Gestió del coneixement


459 APUNTS

  • 11:45
  • 0

Inquietuds d’un DAI (dinamitzador d’aprenentatge informal): Actualment, el meu aprenentatge és social i informal

PeixosPosats a reflexionar sobre com fomentar l’aprenentatge informal dins de l’organització, vaig analitzar quins eren els contextos on es produïa el meu coneixement i la conclusió va ser que part del meu coneixement i el dels meus companys es produeix per la interacció entre nosaltres. Comparteixo experiències i dubtes amb ells, tinc noves idees a partir de les seves opinions, rebo punts de vista dels altres sobre un mateix tema o dubte; posar dubtes en comú em facilita trobar solucions als meus dubtes o simplement incorporo coneixement perquè m’han ofert el seu davant el meu problema. Quin ha estat el vehicle? La conversa.

Aquest ha estat el meu punt de partida com  a dinamitzador d’aprenentatges informals (DAI).

Per tant, si estem analitzant com dinamitzar aprenentatges informals dins d’una organització, aquest serà un punt de partida important: quins canals, quins escenaris, quines eines, quines dinàmiques puc organitzar o sistematitzar que facilitin i fomentin aquesta conversa? El resultat segur que genera experiència i aprenentatge.

Arribats a aquí em pregunto quin paper ha de jugar la tecnologia en aquesta inquietud. Avui la tecnologia ens facilita les 3 C: col·laborar, comunicar i compartir. Aquest també serà, doncs, un punt important en la nostra estratègia perquè el repte serà socialitzar el coneixement creat o detectat als espais que hem fomentat i a les converses informals que fem cada dia. Conceptualitzar i configurar el coneixement en píndoles o en apunts d’un blog col·lectiu i organitzar la informació i la documentació a través de l’ús de la tecnologia serà el que realment pot alçar una dinàmica de gestió de coneixement en el centre de treball propi, i més enllà. Penso que aquesta és una capa de valor afegit a tenir en compte com a DAI, així com també tenir en compte com facilitar la comunicació asíncrona amb la resta de companys de feina. Facilitar aquesta conversa asincrònica també serà important.

En resum, doncs, bona part dels elements que durant aquests últims tres mesos he tingut en compte a l’hora de dinamitzar aprenentatges informals al lloc de feina han estat: tenir present que la conversa és un dels grans motors de l’aprenentatge, que serà important comptar amb una eina de comunicació social per facilitar aquesta conversa més enllà de la que es produeix al mateix lloc de feina, que serà important convertir aquestes converses en producte de coneixement per poder-les compartir amb la resta de membres del col·lectiu, i que serà important comptar amb l’hemeroteca d’aquestes converses per poder consultar el coneixement sobre temes concrets.

Aquests són els eixos del meu repte com a dinamitzador d’aprenentatges informals dins del col·lectiu de juristes de centres penitenciaris del Departament de Justícia.

En seguirem parlant…

Joan Galeano

Joan Galeano

  • 12:19
  • 0

Entorn al DAI (dinamitzador d’aprenentatge informal). Possibilitats ocultes

Máscaras IVLa posada en marxa d’una figura com el DAI (dinamitzador d’aprenentatge informal) és un repte encara no resolt dins del programa Compartim. Com explicava recentment Jesús Martínez en el butlletí Compartim núm. 33, les dificultats són diverses i afecten tant a l’organització, com al disseny del prototip i a les limitacions de la reflexió realitzada.

Per la nostra part, aquests sis mesos des de la presentació oficial del DAI en el transcurs de la IX Jornada Compartim han servit com a exercici d’observació, desenvolupat dintre de la nostra comunitat TIC i presó, a fi de detectar afinitats, allunyaments, punts de discrepància, correspondències i, en definitiva, realitats i utopies que envolten una figura emergent i encara no testada.

Tampoc al nostre entorn és senzill personalitzar en un individu els trets de l’arquetip dissenyat. No obstant això, en percebre el DAI més com un procés global que com la concreció individualista d’un prototip de laboratori, es posa llum a possibilitats no sempre evidents.

  • Les dificultats en la promoció activa d’un canvi organitzatiu no ens ha de fer pensar que aquest no existeixi. Fixant-nos en els projectes impulsats per la nostra CoP en aquest últim curs (Sant Jordi DigiTale, projecte dLibris…) i en tot el que ha significat (generació de xarxa, autoaprenentatge, motivació en el desenvolupament de la tasca professional, estímul a noves iniciatives, significat de l’aprenentatge…) ens adonem que l’organització també té una capacitat de canvi natural. De la mateixa manera que les persones que la integren ho fan a partir de les seves vivències, interrelacions, emocions i noves estructuracions de pensament, l’organització mai és una fotografia estàtica en el temps. El tema a vegades és estar disposat a admetre que els temps i els espais no sempre són els planificats. El desig de formalitzar el que és informal pot suposar forçar un canvi que, es vulgui o no, es donarà naturalment, però que s’escapa al control planificador.
  • La recerca d’un resultat concret, en aquest cas la descoberta d’un potencial DAI, no ha de desmerèixer processos reals que deixen entreveure trets bàsics d’aquest agent en comportaments, actituds i habilitats que afecten un conjunt de persones. Impregnar una cultura organitzativa d’un esperit DAI, amb un estil i forma de fer concreta, amb petits focus en el conjunt de l’organització -encara que disseminats i amb mancances i limitacions-, pot ser més rellevant que destacar un o tres agents catalitzadors del canvi o etiquetar-los com a DAI.
  • La temptació de buscar una ràpida i efectiva amplificació del DAI, cercant-lo en persones amb bon posicionament professional i prestigi, té el risc d’invisibilitzar una massa anònima que, en el seu dia a dia i només per la voluntat de sintonitzar amb un projecte, fan de veritables agents d’aprenentatge, buscant solucions, donant un inesperat impuls a una actuació, matisant propostes obertes. En aquest sentit, una de les ensenyances que ens ha proporcionat el projecte DigiTale és que facilita que les persones involucrades desenvolupin competències i habilitats i facin de nodes connectors i propagadors d’un estil tan sols pel compromís voluntari de tirar-lo endavant, com a resultat de la seva sintonia amb el que aquest els ofereix.
  • La focalització del DAI com un procés global a desenvolupar, més que com un individu concret a descobrir, requereix un esforç de creativitat en la formulació de propostes que sintonitzin amb el que les persones volen fer. La detecció d’aquests desitjos requereix observació i sensibilitat per suggerir projectes oberts, capaços de treure a la llum aquelles capacitats no sempre evidents per a l’organització, però que desperten la il·lusió de no ser considerats com a peces d’un engranatge, sinó com a éssers humans amb capacitat de decisió, de responsabilitat i d’autonomia.

Observar aquestes realitats ens dóna optimisme en la projecció del DAI, però a la vegada ens obre novament l’interrogant sobre com aconseguir l’aliança entre el que l’organització valora i el que és important per als seus membres.

Sobre la imatge: Máscaras IV © David Busto Méndez, CC BY-NC-ND-2.0

Elena Martín

Elena Martín

  • 14:48
  • 0

L’aprenentatge informal existeix, una altra cosa és que el reconeguem!

Diverses enquestes apunten que al voltant d’un 94 % dels empleats reconeix veure’s involucrat en algun tipus d’aprenentatge informal a la feina cada dia i un 30 % que hi dedica almenys 30 minuts diàriament. Si les organitzacions per a qui treballen ho saben apreciar o no és un altre tema, però cada cop sembla més evident la relació que hi ha entre la capacitat de les empreses per entendre-ho i la seva competitivitat en el mercat. L’equip del programa Compartim, com a impulsors dels dinamitzadors d’aprenentatges informals (DAI) al Departament, ho sabem prou bé, però una altra cosa és tot el que cal fer encara per intervenir en la seva millora.

En qualsevol cas, si parlem de la formació que reben actualment els treballadors en l’àmbit laboral, alguns autors (Gottfredson, Mosher, Cross, Wise) proposen un model amb cinc fases de l’aprenentatge, cadascuna amb unes activitats relacionades:

  • Les dues primeres fases són formals, de formació inicial i aprofundiment.
  • Les altres tres són informals: quan s’intenta recordar allò après; quan es produeixen canvis en l’entorn o personals; quan allò que funcionava deixa de ser útil; són moments en què cal recórrer al coneixement dels companys o persones expertes, a compartir-ho per mitjans electrònics, wikis, blogs, fòrums; buscar en repositoris documentals o fins i tot crear comunitats de pràctica.

Buscant per la xarxa més informació sobre aquesta qüestió hem trobat un post de Justin Ferriman que recollint el saber d’altres autors ha elaborat una infografia molt entenedora que aglutina els tres models que tradicionalment podem distingir segons diferents autors.

  • El model de Jay Cross, 80 % dels aprenentatges són informals, 20% formals.
  • El model 70:20:10, que diu que el 70% de l’aprenentatge s’adquireix fent/treballant; el 20% a través del coneixement que transmeten els companys i el 10% dels cursos de formació.
  • El model Dan Pontefract 3:33, que divideix en 3 parts iguals els aprenentatges, repartits en formal, informal i social.

Per últim, endinsats en l’aprenentatge informal, en el blog e-aprendizaje trobem les 7 idees clau que David Álvarez considera fonamentals per estimular l’aprenentatge a les organitzacions:

  • Promoure la motivació per aprendre, connectant els interessos propis amb les oportunitats d’aprenentatge, encara que no tinguin una relació directa amb les tasques que es desenvolupen.
  • Facilitar la creativitat en l’entorn laboral, especialment a partir d’eines tecnològiques més fàcilment compartibles.
  • Buscar formadors interns de l’organització en contrast amb l’estil tradicional d’anar-los a buscar fora. D’aquesta manera es gestiona el talent i es fomenten els recursos propis.
  • Fomentar la comunicació de les idees que, contràriament al que pot semblar, és un enriquiment per a tots els membres de l’organització, directius inclosos (alguns encara són reticents a compartir el seu coneixement perquè creuen que els treu poder).
  • Facilitar la creació i manteniment de les comunitats de pràctica entre col·lectius siguin homogenis o diversos; és feina de l’organització facilitar els espais d’intercanvi informal adequats.
  • Espais de treball àgils, que facilitin compartir, comunicar-se…
  • Facilitar un ambient de confiança que permeti sentir el suport a qualsevol iniciativa; Facilitar la capacitat de la intraemprenedoria com a estratègia per accelerar el coneixement dins l’organització.

Quant coneixement es perd perquè no hi ha ningú que li doni el reconeixement que es mereix?

Glòria Díaz

Glòria Canadell

  • 12:14
  • 0

2015, la Xarxa de Biblioteques Judicials de Catalunya en xarxa

Anys de les biblioteques2015, l’Any de les Biblioteques, commemora 100 anys de biblioteques a Catalunya. La Xarxa de Biblioteques Judicials, si bé és un xarxa més jove (fa poc va celebrar just els seus 20 anys) està, no obstant això, ben enxarxada.

El passat 16 de juny la Xarxa va dur a terme un Seminari de caire intern, en què, una vegada més, els bibliotecaris judicials van reflexionar i debatre diferents aspectes de quatre grans línies d’actuació: l’organització interna, els serveis d’informació als usuaris amb mitjans electrònics, la gestió de les col·leccions, serveis i productes, i l’avaluació, difusió i visibilitat de la Xarxa respecte als usuaris, les institucions i la societat.

A més de fer xarxa interna, la Xarxa de Biblioteques Judicials participa en xarxes més àmplies en temes i aspectes que li són afins. D’una banda, com que la formen biblioteques judicials, la Xarxa forma part de la Red de Bibliotecas Judiciales, a les quals el Consell General del Poder Judicial, a través del CENDOJ, proporciona i manté el Catàleg Col·lectiu únic.

D’altra banda, les biblioteques judicials són biblioteques especialitzades, i així participen activament en alguns temes i actuacions de les BEG, les biblioteques especialitzades de la Generalitat de Catalunya. Aquest any 2015, la Xarxa ha participat en la Jornada de les Biblioteques Especialitzades de la Generalitat de Catalunya en què, a més de celebrar l’Any de les Biblioteques i de conèixer el sistema de biblioteques governamentals de Finlàndia, s’ha informat al col·lectiu BEG d’actuacions que s’estan duent a terme sobre constitució formal de les BEG, incorporació de les BEG al CCUC (Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya), directori de les BEG, programes per a préstec de llibre electrònic, possibilitat d’incorporació al servei Dialnet, sistema de valises internes per al préstec interbibliotecari i adquisició centralitzada de bases de dades. També s’ha celebrat l’Assemblea anual de les BEG amb el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat.

Finalment, cal esmentar que la Biblioteca de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya és una biblioteca judicial, però al seu torn participa en la Xarxa C-17 d’aportació i intercanvi en el Catàleg de publicacions periòdiques en biblioteques de ciències de la salut espanyoles i també ha assistit aquest any 2015 a les I Jornades de Biblioteques i Salut de Catalunya.

2015, biblioteques, xarxes i més xarxes.

Eulàlia Sau

eulàlia Sau

  • 14:58
  • 0

Tecnoconscients?

El proper 17 de juny es durà a terme la Jornada #èTIC, organitzada per Ricard Faura i dissenyada per reflexionar sobre els avenços de la tecnologia en sectors molt sensibles de la societat i de la vida de les persones i els seus components ètics. És un debat necessari que hem d’afrontar si no volem convertir-nos directament en zombis digitals. O el que és el mateix: per evitar el perill de no tenir prou criteri per valorar i gestionar els nostres ecosistemes personals de relació i de treball, que ara ja són majoritàriament digitals.

La contribució al voltant de la pregunta d’un dels quatre debats sobre si som conscients de tot el que està passant, l’hem feta per introduir el debat entre Albert Cañigueral i Marc Vidal.

Tots sabem que els canvis tecnològics precedeixen sempre els socials i culturals. Però –i aquest és el factor diferencial de l’època actual en relació amb èpoques passades–, tenint en compte l’exponencial acceleració tecnològica que es produeix, constatem que els canvis als quals assistim com a societat es produeixen de forma accelerada, intensiva i ininterrompuda. Amb la qual cosa, la pregunta és: serveix ara el mateix esquema d’anàlisi tradicional que hem fet servir fins ara per comprendre i explicar el món?

Vegem algunes pautes interpretatives que han estat tradicionals.

• La fascinació pel creixement

Durant molts anys, en aquesta època digital, no ens hem pogut resistir a la temptació de mesurar la velocitat del canvi tecnològic recorrent a les dades de creixement quantitatiu. Amb vídeos del tipus Did you know, que es feien virals i amb una edició molt accelerada, quedàvem impressionats. També, i ja en ambients més cultivats digitalment, es recorria sovint a mostrar els avenços digitals en funció del creixement de les corporacions per l’arribada de nous milers de milions a YouTube, Facebook, Twitter, Instagram o la xarxa social de moda, etc.

• Tecnofòbia versus tecnofília (primera etapa)

I, davant d’això, es donaven dues postures en la societat. Era freqüent trobar tecnòfobs (aquelles persones que es resistien a donar-se per vençudes i trigaven anys a adquirir un mòbil, per exemple), i tecnòfils: també coneguts com geeks, que eren els que presumien d’estar a l’última en el seu sistema operatiu, tenir el mòbil de majors prestacions o el gadget més exclusiu.

• Tecnopessimistes versus tecnooptimistes (segona etapa)

Posteriorment, amb els anys, quan la colonització digital ja va ser un fet, es va avançar cap a un altre debat, segurament més interessant. Eren els temps dels plantejaments tecnooptimistes davant dels tecnopessimistes. D’un costat, els tecnooptimistes eren els que pensaven que el futur digital ens oferiria una societat plena d’oportunitats emancipadores, de participació democràtica i del domini de múltiples habilitats i àrees de coneixement. La frase següent, per exemple, que la subscriurien tecnooptimistes com Clay Shirky o Henry Jenkings, els defineix perfectament: “com més aplicacions, més opcions”.

A l’altre costat, com dèiem, se situaven els tecnopessimistes. Eren aquells que ens alertaven de tots el mals que portarien les tecnologies. Els més coneguts, potser, són el Nicolás Karr de l’etapa del llibre Superficials. Què està fent Internet amb les nostres ments?, amb la seva coneguda tesi que Internet està erosionant la capacitat de controlar els nostres pensaments i de pensar de forma autònoma. En aquesta categoria també podem incloure Jaron Lanier, amb la seva obra Contra el ramat digital, en la qual argumenta que l’evolució de la Web 2.0 ha retardat el progrés i la innovació i ha glorificat el col·lectiu a costa de l’individu.

En un punt intermedi es trobaria Howarg Gardner (el pare de la teoria de les intel·ligències múltiples), que, molt més prudent, ens parla dels reptes formidables que tenim plantejats com a societat.

Però són adequades aquestes dicotomies a l’hora d’explicar el que està succeint en la societat arran del boom tecnològic actual? Són adequades? Reflecteixen bé i expliquen tot el que està passant?

Sospitem que ja no es tracta tant de la intensitat del canvi i de la quota de creixement d’empreses i programes, com passava abans , sinó que hi ha algun factor més, de caràcter disruptiu, que hem d’introduir en la nova equació si volem explicar-la.

Vegem tot seguit, per aprofundir en aquest debat, algunes de les noves tendències que despunten actualment.

1. Datificació

Víctor Mayer-Schönberger, en la seva obra Big Data, afirma que no hi ha cap terme adequat per descriure el que està succeint ara mateix, però que el que ajuda a marcar els canvis és la datificació, concepte que es refereix a la recopilació d’informació sobre el que existeix, incloent-hi coses que abans no solíem considerar informació, com per exemple la localització d’una persona, les vibracions d’un motor, etc. I, més endavant, explica que al segle XX el valor es va desplaçar de les infraestructures físiques, com la terra de les fàbriques, als intangibles, com les marques i la propietat intel·lectual. Aquests s’expandeixen ara a les dades, que s’estan convertint en un actiu corporatiu important, un factor econòmic vital i el fonament de nous models econòmics.

És el món del big data, del tot connectat i del tot oferint dades. En els darrers anys ha fet eclosió. Les dades, ja recollides des dels múltiples dispositius connectats que fem servir, amb els algoritmes adequats, dibuixen i prediuen perfils i patrons conductuals que poden ser desassossegants si se’n fa mal ús (Víctor Mayer-Schönberger parla del costat fosc del Big Data).

2. Robòtica i intel·ligència artificial

Fa uns dies, a propòsit de l’aparició de nous prototips de robots per al sector de serveis a les persones, al mercat japonès, es van escoltar les primeres veus que des de postulats ètics advocaven per la necessitat de reivindicar el dret a saber si en aquests nous serveis estem interactuant amb robots, o de la responsabilitat ètica de les accions dels robots que es fan servir a les guerres. Ha estat, en part, fruit dels resultats de les anàlisis de dades massives i de l’evolució, complexitat i sofisticació tecnològica, que estem arribant a escenaris en els quals la intel·ligència artificial mostra avenços espectaculars. Camps com els de la seguretat, la medicina, el servei a les persones, ofereixen un nou escenari, impensable fa només uns anys. Ordinadors a un preu molt barat i amb un poder de processament proper al del cervell humà seran possibles en molt poc temps. Es diu també que els entorns d’intel·ligència artificial similars a Jarvis d’Iron Man podrien estar disponibles també en poc temps. I el que ja és més evident i proper, a causa de l’enorme volum de la informació, molt sovint les decisions sobre les dades no les prendran els éssers humans, sinó les màquines.

Però, en qualsevol cas, creiem que l’afectació més important d’aquesta transformació tecnològica que introdueix la robòtica serà la transformació de l’ocupació. S’afirma repetidament (entre d’altres, Marc Vidal) que anem cap a entorns d’ocupació molt escassa, i que tot el que puguin fer les màquines, ho faran. S’apunta a percentatges propers al 40 % de transformació de llocs de treball que actualment són ocupats per persones i que seran substituïdes per màquines els propers anys.

3. El boom de l’economia col·laborativa

Tant des de postulats més tradicionals, pel que fa a la gestió del negoci (grans companyies com Uber o Air BnB), o des d’altres postulats de caràcter més social i d’intercanvi (com Blablacar), les aplicacions tecnològiques en primer lloc i, posteriorment, la col·laboració entre usuaris i prestadors han modificat completament models de negocis tradicionals molt importants de l’economia mundial. Però, també aquí, es plantegen dubtes. És freqüent sentir a parlar despectivament de la uberització del món com a equivalent de precarietat i sous miserables per a aquells prestadors de serveis que ho fan possible.

Jesús Martínez