Els usos principals dels mapes mentals són els següents:

- Generar idees, de manera individual o en grup; és el que es coneix amb el terme pluja d’idees (brainstorming, en anglès).

- Sintetitzar gran quantitat d’informació i prendre notes ràpides.

- Consolidar informació provinent de diferents fonts de recerca.

- Pensar sobre temes complexos i planificar.

- Presentar la informació de manera que mostri l’estructura completa del tema a tractar.

- Estudiar i memoritzar informació.

- Fomentar la creativitat: alliberen la ment del pensament lineal, i permeten així que les noves idees flueixin de manera més fàcil i ràpida.

Disposem de diverses eines per crear mapes mentals (també anomenats mapes conceptuals i diagrames de flux). Una de les més conegudes és Visio, de Microsoft Office.

Però hi ha diverses alternatives gratuïtes i excel·lents, com ara les que incorporen Open Office i LibreOffice, suites de programari lliure. També són molt destacables aquestes altres eines gratuïtes: MindMeister, Mind42, Dia, LucidChart, Diagramly, Pencil Project, Cmap Tools, Think i FreeMind.

Alguns consells que cal tenir en compte per treure el màxim profit dels mapes mentals són:

- Utilitzar una sola paraula amb força o frases molt curtes i plenes de contingut.

- Utilitzar cossos de lletra grans i fonts que facilitin la lectura de la informació.

- Utilitzar diferents colors per separar els diferents fluxos d’idees i fer visible ràpidament l’organització del tema.

- Utilitzar símbols i/o imatges, que ajuden a memoritzar la informació.

- Utilitzar els enllaços creuats, fent-los visibles mitjançant línies.

Si esteu fent algun tipus de recerca o prepareu alguna presentació, atreviu-vos a experimentar amb els mapes mentals!

Sobre la imatge: Home Sweet Home MindMap (c) London Permaculture CC BY-NC-SA

Els codis QR són molt fàcils de generar des de pàgines web especialitzades. A la pàgina Design Modo van publicar una llista dels generadors de codis QR més utilitzats. Un cop generats, es poden incloure en format digital a qualsevol pàgina web o bé imprimir-los sobre paper o qualsevol altre superfície adient.

També es poden generar utilitzant els serveis d’escurçadors d’URL de Google i Bit.ly. Fins i tot hi ha pàgines generadores de codis QR específics, com ara Likify, que crea botons “M’agrada” de Facebook. Hi ha QR estàtics (la informació que proporcionen no és editable, sempre és la mateixa) i n’hi ha de dinàmics (la informació es pot editar i, per tant, es pot canviar sense necessitat d’haver de generar un nou codi); una eina molt útil per generar, gestionar i monitorar aquests codis QR dinàmics és TrakQR.

Per accedir a la informació que contenen, cal disposar d’aplicacions que desxifrin o generin els codis als dispositius mòbils (n’hi ha moltes de gratuïtes i per a qualsevol plataforma).

Aquestes aplicacions es poden descarregar des dels llocs següents:

- Plataforma Android

- Plataforma iOS (Apple). També podem trobar aplicacions a l’Apple Store

- Plataforma Blackberry OS

- Plataforma Symbian

- Plataforma Windows

Les utilitats principals dels codis QR són:

- Transferir informació de contacte (targetes de visita)

- Adreçar el tràfic d’Internet cap a llocs determinats (per exemple, per publicitar ofertes especials en un comerç o empresa)

- Adreçar el tràfic cap una pàgina web determinada a partir d’un anunci publicitari.

- Facilitar l’accés wifi en determinats espais on la connexió és oberta (en comptes d’introduir usuari i contrasenya, només cal escanejar el codi QR).

També es poden donar usos menys convencionals, a Flyteblog van publicar una llista d’aquests usos més creatius. El cert és que tant els codis QR com les més sofisticades etiquetes RFID obren tot un món de possibilitats per a la comunicació.

Al darrer butlletí Compartim que es va enviar hi havia tres codis QR que enllaçaven amb pàgines que completaven la informació dels articles respectius. A més a més, a la 26a sessió web usarem un codi QR per a l’accés wifi a la sala d’actes del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada.

Núria Vives

Continuem treballant en:

- la creació de cursos i comunitats en Moodle.

- el desenvolupament de l’AulaVirtual, una plataforma d’e-learning adreçada als interns.

- les acreditacions ACTIC des dels centres penitenciaris.

- el foment del reciclatge de maquinari i el programari lliure.

- l’extensió de l’accés a Internet des dels espais educatius dels centres penitenciaris.

- implementar la participació dels centres penitenciaris en el projecte europeu Licos.

I des del mes de juny estem impulsant dos nous projectes:

- projecte DigiTale: aplicació de la metodologia de les narratives digitals als diferents àmbits socioeducatius de les presons (també Narratives Digitals, des del Taller de teatre de “La Model” de Barcelona)

- projecte dMagaZine: impuls d’una xarxa de magazines d’àudio als centres penitenciaris (també dMagaZines: des del MR4 de Quatre Camins, “Universo cultural, el magazine abierto”)

Aquestes actuacions i projectes es poden consultar al nostre catàleg:

Un bon Nadal per a tothom i els millors desitjos per 2012!

Julio Zino

Aquesta autèntica revolució va començar a ser possible amb l’aparició de la tinta electrònica (E ink) el 1997. L’aparició dels dispositius de lectura (e-readers) —amb el Kindle (2007) com a pioner— va ser un pas molt important per a la viabilitat del llibre electrònic, que va ser confirmat amb la sortida al mercat de l’iPad d’Apple (2010), que en va ser l’empenta definitiva, conjuntament amb l’elevada taxa d’implantació dels telèfons intel·ligents. El llibre passa de ser un continent (objecte) a un contingut (llegible en diferents dispositius), la qual cosa ha comportat una nova socialització de la lectura: el coneixement es construeix de manera col·lectiva, gràcies a les aplicacions de lectura que permeten afegir-hi anotacions i compartir-les; l’autor té connexió amb els seus lectors i es genera una conversa al voltant del contingut.

Un dels reptes amb què es troba l’edició digital és la definició dels formats. A hores d’ara, l’ePub és el que suscita més consens (malgrat que no funciona prou bé a tots els dispositius), el PDF és el més estès, però dóna problemes de lectura en els dispositius, i el format ideal sembla l’ePub3, que permet fer llibres enriquits —amb àudio i vídeo a més de text i imatges—, i també l’HTML5.

Però el repte més important és adaptar el model de negoci, de manera que els autors rebin una retribució justa pel seu treball i els editors i distribuïdors puguin rendibilitzar la seva inversió (cada cop més, la tendència és que editors i distribuïdors siguin el mateix element de la cadena de valor; Amazon n’és un cas paradigmàtic). Això passa per una política de preus baixos (no té cap sentit que un llibre digital només sigui una mica més barat que un de paper) i per una gestió de drets digitals (DRM) intel·ligent, capaç de fidelitzar l’usuari sense crear-li problemes a l’hora d’utilitzar els diferents dispositius de lectura, que ha d’anar acompanyat d’un canvi a l’hora d’entendre i gestionar els drets d’autor.

Destaquem, finalment, algunes de les distribuïdores d’edicions digitals més importants a què tenim accés: Amazon, Libranda i Edi.cat. Atès que en el món digital tot va deu vegades més ràpid que en el món analògic, el futur de l’edició digital és… ara!

Sobre la imatge: e-reader © proncone CC BY-NC-SA

Carme Iriondo

Per uns dies, han abandonat els pensaments i maldecaps rutinaris i han parlat de la seva infància, l’amistat, com era la seva vida abans d’entrar a presó…

Si voleu, ara teniu l’oportunitat de veure i escoltar fragments vitals d’alguns interns, narrats per ells mateixos, més enllà de l’historial penal.

Continua llegint a AlfaDigital: TIC i presó

Oriol Bosch

Si una gran idea pot fructificar de manera molt més senzilla i ràpida, amb un equip tecnològic més petit i amb moltes menys despeses, lògicament el cost de portar la materialització d’aquesta idea al mercat baixa de manera considerable, elimina barreres per a la innovació i facilita la creació de noves empreses. Hi ha fins i tot una PaaS de codi obert, cloudfoundry.

L’oferta de PaaS és molt diversa, per exemple:

- Bases de dades: MongoLab i Mongo HQ.

- Programari d’entorn en temps d’execució, que ens permet prescindir de servidors físics: Heroku, Nodejitsu, AppFog.

- Desenvolupament d’aplicacions mòbils: StackMob.

- Disseny i publicació d’aplicacions de jocs: GameSalad.

Però tots aquests serveis no són extremament útils únicament per a les persones sense coneixements tecnològics, sinó també per als experts, perquè l’aprofitament de l’ecosistema PaaS els ajuda a eliminar molts requeriments feixucs de programari i de la gestió d’infraestructures que, per exemple, van fer que un servei amb tant èxit com ara FourSquare tingués virus i altres amenaces i fallés tant al principi del seu llançament.

Som, doncs, en una nova era d’innovació propiciada per la PaaS, que ens ofereix la possibilitat de tenir aplicacions en el núvol personalitzades que funcionen de manera ràpida i eficient des de qualsevol lloc del món, en qualsevol dispositiu.

Sobre la imatge: Clouds © theaucitron CC BY-SA 2.0

Joana Soteras

Havíem superat el repte. A finals de setembre es va organitzar el segon taller d’ND, amb la mateixa estructura i entusiasme que el primer, però amb un desafiament afegit: els participants havíem de fer a més d’una ND de caràcter personal, una altra en què expliquéssim les nostres experiències en el programa Compartim i el treball col·laboratiu. És a dir, s’havia de crear en un temps rècord dues produccions digitals de qualitat, i alhora obrir el camí a una aplicació que ens era encara força desconeguda. Des dels primers contactes amb el món de les ND, intuíem que el seu input comunicatiu podia servir perquè els membres d’una organització donessin a conèixer la seva experiència, el que significava per a ells pertànyer a una organització i participar d’un estil de treball concret. Durant la VI Jornada del Compartim ho vam comprovar.

Els autors de les ND van introduir els relats contestant una pregunta sobre la seva obra. En les seves intervencions es va posar de manifest que l’experiència de Contar el Compartim havia resultat útil, entre altres coses, per valorar el treball col•laboratiu, evocar els inicis laborals, posar de relleu la importància de treballar en sintonia amb els companys, descobrir valors essencials de l’organització, aplicar la creativitat i la imaginació a la feina, reflexionar sobre la pròpia història personal i professional, buscar noves aplicacions de la metodologia apresa…

I a continuació, la projecció de les narratives. Totes emotives, engrescadores, de producció acurada. Malgrat el seu caràcter no professional, aquesta metodologia en reforça el to personal i d’autenticitat, que els dóna poder.

Parlem del poder de les ND i potser la seva principal concreció sigui precisament l’apoderament que ens infonen. Abans dèiem que el punt de partida d’aquest procés han estat els tallers que ens han possibilitat oferir una formació i incorporar la metodologia de les ND, i conformar-nos com a comunitat de pràctiques. Diem ‘apoderament’ en el sentit que, per començar, hem hagut de trencar certs prejudicis. Tenim la creença que no podem ser creadors de històries o que les nostres històries no són interessants per als altres, que no tenim prou capacitat creativa per escriure un guió, que la nostra veu no és l’adequada per transmetre, que la tecnologia per convertir la nostra història en una producció audiovisual ens és inaccessible i reservada només a experts, que no disposem de mitjans tècnics per fer-ho possible…

La metodologia de les ND desmunta tots aquests tòpics: situa les experiències i els punts de vista de les persones en el centre de l’escena, fomenta la capacitat per treure de dins històries que hem viscut i valorar-les, ens ofereix tècniques i procediments perquè la història que hem recuperat es converteixi en el guió d’una producció audiovisual, ens situa en el procés reflexiu necessari per fer créixer i enriquir la història, activa en nosaltres un procés de cerca, d’activació de la memòria, de sistematització dels materials que acompanyen la nostra ND (imatges, vídeos, música, sons…), ens converteix en tècnics de so, en muntadors de vídeo, en exhibidors i distribuïdors de la nostra producció… i tot això, a través dels mitjans tècnics que ens ofereixen els ordinadors personals i la xarxa. No en necessitem més…

Nosaltres en cada taller destaquem la importància de viure de manera directa aquest procés, com un procediment en certa manera iniciàtic, d’un aprenentatge vivencial i significatiu, que ens fa integrar d’una manera molt efectiva la metodologia de les ND. Es tracta, doncs, d’un procés de coneixement en què s’involucren no només els aspectes racionals sinó també, i d’una manera destacada, les emocions i els sentiments.

La força de les ND està en aquesta conjunció entre l’apoderament que fa possible que expressem la nostra subjectivitat, que expliquem el nostre punt de vista i l’accessibilitat i senzillesa dels mitjans utilitzats. Les ND són així, no pretenen ser el que no són: ni documentals pretesament objectius, ni produccions perfeccionistes sobrecarregades d’efectes tècnics.

Després de totes aquestes experiències que hem viscut amb les ND creiem que aquest és l’enquadrament que els atorga força i que s’ha de continuar aprofundint en aquesta línia per consolidar el seu caràcter propi i genuí, i la seva autenticitat.

- Narratives digitals #DigiTale a Youtube

Elena Martín i Julio Zino

La presentació de la Jornada va anar a càrrec del director del Centre d’Estudis Jurídics, Xavier Hernández, i de la consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, que va destacar que necessitem idees i posada en valor de les persones i del coneixement.

Pedro Nueno ens va presentar el que ell anomena l’ecosistema pull, és a dir, allò que permet que una activitat es desenvolupi amb garanties d’èxit. Així, l’entorn natural per a l’economia del coneixement és:

• El capital risc
• Centres de recerca amb massa crítica
• Professionals amb molta experiència
• Pràctiques tecnològiques de grans empreses consultores, amb presència mundial
• Esdeveniments tecnològics específics (fires, congressos)

Al nostre país alguns d’aquests aspectes són febles, però tenim unes àrees d’oportunitat que cal aprofitar:

• Sostenibilitat (amb el suport de la indústria)
• Sanitat (cal eliminar-ne ineficiències)
• Aplicacions per a dispositius mòbils

Després d’aquestes reflexions, Elena Martin va introduir el concepte narrativa digital i es van presentar un seguit vídeos de narratives digitals elaborades per professionals de diferents àmbits del Departament que van fer palès el poder de l’emoció a l’hora de transmetre vivències i coneixement. Tothom va elogiar tant les històries que s’hi explicaven com la seva realització i ja es van entreveure possibles usos de les narratives digitals a les organitzacions.

Seguidament es va fer la presentació de la publicació electrònica Treballa diferent. Xarxes corporatives i comunitats professionals. Hi van participar Jordi Graells, Paco Molinero i Jesús Martínez, autors de diferents capítols del llibre.

El següent ponent va ser Gabriel Ginebra, que va presentar el seu llibre Gestión de incompetentes, i va exposar com gestionar els col·laboradors per augmentar la intel·ligència col·lectiva, mitjançant les accions següents:

• Reconèixer la incompetència: quin percentatge d’incompetents ens envolta?
• Diagnosticar la incompetència: qüestionari FouGi, 10 diagnòstics amb seqüència algorítmica.
• Eines per tractar la incompetència: ensenyar, corregir, agrair i perdonar.

Gabriel Ginebra va posar l’accent en la importància de la motivació per animar o bé corregir comportaments en benefici del grup.

Finalment, el periodista Jaume Barberà va parlar dels mitjans de comunicació i el seu paper a l’hora d’afavorir el canvi i la transformació de la societat. Va aportar unes històries fascinants d’implicació, perseverança i superació personal de diversos col·lectius, i va concloure que la funció del periodista és ser independent i fiscalitzar el poder, perquè això és el que els ciutadans esperem d’ells.

En resum, una Jornada força intensa per l’extraordinari nivell de qualificació de tots els ponents, la diversitat dels temes tractats i l’interès que els materials que s’hi van presentar tenen a l’hora d’ajudar-nos a crear un entorn col·laboratiu exigent per a la creació i compartició del coneixement.

- Fotos de la Jornada
- La nova economia del coneixement i la recuperació econòmica (presentació de Pedro Nueno)
- El poder de la col·laboració entre incompetents (presentació de Gabriel Ginebra)

Núria Vives

Doctorow considera que, al segle XXI, el copyright ja no té cap sentit, atès que qualsevol regulació que se’n faci té efectes sísmics sobre Internet, perquè no es pot regular el copyright sense regular Internet, totes i cadascuna de les maneres com es fa servir Internet, que com molt bé s’exposa en aquest post de GigaOM, abasta tots els aspectes de la vida, perquè la xarxa ha comportat una autèntica revolució.

Així, Doctorow considera que si solucionem els problemes de copyright a costa d’Internet, els estarem solucionant a costa de tota la societat del segle XXI en el seu conjunt. Mentre continuem centrant el debat en la creació artística i el públic consumidor, en comptes de fer-ho en la llibertat d’expressió, la privacitat i la bona fe, continuarem fent dependre el futur de tota la societat dels problemes de negoci que tenen actualment les indústries proveïdores de continguts.

El debat, però, és ben viu. Veiem què n’opina Robert Levine, autor del llibre Carrera lliure: com els paràsits digitals estan destruint el negoci de la cultura, i com pot contraatacar el negoci de la cultura, en aquesta entrevista que publica Adweek. Levine considera que el conflicte no és entre el públic consumidor i les empreses proveïdores de continguts, sinó entre aquestes empreses i les empreses tecnològiques. Posa com a exemple que moltes d’aquestes empreses que defensen que els continguts han de ser gratuïts a la xarxa, cobren de Google, a qui interessa la distribució gratuïta de continguts perquè així augmenta el tràfic a la xarxa i, en conseqüència, els seus ingressos publicitaris.

Levine opina també que perillen els continguts de qualitat si els particulars o empreses no poden dedicar-se a crear-los per manca de retribució, i que la xarxa ho acabarà patint, atès que s’ha construït al voltant del contingut professional. Posa com a exemple que si The New York Times fos un mitjà de comunicació totalment gratuït no podria permetre’s enviar reporters a cobrir notícies a l’estranger.

I vosaltres, què en penseu?

Sobre la imatge: Large copyright sign made of jigsaw puzzle pieces © Horia Varlan CC BY

Joana Soteras

Es va presentar i lliurar als assistents el producte elaborat aquest any, Orientacions per a la intervenció en el procés de mediació civil. El producte es presenta en format de guia metodològica i s’ha elaborat amb la voluntat de ser una eina de treball i un referent de consulta per als professionals, pel que fa a la sessió informativa i les mediacions en l’àmbit civil. El grup de treball va aprofundir en aquells aspectes que van suscitar més debat i controvèrsia entre els membres del grup: la sessió informativa, les parts en el procés de mediació, la representació, els acords i les eines per a una mediació eficaç.

La ponència de Pascual Ortuño sobre la transposició de la Directiva europea sobre mediació en el dret intern espanyol va captivar el públic assistent gràcies a la seva exposició brillant i entenedora d’una matèria complexa i de gran interès, atès que el seu compliment comportarà l’aprovació de la primera normativa estatal en mediació.

Emanuela Carmenati, Francesca Ferrari, Antoni Vidal i Javier Wilhelm van participar en la taula d’experts. Des de l’experiència professional de cadascú, es va debatre sobre els avantatges i reptes de la mediació civil.

Trobareu tots els materials didàctics, fotos i gravacions en vídeo de les ponències de la Jornada al web del Departament de Justícia, i a l’apartat Mediació del programa Compartim podreu consultar tots els productes elaborats pel grup Mediació e-Catalunya.

Més informació a l’apartat Notícies del grup Mediació d’e-Catalunya.

Marta Méndez i Dolors Andorrà

Darrera d’aquests dos fets hi ha una llarga història que us expliquem a partir de tres mirades, que resumeixen moltes veus: la de tota la gent que ha participat en la creació d’aquest magazín.

Julio: “Des de fa anys treballo durant el mes d’agost. Aprofito aquest temps d’aparent calma per preparar el curs, per fer proves d’experiències que es puguin dur a terme durant l’any. Penso en la marxa que està portant el Projecte AlfaDigital i en el que tenim per endavant. Com fer que les màquines, els ordinadors, es converteixin en eines educatives i de dinamització. Penso també en companyes i companys amb ganes de fer coses: penso en accions que podem emprendre i que integrin les TIC com a eines socioeducatives, de l’educació social.

Abans de l’estiu vam començar a treballar amb les narratives digitals, una metodologia que ens ha atrapat i en la qual tenim dipositades moltes expectatives. Les narratives aniran arribant a les presons, a poc a poc i seran molt mobilitzadores. De fet ja estan entrant de la mà de companys que han decidit fer el pas.

Durant l’estiu buscava poder definir un projecte més lleuger, que pugui tenir una implantació menys complexa i que fos complementari de les narratives.

Fa temps que donava voltes a un format que em resultava molt atractiu: la càpsula de La Casa Encendida, una mena de programa de ràdio “encapsulat” per ser escoltat com a podcast. Pensava que seria interessant partir d’aquest format i provar de fer als centres una mena de revista, de magazín d’àudio que fos una mica hereu de les revistes tradicionals i que pogués ser utilitzat com a eina per a diferents activitats.

Vaig traçar un esquema molt tènue del projecte: un magazín digital d’àudio, amb diferents seccions, produït en totes les fases pels participants mateixos (definició de l’estructura, continguts, lectures, enregistrament, edició de so i efectes, muntatge i distribució), possible de fer amb els equips i el programari (Audacity) que tenim en el Projecte AlfaDigital i que fos atractiu i viable… Quatre línies, les idees principals, la metodologia bàsica i un nom: dMagaZines (o sigui, magazins digitals), un logo… I mentre penso en tot això m’adono que estic pensant amb qui podríem començar a fer un pilot d’aquest projecte.

Fa temps que treballem junts amb l’Elisabet i l’Elisenda i amb el Centre Penitenciari Quatre Camins. Fa gairebé un any i mig que hem incorporat les TIC al programa d’Interculturalitat, al mòdul 4 de Quatre Camins hem muntat ordinadors del projecte Alfadigital i elles treballen durant el mes d’agost!”

Elisabet: “Un mes d’agost intens per la proposta d’en Julio (que no deixa de sorprendre’ns amb nous reptes), i perquè al grup d’educació intercultural, no el para ni la calor, ni els reptes, i s’entusiasmen amb el projecte del dMagaZines, amb una facilitat difícil de trobar en aquestes cases…. Aquest entusiasme ens transporta a l’Elisenda i a mi a les aules de la facultat d’educació social, on tantes vegades havíem sentit: “cal vincular les persones amb la cultura i partir dels seus interessos, així prenen sentit les coses”. Davant de tot això, la resposta no podia ser una altra que SÍ.

Després de fer una crida a la responsabilitat i al compromís amb el grup, iniciem el camí. Un camí que sense ni adonar-nos-en ens submergeix en un procés de redacció d’articles, revisió de materials, recerca de notícies, propostes de seccions, assajos, gravacions…. Els papers, diccionaris, micròfons, auriculars, ordinadors… es fan imprescindibles sobre les taules de l’aula. I què en podem dir de les converses? De cop, ens sentim parlant de falques, cortinetes i Audacity…. Cada un de nosaltres va trobant el seu paper dins aquest projecte: els redactors, els tècnics, les veus, el presentador, els comentaristes…. Quina força que té aquest grup! I quina sort haver topat amb ells. Així doncs, el dMagaZín del mr-4 comença a prendre forma.

Passa l’estiu i les presons tornen al funcionament habitual: comencen les activitats escolars, els programes específics, els cursos de formació ocupacional… Però, els nois busquen hores d’on sigui per tal de continuar vinculats amb el projecte. Ni tan sols els canvis de mòdul de persones significatives dins el grup fan que trontolli, i continua creixent…”.

Elisenda: “… igual que l’optimisme —el gran lema del grup—, encara que l’Elisabet i jo a vegades intentem posar una nota de realisme: “voleu dir que l’acabarem a l’octubre el primer magazín?” La resposta va ser contundent: “I tant, això ja ho tenim!” I efectivament teníem el més important: el nom Universo Cultural, el magazine abierto, les seccions ja pensades (literatura, notícies, cuina, tafaneries…), escrites i  gravades, les músiques… la pèrdua de la vergonya inicial  (la primera vegada que vaig sentir la meva veu a través de l’ordinador el color vermell va envair les meves galtes) i l’entusiasme per escoltar el resultat de moltes hores de feina i esforços.

Així és com, efectivament, no el vam acabar per al mes d’octubre, però va faltar molt poquet , ja que el divendres dia 11 de novembre de 2011 fèiem la inauguració i l’estrena en públic del primer magazín digital del grup d’educació intercultural del mòdul 4 de Quatre Camins. La presència del director, del coordinador d’equips multidisciplinaris, del cap de programes d’educació social, d’en Julio (que ja forma part del grup) i de l’Elena (tots dos de la Unitat de Nous Projectes) no va impactar tant els nois com per deixar-los sense paraules i van fer una presentació dita des del cor, des de la il·lusió, des de la recompensa personal de fer les coses per un mateix i des d’un mateix però pensant en els altres. Crec que l’Elisabet i jo estàvem més neguitoses que ells: Agradarà? Tindrà èxit? La gent n’entendrà l’essència? Es valorarà tot l’esforç fet?… un munt de preguntes que una hora més tard es diluïen amb una respiració profunda: “ja hem superat l’estrena!”.

Les felicitacions i el suport ens arriben en forma d’energia per plantejar-nos el següent pas: ara distribuirem el nostre magazín. Ara hem de crear xarxa, infraestructura, perquè arribi a molts indrets i perquè moltes persones de dins i fora puguin escoltar les nostres veus, el nostre entusiasme, les nostres idees… i puguin gaudir d’aquest viatge digital tal com ho estem fent nosaltres.

Obrim la porta de l’aula el següent dia d’activitat després de la presentació i ens assalten amb la pregunta: “el nostre pròxim número serà en breu, oi?”; “farem un especial de Nadal, oi?”. L’Elisabet i jo ens mirem, riem plegades, crec que estem pensant el mateix (uf! Quina feinada, aquests no paren de pensar i de tenir idees!), “ja ho veurem”, és la nostra contestació, però tot seguit els diem: “el següent número ha d’estar per al 16 de desembre. Som-hi?”.

Julio, Elisabet i Elisenda

Comença el dia amb la història” extra-ordinària”  del diàleg intraRwandès després de la guerra dels Grans Llacs. En Jordi Palou, facilitador d’aquest diàleg entre altres dedicacions, ens ha contat com la iniciativa va ser de dues persones, una Tutsi i l’altra Hutu, en un fòrum d’Internet i com al llarg d’aquests darrers 10 anys ha anat agafant força i implicant molta més gent fins a convertir-se en un moviment internacional. Moltes emocions acompanyen aquest relat viscut en primera persona i moltes reflexions respecte el paper del facilitador/mediador en un espai on la presència del dolor pesa,  però on també ocupa un lloc destacat l’esperança i la certesa que la reconstrucció de la convivència a Rwanda és possible.

Després d’una pausa, que se’ns allarga una mica per temes tècnics, obrim la taula de les històries del dia a dia presentada pel grup CERCA (Compartim Experiències de Resolució de Conflictes amb Adolescents). Olivia, Montse, Manel, Albert, Sònia i Adrià presenten les seves històries amb diversos i originals formats. És difícil explicar en un comentari tota la profunditat que van ser capaços de transmetre.

Olivia, educadora de Collbató, obre l’espai amb una experiència de reparació de danys que es va dur a terme al municipi. Posa l’accent en una intervenció en què es pretén responsabilitzar els joves alhora que evitar etiquetar i estigmatitzar els grafiters. S’aposta i es treballa per la implicació de tot el municipi en aquesta reparació, nanos, pares, veïns, professionals, recursos…, tots units amb la mateixa voluntat. El vídeo “Art clandestí” ho explica perfectament i mostra la necessària coordinació de tots els serveis per assolir aquest objectiu.

Montse, educadora de Mollerussa, ens apropa al dilema que va viure en ser víctima d’un furt comès per una noia del grup de joves amb què treballa habitualment.  La reflexió constant de l’equip sobre estratègies d’intervenció, la paciència, aprendre a separar les emocions i fer un joc net, entre altres, van permetre solucionar el tema, preservar la relació amb la noia i que fos un aprenentatge per a la resta de joves i també per als professionals. La narrativa digital elaborada per l’Òscar, company de la Montse que malauradament no va poder assistir a la jornada, mostra clarament el compromís dels educadors amb l’acció educativa.

Manel, tècnic de joventut de Creixell, amb molta sinceritat, comparteix amb nosaltres una circumstància en la qual es demostra la facilitat amb què es pot perdre la confiança d’uns joves per una reacció precipitada… Guanyar-se la confiança dels joves requereix temps, dedicació, compromís, autenticitat… Però si davant les situacions conflictives no pensem les nostres respostes, si no calibrem les nostres reaccions, tot això que ens va costar tant aconseguir es pot perdre, i  tornar a recuperar la relació pot costar molt més. L’autocrítica, la reflexió i la revisió periòdica de la nostra praxi són també unes eines fonamentals.

Albert, tècnic de joventut de Calonge, va fer una entrada magistral a la sala i ens va deixar amb la boca oberta! Vam riure molt! Quin nivell, quina magnífica interpretació! Un professor de matemàtiques, una mica boig, tot s’ha de dir,  creu que té la fórmula per arreglar els problemes de conducta d’un jove. Després de moltes equacions i operacions complexes, s’adona que les solucions poden ser infinites i que n’hi ha tantes com persones… La “lliçó” que en traiem és que no hi ha una recepta, que el que és realment important és connectar amb l’altre i vincular-s’hi i que això pot succeir en qualsevol moment i amb el motiu menys previsible! Només hem d’estar molt atents i alertes als senyals….

Sònia, educadora de Montcada i Reixac, centra la nostra atenció en la dificultat que comporta passar de la teoria a la pràctica. El conflicte entre dos nois a l’àmbit escolar i l’amenaça d’una denúncia fan que ella i el seu company Francisco, de la policia local, es plantegin oferir un espai als nois perquè puguin solucionar el problema i fins i tot recuperar la relació d’amistat que tenien. El resultat va ser un acord de convivència a l’institut,  però no va implicar ni que es disculpessin, ni que poguessin recuperar la seva amistat. A vegades les nostres expectatives ens poden causar frustració però també aprenem a valorar la força que pot tenir el lliure compromís de les parts. Tot això ho explica la Sònia en una narrativa digital molt personal i molt ben resolta, “de la teoria a la pràctica”.

Adrià, responsable de serveis socials de Matadepera, ens descol·loca amb la història d’uns joves “exemplars” que per circumstàncies diverses, entre altres l’avorriment, acaben calant foc al seu institut… El cas arriba a Justícia lògicament, però la iniciativa de la reparació dels danys ja l’havien presa els nois i s’estava treballant amb ells des del programa JOICI (joves i ciutadania). Molt impactant la carta que van escriure per explicar-se i demanar disculpes així com el powerpoint que ells mateixos van elaborar. Veure com les coses es van complicant en la ment d’aquests adolescents afecta,  però també és molt gratificant veure la seva reacció i la determinació que mostren a l’hora d’intentar reparar el dany causat. Un cop més es posa de manifest la necessitat del treball en xarxa i de millorar la coordinació entre les administracions perquè les respostes a les conductes dels joves es facin amb mesura i coherència.

Però aquí no van acabar les històries… En Pablo, mediador de Ripollet i també membre del grup CERCA, va facilitar que en Dani i la Laura, educadors de Ripollet expliquessin la història del KFTÍ. Es tracta d’un recurs per a joves que neix l’any 2005 en resposta a uns episodis de violència entre joves del poble i grups d’ideologia neonazi i que van posar de manifest la necessitat d’oferir espais, per fomentar dinàmiques de participació social i ciutadana, i atendre les necessitats educatives i socials dels joves. El vídeo que presenten és molt dinàmic i ens situa ràpidament en l’objectiu perseguit. A més de la implicació dels professionals i de la seva creativitat, és clar que calen recursos i mitjans perquè es puguin dur a terme iniciatives de caire preventiu com aquesta.

Gràcies de tot cor per la vostra assistència, érem més de 130 persones a la sala i amb el temps que feia i altres circumstàncies… ens considerem molt privilegiats per gaudir de tanta presència. Gràcies també per entrar en el nostre joc i contar-nos les vostres històries en directe. Fins i tot uns adolescents van participar en tota la jornada i hi van fer les seves aportacions. Gràcies per la fidelitat i el suport que ens oferiu sempre, perquè ens dóna energia per continuar amb aquest programa de Prevenció i Mediació Comunitària que aposta pel diàleg com a element motor de la convivència.

Ana Nogueras

Gràcies al Xavier Fabregat, director general de Modernització de l’Administració de Justícia, per presentar les Jornades, a la subdirectora de Suport Judicial, Victoria Perearnau, per fer-ne la cloenda i a la Bibiana Palomar, cap del Servei de Documentació i Arxius Judicials, pel seu suport en l’organització de la jornada i per la seva presència i les intervencions.

Gràcies al bibliotecari i professor Vicenç Feliú, per venir dels EUA a explicar-nos com s’organitza allà el sistema judicial i els serveis de biblioteques, informació i documentació per a aquest sistema.

Hem pogut veure que, malgrat les diferències en conceptes i organització dels tribunals, i en la mida, personal i recursos, les necessitats d’informació, la manera de treballar dels usuaris judicials, els serveis que presten les biblioteques, presenten alguns aspectes i solucions paral·lels a la feina que duem a terme a Catalunya.

Als EUA les biblioteques judicials també són finançades pels governs, ja siguin estatals o federals. El concepte i els recursos més amplis permeten, però, que les biblioteques judicials ofereixin la consulta i els serveis també a advocats privats i al públic en general.

Gràcies a la Ivet Adell, comoderadora de la CoP, per la seva presentació i per la seva tasca i suport. Gràcies als membres actius (i als que han estat actius però ja no treballen amb nosaltres) dels 2 grups de treball del Programa Compartim 2011: gràcies als membres del grup Pla de promoció de les biblioteques judicials, que va dur a terme les activitats de la Diada de Sant Jordi 2011, entre les quals la de més èxit va ser la marató de microrelats a la intranet de l’Administració de justícia i que ara desenvolupen el projecte del servei SEMOU (control i informació de la mobilitat entre òrgans judicials dels usuaris de les biblioteques judicials); i gràcies als membres del grup Aplicació del protocol per a la gestió de fons obsolets i duplicats, que va informar sobre l’aplicació del protocol en un funcionament normal i integrat en la tasca tècnica de les biblioteques.

Gràcies als i les bibliotecaris/àries judicials, per participar en la Jornada, per participar en el programa Compartim, i per fer amb el seu treball del dia a dia la base de la Xarxa de Biblioteques Judicials i dels serveis d’informació i documentació, ben valorats, que prestem al col·lectiu de l’Administració de justícia a Catalunya.

Gràcies als altres assistents a la Jornada que ens van acompanyar i van participar activament en un debat plural i enriquidor: a l’Alberto i a la Carmen del CENDOJ (Centre de Documentació Judicial del CGPJ) que van matinar per venir des de San Sebastià; a la Cristina de l’Escola Judicial que va baixar del Tibidabo; a la Patrícia, directora de la Biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona; a l’Anna, cap de la Secció de Cooperació Bibliotecària del Departament de Cultura (activa en les biblioteques especialitzades a Catalunya); a la Maria, la Mireia Bo, la Lissette i altres representants de biblioteques públiques i especialitzades; a la M. Teresa i la Susana, secretàries judicials; a la Martha i l’Artur, estudiants, i a la Laura, estudiant del grau d’informació i documentació a la UB en pràctiques a les biblioteques judicials.

Gràcies al Jesús Martínez, ànima del Programa Compartim, i a l’Ana, la Cristina i resta del personal del CEJFE que ha participat en l’organització de la Jornada.

Gràcies a la Núria Vives i al seu equip per acompanyar-nos i cuidar dels reportatges i de la difusió de la Jornada.

I, finalment, dic com em sento: tot i que abans de cada Jornada estic nerviosa, penso que serà l’última, que no sortirà bé… , després resulta que tot va bé, el ponent és magnífic, ens ho passem d’allò més bé, i surto contenta, animada, entusiasmada i penso: “ara, a preparar la propera!”.

Materials de les Jornades
Presentacions a Slideshare
Vídeos a Youtube
Fotos a Flickr

Eulàlia Sau

Com a ponent principal, tindrem el professor Vicenç Feliú Álvarez, director de la biblioteca de dret i professor adjunt a la Universitat de Columbia i a la Facultat de Dret David A. Clarke, a Washington DC, amb una àmplia experiència professional en biblioteques jurídiques, el qual ens parlarà del sistema judicial als EUA i dels seus serveis d’informació i documentació.

Hem fet extensiva la invitació a la Jornada als bibliotecaris judicials de la resta de l’Estat, a membres del Departament de Justícia, del Consell General del Poder Judicial, del CENDOJ i de l’Escola Judicial i també a qualsevol professional jurista i/o bibliotecari documentalista que hi estigui interessat.

La jornada es clourà amb les presentacions de la trajectòria de la comunitat de pràctica i dels productes de treball col·laboratiu fets al llarg d’aquest any dins el marc del programa Compartim:

• Pla de promoció de les biblioteques judicials, a càrrec d’Ivet Adell Duch.
• Aplicació del protocol per a la gestió de fons obsolets i duplicats, presentat per jo mateixa.

Programa de la Jornada

Sobre la imatge: Japanese criminal law texts © umjanedoan CC BY 2.0

Eulàlia Sau

La valoració que els ponents han fet de la Jornada  ha estat molt satisfactòria quant a participació dels assistents i també pel marc on es va desenvolupar i la seva dinàmica.

Igualment, a la segona part, els ponents van oferir-nos una visió del procés juridicopenal en què es veu implicada la UGP. Així, es van tractar les figures jurídiques de preventives abonables, liquidacions de condemna i aplicació de doctrina Parot, procediments de refosa de condemna i de les incidències respecte de les acumulacions de condemnes i el període de seguretat. Se’ns van mostrar les modificacions al SIPC pel que fa a aquestes figures i es van anunciar els canvis en matèria d’estrangeria.

A banda d’agrair als assistents i ponents la seva participació, espero que l’interès palesat en la Jornada hagi estat general i demà ja començarem a pensar en la propera.

VI Jornada de Juristes de Centres Penitenciaris
Protecció de dades personals en l’execució penal
El dret a la protecció de dades personals
Protecció de dades

Joan Galeano

Els relats, la majoria dels quals estan basats en la situació prèvia a l’entrada a presó i la situació actual, sorprenen pel seu bagatge emotiu i autobiogràfic i només se supervisen lleument perquè no perdin l’originalitat. Cadascun dels 10 interns, tots els quals hi participen activament, ha triat un tema del seu interès i per tant, les temàtiques són diverses: la infància, una dedicatòria a un amic que els dóna suport, la situació actual a presidi i com hi han arribat, l’ambigüetat dels noms, una reflexió sobre la penalització de les drogues…

Properament es farà una segona sessió en què es treballarà ja amb programari d’edició de veu i imatge.

Oriol Bosch

El projecte pretén explorar el potencial que aquesta eina digital pot tenir en l’àmbit socioeducatiu i de tractament. Formant formadors, intentem que les narratives digitals (en endavant ND) tinguin una aplicació pràctica en els diferents centres penitenciaris, generant xarxes i compartint coneixement a l’entorn d’aquesta fórmula que considerem especialment atractiva i versàtil i que permet desenvolupar una metodologia adient als objectius del projecte AlfaDigital i de la CoP TIC i Presó, a la qual pertanyem, i que ens vincula al programa Compartim.

Com recollia Núria Vives en el post Taller sobre narratives digitals, a partir de la seva participació en la primera edició del taller, les ND són una forma d’expressió a l’abast de qualsevol persona, que pot parlar sobre qualsevol tema des del punt de vista personal i que pot ser compartida amb tothom gràcies a les TIC.

Precisament, l’entusiasme desplegat pels participants en el I Taller de Narratives Digitals, la riquesa dels seus relats, el seu nivell d’implicació i de generosa participació, ens va confirmar com les ND encaixen plenament en l’esperit Compartim tant per la cohesió que generen, com per les possibilitats que intuïm que tenen a l’hora de ser aplicades a les organitzacions.

És aquesta vessant la que intentem descobrir i transmetre durant aquesta nova edició del taller.

Darrerament, les narratives s’obren pas amb un gran impuls dins de la comunicació i el màrqueting. Nous intents de captar l’atenció dels consumidors, models de comunicació caducs, aparició de nous canals en relació amb la democratització de les noves tecnologies, conceptes com “interactivitat”, “audiències actives”, “missatges líquids” han afavorit que el món de la comunicació assoleixi principis propis de les narratives més tradicionals, fusionant-los amb les noves possibilitats tecnològiques. Es busca l’efectivitat del missatge en una societat que amaga la paradoxa de comptar amb més persones que mai amb necessitat i possibilitat de comunicar-se i en què cada cop és més difícil trobar-ne alguna de disposada a escoltar.

En aquest context, ens vam plantejar quin sentit tenia aplicar una ND a la nostra organització i a la nostra forma de treball col·laboratiu i què podia aportar.

En primer lloc, tal com nosaltres ho entenem i ho expliquem en el taller, una ND sobre una organització ha de ser un relat personal i, per tant, autèntic, en què els seus membres narren un aspecte concret de la seva experiència. En aquest cas, en el marc del programa Compartim i del treball col·laboratiu, ho fem mitjançant una combinació entre els elements multimèdia i els tradicionals de tota narrativa, elaborant un vídeo de pocs minuts com a producte final.

En segon lloc, vam reflexionar sobre si l’esforç de demanar la realització d’una ND es traduiria en una aportació significativa al conjunt de l’organització.

Sense ànim d’exhaurir arguments, vam arribar a la conclusió que, entre altres punts, les ND:

• Faciliten la transmissió d’experiència. Punt especialment important per a organitzacions acostumades a comunicar només procediments.
• Generen cohesió de grup i sentiment de pertinença.
• Donen protagonisme als membres de l’organització en fer-los generadors i transmissors de vivències rellevants per a ells i, per tant, útils per als altres.
• Motiven el desenvolupament professional.
• Democratitzen el coneixement, ja que tothom té una història significativa per a l’organització que pot explicar i compartir.
• Enriqueixen l’organització amb els valors personals del seus components.
• Afavoreixen la reflexió sobre la contribució dels membres a l’organització i d’aquesta al creixement personal i professional dels seus integrants.
• Poden ser motor de canvi i d’innovació.

Les properes setmanes continuarem desenvolupant el taller amb la mirada esperançadora posada en l’antic art de narrar històries perquè aporti quelcom a la renovació de les nostres organitzacions i, si més no, ens permeti, al voltant del foc tribal (ara substituït per fòrum, xat, bloc, plataforma…) compartir relats que humanitzin les nostres institucions i ens apropin a formes de coneixement més flexibles, imaginatives i sempre enriquidores.

Sobre la imatge: cuento cov 6 © bodiley48 CC BY-NC-SA

Elena Martín

Després d’aquests dos dies intensos de conferències, taules rodones, cafès, etc., hi ha una sèrie d’idees, reptes, i canvis que m’agradaria compartir.

Primer vull destacar que, com a responsables de formació i formadors, hem d’analitzar i valorar els canvis que s’estan produint en els actors i en el procés d’aprenentatge, i com a resum del que es va discutir:

1. Els alumnes tenen noves necessitats formatives per poder afrontar els canvis de la societat, per la qual cosa:

• els haurem d’oferir entorns personalitzats d’aprenentatge (PLE);
• els haurem d’oferir activitats que generin creativitat i innovació;
• haurem de treballar el nou idioma que utilitzen perquè si no no podrem comunicar-nos-hi;
• hem de considerar que estan constantment interconnectats i que les seves relacions personals han canviat i canviaran

2. Els docents seran considerats com un curador de continguts (content curator) i amb això es vol dir que ells seran els qui hauran de triar el recursos (d’informació i coneixements) i posar-hi ordre per guiar l’aprenentatge dels seus alumnes, de manera que cadascun obtingui el seu propi contingut.

3. Les eines que s’utilitzen han de partir dels multidispositius (ordinadors, mòbils…) i ser multicanal (formació presencial, a distància, …). Sobretot s’haurà de valorar el canvi de l’e-learning a l’m-learning, pensant sempre si els nostres alumnes (personal de les administracions públiques) realment en un període de 4 o 5 anys ho reclamarà en la seva formació. El que sí que és important per als organismes públics és la utilització de les eines en núvol (cloud computing), ja que ens permet accedir a tecnologies lliures, i disposar d’espais i eines per compartir i col·laborar.

4. Com diu Ken Robinson, estem passant del coneixement a la creativitat; del constructivisme al connectivisme i de l’aprenentatge individual al col·lectiu.

D’aquests punts podem resumir:

Són importants no només les eines, sinó pensar què necessiten de nou els nostres alumnes.

D’altra banda, i donant resposta al gran volum d’informació i coneixement que hi ha a la Xarxa, és necessari crear un banc central de continguts dins les organitzacions i les administracions públiques per crear col·laboració i participació. Una de les maneres de fer-ho estalviant recursos és convertint les plataformes que han estat pensades per ser utilitzades en formació virtual en espais d’aprenentatge col·laboratiu formal i informal, de manera que augmenti la comunicació dins de les administracions.

Amb això es fa necessari que creem continguts àgils + recursos oberts (Open Resources) + dades obertes (Open Data), a les institucions públiques perquè cal compartir la informació i el coneixement, ja que és reaprofitable i reintegrable en altres entorns.

L’open data és un model innovador de la comunicació per donar accés al coneixement i a la informació, i així eliminar barreres. És una forma d’amortitzar els diners destinats a la investigació i ajudar a incorporar la ciutadania a l’accés d’aquest coneixement.

En aquesta situació ens hem de plantejar com afrontar un conjunt de reptes, enumerats al llarg de les jornades, i que s’han de considerar en la formació del futur:

• Ens trobem en la societat/generació de l’instant. Hem de veure com això modifica les maneres de treballar, de comunicar-se, etc.
• Hi ha noves eines de comunicació i que canvien amb molta rapidesa: hem de veure com són de ràpides i eficaces les organitzacions per adaptar-se i assumir-ho.
• L’avaluació de l’aprenentatge es fa difícil i cal reconsiderar-la.

Enllaços relacionats

• 20 acciones para mejorar el impacto de la formación corporativa
• Nuevas políticas de desarrollo profesional para empleados públicos
• Quin és el rol de les unitats de formació davant l’aprenentatge informal?

Mireia Ochoa

Després de llegir Per què la gent comparteix contingut en línia? vaig comprendre les principals motivacions que hi ha darrere de l’acte de compartir. Gairebé el 75% de les persones de l’estudi entenen compartir com un acte de “gestió de la informació” que els permet processar-la de forma més profunda, a fons i més acuradament. És a dir, un intercanvi informatiu que els ajuda a fer millor la feina.

Seth Godin, fundador de Squidoo, diu en el seu post I spread your idea because … que aquests podrien ser alguns dels motius clau pels quals compartim:

• Compartir aquesta idea em fa sentir generós, desinteressat.
• La idea m’interessa i vull participar activament perquè triomfi, s’estengui.
• Estic indignat i vull que altres se sumin a la meva indignació.
• Algú que conec o amb qui em sento implicat m’ho ha demanat directament.
• Puc usar-ho per unir a diferents persones i construir una comunitat.
• Economies d’escala. El teu servei – que jo ja utilitzo – em funcionarà millor si el fa servir molta gent.
• La teva idea em permet expressar alguna cosa que jo tinc dificultat per expressar o explicar.
• Em permet ajudar algú que m’importa o m’interessa.
• M’agrada el que fas i és una manera de reconèixer-ho.

Però el que m’interessa principalment és entendre els fonaments reals que governen aquest comportament en l’àmbit professional. Què fa que les persones estiguin disposades a compartir els seus coneixements amb els altres? Atès que el coneixement està estretament lligat a la identitat, a tots ens agrada que els nostres companys ens tinguin per coneixedors i experts i una de les principals maneres d’explicitar-ho és compartir amb ells els nostres coneixements.

No obstant això, compartir el coneixement no està exempt de risc, ja que l’altre ens pot fer un comentari feridor o fer palès el seu desinterès. A banda que el coneixement compartit requereix temps, perquè per respondre realment al que l’altra persona pregunta, primer hem d’entendre el problema i després fer una explicació en profunditat.

El bloc de Nancy Dixon revela que un dels estudis més interessants en l’intercanvi de coneixement el van fer Constant, Kiesler i Sproull. Un dels seus descobriments va ser que els empleats diferenciaven dos tipus d’intercanvi de coneixements. Un tipus de persones compartia productes, per exemple, programes d’ordinador i un segon tipus compartia el coneixement que els empleats havien extret de l’experiència, per exemple, com arribar a un cert coll d’ampolla en el sistema, o com bregar amb un error particularment difícil en un programa. Aquest segon tipus de coneixement, que ells mateixos consideraven com a part de la seva identitat, era majoritàriament el que els permetia ser bons professionals.

Quan compartien el segon tipus de coneixement, el basat en l’experiència, obtenien un benefici personal. No es tractava de diners o de la promesa d’un ascens, sinó que el que perseguien principalment era obtenir el respecte i el reconeixement dels seus iguals. Un reconeixement que valorem més quan ve de persones enteses en el tema que saben del que estem parlant.

Això ens porta a la segona raó per compartir coneixement, les relacions. La forma en què un professional pot saber quin tracte rep el seu coneixement és conèixer la persona amb qui el comparteix. És a dir, establir-hi relacions de confiança a través de converses informals, la lectura del que ha escrit, treballant-hi junts en equip o veure’n els comentaris en una comunitat en línia.

Per tant i per resumir, hi ha una interacció entre l’intercanvi de coneixements i les relacions. I tal com va indicar Ismael Peña-López en un dels meus últims posts, és important visualitzar els beneficis estrictament individuals que el participant obté de treballar en col·laboració amb els altres. Quins incentius obtinc del treball col·laboratiu? A banda d’un menor esforç i la possibilitat d’arribar més lluny, tenim la simetria d’expectatives i l’asimetria de coneixements.

Bàsicament necessito saber que hi ha una simetria en el compromís i, sobretot, en el nivell, en la qualitat de l’aportació dels altres respecte de mi mateix. Si sóc un expert en un tema, o hi estic molt implicat, requereixo dels altres una trajectòria similar. Altrament, més que “treballar amb”, tinc la sensació “de treballar per a algú”. D’altra banda, hi ha d’haver una asimetria en les àrees de coneixements. Aquí és on la hibridació és clau, cal que el que aporten els diferents membres de l’equip no sigui el mateix. Si no és així, el que fem és que persones que podrien perfectament treballar soles acabin treballant juntes per arribar al mateix resultat, amb el handicap que a sobre hem d’assumir els costos de coordinació que requereix un treball en equip i que en aquest cas no compensen els beneficis.

Sobre la imatge: Boat Race – 11k © debajyotidash CC BY-NC-SA

Ignasi Alcalde

Va obrir la sessió Dolors Reig, qui ens va parlar de les noves professions per a l’individu connectat, puntualitzant que més que de “noves professions”, caldria parlar de noves funcions professionals que ens ajuden a complementar l’adaptació a la nova realitat. Aquesta nova realitat, la societat xarxa, ens converteix en individus interconnectats, però que mantenen la seva individualitat, i alhora ens reclama competències bàsiques diferents de les que tradicionalment s’han considerat adequades, com el pensament computacional, l’alfabetització en nous mitjans, la transdisciplinarietat o la intel·ligència social. Competències clau que s’ajusten als nous perfils professionals i que corresponen a educadors de la participació, organitzadors de la intel·ligència col·lectiva, analistes de dades socials, experts en aprenentatge, curadors de continguts, innovadors-emprenedors socials o psicocomunicòlegs, entre d’altres.

Tot seguit, en la taula rodona moderada per Núria Vives, Susana Gracia, Julio Zino, Selva María Orejón, Alicia Cañellas i Juan Miguel Muñoz van parlar de les seves diferents experiències com a dinamitzadors de xarxa, curadors de continguts, community managers o e-moderadors de comunitats de pràctica (CoPs). En el decurs del debat, es va aprofundir en la hibridació de les diverses funcions presentades, fet que demana una certa professionalització de les persones que treballen en aquests àmbits, es van proposar diversos nivells de curació de continguts en funció de l’orientació (i de l’objectiu) d’aquesta tasca consistent a filtrar, seleccionar, remesclar i agregar els continguts a l’ecosistema informatiu de l’entorn on es treballa.

Es va plantejar també la necessitat d’establir estructures que diversifiquin les persones sobre les quals recau aquesta diversitat de funcions. Es va destacar la voluntarietat dels treballadors que incorporen aquestes noves tasques al seu dia a dia i que sovint topen amb l’estructura jeràrquica de les organitzacions (especialment en el cas de l’Administració). A la taula, es va reflexionar també sobre el model evolutiu que han de tenir les comunitats i la seva e-moderació per adaptar-se a una realitat en canvi permanent i es va remarcar la importància de detectar les xarxes existents (no tecnològiques) per aprofitar-ne les connexions. Per acabar, es va concloure que cada cop més gent està descobrint la importància de les CoPs com a element que incrementa el valor de la tasca que es du a terme.

En la seva intervenció, Jordi Graells va recórrer a cites d’autors llatins, seleccionades hàbilment, per introduir conceptes d’ara, però presents a la nostra cultura des de l’antiguitat. Així, va parlar de la importància de la saviesa compartida, de la constància del canvi, de com d’essencial és la identitat, de l’intercanvi de coneixement (i els avantatges que comporta) com a objectiu final, de la centralitat que adquireix l’aprenentatge al llarg de la vida i de les transformacions que la irrupció de les xarxes socials estan provocant en la vida personal i professional de les persones.

Segons Jordi Graells, l’obertura de dades és la clau de volta de la generació de valor de les dinàmiques relacionals a la xarxa, perquè el fet de posar les dades a disposició de qui hi estigui interessat (no només de l’Administració, sinó també d’aquelles organitzacions que posseeixen dades d’interès i/o utilitat pública) és el catalitzador del desenvolupament d’aplicacions (no necessàriament tecnològiques) que generen valor per a la ciutadania.

A continuació, Steve Dale va explicar el Programa IDEA-CoPs del Regne Unit, que compta amb més de 100.000 usuaris registrats, a més de 1.500 CoPs (de les quals unes 200 es poden considerar saludables) i va posar l’èmfasi en la salut de les comunitats. Pel que fa a la consideració de saludable d’una comunitat, va dir que cal preguntar-se si hi ha un propòsit clar, si l’entorn és segur, si existeix un nucli de participants actius motivats, si es coneixen les necessitats d’aquests participants i si es compta amb un pla d’acció amb activitats concretes. Per mesurar aquests aspectes, cal desenvolupar mètriques quantitatives i, sobretot, qualitatives.

Hi ha un conjunt de símptomes que poden alertar sobre els problemes de salut d’una comunitat i va proposar accions per combatre’ls. Dale també va repassar les tasques que ha de dur a terme un e-moderador i que consisteixen a gestionar la plataforma utilitzada, portar mètriques sobre l’activitat, planificar l’activitat de la CoP en sintonia amb els objectius de l’organització, fomentar el desenvolupament professional, gestionar els continguts, ampliar l’abast de la comunitat, generar entusiasme… Així, l’e-moderador és una peça clau per assolir l’èxit d’una CoP i per mantenir-la saludable i va insistir que és una feina dura que demana molta energia (i les piles no venen incloses).

Per tancar la sessió, Carlos Merino va reflexionar sobre com s’han d’integrar aquestes noves funcions en les estructures tradicionals de les organitzacions. Va sostenir que, atès que el coneixement no és un recurs sinó un actiu, cal que hi hagi una direcció estratègica per fer-lo interaccionar, perquè s’enriqueixi i generi competències. Per a Merino, el coneixement és com un flux que permet crear dinàmiques generadores de valor i en tant que multidimensional, cal abordar-lo des de diferents funcions professionals, que ell va resumir en quatre (antena, comunicació, retenció i moderació), tot puntualitzant que més enllà de les etiquetes, el realment important és garantir la continuïtat del procés.

De fet, cal buscar com encaixa la gestió del coneixement en cada model de negoci i s’ha de mirar amb una visió panoràmica i aglutinadora dels diferents àmbits de treball/decisió de les organitzacions. Es fa necessari desenvolupar noves mètriques (lluny de les tradicionals) per avaluar aquest actiu intangible que haurien de respondre a la qüestió ‘gestionar el coneixement serveix per millorar realment?’ En aquesta línia, la seva proposta rau a mesurar l’impacte en quatre aspectes: la satisfacció i participació dels clients/usuaris, els efectes sobre el clima organitzatiu, la repercussió sobre l’economia de l’organització (sigui en termes d’estalvi o de reducció de terminis) i la generació d’informes útils per a la presa de decisions.

Al llarg de la jornada van anar sorgint recursos o projectes interessants i innovadors als quals paga la pena fer una ullada:

• Flattr
• Kfé Innovación
• Linked Data
• Programa IDEA-CoPs

L’acte va generar una àmplia participació tant a la concorreguda sala d’actes del CEJFE, com especialment a Twitter, on el hashtag #compartim, que es va utilitzar per piular sobre el seminari, va arribar a ser trending topic a Espanya durant el matí d’aquell dimecres 21.

Joan Carles Torres