Gestió del coneixement » metodologia


107 APUNTS

  • 11:45
  • 0

Inquietuds d’un DAI (dinamitzador d’aprenentatge informal): Actualment, el meu aprenentatge és social i informal

PeixosPosats a reflexionar sobre com fomentar l’aprenentatge informal dins de l’organització, vaig analitzar quins eren els contextos on es produïa el meu coneixement i la conclusió va ser que part del meu coneixement i el dels meus companys es produeix per la interacció entre nosaltres. Comparteixo experiències i dubtes amb ells, tinc noves idees a partir de les seves opinions, rebo punts de vista dels altres sobre un mateix tema o dubte; posar dubtes en comú em facilita trobar solucions als meus dubtes o simplement incorporo coneixement perquè m’han ofert el seu davant el meu problema. Quin ha estat el vehicle? La conversa.

Aquest ha estat el meu punt de partida com  a dinamitzador d’aprenentatges informals (DAI).

Per tant, si estem analitzant com dinamitzar aprenentatges informals dins d’una organització, aquest serà un punt de partida important: quins canals, quins escenaris, quines eines, quines dinàmiques puc organitzar o sistematitzar que facilitin i fomentin aquesta conversa? El resultat segur que genera experiència i aprenentatge.

Arribats a aquí em pregunto quin paper ha de jugar la tecnologia en aquesta inquietud. Avui la tecnologia ens facilita les 3 C: col·laborar, comunicar i compartir. Aquest també serà, doncs, un punt important en la nostra estratègia perquè el repte serà socialitzar el coneixement creat o detectat als espais que hem fomentat i a les converses informals que fem cada dia. Conceptualitzar i configurar el coneixement en píndoles o en apunts d’un blog col·lectiu i organitzar la informació i la documentació a través de l’ús de la tecnologia serà el que realment pot alçar una dinàmica de gestió de coneixement en el centre de treball propi, i més enllà. Penso que aquesta és una capa de valor afegit a tenir en compte com a DAI, així com també tenir en compte com facilitar la comunicació asíncrona amb la resta de companys de feina. Facilitar aquesta conversa asincrònica també serà important.

En resum, doncs, bona part dels elements que durant aquests últims tres mesos he tingut en compte a l’hora de dinamitzar aprenentatges informals al lloc de feina han estat: tenir present que la conversa és un dels grans motors de l’aprenentatge, que serà important comptar amb una eina de comunicació social per facilitar aquesta conversa més enllà de la que es produeix al mateix lloc de feina, que serà important convertir aquestes converses en producte de coneixement per poder-les compartir amb la resta de membres del col·lectiu, i que serà important comptar amb l’hemeroteca d’aquestes converses per poder consultar el coneixement sobre temes concrets.

Aquests són els eixos del meu repte com a dinamitzador d’aprenentatges informals dins del col·lectiu de juristes de centres penitenciaris del Departament de Justícia.

En seguirem parlant…

Joan Galeano

Joan Galeano

  • 12:19
  • 0

Entorn al DAI (dinamitzador d’aprenentatge informal). Possibilitats ocultes

Máscaras IVLa posada en marxa d’una figura com el DAI (dinamitzador d’aprenentatge informal) és un repte encara no resolt dins del programa Compartim. Com explicava recentment Jesús Martínez en el butlletí Compartim núm. 33, les dificultats són diverses i afecten tant a l’organització, com al disseny del prototip i a les limitacions de la reflexió realitzada.

Per la nostra part, aquests sis mesos des de la presentació oficial del DAI en el transcurs de la IX Jornada Compartim han servit com a exercici d’observació, desenvolupat dintre de la nostra comunitat TIC i presó, a fi de detectar afinitats, allunyaments, punts de discrepància, correspondències i, en definitiva, realitats i utopies que envolten una figura emergent i encara no testada.

Tampoc al nostre entorn és senzill personalitzar en un individu els trets de l’arquetip dissenyat. No obstant això, en percebre el DAI més com un procés global que com la concreció individualista d’un prototip de laboratori, es posa llum a possibilitats no sempre evidents.

  • Les dificultats en la promoció activa d’un canvi organitzatiu no ens ha de fer pensar que aquest no existeixi. Fixant-nos en els projectes impulsats per la nostra CoP en aquest últim curs (Sant Jordi DigiTale, projecte dLibris…) i en tot el que ha significat (generació de xarxa, autoaprenentatge, motivació en el desenvolupament de la tasca professional, estímul a noves iniciatives, significat de l’aprenentatge…) ens adonem que l’organització també té una capacitat de canvi natural. De la mateixa manera que les persones que la integren ho fan a partir de les seves vivències, interrelacions, emocions i noves estructuracions de pensament, l’organització mai és una fotografia estàtica en el temps. El tema a vegades és estar disposat a admetre que els temps i els espais no sempre són els planificats. El desig de formalitzar el que és informal pot suposar forçar un canvi que, es vulgui o no, es donarà naturalment, però que s’escapa al control planificador.
  • La recerca d’un resultat concret, en aquest cas la descoberta d’un potencial DAI, no ha de desmerèixer processos reals que deixen entreveure trets bàsics d’aquest agent en comportaments, actituds i habilitats que afecten un conjunt de persones. Impregnar una cultura organitzativa d’un esperit DAI, amb un estil i forma de fer concreta, amb petits focus en el conjunt de l’organització -encara que disseminats i amb mancances i limitacions-, pot ser més rellevant que destacar un o tres agents catalitzadors del canvi o etiquetar-los com a DAI.
  • La temptació de buscar una ràpida i efectiva amplificació del DAI, cercant-lo en persones amb bon posicionament professional i prestigi, té el risc d’invisibilitzar una massa anònima que, en el seu dia a dia i només per la voluntat de sintonitzar amb un projecte, fan de veritables agents d’aprenentatge, buscant solucions, donant un inesperat impuls a una actuació, matisant propostes obertes. En aquest sentit, una de les ensenyances que ens ha proporcionat el projecte DigiTale és que facilita que les persones involucrades desenvolupin competències i habilitats i facin de nodes connectors i propagadors d’un estil tan sols pel compromís voluntari de tirar-lo endavant, com a resultat de la seva sintonia amb el que aquest els ofereix.
  • La focalització del DAI com un procés global a desenvolupar, més que com un individu concret a descobrir, requereix un esforç de creativitat en la formulació de propostes que sintonitzin amb el que les persones volen fer. La detecció d’aquests desitjos requereix observació i sensibilitat per suggerir projectes oberts, capaços de treure a la llum aquelles capacitats no sempre evidents per a l’organització, però que desperten la il·lusió de no ser considerats com a peces d’un engranatge, sinó com a éssers humans amb capacitat de decisió, de responsabilitat i d’autonomia.

Observar aquestes realitats ens dóna optimisme en la projecció del DAI, però a la vegada ens obre novament l’interrogant sobre com aconseguir l’aliança entre el que l’organització valora i el que és important per als seus membres.

Sobre la imatge: Máscaras IV © David Busto Méndez, CC BY-NC-ND-2.0

Elena Martín

Elena Martín

  • 14:48
  • 0

L’aprenentatge informal existeix, una altra cosa és que el reconeguem!

Diverses enquestes apunten que al voltant d’un 94 % dels empleats reconeix veure’s involucrat en algun tipus d’aprenentatge informal a la feina cada dia i un 30 % que hi dedica almenys 30 minuts diàriament. Si les organitzacions per a qui treballen ho saben apreciar o no és un altre tema, però cada cop sembla més evident la relació que hi ha entre la capacitat de les empreses per entendre-ho i la seva competitivitat en el mercat. L’equip del programa Compartim, com a impulsors dels dinamitzadors d’aprenentatges informals (DAI) al Departament, ho sabem prou bé, però una altra cosa és tot el que cal fer encara per intervenir en la seva millora.

En qualsevol cas, si parlem de la formació que reben actualment els treballadors en l’àmbit laboral, alguns autors (Gottfredson, Mosher, Cross, Wise) proposen un model amb cinc fases de l’aprenentatge, cadascuna amb unes activitats relacionades:

  • Les dues primeres fases són formals, de formació inicial i aprofundiment.
  • Les altres tres són informals: quan s’intenta recordar allò après; quan es produeixen canvis en l’entorn o personals; quan allò que funcionava deixa de ser útil; són moments en què cal recórrer al coneixement dels companys o persones expertes, a compartir-ho per mitjans electrònics, wikis, blogs, fòrums; buscar en repositoris documentals o fins i tot crear comunitats de pràctica.

Buscant per la xarxa més informació sobre aquesta qüestió hem trobat un post de Justin Ferriman que recollint el saber d’altres autors ha elaborat una infografia molt entenedora que aglutina els tres models que tradicionalment podem distingir segons diferents autors.

  • El model de Jay Cross, 80 % dels aprenentatges són informals, 20% formals.
  • El model 70:20:10, que diu que el 70% de l’aprenentatge s’adquireix fent/treballant; el 20% a través del coneixement que transmeten els companys i el 10% dels cursos de formació.
  • El model Dan Pontefract 3:33, que divideix en 3 parts iguals els aprenentatges, repartits en formal, informal i social.

Per últim, endinsats en l’aprenentatge informal, en el blog e-aprendizaje trobem les 7 idees clau que David Álvarez considera fonamentals per estimular l’aprenentatge a les organitzacions:

  • Promoure la motivació per aprendre, connectant els interessos propis amb les oportunitats d’aprenentatge, encara que no tinguin una relació directa amb les tasques que es desenvolupen.
  • Facilitar la creativitat en l’entorn laboral, especialment a partir d’eines tecnològiques més fàcilment compartibles.
  • Buscar formadors interns de l’organització en contrast amb l’estil tradicional d’anar-los a buscar fora. D’aquesta manera es gestiona el talent i es fomenten els recursos propis.
  • Fomentar la comunicació de les idees que, contràriament al que pot semblar, és un enriquiment per a tots els membres de l’organització, directius inclosos (alguns encara són reticents a compartir el seu coneixement perquè creuen que els treu poder).
  • Facilitar la creació i manteniment de les comunitats de pràctica entre col·lectius siguin homogenis o diversos; és feina de l’organització facilitar els espais d’intercanvi informal adequats.
  • Espais de treball àgils, que facilitin compartir, comunicar-se…
  • Facilitar un ambient de confiança que permeti sentir el suport a qualsevol iniciativa; Facilitar la capacitat de la intraemprenedoria com a estratègia per accelerar el coneixement dins l’organització.

Quant coneixement es perd perquè no hi ha ningú que li doni el reconeixement que es mereix?

Glòria Díaz

Glòria Canadell

  • 09:24
  • 1

Com retenim el coneixement?

“Per gestionar el coneixement cal estar molt emprenyat”. Així, tal com raja; amb aquestes paraules concloïa Javier Martínez Aldanondo la seva intervenció sobre retenció del coneixement en la sessió d’Espais de Gestió del Coneixement, que va tenir lloc al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada.

Argumentava que si no estàs molt enfadat no hi ha manera que les coses canviïn. I ara la feina és fer que els directius s’enfadin prou com per introduir la gestió del coneixement en l’estratègia de les seves organitzacions.

Les pèrdues de coneixement que pateixen les organitzacions per canvis de feina o per jubilacions dels professionals afecten de manera directa en els comptes de resultats. No disposar d’una estratègia de gestió, retenció i transferència del coneixement provoca que s’hagin de fer les mateixes feines diverses vegades, encarregar-les fora, haver de tornar-les a aprendre, etc. amb les conseqüències econòmiques que això comporta.

Això es podria solucionar amb previsió i amb una bona estratègia de gestió del coneixement. Ara encara estem a les beceroles, però d’aquí uns anys aquesta estratègia serà fonamental en qualsevol organització intensiva de coneixement, com les administracions públiques en què la seva matèria primera no és altra que el coneixement.

Per retenir el coneixement, en primer lloc s’ha d’identificar el coneixement crític que es vol retenir i no començar mai per les persones. En segon lloc s’han d’identificar els experts i els possibles substituts i –punt clau- implicar-hi el cap i considerar-ho com un procés en l’organització. En tercer lloc, cal dissenyar una estratègia de treball per transferir el coneixement, no només emmagatzemar-lo. Per això, cal formació de l’expert com a instructor i també cal formació per al substitut. Segons el tipus de coneixement que cal retenir se seleccionen les eines del pla de transferència (entrevista, mapa de coneixement, CoP, mentoratges, bases de coneixement, etc.). I cal establir un contracte ferm de compromís amb el procés de transferència entre l’expert, el substitut i el cap.

Tenim un camí traçat, el seguim?

  • 15:52
  • 0

D’e-moderadors a agents d’aprenentatge

El 24 de març vam fer la reunió semestral de tots els e-moderadors del programa Compartim. L’objectiu formal d’aquestes reunions semestrals és fer transferència de  bones pràctiques i aprendre tots de tots.  En aquesta ocasió, però, hi va haver una novetat.

La primera part de la sessió va transcórrer segons la pauta tradicional. Els e-moderadors expliquen els seus projectes i reptes anuals; hi ha una gran diversitat d’enfocaments i projectes. No és aliè l’enfocament obert que tenim de les comunitats de pràctica al programa Compartim. Després de diversos anys d’especialitzar-nos a entendre allò que realment preocupa l’organització, hem establert una bona metodologia per detectar i resoldre problemes.  L’ingredient màgic ara, en aquesta fase de maduresa,  és el concurs i la implicació explícita de l’alta direcció, la qual assegura el suport i la posada  en marxa posterior de cada projecte. En la sessió, per tant, vam poder escoltar 18 propostes que pretenen aportar valor a l’organització des de la participació i la intel·ligència de tots.

Aquesta part va concloure amb la intervenció de José Antonio Latorre, que ens va explicar els detalls del model de comunitats de pràctica d’Alacant. Aquest model pot ser fàcilment instaurable pels centres de formació, ja que és una via d’entrada més fàcil a les CoP que no pas el que fem nosaltres; en el seu cas són més a prop del departament de recursos humans.

Però  va ser a la segona part on es va obrir  un nou escenari.  La pregunta de base que ens fèiem era la següent: pot un moderador excel·lent anar una mica més enllà de la seva funció i esdevenir un referent d’aprenentatge per al seu col·lectiu professional? Recordem que al programa Compartim, les comunitats de pràctica són al centre de cada col·lectiu professional. El que preteníem era fer evolucionar la figura del moderador i que passés de tenir un conjunt limitat d’activitats assignades, a una cartera de serveis encara més gran i relacionats amb l’aprenentatge organitzatiu. Els vam batejar amb el nom d’agents d’aprenentatge.

Per començar a sensibilitzar el grup, se’ns va acudir que seria interessant aportar una bona experiència de formació vinculada al lloc de treball. L’Ana Sáez en va ser l’encarregada, ja que ens va explicar el  model capdavanter  de formació de l’Hospital Sant Joan de Déu.

A continuació vam presentar hipòtesis sobre les funcions que podria tenir aquesta figura  el que podríem avançar del que podrien ser  les noves funcions d’aquesta figura.

Per acabar, Manel Muntada va avançar quatre preguntes sobre les quals reflexionar. El vehicle per articular-les sembla obvi: una CoP. Ja té nom (REGAL) i diversos  tipus de participants; a més dels e- moderadors,  hem pensat que seria útil afegir nous rols:  gestors de formació (del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada de l’Escola d’Administració Pública), persones vinculades a la formació des d’àmbits diferents (per exemple,  directors docents), persones dels àmbits de difusió i comunicació, recursos humans, altres CoP de fora del Departament, universitats, etc. I ja en som més de 30!

Jesús Martínez