Gestió del coneixement


450 APUNTS

  • 10:20
  • 1

Tecnologia 3D, si ho pots dibuixar, ho pots fer

L’equip Compartim celebrem aquest 2015 els 10 anys d’existència i com a prova tangible vam decidir que en comptes d’un 10 clàssic amb espelmes ho celebraríem amb un 10 personalitzat i imprès en 3D. I ens vam posar mans a l’obra. Quan vam fer la nostra particular recerca en aquest món digital no pensàvem que ens endinsàvem en un món tan senzill, proper i apassionant.

La primera sorpresa va ser la mida de les impressores. Les domèstiques són de mida sobretaula. Val a dir que també n’hi ha de professionals, molt més precises en el resultat, que poden tenir la mida d’una persona. El camp en què aquestes tenen molt espai per recórrer és l’àmbit de les pròtesis orgàniques, per exemple, el disseny d’una pròtesi auditiva, un implant odontològic o fins i tot hi ha l’experiència d’una peça que s’implantà en la tràquia d’un nadó.

Però pel que fa al “10” Compartim o per a qualsevol altre disseny senzill que ens poguéssim plantejar, una joguina, un objecte decoratiu, etc., vam descobrir que en teníem prou dissenyant l’objecte amb l’ordinador (això sí, el format ha de ser un fitxer CAD) i portar-lo a imprimir.

Aquí vam trobar-nos amb la segona sorpresa i és la diversitat de preus segons on preguntis. Entre els 20 euros per una figura d’uns 13 cm d’alçada als 130 per una de 20 cm, passant per l’àmplia gamma de l’únic empresari de Barcelona que imprimeix figures humanes en 3D, que determina el preu en funció de la mida. Els preus oscil·len entre els 99 i els 300 euros per miniatures de nosaltres mateixos.

Podem tenir impressores a casa? Doncs sí, i és que per a ús domèstic podem trobar al mercat impressores a un preu raonable, comparable al dels mòbils més sofisticats; fins i tot es pot adquirir un kit per muntar la impressora per uns 600 euros. Comparat amb els 30.000 d’una màquina de prototipatge ràpid, que és la que tradicionalment fan servir per construir peces d’automoció i aeronàutica, podem considerar que el preu és força assequible.

L’equip Compartim vam descobrir que podíem fer el disseny amb programari lliure i gratuït, fins i tot hi ha la possibilitat d’escanejar-lo en 3D i ja el tens a punt per imprimir. Una tercera opció és, un cop tens el disseny, adreçar-te al FabCafe del carrer Bailèn, una fàbrica de dissenyadors disposats a córrer riscos amb les tècniques més innovadores, on la impressió més bàsica costa 18 euros.

Amb tot això hem descobert que, si fem cas als més entusiastes, la impressió 3D és la que hi haurà a les llars del futur. Perquè ens permetrà dissenyar i tenir peces úniques, adaptades a les nostres necessitats i gustos. Des d’un pany de porta que ja no es fabrica, a una peça d’un electrodomèstic que ha fallat per obsolescència programada, un gerro per decorar o una joguina personalitzada (visiteu https://mymakie.com i podreu veure com fer nines al gust del consumidor).

La xarxa en parla, ja es poden trobar fòrums de persones expertes en impressió i d’altres que s’hi volen iniciar, l’ajuda és mútua, un fa el disseny però no té la impressora, l’altre té la màquina i s’ha trobat amb més d’un problema que un tercer li pot ajudar a solucionar. I és que sembla que la impressió 3D ha arribat per servir les necessitats del consumidor i la seva imaginació, gasta menys que un televisor, pot utilitzar un ampli ventall de materials, plàstics, metalls, resines i fins i tot menjar! Per construir peces, accessoris, joies, joguines, miniatures…, com diuen els seus seguidors “si es pot dibuixar, es pot fer”. Benvinguts, doncs, a la nova dimensió, a la dimensió 3D!

Glòria Canadell

Glòria Díaz Canadell

  • 17:05
  • 1

Crear vincles: com desenvolupar llaços de treball

Treballar en sinergia vol dir créixer i el col·lectiu de monitors artístics dels centres penitenciaris de Catalunya cada any creixem una mica més amb el producte del coneixement. Enguany, sota el títol Crear vincles. Com desenvolupar llaços de treball, publiquem una guia de recursos, resultat d’un treball col·laboratiu, on s’evidencien les sinergies entre els professionals de dins i de fora, per construir un nou univers d’intervenció.

Aquesta guia incorpora un ampli ventall de possibilitats per enriquir el dia a dia dels tallers artístics a les presons catalanes. El document s’anirà ampliant i actualitzant per ser sempre vigent i útil. Té doncs per objectiu oferir als monitors més eines i més solucions per a qualsevol iniciativa que puguin tenir, tant individualment com amb altres professionals. Aquest recull de fitxes de recursos constitueix una nova eina, que el monitor pot fer servir tant de suport en les seves tasques diàries, com per incentivar nous projectes o reforçar aspectes que s’estiguin treballant a l’aula, de manera que obtingui el màxim rendiment de les seves hores, moltes, d’intervenció al centre.

Crear vincles es va presentar a la VIII Jornada de Monitors Artístics dels Centres Penitenciaris on vam rebre l’excepcional James King, que va exposar les experiències artístiques a les presons d’Escòcia, i Matteo Guidi que ens va presentar el seu insòlit treball que ha publicat al llibre Cuccinare in massima sicurezza (Stampa Alternativa/Nuovi Equilibri, 2013) on ens descobreix la creativitat i l’enginy a les presons italianes a través de la cuina.

Mireia Toboso
Monitora artística del CP Brians 2

  • 17:27
  • 1

dLibris: llegir, escoltar, mirar

El projecte DigiTale, portat per la CoP TIC i presó, discorre com un camí d’etapes, de racons i de revolts, d’aquells que es transiten sense pressa. Un camí d’enriquiments i aprenentatges, de descobriments, a vegades gairebé màgic.

Mirat en el seu conjunt, el camí del DigiTale comença amb l’escriptura i ens condueix als relats digitals. En el seu origen hi ha la imaginació, la creació, la fantasia i les experiències viscudes que es plasmen en el paper i deixen en paraules i frases les històries que volem contar, els sentiments, els pensaments que volem compartir.

En les següents etapes del camí ens hem retrobat amb les nostres veus: les històries escrites són llegides, la veu és enregistrada, a vegades una música de fons acompanya les paraules, també les imatges. Comença així l’etapa del camí que ens endinsa en el món digital i que en fusió amb els textos escrits fa néixer els audiorelats, els videorelats, els fotorelats, les narratives digitals…

Gaudim d’aquests relats en presència de les seves autores i dels seus autors i tornem a gaudir-ne en la distància, a través d’Internet. La imaginació, la creació, la fantasia i l’experiència viatgen també en el temps i l’espai, en la seva fusió amb el món digital.

Arribats a aquest punt estrenem una nova experiència DigiTale: la dels dLibris.

El nom recull el sentit de l’expressió llatina “de libris” -dels llibres- , que es resignifica en dLibris: la ‘d’ en aquest cas destaca que són, també, llibres digitals. Els dLibris són la síntesi de tot el camí del DigiTale, l’expressió de la fusió entre la imaginació creadora, l’escriptura i la producció digital. Tot plegat reunit en un petit llibre que es pot llegir i es pot escoltar o mirar.

Els dLibris contenen més sorpreses. Són llibres de paper de 5 pàgines de text i dues caràtules que s’imprimeixen amb mitjans senzills i “s’enquadernen” amb tècniques papiroflèxiques. El resultat és un petit objecte artesanal i únic, valuós tant pel seu contingut com per la seva forma, estètica i particularitats.

Però dLibris no és només llibres, sinó que és un petit projecte editorial. Pretén a més de donar a conèixer els relats creats per les internes i interns dels centres penitenciaris que participen en els tallers del projecte DigiTale, que les autores i autors pugin editar les seves obres. Els llibres es vendran a un preu molt accessible: en aquesta primera edició es vendran 4 llibres diferents per 5 euros. Els guanys aniran destinats a les autores i autors i a les internes que s’encarreguen de l’enquadernació.

En aquesta primera edició llençarem 6 dLibris diferents a partir de textos escrits per dones dels centres penitenciaris de Catalunya.

Els títols són:

-      Marta Cañas: Aprendiendo de la vida
-      Mariana Dyjament: Tres lunas
-      Montserrat Fortuny: Cuento medieval
-      Pilar Guitart: Utopía
-      Clara Eugenia Lemos Ruiz: La buitrera
-      Teresa: Solamente para ti

Presentarem la col·lecció dels dLibris durant la IV Mostra Sant Jordi DigiTale, mostra itinerant que inclou centres penitenciaris i centres culturals de la ciutat, per tal de fer conèixer la creació que sorgeix dins, fora (el programa estarà disponible a partir del 20 de març).

Si esteu interessats a adquirir alguns exemplars, per exemple per regalar per a la diada de Sant Jordi, contacteu-nos a nppct.dj@gencat.cat.

Julio Zino
Julio Zino

  • 16:46
  • 2

Narratives transmèdia i educació

Carlos A. Scolari, professor titular del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra ens parlarà precisament de narratives transmèdia i també sobre el futur dels mitjans el proper 9 de març al CEJFE a la 18a sessió d’Espais de gestió del coneixement. Fins al 5 de març ens hi podem inscriure mitjançant el formulari en línia.

La generació del baby boom va ser, potser, l’última que va viure el fenomen de les grans audiències dels mitjans de comunicació tradicionals. En el nostre context cultural i geogràfic, durant les dècades dels 60 i 70, gairebé tot el que es podia veure i saber del món arribava a través de dos canals de televisió, un parell de diaris i dues emissores de ràdio.

Com deia l’actor i escriptor Jerry Seinfeld, “és increïble que la quantitat de notícies que succeïen al món sempre s’ajustés exactament a les pàgines del diari”.

Aquest món, per sort –excepte per a alguns accionistes de mitjans de comunicació tradicionals-, pertany irremissiblement al passat. Va ser a principis dels 90 quan va aparèixer el nou actor que va venir a canviar-ho tot: Internet. Menyspreat al principi, i considerat com un actor menor, es va anar acomodant progressivament al seu nou nínxol, de vegades copiant les velles maneres de fer (PDF, mail, ofimàtica, etc.), però després, amb el 2.0, va arribar la gran transformació, que a hores d’ara ja és imparable. Internet es converteix, en paraules de Carlos A. Scolari –usant terminologia provinent de les aportacions de Mc Luhan i de la disciplina Media Ecology (ecologia dels mitjans)-, en el gran nínxol evolutiu. La resta d’actors, per tant, s’acomoden a aquest nou ecosistema en el qual mana la xarxa.

És, precisament, en aquest context on hem de comprendre la controvèrsia sobre la desaparició –o evolució- dels mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio, televisió) i l’esgotament de les grans audiències. Apareixen en escena nous actors i mitjans que se sostenen en microaudiències i, amb el temps, proveeixen d’una nova dieta mediàtica una població ja molt àmplia, més jove i dinàmica, molt diversa i molt allunyada dels consumidors tradicionals, els quals –envellits- es retiren en companyia dels seus mitjans tradicionals.

També, i fruit, sobretot, de les aportacions de Carlos A. Scolari, es consolida un altre producte de l’evolució dels mitjans: l’anomenat Transmedia Storytelling (narratives transmèdia). Terme encunyat per Henry Jenkins, que el desenvolupa posteriorment Scolari en la publicació Narrativas transmedia: cuando  todos los medios cuentan.

Les narratives transmèdia apareixen com un tipus de relat on la història es desplega a través de múltiples mitjans i plataformes de comunicació, i en el qual una part dels consumidors assumeixen un paper actiu en aquest procés d’expansió. D’una banda, per tant, fa referència a l’expansió dels mitjans; i de l’altra, al paper actiu dels fans i seguidors, que es converteixen en veritables actors que construeixen i reconstrueixen noves històries a partir de les propostes inicials.

Transmèdia i educació

Fent un paral·lelisme entre l’àmbit educatiu i el que ha passat amb els mitjans de comunicació tradicionals, Scolari es mostra molt pessimista amb la situació actual de les pràctiques educatives a l’escola i la universitat. Si a la societat els grans canals monotemàtics i les grans audiències ja no tenen sentit, per què –es pregunta- a l’escola se segueix mantenint el canal temàtic del professor i el llibre com el gran (i gairebé únic) mitjà? Afirma que això és una anomalia, que ens descriu un ecosistema d’ensenyament/aprenentatge molt poc evolucionat. Les microaudiències, en el cas de les escoles, haurien de ser l’equivalent a l’educació personalitzada. I també s’hauria d’oferir una dieta mediàtica molt més variada que la preponderant, basada en l’expert i el suport del llibre en paper. I tot això ho enllaça amb la tesi d’Alejandro Piscitelli de les dues pedagogies: la de l’enunciació –els antics mitjans- i la de la participació, els nous mitjans i els mateixos alumnes com a protagonistes en la construcció de coneixement. En aquest sentit, Scolari observa que, malgrat que s’han produït avenços en la universitat i l’escola, encara queda molt de camí per recórrer. D’acord amb aquests plantejaments, advoca per la reconversió del professor tradicional en, per exemple, agitador comunicacional, l’encarregat de donar impuls a la construcció col·lectiva de coneixement a l’aula. Una escola transmèdia seria, per tant, aquella en què es construeix coneixement fent servir tecnologies i suports molt variats. L’escola –continua afirmant- hauria de ser una extensió de la resta del territori mediàtic, híbrid, complex, supertecnològic, en la qual habiten ja els alumnes.

Implicacions per a la universitat

L’informe #UPF 2020 és un resum de 20 pàgines d’un encàrrec que la Universitat Pompeu Fabra fa a Scolari, com a coordinador, i a un grup de professors, per investigar i definir les línies estratègiques del que podria ser la universitat els propers anys. Els seus objectius eren:

- Començar a delinear un nou discurs de renovació universitària més enllà de les clàssiques apel·lacions a la innovació i l’emprenedoria.

- Fer un mapa d’actors, formats i pràctiques educatives disruptives (dins i fora de les universitats) a escala global.

- Proposar una sèrie de noves pràctiques, formats i experiències educatives fàcils d’aplicar a escala local, sustentades en un discurs diferent i que s’inspirin en una nova concepció educativa i institucional.

Llegint les propostes que presenten, traiem una idea clara del diagnòstic (no gaire bo) i de les principals línies d’actuació que recomanen. En destaquem les següents:

Diagnòstic Proposta
Necessitat d’activitats formatives regulades dirigides al professorat

Manca de preparació del professorat universitari des d’una perspectiva pedagògica.

Formació pedagògica per al professorat

Una formació pedagògica continuada que ajudi el professorat a renovar-se permanentment per millorar la seva pràctica docent.

Necessitat de reconeixement de la tasca docent

Els mecanismes d’acreditació oficials i les places dins del sistema públic d’universitats se centren massa, o gairebé exclusivament, en la investigació. Aquest fet genera una manca d’interès del professorat cap a la implementació o millora de la docència.

Reconeixement de la tasca docent

El reconeixement institucional de la tasca docent promouria una major implicació i dedicació del professorat.

Burocratització i complexitat administrativa

Les oportunitats plantejades pel sistema Bolonya no s’han complert i tan sols han acabat traduint-se en una excessiva burocratització que porta a l’immobilisme.

Superar la burocratització i complexitat administrativa

Es proposa un canvi del sistema a través de la reducció burocràtica.

Repetició de models passats

L’actual model d’ensenyament és antiquat i descontextualitzat perquè reprodueix els patrons del passat, basats en la simple transmissió del coneixement a través de la imposició de l’autoritat del professor.

Treballar en un nou model pedagògic

Canviar el sistema de transmissió de coneixements, basat en la classe magistral, per plantejar altres opcions educatives fonamentades en el diàleg, els intercanvis i les activitats pràctiques.

En aquest quadre final es recullen les noves pràctiques pedagògiques que es proposen.

Jesús Martínez

  • 17:01
  • 0

La veu de la ciutadania, una oportunitat per a la millora del servei

El 12 de febrer vam tenir l’oportunitat de celebrar la primera de les jornades de transferència de coneixement de les comunitats de pràctica del programa Compartim d’aquest any 2015 (calendari 2015). Es tractava de la I Jornada de Qualitat de l’Atenció Ciutadana que, en un format ortodox de comunitat de pràctica, tenia l’objectiu de demostrar com es pot dur a terme la gestió de la qualitat en l’Administració pública a través de l’atenció ciutadana i com aquesta es pot implementar per diversos canals.

Fruit del treball de tot un any s’ha presentat un producte final excel·lent. Es tracta d’un protocol per a la Gestió de les consultes, queixes i suggeriments al Departament de Justícia. Però, més enllà d’aquesta gran aportació de coneixement, voldria ressaltar alguns elements que m’han semblat excel·lents i específics d’aquesta CoP i Jornada.

1. Esponsorització. L’obertura de la jornada va ser a càrrec d’Enric Colet, secretari general del Departament. En les seves paraules d’obertura va assenyalar dos aspectes que em semblen bàsics en el treball col·aboratiu:

  • L’adopció immediata per part del Departament del treball presentat.
  • Posar en valor la dinàmica de creació de coneixement de baix cap a dalt. El Departament, en paraules d’un dels seus principals directius, entén que aquest tipus dinàmiques són ara molt eficients perquè donen protagonisme al coneixement intern i arriben a nivells de qualitat en la producció excel·lents.

Les paraules de cloenda van correspondre al director del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, Xavier Hernández, el qual va ressaltar un dels aspectes més crucials del treball col·laboratiu: provocar espais de convivència entre professionals sota l’eix del coneixement i la preocupació per la millora de l’organització. Aquesta reflexió és sàvia i és el millor consell per als directius que encara tinguin dubtes sobre la bondat del treball col·laboratiu.


2. El programa de l’esdeveniment: Com ja és habitual, quan la programació de la jornada la realitzen els mateixos protagonistes, tenim la grata sorpresa que l’elecció dels ponents és immillorable. Ahir en l’explicació del producte col·laboratiu, a més dels protagonistes, vam poder comptar amb un gran ponent: Albert Serra, director de l’Institut de Governança i Direcció Pública d’ESADE, que va fer una magnífica conferència d’obertura sobre la gestió de qualitat en l’àmbit de l’Administració pública. De visionat obligatori per a tots aquells que vulguin tenir criteri sobre qualitat i sobre el que significa avui, com a indicador, la satisfacció del usuaris dels serveis públics.

Un ingredient de qualitat també va ser una taula rodona amb els principals experts en atenció ciutadana a la Generalitat que van exposar diferents punts de vista sobre la multicanalitat en l’atenció ciutadana. Molt bones intervencions de Jordi Graells, Elsa Urrútia i Mercè Nadal.

3. Participants a la Jornada. L’objectiu d’aquest tipus de jornades s’aconsegueix si assisteixen tots els interessats i protagonistes de l’àmbit professional. La difusió va funcionar molt bé i hi havia professionals experts de l’àmbit, l’atenció ciutadana, de diversos departaments i institucions.

4. Dinàmica de funcionament de la comunitat. Sempre diem que les comunitats de pràctica en què els seus membres depenen de diferents unitats són més difícils de gestionar i de conduir. Aquest ha estat el cas també de la comunitat de qualitat, que té una vocació transversal i en la qual hi ha implicades diferents unitats del Departament. Però, amb l’experiència que ja tenim acumulada, i amb la sàvia conducció de la seves e-moderadores i líders Iolanda Aguilar i Marta Castejón, que van saber guanyar-se el suport dels directius implicats, van aconseguir que la comunitat funcionés forma excel·lent. Juntament amb Anna Cervera van explicar la gènesi i els continguts del producte de coneixement que han elaborat, de manera col·laborativa, tots els membres de la CoP.

Jesús Martínez