació que l’Administració sembla que estigui obligada a tenir presència a les xarxes socials més rellevants, però realment és necessari aparèixer a tot arreu? Hi ha una demanda d’informació per part de l’usuari/ciutadà que les eines corporatives existents (que no siguin de tercers) i les pàgines corporatives no puguin satisfer?
Com a ciutadana no necessito les xarxes socials per res que no pugui satisfer amb les eines existents fins ara (no dubto del lema renovar-se o morir).
Com a administradora web, informàtica i usuària de les noves tecnologies no em puc quedar enrere ni en xarxes socials ni en qualsevol altre informació tecnològica que pugui afectar la meva feina i la meva necessitat de coneixement. Tot i així, avui és el meu primer dia a Twitter i aquest el meu primer comentari a un bloc.
Realment la diferència que trobo de moment és que fins ara, jo buscava la informació que m’arribava. Ara és la informació que m’interessa la que m’arriba a mi. Però en qüestió de temps? Encara no puc opinar, tot i que reconec que pot arribar a ser addictiu.
Per acabar, per què l’ús de Flickr si tenim el CliCat? Per què una eina de tercers i no la promoció d’una eina pròpia com el BIG?
Salutacions.
Imma Gil ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 13:04
Davant de la falta de formació i/o informació hem acabat assolint que les xarxes socials són per diversió i oci.
Primer de tot hauríem de conèixer totes les possibilitats que ens ofereixen aquestes xarxes, les quals tenen un ventall de possibilitats a la nostra feina.
No per quedar-se desfasats, sinó per poder oferir un millor servei. S’haurien de dedicar alguns recursos per veure què es pot treure d’aquestes xarxes, i si és per millorar, poder implementar les xarxes socials a l’Administració.
Un últim apunt és que cada persona ha de ser responsable al lloc de treball. Com abans s’ha comentat, hi ha mil formes de perdre el temps i no ha de ser necessàriament en les xarxes socials.
Jordi Cornet ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 13:13
Interessant.
Des del meu punt de vista, el problema radica estrictament en la maduresa tecnològica tant de les administracions com dels qui les utilitzen. Una xarxa social, sigui quina sigui (Facebook, Twitter, etc.) conté un component tan estrictament personal com un altre de professional, si fa no fa el que passa amb el correu electrònic.
És imprescindible, com he llegit anteriorment, aconseguir una integració d’aquestes xarxes socials a l’entorn laboral de l’Administració, i per a això, és necessària formació que ensenyi a qui ja n’és usuari, a utilitzar-les de forma correcta en el context laboral (és un FET; ser usuaris de xarxes socials no implica conèixer les seves implicacionas i els seus límits ni saber-ne gestionar el contingut/temps) i a qui no les utilitza/coneix, a veure-les com una eina d’informació i suport (independentment d’edats o costums de treball).
Salutacions cordials.
Susanna Navarro ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 15:53
Estic d’acord amb l’Imma: cada persona ha de ser responsable al seu lloc de treball, però tots coneixem algú que “sap perdre el temps” a la feina, ja sigui fent el cafè, llegint el diari, navegant per Internet o senzillament xerrant.
Penso que els treballadors que són responsables ho seran igualment, encara que tinguin accés a les xarxes socials i aquells que normalment s’escaquegen, trobaran un nou motiu per fer-ho.
De totes maneres, no crec que el fet de tenir accés al Facebook a la feina tingui molta utilitat per a l’empresa, sincerament.
Angel Egea ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 21:47
Fa sis dies que es va obrir aquest debat i, després de moltes intervencions, crec que no hem arribat massa més enllà del primer dia:
1. Les xarxes socials són d’utilitat en alguns llocs de treball, molt concrets, però no amb caràcter general, i
2. Hi ha gent, a qualsevol organització, que perd el temps, ja sigui fent cafès, fent “corrillos” com ha dit la Núria, fumant a la porta (ara que no els deixen fumar al lloc de treball, i qui fumava molt segueix fumant força i, per tant, dedicant un temps rellevant de la seva jornada de treball a aquesta tasca que, per a ells, és plaent), llegint el diari (ara el llegeixen per Internet), trucant per telèfon (ara envien correus electrònics particulars i miren vídeos del YouTube d’enllaços que els passen per correu-e els col·legues)….
De gent amb cara n’hi haurà sempre. L’accés a la xarxa no és més que un mitjà més de dispersió per a aquell que es vol dispersar, i l’accés a les xarxes socials mitjançant la xarxa no és més que un motiu més de dispersió per a aquells que usen l’accés a la xarxa per dispersar-se.
Per tant, ¿per aquesta raó hem de tallar o restringir l’accés a la xarxa? ¿Per això hem de limitar o impedir l’accés a les xarxes socials? Segurament no.
És clar que, com bé diu la Marta, si tots els llocs de treball fossin mesurables per objectius, tant faria que es limités l’accés a la xarxa i/o a les xarxes socials, i aquí apareix el que en Miquel aportava respecte de la definició de lloc de treball: amb la connexió permanent s’ha perdut el concepte de jornada de treball. Tots els qui estem permanentment connectats acabem contestant correus electrònics de feina a hores intempestives i des dels llocs més inversemblants (no us he d’ocultar que jo em vaig començar a preocupar quan vaig veure’m contestant correus de feina un dia, molt entrada la nit, alhora que duia a terme aquelles funcions fisiològiques de les quals cap humà es pot lliurar…). Però no tots els llocs de treball són mesurables per objectius, n’hi ha que requereixen la presència fìsica de la persona, faci més o menys activitat (atenció al públic) i, per tant, en això de l’ús de la xarxa i de les xarxes socials potser caldria plantejar-se si seria adient aplicar diverses vares de mesurar.
Un debat interessant…
Angel Egea ha respost el/l’ 16 abr 2010 a les 21:49
Ah, per cert, veig que el bloc publica els missatges amb la indicació horària endarrerida una hora respecte de l’horari vigent… sembla que estiguem fent un debat britànic
Judith Gallimó (arati) ha respost el/l’ 17 abr 2010 a les 10:13
Interessantíssim el debat.
La peculiaritat de les xarxes socials, peculiaritat compartida amb Internet tot i que amb característiques ampliades, és que tenen un caràcter mixt: professional i personal, indiferenciable, inseparable.
, d’un cap de setmana al matí, per interessar-me per un debat que afecta la meva vida professional, i no he fitxat. De vegades he pogut resoldre problemes professionals gràcies als contactes personals que tinc en xarxes socials, tal com apunta la Núria Vives… És clar que en algun moment responc un correu o un tuit no professionals des de la feina, però també és cert que ara mateix puc aplicar al meu lloc de treball l’expertesa que he adquirit en xarxes socials gràcies a un interès i dedicació purament personal…
Ara mateix estic dedicant temps de la meva vida personal (un temps considerable com apunta en Daniel Julià
Aquesta ambigüitat i indefinició, que d’una banda pot ser tant fèrtil i productiva, és la que resulta temible per a l’Administració, a qui, com sabem, agrada el control, la mesurabilitat i les coses previsibles. L’Administració és normativa.
Tal com s’ha dit, de les xarxes socials se’n pot fer tan bon o mal ús com del telèfon, el diari o les xerrades de cafè. I l’Administració té més tendència a retallar els mitjans per curar-se en salut que a posar mesures correctores de les males pràctiques comprovades o, encara més important, que a estimular un bon ús i permetre als seus treballadors un desenvolupament proactiu i responsable de les seves tasques.
Cal un canvi de mentalitat, sí, però aquest canvi no és respecte a l’ús de les xarxes sinó que afecta el fet com l’Administració entén els seus llocs de treball i les capacitats dels seus treballadors, com apunten molts dels comentaris.
Jesus Martínez ha respost el/l’ 17 abr 2010 a les 11:04
Una buena forma de incentivar el cambio hacia modelos de confianza que substituyan a los tradicionales (y aún mayoritarios) del control, y a la vez produzcan retorno, es impulsar arquitecturas de participacion en redes a través de trabajo colaborativo sobre temas concretos relevantes. Puede ser una entrada más normalizada de la red en el puesto de trabajo. Y no nos engañemos: es duro. Aquí no se dispara la participacion masiva. Lo intentamos, como sabéis en el contexto del Departament de Justícia. Hay resultados de todo tipo. La penetración no es homogenea como tampoco es masiva la presencia de la red en las administraciones públicas (por ahora).
Mercè Cartié ha respost el/l’ 17 abr 2010 a les 12:35
Plantegeu un debat molt interessant…
Se m’ocorren diverses coses. Una primera, que ja heu anat comentant, és la qüestió del control-confiança. Plenament d’acord amb Núria Vives en la qüestió que qui vol treballar treballa i que qui vol perdre el temps el perd, sigui de la manera que sigui. Altrament, penso que existeixen prou dades, avui per avui, de molts àmbits diferents, que alerten sobre els perills del control. I si ens hi fixem, els entorns més relacionats amb el control (medis penitenciaris, joves infractors…), han anat entenent que cal obrir noves perspectives en aquest sentit. La història també ajuda: el control exhaustiu porta a la insurrecció… Així que de vegades el control porta al descontrol i, a mode de profecia autocomplerta, s’acaben presentant certament els temors més profunds de qui pretenia evitar-ho… Potser sóc una mica anàrquica…
Una segona reflexió té a veure amb la intel·ligència, que jo l’entenc com una capacitat d’adaptació al medi. No podem donar l’esquena a les noves realitats i viure al marge dels canvis, ja siguin de la mena que siguin.
Una tercera qüestió versa sobre els objectius de treball. Tothom té els seus, i em sembla que aquest és un sistema de mesura que ofereix una lectura clara sobre la responsabilitat de cadascú. Si els objectius de treball es compleixen… quin problema hi ha si les persones troben els seus moments de motivació personal?
Una altra reflexió es refereix a les evidències. No podem pretendre el canvi si no en mostrem el benefici. Les coses no es modifiquen sense més, sinó que hi ha d’haver indicadors que així ho aconsellin. La inclusió de justícia a l’e-Catalunya va ser possible quan es va mostrar als dirigents l’augment de participació que es donava en horaris extralaborals. Valgui això a mode d’exemple. No oblidem que l’Administració és un gran ens de tall molt tradicional. El canvi sí… però caminant es fa el camí.
Per acabar, no crec que totes les persones siguin iguals. No crec que sigui coherent que paguin justos per pecadors. Cal tractar les persones en les seves individualitats, i no com una massa amorfa sense distincions. Així que, si hi ha elements interferidors, cal actuar-hi directament i no indiscriminadament cap a tot un col.lectiu.
Núria Vives ha respost el/l’ 17 abr 2010 a les 13:17
Reprenc el tema de l’adaptació al medi que comenta la Mercè Cartié (que ha entrat, amb força, al tema del 2.0 i les xarxes socials: benvinguda!) i és que, si volem fer la feina bé, si som mínimament exigents, cal que anem superant: ja no val a dir sóc llicenciat en bla bla bla. Les eines, les feines, la normativa, tot evoluciona i, si volem fer la nostra feina bé, un requisit fonamental és anar-se adaptant als canvis, a la innovació que, en gran part, ens van pressionant des de la xarxa.
I, Mercè, qualsevol dia d’aquests tornem a fer una anàlisi d’aquestes dades, però ja és curiós que coincidim aquí en dissabte diverses persones del Departament, oi?
Jordi Graells ha respost el/l’ 17 abr 2010 a les 20:00
El debat és molt productiu, serveix de molt: envieu-hi les persones a qui els pugui servir el que s’hi diu
Difonem-lo, tuitegem-lo…
En l’accés a les xarxes des de la feina, com dieu, cal considerar aquest caràcter mixt del que és públic i privat, aquest encavalcament entre usos professionals i privats, que tan bé heu descrit tothom en general i la Judith i la Núria, en particular. És aquesta la raó de la situació de descol·locament que viu ara intensament l’Administració. Treball en caps de setmana que produeix coneixement que s’aplica directament a la feina (què és sinó el debat d’avui en dissabte?
i el fet que des de la feina estant podem respondre algun correu o enviar algun tuit, sense abusar-ne.
Continuem el debat. Demostrem que som molts els qui volem fer un bon ús d’Internet al lloc de treball. I per als altres cal estimular una educació positiva cap al bon ús d’aquestes eines i un desenvolupament responsable de les tasques; però, un cop fet això, també apel·lar al sentit comú i sobretot que algú els encarregui feina
Iodia Llano ha respost el/l’ 18 abr 2010 a les 8:11
Bon día: Esto también lo comenté ayer en el blog de @antoniogalindog. “Creo que es importante saber si cada persona aporta valor en el proceso y de dónde obtiene lo necesario para esa aportación. Y creo que en las redes por su uso del principio p2p (El principio p2p: cuanto más bajo sea el coste de participación más fácil) es muy fácil obtener de los demás información útil para aportar valor a tu trabajo”.
David R. Jordan ha respost el/l’ 18 abr 2010 a les 9:24
Interesantísimo debate!! Siento llegar con retraso.
La clave, como ya se ha señalado reiteradamente, es la CONFIANZA. Las organizaciones deben pasar de la cultura del control a la confianza. Y creo que la situación actual (crisis) puede ser una oportunidad para ello. ¿Por qué digo esto? Porque el control es costoso, y los recortes presupuestarios aprietan, obligando a realizar cambios. Cambios que seguramente se materializarán en la simplificación de procesos para suprimir controles prescindibles con objeto de minorar, o no incrementar, las plantillas. Y estos controles suprimidos se argumentarán posiblemente como el necesario cambio hacia la confianza (ya se lo he escuchado decir a mi Gerente, y ya sabemos que cuando un político trina, trinan otros a la vez). Y en un contexto de cambio siempre será más fácil introducir pequeñas pinceladas hacia otro tipo de confianza: la confianza en los empleados.
En cualquir caso, como decía Genís Roca anteriormente, difícilmente se conseguirá que la apertura se materialice si no la sustentamos en datos, resultados, indicadores… Y esto me suena a calidad. Y, ¿no están casi todas las Administraciones enfrascadas ahora en la implantación de sistemas de gestión de la calidad? Pues a lo mejor resulta una oportunidad…
Si pretendemos que el acceso a las redes sociales de los empleados de las administraciones públicas sea, no sólo una realidad, sino promovida desde las propias Administraciones, tenemos que demostrar cuáles son los beneficios.
Resumiendo, se debe forzar a las Administraciones hacia la confianza y facilitar datos objetivos sobre lo que se puede conseguir.
Maria Elizalde ha respost el/l’ 18 abr 2010 a les 11:08
D’acord amb la Núria, l’Àngel, Jordi Cornet, Jordi Graells i molts més… Formació, ¿però per a qui? Sospito que els primers que haurien de rebre formació han de ser els caps.
Perquè, després d’anys i anys treballant a tota mena d’entitats he arribat a la conclusió que els meus caps sempre han estat uns ignorants de les tecnologies. Inclosos els responsables de les àrees informàtiques. I això m’inquieta bastant. He assistit a moltes jornades i seminaris on es parla de la importància de les tecnologies a les administracions, i poques vegades he trobat càrrecs entre el públic (no entre els presentadors…).
Sobre l’ús que fem el personal de les xarxes socials també vull dir que ara mateix és difícil establir la separació entre vida personal i vida laboral, tots ho sabem. I la cosa no és tan nova: a les grans multinacionals, els treballadors presenten les seves famílies, porten els nens a les mateixes escoles, passen els caps de setmana en zones determinades d’estiueig. Això és el mateix! ¿Com pretendria l’Administració, doncs, que els treballadors públics ens fragmentéssim? Des que hi ha la pàgina web de gencat al Facebook m’assabento de moltes més coses del que fem que no pas abans que sols ho podia consultar a les intranets… ¿I no podré entrar perquè és Facebook o Twitter? ¿Per què barrejo estudis, privacitat i entorn laboral? ¡Quina bestiesa! Jo aprenc de tot i tot em serveix per a tot, ¡el coneixement és hol·lístic!
Formació, formació i més formació, però per als qui poden decidir.
Miquel Duran ha respost el/l’ 18 abr 2010 a les 11:38
He fet una entrada sobre aquest tema. Aquí en reprodueixo la part més significativa:
Un cop traslladada la discussió al gencat bloc, m’agradaria afegir-hi alguna cosa rellevant que ha aparegut aquests dies. Precisament Mashable publicava Why Banning Social Media Often Backfires on s’analitza les conseqüències de restringir l’accés a les eines d’Internet des de l’escola, des de la feina i en general dins d’un estat. La seva conclusió:
“Restricting access to information is fighting the force of a global movement towards greater participation.
Organizations that choose to block social media with an iron fist should plan to expend significant resources to enforce these rules. Additionally, there is the missed opportunity to use your citizens and employees as leverage in the all-out branding war.
When schools restrict Internet access, we leave the important topic of cyber safety to the half-baked theories of childhood peers, or worse, to the friendly stranger students inevitably find themselves chatting with. Whatever the organizational reaction to social media is, the human response to restriction is universal: Forbidden fruit looks so much tastier”.
Però mirant una mica què hi ha al ciberespai, he trobat dues coses interessants: Banning Social Media Is Counterproductive fa una analogia del que significa limitar l’accés als social media des de la feina, però també adverteix amb seny d’alguna possible limitació a Internet (o millor dit, de priorització de recursos):
“Occasionally some bans make sense. For example, a university that bans downloading music on their network because of bandwidth issues is reasonable. Other bans (like those in “Footloose”) are just silly. Don’t ban social media. In the near future we’ll look back and say “Remember when we used to ban social media? What were we thinking?” Don’t be a dinosaur, because after all, they became extinct”.
També he vist el web contrari a les restriccions, anomenat stopblocking.org, on per exemple aquests dies publicava Does blocking access to students make any more sense than blocking employees?, on adreçava alguns problemes dels joves a Internet, i on es deia:
“I see multiple problems, though, with blocking kids’ access. First, many of them — like their counterparts in the business world — don’t need the school’s computers to access Facebook; they can do that just fine on their mobile phones. Lack of access from school won’t stop cyberbullying, either; they’ll just do it when they get home to their own computers”.
Els comentaris d’aquestes dues fonts, i d’altres moltes que segurament es poden trobar, mostren la varietat d’opinions i la complexitat de mantenir de forma assenyada la llibertat d’accés a Internet i la responsabilitat dels seu ús. Però potser amb la diversificació dels mitjans d’accés a Internet (sobretot amb el mòbil) la discussió esdevindrà innecessària.
En tot cas, des de les universitats crec que no és el lloc adient per plantejar-se cap restricció. Al contrari, cal afavorir, dins de la llibertat, consciència i responsabilitat de cadascú, l’ús de les bones eines, canals, xarxes, estris i oportunitats que hi ha Internet, en totes les seves formes. I cal formar-ne en el seu ús. I cal formar els formadors. En definitiva, una situació clàssica.
Jordi Cornet ha respost el/l’ 18 abr 2010 a les 19:44
Com bé diu Maria Elizalde més amunt, sense dubte un punt CLAU és la formació, en primera instància, de responables/caps, i, en general, de totes les persones que tingui un nivell de responsabilitat professional. Això inclou TOTES les persones amb responsabilitat, no val a jugar el joc de “mentre hi hagi qui entengui del tema, jo me’n desdic o ho puc delegar”. És un aspecte de formació tecnològica, professional i social.
No es tracta de transmetre la idea de que cal fer cursets/formacions/seminaris, etc. No, es tracta ni més ni menys d’alguna cosa semblant a un reciclatge professional; la formació en noves tecnologies i xarxes socials no s’ha d’entendre com una miscel·lània moderna o alguna cosa que es pot delegar. Som davant una nova realitat que especialment les persones amb nivells de responabilitat han d’assumir i començar a integrar a la seva vida professional.
Salutacions de nou (gran debat!).
Carles Mendez ha respost el/l’ 18 abr 2010 a les 23:17
El problema com sempre, és l’ús i l’abús. Les xarxes socials poden generar debats interessants i molt més transversals que qualsevol altre mitjà. Podem saber, mitjançant aquest canal de comunicació, més l’opinió informal de tots els funcionaris sobre la nova llei de mesures per a l’ocupació que no pas per la via sindical o la dels experts. Però les xarxes socials també serveixen per perdre el temps i malbaratar els recursos de l’Administració (que cal recordar que són públics). Amb el temps serà incontroloble com el telèfon o Internet, els vint minuts d’esmorzar o… És el codi ètic de cadascú el que farà que se’n faci un bon ús o se n’abusi. I això és impossible de regular amb una norma escrita, de moment.
Marta Rovira ha respost el/l’ 19 abr 2010 a les 9:23
És bo que es generin aquests debats. Plenament d’acord amb tot el que s’hi ha anat apuntant. Més enllà de l’autoresponsabilitat, de l’ètica i valors personals i professionals que heu anat apuntant (i que subscric de totes totes), hi afegiria un altre aspecte per mi cabdal i en el qual, en algun moment, també es fa referència: cal més formació i sensibilització als comandaments, a les capes que són frontissa entre els politics i els tècnics, ja que són la clau de volta per anar instaurant aquesta cultura i neutralitzant recels per dalt, al mateix temps que es promou la confiança, l’autoresponsabilitat, els valors institucionals i les bones pràctiques, per baix (si em permeteu de dir-ho així).
Enhorabona per les interessants reflexions i idees.
Jesus Martínez ha respost el/l’ 19 abr 2010 a les 15:14
Tot coincidint amb el debat, el proper dijous -aprofito- Marcelo Lassanga, que d’aquests temes en sap molt i molt, situarà el procés de canvi real de l’Administració des de postulats burocràtics i de control fins als de la col.laboració i xarxes actuals. És el mateix debat fet des de postulats de la ciència de l’Adminstració. Es presenta interessant. Esteu invitats. Durant una hora ens situarà en la perspectiva evolutiva necessària per contextualitzar el tema.
Joan Carles Torres ha respost el/l’ 19 abr 2010 a les 16:11
Les xarxes socials són una eina potentíssima que permet ampliar el camp d’acció de qualsevol treballador en qualsevol àmbit. Les xarxes permeten generar debats enriquidors (com aquest mateix) entre professionals que d’altra manera difícilment es trobarien. La xarxa fa el món (també el món professional) més petit, apropant-nos a l’intercanvi d’experiències. Les connexions entre treballadors (públics o privats) i el món és essencial per millorar la relació amb la ciutadania (o els clients).
Plantejar-se blocar l’accés a la xarxa dels treballadors és negar que el món ha canviat, és tancar la porta a la necessària adaptació a la realitat social en què vivim, és considerar l’eina (o la tecnologia) com a malvada en si mateixa.
El que ens ha de preocupar és l’ús que se’n fa de la tecnologia (i del temps de treball) i treballar perquè aquest sigui l’adequat. Que les persones actuïn de la manera que considerem correcta no s’aconsegueix per la via de la prohibició sinó per la via de l’educació. Crec, des del meu humil punt de vista, que el que és necessari és formar les persones en l’ús responsable del seu temps de treball (o del seu temps vital, més aviat), redefinir el paradigma laboral posant l’èmfasi en la feina a fer i no en el temps que s’hi ha de destinar, i confiar en les bones pràctiques de la gent sense escandalitzar-se per algun tuit furtiu ni per alguna actualització de l’estat del Facebook, que mai no estarà de més estendre la presumpció d’innocència al camp laboral. I a qui n’abusi (que n’hi haurà, d’abusadors, igual que sempre hi ha hagut abusos sense necessitat de xarxa), llavors tractar-lo en conseqüència, però considerar que tothom farà un ús inadequat i barrar l’accés de manera generalitzada em recorda el trist eufemisme de guerra preventiva.
Enhorabona per la reflexió i pel debat generat!
Marta Estella ha respost el/l’ 20 abr 2010 a les 11:02
Felicitats per obrir aquests espais de debat i sobretot per aconseguir aquests resultats en forma d’aportacions.
He fet una nova aportació com a apunt al bloc, que copio:
El bloc de la Generalitat de Catalunya es fa ressò d’un interessant debat encetat per Jordi Graells al Facebook sobre l’accés a les xarxes socials en l’àmbit laboral. El debat parteix d’unes dades que recull l’estudi Social networks around the world 2010, les quals mostren que un 55% dels usuaris no poden accedir a xarxes socials des de la feina, a causa de les restriccions imposades per l’organització per a la qual treballen. En les aportacions en forma de comentaris (46 quan escric aquest apunt), s’han plantejat qüestions com el canvi de paradigma del control pel paradigma de la confiança, la necessitat de disposar de resultats i indicadors que avalin la millora en la productivitat que pot aportar l’ús de les xarxes, la necessitat de redefinir què entenem per ‘lloc de treball’ o l’interès per sortir de la perspectiva unidimensional en els serveis públics (del one to one al many to many).
En una organització que conec prou bé, l’oferta institucional de formació formal en l’ús de xarxes socials és inexistent, i la que té relació amb la tecnologia bàsica i universal per al lloc de treball, inamovible des de fa més de deu anys, es limita al paquet de Word, Excel i PowerPoint. Aquesta situació evidencia una gran escletxa entre, d’una banda, la visió que té l’organització (els seus líders) de la relació amb els usuaris, l’aprenentatge professional, la gestió del coneixement i el mateix model d’organització, i, de l’altra, les pràctiques que a poc a poc emergeixen en diversos punts de l’organització en relació amb l’ús de les xarxes amb finalitats professionals i corporatives. Una escletxa que serà difícil de segellar, si no es donen dues condicions: que els professionals que utilitzen intensivament la xarxa entenguin la necessitat de presentar resultats en clau d’organització, més enllà de la seva feina concreta, i que els líders puguin valorar el cost d’oportunitat associat a la infrautilització de les xarxes.
Pedro Rojas ha respost el/l’ 20 abr 2010 a les 12:33
Trabajo por cuenta ajena y desde hace unos meses cualquier empleado de mi empresa tiene acceso a Twitter, blogs, XING y otras redes (Facebook aún no); de hecho también se promueve su uso (ver mi foto de perfil en Twitter) con carteles, de forma que las personas puedan crear conversaciones y sinergias.
Está visto que dando permiso y alentando a los trabajadores a hacerlo, las personas lo hacen sin afectar sus tareas y en equilibrio con su trabajo diario.
Creo que si se prohibe se crea el efecto contrario. Aquí han sido inteligentes y lo han previsto; resultado = armonía entre las redes sociales y la productividad.
Saludos
Jesús Palomar ha respost el/l’ 20 abr 2010 a les 15:06
Bon dia a totes i tots,
És evident que aquest tema és cabdal. Treballo a la Generalitat i ens estem plantejant obrir un Facebook, un Youtube i potser un Twitter. Els nostres usuaris no són la ciutadania, si més no el target potencial, sinó que és el personal al servei de les administracions públiques catalanes. Així, doncs, ¿com ens podrem comunicar amb 160.000 dels nostres ‘clients habituals’ (els de la Generalitat) si al seu lloc de treball no poden accedir a aquestes eines de les xarxes socials?
La nostra missió no ha de ser ‘de portes enfora’, sinó ‘des de dins cap a fora’; i ha de ser també en un nou model d’Administració pública.
Amb aquest zel de l’organització de vetar l’accés a les xarxes socials s’impedeix la gestió del coneixement en tota la seva magnitud i amplitud…
Per posar un exemple, ens trobarem que la ciutadania sap perfectament l’estat de la xarxa de Rodalies a través del Twitter i que el personal ‘de la casa’ que treballi aquests temes es poden trobar que han de demanar ‘permís’ per saber què està passant… o que un dia ens trobarem un grup al Facebook que tracta de la nostra feina i no podrem dir res… perquè no hi tenim accés!!!
És evident que tot plegat gira al voltant dels usos correctes i usos incorrectes, però la solució és senzilla: control de trànsit de dades (volum) i sanció del mal ús….
Ara bé, és políticament correcte?
Res, quatre reflexions sobre aquest interessant debat….
Salutacions!
Mireia Plana ha respost el/l’ 21 abr 2010 a les 8:32
Hola a tothom i felicitats per aquest debat!
Tot i que podria subscriure pràcticament la totalitat dels comentaris que he llegit, m’enganxo al que ara per ara m’ocupa més temps de reflexió, que és el de la formació. Com apuntava la Marta Rovira, cal formar els directius perquè són els que després obriran la porta a la resta (o, si més no, no la tancaran!). I algú deia també que cal formar el personal en general en l’ús d’aquestes eines. La pregunta és com?
En general, la millor manera d’aprendre a usar aquestes eines és usar-les, veure’n la utilitat en el dia a dia, descobrir com es poden integrar per millorar la nostra feina. Hi haurà gent que trobarà utilitat en unes i en altres no, però d’això es tracta! I pel que fa a l’ús personal, penso en el que fem amb els nens i Internet: si els restringim l’ús a determinades pàgines, aniran a casa d’un company expressament a visitar-les. Si, en canvi, els ensenyem a gestionar les muntanyes inacabables d’informació que hi ha a la xarxa, aprendran a discriminar, tindran criteri i sabran on han d’entrar i on no. A la feina, igual: si la gent troba en les eines una utilitat per a la seva feina, en restringirà l’ús personal. I el que no ho faci, serà el que ara va a fumar o s’està una hora esmorzant, i se l’ha de penalitzar a ell (o ella).
Salutacions
Anna Cabanyas ha respost el/l’ 21 abr 2010 a les 8:42
Un debate interesante en el que ya se han apuntado muchas y muy buenas ideas, así que va a ser difícil aportar de más.
Me genera duda cuando hablamos del uso de Internet en el trabajo. ¿Qué es trabajo y qué no lo es? No sé si podemos restringir este concepto a horarios y tiempo, no sé si es tan fácil delimitar qué está en relación directa y qué no. Supongamos que trabajo por proyectos en una administración pública. Me nutro de las lecturas en blogs, de las opiniones y debates en la red y construyo mi propia red de relaciones. En cualquier momento puedo recurrir a un integrante de esa red a la búsqueda de nuevas perspectivas, de una crítica, de una opinión personal. Evidentemente, eso implica que también cuido mi red a nivel de relaciones personales. ¿Es eso trabajo o no lo es?
Si soy capaz de formarme en las redes sociales con mejores resultados que en cualquier actividad de formación reglada de la propia administración, ¿es trabajo o no lo es? ¿Deberíamos descartar aplicar cualquier conocimiento que no hemos adquirido por vías normativizadas?
Por otro lado, hablamos de acceder a las redes sociales desde el trabajo y ubicamos el énfasis en los perfiles institucionales (e institucionalizados) de las administraciones. Si partimos de que cualquier trabajador debería ser el mejor prescriptor de una organización, ¿tiene sentido vetar el acceso a las redes desde los perfiles personales? Me parece que es como ver el embudo desde la parte estrecha: intentamos que el haz de potencialidades que suponen las individualidades se concentre bajo un perfil institucional y nada más que eso.
Estoy de acuerdo en que es una cuestión de confianza, de buenas prácticas, de formación en el uso de las redes sociales. Pero, también, de coherencia interna y externa: hago lo que digo, por eso no me importa que se hable de ello abiertamente.
Xavier Lasauca ha respost el/l’ 21 abr 2010 a les 9:13
Sóc partidari de la màxima permissivitat en l’accés a les xarxes socials per gestionar el coneixement de l’organització, així com de la conscienciació i advertiment dels usos incorrectes.
I sobretot crec que cal que hi hagi diàleg previ entre les unitats que vetllen per controlar l’accés als continguts i la resta d’unitats, ja que la restricció d’accés a continguts sense avís previ causa trasbalsos de difícil solució. Normalment, un cop la unitat detecta que no pot accedir a continguts imprescindibles per desenvolupar la seva activitat, la reacció per part de la unitat ‘controladora’ no acostuma a ser ni comprensiva ni massa ràpida a l’hora de cercar solucions. Amb un diàleg previ sobre les necessitats d’accés a continguts de xarxes socials de les unitats s’haurien evitat alguns maldecaps i malentesos que fan perdre temps a tothom.
En sintonia amb el que ja ha aportat Antonio Galindo, crec que la situació actual és comparable a la implantació d’Internet ara fa uns quinze anys. Semblava impensable que s’universalitzés l’accés a la xarxa a la feina… I ara Internet és una eina indispensable per treballar. Crec que la qüestió que s’està plantejant ara respecte de les xarxes socials és similar.
Anna Cabanyas ha respost el/l’ 21 abr 2010 a les 10:02
Una contribució al debat. Llegit avui al Buzz: @dreig: un tercio de trabajadores sienten deber estar siempre conectados a lo profesional. Personal y profesional se diluyen y debe permitirse el acceso desde el trabajo.
Claudi Cervelló ha respost el/l’ 21 abr 2010 a les 10:28
Jo aquí veig que, en el fons, es tracta d’una qüestió d’ètica professional i personal de cadascú. I el tema és el mateix si parlem de xarxes socials, d’Internet, de fotocòpies o del telèfon: a hores d’ara, tots tenim assumit que podem fer una trucada per afers domèstics des de la feina, però que no hem (o hauríem) d’aprofitar que no paguem nosaltres per trucar a la tieta de Londres des del despatx.
Per tant, amb les xarxes socials, tampoc no és el mateix si es tracta de seguir un debat com aquest o si es tracta d’organitzar una quedada amb els nostres amics pel cap de setmana.
Georgina Palma ha respost el/l’ 21 abr 2010 a les 12:27
No es pot privar de les xarxes socials al lloc de treball. Moltes vegades són eines de treball en les quals emmagatzemem informació valuosa o d’utilitat per al desenvolupament de la feina. S’ha de confiar en els treballadors i, sobretot, ser clar i transparent quant a productivitat i per això hi ha els càrrecs i jerarquies per assegurar que s’acompleixen objectius.
Maricel Saball ha respost el/l’ 21 abr 2010 a les 13:19
Bon dia,
Jo no trobo cap sentit a fer restriccions de cap mena, em sembla que és clar que amb les noves tecnologies controlar es fa difícil i més quan la majoria dels controladors en són grans desconeixedors. Com més es vol controlar, més descontent està tothom i més improductiu és el sistema. El que ja heu dit: qui és treballador és treballador i qui és dropo és dropo, els que se’ns hauria de demanar a la feina és eficàcia i eficiència i quantes més eines tinguem per fer la nostra feina, molt millor. El control s’ha de basar en els resultats de la feina no pas en les restriccions. A més amb el control només es criminalitza als treballadors de base, perquè, qui controla als controladors?
Joan Antoni Jiménez ha respost el/l’ 21 abr 2010 a les 14:03
La veritat és què aquest debat és molt interessant i són una primera mostra de quins avantatges poden aportar Internet i les xarxes socials a les organitzacions.
Des del meu punt de vista, poden aportar coneixement als treballadors i a l’organització, poden aportar un intercanvi més ràpid d’idees, d’informació, i en definitiva, poden afavorir la creativitat i la recerca professional quan moltes vegades ens sentim només un número o l’ocupant de la taula inventariada amb el codi 3429-A i que gestiona els expedients de recursos patrimonials. Com molts de vosaltres ja heu dit, la qüestió de la utilització adient dels recursos tecnològics no depèn del canal d’obertura al món. Qui vol perdre el temps ara ja es distreu amb el diari o senzillament mirant per la finestra. Això sí, cal una educació adreçada al personal (i als caps i directius!) sobre les possibilitats que ofereixen aquests tipus d’eines perquè si no s’educa, potser la primera impressió és que tuitejar és xerrar amb els amics o escaquejar-se. Per evitar aquesta impressió errònia, no cal dir que la formació i la pedagogia, al meu entendre, són bàsiques!
Jordi, a continuar fomentant el coneixement!
Josep Vives ha respost el/l’ 21 abr 2010 a les 17:04
Hola a tothom!
Crec que la situació actual és el resultat de la política empresarial de l’Estat. Aíxi ens va. Segurament no tenim els millors treballadors del món però tampoc els millors empresaris -que consti que generalitzo-. Aquí encara mesurem la feina per metres, o per hores de treball, no per objectius. Tampoc no podem fixar objectius perquè no sempre se sap què caram s’espera d’ell. ¿Les xarxes socials a la feina són necessàries? doncs clar que sí, com ho és tenir accés a Internet, ¿però quants treballadors tenen restringit l’accés a Internet o simplement no en tenen per decisió empresarial?
Els companys de la Comunitat de Madrid tenen tallat l’accés al Youtube. El responsable que va prendre aquesta decisió deu creure que els seus treballadors són uns mantes que a la mínima es despisten. Pitjor encara, els usuaris d’aquestes biblioteques TAMPOC. Potser no ha pensat que a Youtube hi ha un vídeo de cinc minuts que il·lustra una qüestió professional que després t’expliquen en curs presencial que a l’Administració li costa molts diners. Si no s’utlitzen més les xarxes socials és perquè els responsables últims no en tenen gaire idea. Llegia fa poc que un dels màxims responsables sindicals es vantava de no saber fer servir el correu electrònic.
Les xarxes socials no ens arreglaran el sistema per si soles, però sense les xarxes perdem l’oportunitat de comunicar i rebre informació. El perfil que mantenim des de la Subdirecció General de Biblioteques al Facebook és una eina de comunicació, però no us podeu imaginar com accedim a experiències, nous serveis, etc. sense haver de fer costosos viatges a congressos.
Si la gent s’ha de distreure ho farà de 50 maneres diferents; no li calen xarxes socials ni connexions a Internet.
Salut
Dani Giménez Roig ha respost el/l’ 21 abr 2010 a les 19:46
UFFFFFFFFFFF…lo que estoy aprendiendo en este debate (que por cierto sigo fuera de mis horas “tradicionales” de trabajo).
Pienso que las redes sociales ya están aquí. Esto es imparable, guste más o menos. Las personas ya están conectadas atendiendo a todo tivo de motivaciones destacando las ganas de relacionarse, mezclarse e intercambiar. Las laborales, SÍ, pueden ser -son- una motivación más. Pero, en la Administración, nuestra Administración, este conjunto de pirámides aisladas donde la arena del desierto es la población beneficiaria -sufridora- todavía no ha calado la idea de trabajo colaborativo… Está empezando. Experiencias como el programa Compartim de Justicia o el Pla de Gestió de Coneixement de la Agència de Protecció de la Salut demuestran que se pueden obtener muy buenos productos a partir del trabajo en red. Se está utilizando la plataforma de trabajo colaborativo e-Catalunya, promovida desde la DG de Atención Ciudadana de Presidencia de la Generalitat, para obtenerlos y es una prueba de como una herramienta basada en las redes sociales se utiliza para construir buenas prácticas de trabajo entre profesionales de la justícia o de la salud.
De todas formas, pienso que todavía nos queda mucho camino por recorrer. Una propuesta que lanzo es que a todos/as los nuevos trabajadores públicos se les haga acreditar su capacidad para trabajar en red…UFFFFFFFFFFFFFF
Angel Egea ha respost el/l’ 21 abr 2010 a les 20:20
Marta Rovira i Maria Elizalde apunten, al meu entendre, en la bona línia: la formació del personal directiu, però no dels directius polítics sinó dels que estan just per sota dels polítics. És a dir, formació per a aquells als qui, de fet, l’EBEP defineix com a personal directiu.
I sí, com diu en Xavier, l’ús de la xarxa és imparable, i imposar restriccions generals sense un previ consens amb la unitat “restringida” comporta, de ben segur, més problemes que beneficis. Si jo, com a directiu públic (en el sentit que us deia abans, el de l’EBEP, o sigui, no polític), decideixo que a la meva unitat és més beneficiós un accés ilimitat a la xarxa, ja sigui perquè es treballa per objectius i resultats, ja sigui perquè per al personal de la unitat li pot ser útil poder accedir en qualsevol moment a qualsevol lloc web, ¿quin sentit té que l’organització ho limiti en la meva unitat? Al final continuo pensant que és una qüestió d’ètica personal i professional, i tant de bo totes les unitats i totes les organitzacions poguessin funcionar basant-se en el principi de comfiança (de comfiança i responsabilitat, afegiria jo) i no pas en el de control. Així, estalviaríem mitjans que ara emprem per controlar, com també s’ha apuntat abans. Tanmateix, i ara aquí potser apunto un tema que pot ser polèmic, però aquí va: la crisi de valors socials i professionals -la que popularment s’anomena manca de cultura de l’esforç- que impregna bona part de les generacions més joves es trasllada, també, en els llocs de treball, i si parles amb d’altres directius públics és comuna la preocupació per aquesta manca de cultura de responsabilitat (per sort, no és general, però si preocupant).
D’altra banda, el nou marc legal de la funció pública (des de l’EBEP) recull expressament la possibilitat d’establir codis ètics per al personal (tot el personal) al servei de les administracions públiques. Si té sentit l’existència d’un codi ètic és, precisament, en les organitzacions públiques, ja que gestionen fons públics i presten serveis públics. És una via encara per explorar, però ja es comencen a albirar alguns codis ètics en determinats col·lectius públics, alguns en fase d’elaboració més avançada que altres (mossos d’esquadra, personal penitenciari).
Ètica personal i professional sí, responsabilitat del servidor públic també, i responsabilitat de l’organització per ponderar adequadament les limitacions als accessos a la xarxa, també.
Ricard Espelt ha respost el/l’ 22 abr 2010 a les 6:30
Per mi l’esquema és senzill:
Les xarxes són interacció. Interacció és servei, és empoderament, és diàleg, és intercanvi,… Elements que empreses, administracions i organitzacions no poden ni volen obviar. Per tant, l’ús ha de ser senzill i obert. Les xarxes impliquen nodes i afavoreixen espais de difusió però, al mateix temps, menys o poc controlables. Per tant, el control ha de ser substituït per la passió i la confiança.
Sí és així, la interacció personal-laboral serà més àgil, ràpida i intensa que l’analògica. I això és un benefici per a empreses, organitzacions i administracions.
Gemma Navarro ha respost el/l’ 22 abr 2010 a les 7:38
Estic completament d’acord amb la Maricel Saball; per poder fer la nostra feina actualment, necessitem eines tecnològiques que ens permetin millorar la nostra eficàcia, i especialment, la nostra eficiència. El mal ús per part d’alguns no ha d’implicar una restricció generalitzada, cal identificar aquests treballadors i prendre les mesures que s’estimin oportunes, però deixant treballar a la resta que intentem fer bé la nostra feina…
Maria Jesús Salido ha respost el/l’ 22 abr 2010 a les 8:09
I només una pregunta (complementària?): quants de tots els que hem comentat podem afirmar, sense dubte, si ho fèiem en horari laboral o personal?
Maricel Saball ha respost el/l’ 22 abr 2010 a les 11:05
Isabel Sala Casteràs ha respost el/l’ 22 abr 2010 a les 23:33
Accés a les xarxes socials des del lloc de treball. Un debat…interessant, intens, actual… o bé un debat etern…? Premsa, telèfon, fax, fotocopiadora, escàner, correu electrònic…xarxes socials. Aparells i eines que només es poden utilitzar per a treballar? però tothom ha comès algun cop un d’aquests pecats inconfessables: passar un fax, fer unes fotocòpies dels apunts, o escanejar la foto dels nens…
Quin sentit té tenir les eines a l’abast i no poder-les utilitzar? Qui les vulgui utilitzar que les utilitzi, això sí, sempre (he conegut casos molt interessants de ciencia infusa quan es tracta d’utilitzar els aparells per temes personals), qui tingui inquietud per aprendre que aprengui. Un aprenent de fuster aprèn a la vora del mestre en una fusteria, no fent-se els mobles de casa. I qui no vol, no sap, o, no…, no,…que continuï utilitzant el paper carbó, que d’aquesta manera no es malbaraten els diners públics!!!
Pere Joan Mitjans ha respost el/l’ 23 abr 2010 a les 8:52
Las empresas que no tengan enfocado el problema de la productividad, ni el tema de la confianza y responsabilidad de sus empleados deberían tratar de hacer un replanteamiento estratégico sobre misión, visión, valores, etc. de su entidad. En cambio, aquellas empresas que consideren el progreso profesional de sus empleados como parte esencial de los valores empresariales, que no lo duden y empiecen rápidamente una política de uso de las redes sociales. Van a ganar competitividad al menos en dos líneas:
a) Un mayor conocimiento de sus clientes
b) Más oportunidades de aprendizaje informal de sus empleados.
En cualquier caso, hay que abrir las redes sociales y profesionales con unos objetivos y planificación que puedan medirse y observar el valor de retorno de la inversión.
Àngel Egea ha respost el/l’ 24 abr 2010 a les 1:43
Maria Jesús,
Jo en horari personal, però en el meu cas, com em molts d’altres, la frontera entre horari laboral i personal és molt molt difusa…
Àngel
Núria Vives ha respost el/l’ 24 abr 2010 a les 11:55
Com l’Àngel, no tinc una frontera molt clara entre la feina i fora de la feina (és el que també ens han portat les xarxes socials). Però, curiosament, crec que tots els comentaris escrits han estat en horari “no laboral”
Eduardo Rojo ha respost el/l’ 25 abr 2010 a les 9:13
El debate es interesantísimo y demuestra la importancia de las redes sociales en el día al día de la gran mayoría de trabajos y actividades. ¿Alguien cree que tener acceso a las redes dificulta la actividad laboral? Me parece un debate falso, porque aquello que hay que hacer es potenciar todas las posibilidades tecnológicas y dar confianza a las personas que pueden acceder. Si alguien me dijera que he de restringir el uso de Internet, por ejemplo, en mi trabajo universitario, pensaría que estamos aún en el siglo XX y que no se ha enterado de que mis alumnos y alumnas no conciben la educación, y su vida en general, sin esas tecnologías.
Toni Colomer ha respost el/l’ 26 abr 2010 a les 21:53
Hola a tots,
Estic llegint els vostres comentaris, molt interessants per cert, i us llenço una hipòtesis que caldria verificar, suposo que d’aquí un temps es podrà. El raonament es el següent:
- En principi els humans som una màquina perfecta, a vegades no, però per norma general som uns essers privilegiats.
- Privilegiats en què? Senzillament tenim la capacitat de raonar. Tenim consciència de les coses i podem pensar.
- Què té a veure això amb la xarxa social? Aquesta és la pregunta clau. El nostre cos humà està molt estudiat, gairebé sabem com funciona cada un dels nostres òrgans, però n’hi ha un que crec que queda molt per conèixer, i precisament és el cervell.
Aquest òrgan és el que ens dóna, en la mesura del possible, les solucions que se’ns presenten durant el dia a dia, hi ho fa per un mecanisme que no es coneix gaire bé encara. Però si analitzem un cervell humà, podrem veure que està format per milers de neurones, totes interconnectades entre si per milions i milions de sinapsis (connexions). Això es veu que, en certa manera, permet processar la informació a una velocitat impressionant. És per això que em permeto el luxe de fer la comparativa entre el funcionament del nostre cervell (òrgan perfecte però encara molt misteriós) i el de la xara social que, per les seves característiques, busca la interconnectivitat per obtenir informació vàlida per solucionar els nostres problemes.
Per aquest motiu crec que l’accés a la xarxa ha de ser possible, s’ha de potenciar el seu ús per tal de millorar la nostra eficiència en la gestió dels problemes del dia a dia, i tot gràcies a la interconnexió. Un argument més per instaurar la xarxa social dins de l’Administració (per fer-nos més intel·ligents) i a qualsevol organització.
Eva ha respost el/l’ 08 oct 2010 a les 21:57
Estic d’acord en moltes de les aportacions dels beneficis que comporta l’accés a les xarxes socials tant des de l’entorn laboral com fora, però voldria dir que des del meu entorn laboral no seria viable establir l’accés a les xarxes socials ja que precisament tenim els accessos capats a certes pàgines conegudes per tothom tals com Facebook o Twitter. Únicament està permès entrar a pàgines webs vinculades als sindicats, la resta o ho fas des de casa o no és possible. Raons que expliquen que a la feina s’ha de treballar i no perdre el temps a establir contactes amb xarxes socials.
Pilar ha respost el/l’ 17 ago 2011 a les 10:21
Jo també estic d’acord amb moltes coses que he llegit, però crec que a la feina has de treballar, no establir relacions a través de xarxes socials. Això s’hauria de fer en el teu temps lliure. Puc entendre que a la feina facis una trucada personal, per demanar hora al metge o per alguna cosa important i ràpida, però mirar Twitter o Facebook??
Es més, he estat testimoni de com una funcionària de la Seg. Social jugava amb un joc de Facebook , darrere del taulell al CAP on jo vaig. Vergonyós.