Gestió del coneixement


452 APUNTS

  • 11:17
  • 0

VI Jornada sobre Activitat Física i Esport als Centres Penitenciaris

El dijous 16 d’octubre, al CEJFE, tindrà lloc la VI Jornada sobre Activitat Física i Esport als Centres Penitenciaris.

Un centre penitenciari sense murs? Els seus interns jugant a golf o sortint a córrer pel bosc? Moltes opinions i respostes per als múltiples dubtes i preguntes que suggereix el tema de la Jornada d’enguany: les open prisons (presons obertes) de Dinamarca.

Dos professionals que coneixen de primera mà el fenomen de les presons obertes daneses acompanyaran els professionals de l’àmbit penitenciari català i explicaran com funcionen, les semblances i diferències que es poden observar respecte del nostre sistema penitenciari. I tot, principalment, des d’un àmbit molt concret, la rehabilitació i reinserció social dels interns a través de l’activitat física i l’esport.

Aquí teniu el programa!

Hi esteu tots/es convidats/des!!

Oriol Parés

  • 16:30
  • 0

A la recerca de la privacitat de les dades i les comunicacions

Candau Al nostre apunt del 3 de juliol de 2013 vam exposar el conflicte entre privacitat i seguretat a Internet, que es va posar de manifest amb les revelacions que va fer l’exagent de l’NSA Edward Snowden sobre l’espionatge a gran escala per part d’agències governamentals. Arran d’aquest afer s’ha instal·lat entre els usuaris de la xarxa el convenciment de la necessitat de preservar la privacitat de les dades i les comunicacions. Per això ha sorgit amb força un interès per disposar d’alternatives més segures i respectuoses amb la privacitat.

El programari d’anonimització pioner és el Projecte Tor, creat l’any 2002; un any més tard es va crear I2P, i la versió estable de Freenet no va estar disponible fins al 2013. L’any 2007 es va crear JAP o JonDonym (Java Anon Proxy, amb característiques similars al Projecte Tor. Aquest tipus de programari és molt més fiable amb vista a protegir l’anonimat de l’usuari que les xarxes privades virtuals (VPN), però tampoc no és totalment invulnerable als atacs informàtics i a la vigilància (atès que per les característiques del seu disseny, el tràfic no pot ser encriptat entre el node de sortida i el servidor destinatari). Aquests programaris són objecte de polèmica perquè formen part de l’anomenada deep web o Darknet, que les forces de seguretat d’arreu del món consideren una eina que fan servir delinqüents de tot tipus per encobrir les seves comunicacions i transaccions a Internet.

L’encriptació és, precisament, un concepte que s’ha convertit ja en corrent principal, adoptat per les grans empreses TIC: Google va decidir a principis de juny de 2014 encriptar tots els correus de Gmail i altres serveis mitjançant l’eina End-to-End. També Yahoo s’ha afegit a  l’encriptació per defecte de tots els correus electrònics i altres serveis. Microsoft també facilita l’encriptació dels missatges d’Outlook i del servei al núvol OneDrive, i el sistema operatiu d’Apple OS X incorpora l’encriptació per defecte. En aquest article d’lan Paul a PCWorld podem trobar una selecció d’eines d’encriptació per als sistemes operatius principals.

Però un dels efectes de les revelacions d’Edward Snowden va ser precisament la malfiança de gran part dels usuaris d’Internet cap a les grans empreses TIC. Per això han sorgit eines i serveis alternatius que preconitzen la privacitat i la seguretat de les dades i les comunicacions. Per exemple, pel que fa al correu electrònic, ProtonMail (creat en col·laboració entre el MIT i el CERN) afirma ser un sistema impossible de monitorar per part de serveis externs gràcies a la utilització del principi d’extrem a extrem.

A Dropbox i Box també els han sortit rivals que tenen com a actiu principal la màxima protecció de la privacitat en l’emmagatzematge, sincronització i compartició d’arxius al núvol; els més destacats són SpiderOak i Tresorit. I per a la compartició d’arxius de qualsevol mida, de manera anònima, OnionShare és un programari de referència.

I, naturalment, la preocupació per l’anonimat també ha arribat als dispositius mòbils. Així, el servei de missatgeria instantània WhatsApp es troba molt qüestionat per la seva política de privacitat, i molts usuaris cerquen altres alternatives que els ofereixin més confiança; la més popular fins ara és Telegram. TunnelX és una eina (servei web i aplicació mòbil) encara més exigent pel que fa als paràmetres de seguretat i privacitat, i BitTorrent està preparant la seva plataforma Bleep, que tindrà característiques similars. Però no només hi ha interès per protegir els missatges, sinó tot el terminal telefònic (amb serveis de veu inclosos). Per això han sortit al mercat telèfons totalment encriptats com BlackPhone i The Privacy Phone.

Les dades massives (big data) no podien tampoc quedar al marge d’aquesta preocupació, i per això la plataforma líder en aquest sector, Cloudera, ha adquirit recentment Gazzang, una empresa emergent especialitzada en l’encriptació de dades massives (un mes abans, la competidora de Cloudera, Hortonworks, havia adquirit XA Secure, una altra empresa emergent dedicada a la seguretat de les dades).

Perquè la encriptació o xifratge sigui efectiu ha de basar-se en un protocol que utilitzi un algoritme poc comú, atès que de no ser així pot ser vulnerable fàcilment, i molts cops ens trobem davant de l’anomenat theatre of security (teatre de seguretat): es prenen mesures de seguretat ostentoses que creen la il·lusió que s’ha actuat sobre el problema, però que no resulten tan eficients com aparenten.

I és que probablement, a Internet, com a la vida en general, la seguretat i la privacitat absolutes no existeixen.

  • 09:54
  • 1

El dret a l’oblit a Internet

Carrils a la neuEl Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictaminar en una sentència el passat 13 de maig que els seus ciutadans poden exercir el dret a l’oblit a Internet. L’origen d’aquesta sentència és a Catalunya: Mario Costeja González va presentar una demanda al Tribunal de Justícia de la UE perquè el seu nom apareixia en una informació sobre subhasta d’immobles a La Vanguardia el 19 de gener de 1998, on se’l vinculava a un embargament de la Seguretat Social que ja havia estat resolt i liquidat.

La sentència estableix que els cercadors estan obligats a retirar de les seves llistes de resultats producte de les cerques pel nom d’una persona els enllaços a les pàgines web publicades per tercers que continguin informació sobre aquesta persona que sigui inadequada, irrellevant (o que hagi perdut la rellevància) i/o excessiva quan un ciutadà europeu ho demani, fins i tot quan la informació sigui vertadera i lícita.

El reconeixement del dret a l’oblit comporta un canvi significatiu en relació amb la situació anterior, que considerava que el cercador era sempre neutral i, davant d’un conflicte, el ciutadà s’havia d’adreçar únicament al mitjà de comunicació o lloc web que allotgés la informació contravertida. Deixa, doncs, en mans dels ciutadans la potestat de decidir si les seves dades han de ser o no en línia i crea un precedent a l’hora de regular les relacions entre les empreses TIC i els usuaris. La mera sol·licitud de supressió de continguts, però, no sempre garanteix que aquests continguts acabin sent eliminats, com posa de manifest Julia Fioretti en aquest article a Bussines Insider.

Google –malgrat estar disconforme amb la sentència, com va explicitar el seu director legal David Drummond, en aquest article a The Guardian– va crear ràpidament un formulari perquè els interessats puguin exercir aquest dret i ha accedit a eliminar més del 50% dels resultats de cerca que han estat objecte de sol·licitud en aquest sentit. Posteriorment, també el cercador de Microsoft, Bing, va treure el seu propi formulari.

Però aquest dret reconegut judicialment ha aixecat força controvèrsia: els seus crítics addueixen que es tracta de censura a la Xarxa –un posicionament que Google comparteix, com ja hem vist abans– i que, a més, pot beneficiar delinqüents i malfactors, atès que ja s’han produït casos de persones condemnades per delictes que han demanat l’eliminació de la informació perjudicial per a la seva imatge. A més, afirmen que el dret a l’oblit no existeix, atès que la informació continua sent a Internet… amb la diferència que a partir d’ara serà molt més difícil i car trobar-la. Per facilitar la localització d’aquesta informació i eludir els efectes de l’aplicació de la sentència, ja s’ha creat la pàgina web Hidden from Google (amagat per part de Google).

I és que, tal com afirma Howard Rheingold, “la xarxa reacciona davant la censura com davant un dany, i canvia la ruta del tràfic al seu voltant del mateix per evitar-la”. El sociòleg i professor Viktor Mayer-Schönberger, autor del llibre Delete: The Virtue of Forgetting in the Digital Age (Eliminar: la virtut d’oblidar en l’era digital), afirma que la informació digital gairebé mai no desapareix, per molt que ho vulguem, per la qual cosa el passat roman en el present: la memòria digital ens denega així la capacitat de perdonar.

I vosaltres, què en penseu?

  • 12:08
  • 0

Go lean! El repte de la gestió eficient

PlomaEl lean thinking (un concepte basat en la reducció al màxim de les ineficiències, d’allò que és accessori i no aporta valor) va néixer a les fàbriques Toyota del Japó després de la Segona Guerra Mundial, i es va popularitzar a partir de la publicació l’any 1990 del llibre The Machine that Changed the World (La màquina que va canviar el món), de James P. Womack, Daniel T. Jones i Daniel Roos. En aquesta obra es van establir els cinc principis lean:

  • Establir clarament què és allò que crea valor des de la perspectiva del client.
  • Identificar tots els passos al llarg de la cadena de valor.
  • Dur a terme aquelles accions que creen el corrent de valor.
  • Fer només allò que demana el client en el moment que ho demana (just in time).
  • Treballar per assolir la perfecció mitjançant l’eliminació de capes successives de malbarataments.

El mètode lean té la seva expressió més genuïna i holística aplicada a la gestió: és el lean management. Es fonamenta en el client, que és qui defineix el valor, i en funció d’això es desenvolupen i consoliden els processos per proveir aquest valor. Els processos són executats per persones que, quan reben el suport i el lideratge adequats, són capaces de millorar contínuament aquests processos per afegir valor per al client. Es tracta, en definitiva, de gestionar els processos sense malbarataments, amb un cost mínim i amb la màxima eficiència.

El lean management pot ser aplicat a qualsevol tipus d’organització, també a l’Administració pública. Però és obvi que l’Administració no es mou en un context de la competència empresarial, sinó en un context d’equitat, per la qual cosa cal adaptar la metodologia a la realitat de la governança, on el terme client s’ha de substituir pel d’usuari o ciutadà: es tracta d’incrementar la capacitat de l’Administració per oferir serveis de més qualitat amb menys recursos (treball, temps i diners), reduïnt les ineficiències, amb millores contínues i el màxim respecte cap a les persones. Tal com exposa Alberto Ortiz de Zárate en aquest post al seu blog Administraciones en red, un servei públic gestionat amb la metodologia lean hauria de basar-se en els fonaments següents:

  • Entendre com es produeix valor per al ciutadà i organitzar-se per generar-ne el màxim amb el mínim de malbaratament.
  • Dissenyar els projectes perquè cada pas es faci de manera fluïda i fàcil d’entendre.
  • Apoderar tothom que participa en els processos perquè tinguin iniciativa per resoldre qualsevol problema que pugui sorgir i per assegurar-se que no es repetirà.
  • Eliminar els conceptes de competència individual i d’assignació de culpabilitat, i apreciar en canvi els errors com a oportunitats per millorar.
  • Autoorganitzar els grups de treball per trobar sempre la millor solució als problemes, amb l’aplicació del mètode assaig-error.
  • Els càrrecs públics i comandaments intermedis han de posar-se al servei dels grups de treball per aconseguir recursos, eliminar obstacles organitzatius i optimitzar al màxim el potencial de les persones.

Per poder implantar un model lean cal dur a terme prèviament les tasques següents:

  • Establir quin és l’estat actual de la nostra organització de manera clara i concisa.
  • Detectar quines són les oportunitats de millora.
  • Dissenyar l’estat futur que volem assolir.
  • Planificar i dirigir el canvi.

Com ja hem vist, una de les claus del mètode lean és l’eliminació dels malbarataments. Però quins són els malbarataments principals que dificulten l’eficiència dels serveis públics? Alberto Ortiz de Zárate, en aquest altre post, n’ofereix unes pistes:

  • Retards que pateixen els ciutadans.
  • Duplicacions (tant pel que fa al servei als ciutadans com pel que fa a l’organització interna).
  • Moviments innecessaris per als ciutadans (en els serveis presencials i en la usabilitat dels webs).
  • Comunicació confusa cap als ciutadans, en el fons (contingut) i en la forma (tipus de llenguatge).
  • Absència de tracte correcte al ciutadà.
  • Errors en la prestació dels serveis.

En temps d’austeritat, ser capaços de fer més i millor amb menys ha de ser la nostra fita principal: apuntem-nos, doncs, al lean!

  • 09:24
  • 1

Com retenim el coneixement?

“Per gestionar el coneixement cal estar molt emprenyat”. Així, tal com raja; amb aquestes paraules concloïa Javier Martínez Aldanondo la seva intervenció sobre retenció del coneixement en la sessió d’Espais de Gestió del Coneixement, que va tenir lloc al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada.

Argumentava que si no estàs molt enfadat no hi ha manera que les coses canviïn. I ara la feina és fer que els directius s’enfadin prou com per introduir la gestió del coneixement en l’estratègia de les seves organitzacions.

Les pèrdues de coneixement que pateixen les organitzacions per canvis de feina o per jubilacions dels professionals afecten de manera directa en els comptes de resultats. No disposar d’una estratègia de gestió, retenció i transferència del coneixement provoca que s’hagin de fer les mateixes feines diverses vegades, encarregar-les fora, haver de tornar-les a aprendre, etc. amb les conseqüències econòmiques que això comporta.

Això es podria solucionar amb previsió i amb una bona estratègia de gestió del coneixement. Ara encara estem a les beceroles, però d’aquí uns anys aquesta estratègia serà fonamental en qualsevol organització intensiva de coneixement, com les administracions públiques en què la seva matèria primera no és altra que el coneixement.

Per retenir el coneixement, en primer lloc s’ha d’identificar el coneixement crític que es vol retenir i no començar mai per les persones. En segon lloc s’han d’identificar els experts i els possibles substituts i –punt clau- implicar-hi el cap i considerar-ho com un procés en l’organització. En tercer lloc, cal dissenyar una estratègia de treball per transferir el coneixement, no només emmagatzemar-lo. Per això, cal formació de l’expert com a instructor i també cal formació per al substitut. Segons el tipus de coneixement que cal retenir se seleccionen les eines del pla de transferència (entrevista, mapa de coneixement, CoP, mentoratges, bases de coneixement, etc.). I cal establir un contracte ferm de compromís amb el procés de transferència entre l’expert, el substitut i el cap.

Tenim un camí traçat, el seguim?