Gestió del coneixement


480 APUNTS

  • 17:00
  • 0

Convertir usuaris en clients gràcies al disseny web

Dona somrientUn dels reptes del món digital és sens dubte aconseguir la implicació, la col·laboració i el compromís dels usuaris web, és a dir, convertir aquests usuaris en clients. Però què cal fer, per aconseguir això? Ens ha agradat molt aquest article de Wes McDowell a The Deep End, on s’exposen les 10 tendències de disseny web i d’experiència d’usuari (UX) més novedoses, que tenen com a objectiu incrementar notablement aquesta taxa de conversió. Com podeu veure, l’equip de la publicació ha elaborat a més una infografia molt interessant per visualitzar de manera ràpida i senzilla aquestes 10 tendències, que us relacionem i resumim tot seguit:

1. Imatges que omplin tota la pantalla, preferentment de persones felices i somrients: hi ha estudis que demostren que aquest tipus d’imatges més grans fan que els usuaris s’hi fixin més i hi dediquin més temps i interès. Els vídeos d’ambient i la cinemagrafia també són interrupcions molt útils per aconseguir la conversió.

2. Presentació de la pantalla dividida en dues opcions: ajuda a dirigir els usuaris cap a la pàgina d’aterratge adequada. Aquest recurs és especialment útil quan s’ofereix més d’un servei o categoria global.

3. Ús d’elements monocromàtics (blanc i negre o colors tènues) per destacar la crida a l’acció, que ha de tenir colors impactants.

4. Navegació prioritzada: davant de massa opcions, els usuaris tendeixen a no triar-ne cap (està demostrat que en aquests casos hi ha 10 vegades menys de possibilitats de conversió). Per evitar això cal posar les dues pàgines principals a la vista, i amagar la resta en alguna mena d’icona de menú, posant la crida a l’acció com a botó destacat.

5. Pàgines de captura minimalistes: com menys distraccions, millor. L’ideal és un formulari d’un únic camp, amb uns bons titular i subtitular, perquè l’usuari sàpiga de seguida què ha de fer.

6. Vídeos: són molt útils per generar la confiança de l’usuari, fonamental perquè es dugui a terme la conversió. El tipus de vídeo més adient dependrà de les característiques del negoci: de benvinguda, testimonials, demostració de productes, etc.

7. Botó de crida a l’acció fix: la intenció és que sigui visible en tot moment. Es recomana situar-lo a la capçalera o bé a un lateral fix de la pàgina (en la versió per a dispositius mòbils és millor posar-lo al peu de pàgina).

8. Presentacions en format targeta (inspirades en Pinterest): és molt visual i permet als usuaris anar ràpidament a allò que els interessa més, allí on és més probable que es produeixi la conversió.

9. Crida a l’acció en una única columna: eliminant les distraccions de les barres laterals s’incrementen les possibilitats que els usuaris hi cliquin.

10. Personalitzar l’experiència d’usuari (seguint l’exemple d’Amazon): es tracta de fer servir la geolocalització, l’activitat anterior de l’usuari (compres, cerques, navegació). Aquesta personalització fa que cada interacció tingui un potencial més gran de conversió.

Seguiu aquestes pautes o alguna d’aquestes pautes al vostre web?

  • 18:47
  • 0

Impressió en 3D: de la revolució del coneixement a la revolució de la producció

Fa ben poc temps les impressores 3D eren una de les promeses tecnològiques de futur més excitants. Ja no són una promesa ni cal situar-les al futur: són una tecnologia del present cada cop més quotidiana.

La impressió en 3D es coneix també com a fabricació additiva, que és el procés pel qual un objecte tridimensional és creat mitjançant la superposició de capes succesives de material. Tot comença amb la creació d’un disseny virtual de l’objecte que es vol produir. Aquest dissenny es fa mitjançant un arxiu CAD que utilitza el modelat 3D (en cas que es vulgui crear un objecte completament nou) o bé mitjançant un escànner 3D (per copiar un objecte ja existent). Darrerament moltes empreses tecnològiques estan habilitant el seu maquinari per poder dur a terme escanejats 3D; bons exemples d’això són el Projecte Tango de Google i el Kinect de Microsoft. Tot fa pensar que els dispositius mòbils del futur podrian tenir escàners 3D integrats.  En aquest enllaç i també en aquest altre podeu trobar un recull molt exhaustiu d’informació relativa a la impressió 3D: història, diferents tècniques, tipus d’impressores, aplicacions pràctiques, exemples, etc.

Avui dia es pot fer pràcticament qualsevol cosa mitjançant la impressió 3D, però un dels usos més destacats i celebrats és a l’àmbit de la medicina. En aquest article de The Future of Things s’exposa una selecció dels 7 avenços més espectaculars en aquest camp, i Bertalan Meskó relaciona en aquest article a 3D Printing Industry 12 objectes mèdics que ja s’imprimeixen en 3D de manera reeixida.

La impressió en 3D de menjar és una novetat recent, atès que les impressores que ho fan no utilitzen la mateixa metodologia que les impressores 3D que es dediquen a la construcció d’objectes, i el seu funcionament és molt més complex. Hi ha principalment tres mètodes per imprimir menjar: les toveres, el material polvoritzat i els làsers. Molts sistemes barregen i combinen els tres mètodes, com per exemple les impressores ChefJet, les de Choc Edge i les de Foodini. El menjar imprès ofereix diversos beneficis potencials, per exemple en relació amb el medi ambient, atès que pot ajudar a convertir ingredients alternatius –com ara proteïnes d’algues o insectes– en productes saborosos; també obre la porta a la personalització del menjar per poder cobrir millor les necessitats dietètiques especials i les preferències alimentàries individuals.

Però probablement allò que sembla més increïble de la impressió 3D és… la planificació i construcció de cases senceres. A mitjans de 2013 Wired va publicar aquest article d’Ian Steadman on es feia ressó de com la cursa per crear les primeres cases impreses es trobava en plena efervescència. Tant, que pocs mesos després l’empresa WinSun les va fer realitat a Xina, com s’explica en aquest article d’Ollie Gillman a MailOnline. En aquest enllaç podeu trobar informació addicional sobre les característiques i possibilitats d’aquest tipus d’impressió.

La impressió 3D ha estat fins fa res una tecnologia amb un preu inassumible per a la majoria dels pressuposts, però aquest preu està experimentant una ràpìda democratizació. Gartner preveu un creixement significatiu del mercat d’impressores 3D de baix cost, acompanyat d’una ràpida expansió del seus usos industrial, biomèdic i de les aplicacions de consum. Això posarà de manifest la viabilitat d’aquesta tecnologia, i el seu paper fonamental per implementar la reducció de costs de manera efectiva, mitjançant la millora dels dissenys, la simplificació dels procesos i la producció a curt termini.

Però com es pot accedir a la impressió 3D? Es pot fer mitjançant l’adquisició directa de la tecnologia o bé mitjançant la impressió com a servei en línia. En aquest catàleg de Sicnova podeu veure quines són els diferents tipus d’impressora 3D que es poden comprar a Catalunya, i a Imprimalia es pot fer una comparativa entre tot el maquinari relacionat amb la impressió 3D. I per si voleu saber quines són totes les màquines existents, 3D Hubs ha publicat ja la Guia 2016 de les impressores 3D. Pel que fa a la contractació del servei d’impressió 3D en línia hi ha diverses opcions: 3D Hubs, per exemple, permet seleccionar qualsevol impressora connectada a la xarxa (a prop nostre o arreu del món): només cal pujar el disseny en format .STL, triar on es vol imprimir i recollir el producte (o bé sol·licitar-ne l’enviament); altres ofertes similars són Shapeways, Printelize, Sculpteo i iMaterialise.

Si voleu estar informats permanentment de les novetats al voltant d’aquesta tecnologia, 3D Printing Industry és una molt bona font d’informació.

En definitiva: la revolució TIC ha transcendit el món del coneixement, la informació, les idees i les dades, i ha entrat de ple en el món físic de la producció de tot tipus d’objecte; per això Álex Fernández Muerza es planteja en aquest article a la revista cicNetwork si ens trobem davant la tercera revolució industrial. Vosaltres què en penseu?

  • 15:24
  • 0

L’era de l’economia de la compartició?

Oi que heu sentit parlar d’Uber, d’Airbnb, de Blablacar? Són exemples de plataformes basades en l’economia de la compartició (sharing economy) o economia col·laborativa, també anomenada consum col·laboratiu o economia entre iguals (peer to peer economy). Rachel Botsman va atorgar carta de naturalesa a aquest concepte al seu llibre What’s Mine Is Yours. How Collaborative Consumption is Changing the Way We Live (El que és meu és teu: com el consum col·laboratiu està canviant la manera com vivim).

Però en què consisteix, aquest tipus d’economia? Es tracta d’un model molt flexible, que es fa servir de les TIC per optimitzar els recursos mitjançant la redistribució, la compartició i la reutilització de l’excés de capacitat de bens i serveis, equipaments i habilitats personals; l’eliminació del cost marginal fa que els costs sigui significantment inferiors als del comerç o contractes laborals tradicionals: els intercanvis no es produeixen ja entre professionals, sinó a través de particulars, d’iguals. És el nou paradigma econòmic disruptiu del nostre temps, que utilitzant les dades massives, les dades obertes i la internet de les coses fa possible el procomú col·laboratiu, paral·lel al mercat convencional. En aquest article de Benita Matofska podeu trobar els deu pilars de l’economia de la compartició. Sangeet Choudary explica a Platform Thinking quins són els tres impulsos ens han dut des de les xarxes socials fins a l’economia de la compartició. L’impacte pel que fa a la creació de riquesa d’aquest model és considerable: vegeu per exemple quina és l’aportació d’Airbnb a la ciutat de Barcelona.

Els exemples de plataformes o serveis creats per fer possible l’economia de la compartició són molt nombrosos. A part dels tres que hem esmentat al començament d’aquest apunt cal destacar e-Bay (compra-venda entre iguals), Couchsurfing (persones que ofereixen les seves llars als viatgers), Zylio (motor de cerca d’economia col·laborativa pel que fa a allotjaments), TaskRabbit (per contractar entre particulars qualsevol tipus de servei), Relendo (lloguer de qualsevol tipus de producte), Zank (préstecs de diners entre iguals), WeSmartPark (xarxa col·laborativa de pàrquings a preu molt baix) i JoinUpTaxi (compartició de taxis amb altres usuaris). Atès que aquest model econòmic es troba en fase expansiva, el naixement de nous projectes al seu voltant és continu; podeu consultar les empreses emergents (startu-ps) de l’economia de la compartició en aquest enllaç, i també podeu obtenir més informació sobre el consum col·laboratiu en aquesta pàgina.

No tot són flors i violes, però, el que genera aquest nou ecosistema econòmic. El cost marginal zero està fent estralls en les empreses de serveis, comercials i fins i tot productores; també el món laboral es troba afectat, fins al punt que sovint s’equipara l’economia col·laborativa amb la precarietat, atès que els salaris en aquestes plataformes tendeixen molt a la baixa, no hi ha cap tipus de cobertura social i l’absència de regulacions deixa tothom (usuaris, consumidors, productors i proveïdors) en una mena de llimbs legals. Una bona mostra d’aquests conflictes és Uber, prohibit a moltes ciutats i països (entre ells l’Estat espanyol). Alex Hern explica en aquest article a The Guardian que la terminologia (economia de la compartició, economia col·laborativa) no és adequada, i que la millor manera d’anomenar aquest fenomen és gig economy (economia de treballadors independents). En aquest apunt a Platform Thinking i en aquest article d’Avi Asher-Schapiro a Jacobin se n’exposen els aspectes incòmodes. Sebastian Olma, en el seu apunt al blog Institut of Networks Cultures, en qüestiona també els aspectes de col·laboració i compartició, atès que considera que és un gran negoci únicament per a les plataformes tecnològiques mitjançant les quals es vehiculen aquestes transaccions.

Davant el potencial no exempte de conflictivitat que representa, la Generalitat de Catalunya ha estat la primera Administració pública de la Unió Europea en regular l’economia col·laborativa (com també va ser pionera en sancionar els comportaments irregulars d’Uber i Airbnb).

En definitiva: quan posem a la balança l’economia de la compartició o economia col·laborativa, què pesa més, allò que aporta o allò que treu? Què en penseu?

  • 12:19
  • 0

Davant dels obstacles, la CoP d’educadors socials es reinventa!

Està clar que no sempre les bones pràctiques s’acaben imposant malgrat les evidències. Això ens ha passat a la comunitat de pràctica (CoP) d’educadors socials de centres penitenciaris. Des de l’any 2007 una bona part del col·lectiu hem col·laborat per implantar aquesta manera de treballar que ens permet tenir formació continuada al lloc de treball, espais de debat i reflexió per millorar la pràctica diària, una bona eina de comunicació que ens permet aprofitar-nos de les experiències dels companys, de les solucions que altres han trobat a problemes comuns… I els resultats obtinguts ens avalen: 10 programes socioeducatius, validats per la Direcció General de Serveis Penitenciaris i que són els de referència als centres penitenciaris.

Però tot i així, la innovació no s’acaba d’imposar, no acaba de tenir el seu lloc. De raons, en podem trobar moltes: les urgències del dia a dia passen per davant dels temes importants; encara ens costa força establir diàlegs virtuals, fer treball col·laboratiu en línia, expressar les nostres opinions en fòrums de debat; tenim limitacions a l’hora de participar en les trobades presencials tot i que el nombre de reunions anuals fetes és força reduït… Excuses també: en alguns centres es comparteixen els ordinadors, la feina de gestió ha augmentat considerablement, ja no estem tan predisposats com a l’inici de la CoP a fer la feina des de casa… Però malgrat tot aquest discurs també tenim una idea molt clara: la CoP ens ha fet millors professionals; ens ofereix un important repositori de documentació i experiències i volem que continuï endavant, fet que queda palès en la més que bona assistència a la jornada anual. Els problemes continuen i, per tant, la solució haurà d’estar en la pròpia comunitat. Canviarem, de nou, estratègies de funcionament, maneres de treballar i ens adaptarem a les limitacions que hem anat trobant per tal que no ens impedeixin seguir amb la feina començada.

Així que aquesta és la nostra proposta: hem iniciat l’elaboració d’un nou programa: Preparació de la vida en llibertat. Ens repartirem per centres, o agrupacions de centres propers geogràficament, els àmbits en què hem dividit el programa. Cada grup de treball podrà fer les trobades presencials en el seu lloc de treball, en l’horari i l’espai que més s’adapti a les seves necessitats, s’estalviaran desplaçaments i les reunions podran ser més o menys extenses en funció del temps disponible. Proposarem quatre sessions presencials al CEJFE, una per trimestre, amb un representant dels diferents grups per tal d’unificar criteris i informar de la feina feta a cadascun dels subgrups.

El resultat… haurem d’esperar a la Jornada del 2016. Però seguim apostant fort per la comunitat de pràctica i els educadors i educadores socials que la formen. Us mantindrem informats!!!

Susana Gracia

  • 10:12
  • 0

L’empresa oberta i el futur del treball. Reflexions de Maite Moreno

En el món de l’empresa, les organitzacions i el treball tradicional hi ha detalls que ens delaten. Per exemple l’ús i abús d’expressions com per fi és divendres. A Twitter, va prendre el relleu una altra etiqueta #FF –FollowFriday– i quan arribava el divendres era el tema del moment (trending topic) segur, #per fi és divendres. I és que, encara –fins i tot per a la gent de Twitter– es continua vivint la feina com una mena de cicle encaixat en altres cicles: oci, família , formació, etc. Però la realitat, com sabem, és una altra. Tot i que els baby boomers ens entossudim a continuar emprant rutines cognitives antigues, les regles han canviat. En el nostre context, després de set anys de duríssima crisi, sentim a dir sovint: els anys que vindran no seran millors, i en cap de les previsions dels experts s’afirma que recuperarem el model de societat confortable que teníem.

Així doncs, aquests anys de crisi ens han deixat com a llegat l’aparició d’un altre tipus de teixit social i empresarial, més obert i porós i menys protector. Excepcionalment, encara existeixen alguns espais més protegits com l’Administració pública (però, atenció: en 10 anys es produirà la gran retirada per jubilació i, com que actualment no hi ha noves incorporacions al ritme que era habitual abans de la crisi, serà una bona oportunitat per impulsar una nova agenda en matèria d’ocupació pública. Tanmateix, la resta d’organitzacions i professionals han entrat en una altra lògica: la del freelance, la de l’emprenedor, la de l’autònom, la del risc, la del fracàs, la de l’èxit (en pocs casos). I també -com a extensió lògica-, la de les empreses i organitzacions obertes, la del cotreball (coworking), la del treball col·laboratiu, compartit, etc. I, amb això, la necessitat d’aprendre noves habilitats, competències i estratègies per ser eficients en aquests escenaris tan durs, precaris i competitius.

Però també tenim bones notícies. Algunes reflexions i experiències van mostrant nous camins que orienten els més endarrerits o els que encara som en la zona de confort. En el nostre context, per exemple, hi ha persones i empreses que ja han iniciat aquest trajecte i ens ajuden a transitar-lo.

Ha estat a través de la recomanació de Ricard Faura que ens hem acostat a la feina de Maite Moreno, CEO de MHM (no en va la seva empresa es diu Monday Happy Monday –que alguna cosa deu voler dir en aquest nou paradigma en què ens movem).

De tot el que hem sentit a dir i hem llegit d’ella, ens ha cridat l’atenció, sobretot, la seva capacitat de fer una lectura intel·ligent del nou context i d’explicar-lo de manera pedagògica. I sempre amb una crida –calmada, però contundent– a l’acció. En destaquem el següent:

Les seves reflexions sobre empresa oberta:

-    Basen la seva relació amb les persones que no coneixen en la confiança.

-    Adapten, fins i tot, els seus espais físics.

-    S’organitzen de forma diferent, a través d’estructures organitzatives més planes i en forma de xarxa.

-    Adopten noves formes de treballar mitjançant mètodes Agile.

-    Remuneren per contribució.

Sobre la nova manera de treballar… en beta:

“En el nou model de treball, caracteritzat per la creativitat, el treball en xarxa, digital, sense jerarquies, la col·laboració, la passió pel que es fa, la confiança vs el control, l’obertura de les empreses cap a l’exterior, l’activity based working, el talent com a servei… treballar en “beta permanent” i ser un aprenent permanent és un deure”.

Sobre la filosofia de de compartir:

“Així que, si ens preguntem si, pel fet de compartir les idees amb estranys, ens les podrien robar, la resposta és: sí, és possible, però també podem minimitzar el risc dissenyant processos ultraràpids per llançar el producte o prestar el servei abans que ningú ens el copiï. No es pot assumir, d’entrada, que el valor de guardar secrets sigui superior al benefici d’incrementar l’aprenentatge i la innovació”.

Sobre recursos humans i nous rols professionals

“L’adopció natural i, fins i tot, necessària del model freelance va fer que els rols dels professionals de recursos humans canviessin. Aquests hauran de ser capaços de dissenyar nous sistemes de gestió que integrin tant el talent intern com l’extern, conèixer noves eines de seguiment i avaluació, adquirir noves habilitats de negociació i nous coneixements de contractació mercantil i usar noves eines més enllà del currículum a l’hora d’analitzar candidats”.

La gestió del talent en les organitzacions:

“Hauran de ser els treballadors i no les organitzacions els qui dissenyin el seu propi projecte laboral. I les organitzacions hauran de lluitar per mantenir relacions pures amb el talent, perquè aquest no deixarà de ser un soci que pot abandonar l’organització en qualsevol moment”.

Però, com a mesura que ens endinsem en les seves tesis, més ens hi interessem, hem considerat que el millor serà convidar-la perquè ella mateixa ens parli de tot el que està en joc. El dia 1 de desembre tancarà la Jornada Compartim.

Jesús Martínez