Ahir vam tenir l’oportunitat de dur a terme la nostra jornada professional i, més enllà del fet que tota valoració és subjectiva, penso que va ser una bona sessió que va permetre explicar el recorregut de la CoP durant el 2011, així com un apropament al marc jurídic en matèria de protecció de dades de caire genèric, des del punt de vista del Departament de Justícia, i focalitzat en l’expedient i el procediment administratius.
La valoració que els ponents han fet de la Jornada ha estat molt satisfactòria quant a participació dels assistents i també pel marc on es va desenvolupar i la seva dinàmica.
Igualment, a la segona part, els ponents van oferir-nos una visió del procés juridicopenal en què es veu implicada la UGP. Així, es van tractar les figures jurídiques de preventives abonables, liquidacions de condemna i aplicació de doctrina Parot, procediments de refosa de condemna i de les incidències respecte de les acumulacions de condemnes i el període de seguretat. Se’ns van mostrar les modificacions al SIPC pel que fa a aquestes figures i es van anunciar els canvis en matèria d’estrangeria.
A banda d’agrair als assistents i ponents la seva participació, espero que l’interès palesat en la Jornada hagi estat general i demà ja començarem a pensar en la propera.
VI Jornada de Juristes de Centres Penitenciaris
Protecció de dades personals en l’execució penal
El dret a la protecció de dades personals
Protecció de dades
Joan Galeano
A la Model hem iniciat un taller de narratives digitals (ND) amb els interns del taller de teatre. El passat 7 d’octubre, Elena Martín i Julio Zino, que lideren el projecte d’ND dins del programa Compartim, van assistir a la sessió introductòria del projecte, perquè els interns en copsessin millor la idea i el propòsit. I a partir d’aquesta primera sessió, hem començat a treballar guions (petits relats de vida) i a practicar la dicció.
Els relats, la majoria dels quals estan basats en la situació prèvia a l’entrada a presó i la situació actual, sorprenen pel seu bagatge emotiu i autobiogràfic i només se supervisen lleument perquè no perdin l’originalitat. Cadascun dels 10 interns, tots els quals hi participen activament, ha triat un tema del seu interès i per tant, les temàtiques són diverses: la infància, una dedicatòria a un amic que els dóna suport, la situació actual a presidi i com hi han arribat, l’ambigüetat dels noms, una reflexió sobre la penalització de les drogues…
Properament es farà una segona sessió en què es treballarà ja amb programari d’edició de veu i imatge.
Oriol Bosch
L’ancestral art de contar contes ara aplicat a la nostra feina: Contar el Compartim. Amb aquesta proposta hem engegat a la darreria del mes de setembre el II Taller de Narratives Digitals, dintre del projecte que hem anomenat Digi-Tale, tal com Julio Zino us va comentar en un post anterior (Quan tornem de les vacances, més narratives).
El projecte pretén explorar el potencial que aquesta eina digital pot tenir en l’àmbit socioeducatiu i de tractament. Formant formadors, intentem que les narratives digitals (en endavant ND) tinguin una aplicació pràctica en els diferents centres penitenciaris, generant xarxes i compartint coneixement a l’entorn d’aquesta fórmula que considerem especialment atractiva i versàtil i que permet desenvolupar una metodologia adient als objectius del projecte AlfaDigital i de la CoP TIC i Presó, a la qual pertanyem, i que ens vincula al programa Compartim.
Com recollia Núria Vives en el post Taller sobre narratives digitals, a partir de la seva participació en la primera edició del taller, les ND són una forma d’expressió a l’abast de qualsevol persona, que pot parlar sobre qualsevol tema des del punt de vista personal i que pot ser compartida amb tothom gràcies a les TIC.
Precisament, l’entusiasme desplegat pels participants en el I Taller de Narratives Digitals, la riquesa dels seus relats, el seu nivell d’implicació i de generosa participació, ens va confirmar com les ND encaixen plenament en l’esperit Compartim tant per la cohesió que generen, com per les possibilitats que intuïm que tenen a l’hora de ser aplicades a les organitzacions.
És aquesta vessant la que intentem descobrir i transmetre durant aquesta nova edició del taller.
Darrerament, les narratives s’obren pas amb un gran impuls dins de la comunicació i el màrqueting. Nous intents de captar l’atenció dels consumidors, models de comunicació caducs, aparició de nous canals en relació amb la democratització de les noves tecnologies, conceptes com “interactivitat”, “audiències actives”, “missatges líquids” han afavorit que el món de la comunicació assoleixi principis propis de les narratives més tradicionals, fusionant-los amb les noves possibilitats tecnològiques. Es busca l’efectivitat del missatge en una societat que amaga la paradoxa de comptar amb més persones que mai amb necessitat i possibilitat de comunicar-se i en què cada cop és més difícil trobar-ne alguna de disposada a escoltar.
En aquest context, ens vam plantejar quin sentit tenia aplicar una ND a la nostra organització i a la nostra forma de treball col·laboratiu i què podia aportar.
En primer lloc, tal com nosaltres ho entenem i ho expliquem en el taller, una ND sobre una organització ha de ser un relat personal i, per tant, autèntic, en què els seus membres narren un aspecte concret de la seva experiència. En aquest cas, en el marc del programa Compartim i del treball col·laboratiu, ho fem mitjançant una combinació entre els elements multimèdia i els tradicionals de tota narrativa, elaborant un vídeo de pocs minuts com a producte final.
En segon lloc, vam reflexionar sobre si l’esforç de demanar la realització d’una ND es traduiria en una aportació significativa al conjunt de l’organització.
Sense ànim d’exhaurir arguments, vam arribar a la conclusió que, entre altres punts, les ND:
- Faciliten la transmissió d’experiència. Punt especialment important per a organitzacions acostumades a comunicar només procediments.
- Generen cohesió de grup i sentiment de pertinença.
- Donen protagonisme als membres de l’organització en fer-los generadors i transmissors de vivències rellevants per a ells i, per tant, útils per als altres.
- Motiven el desenvolupament professional.
- Democratitzen el coneixement, ja que tothom té una història significativa per a l’organització que pot explicar i compartir.
- Enriqueixen l’organització amb els valors personals del seus components.
- Afavoreixen la reflexió sobre la contribució dels membres a l’organització i d’aquesta al creixement personal i professional dels seus integrants.
- Poden ser motor de canvi i d’innovació.
Les properes setmanes continuarem desenvolupant el taller amb la mirada esperançadora posada en l’antic art de narrar històries perquè aporti quelcom a la renovació de les nostres organitzacions i, si més no, ens permeti, al voltant del foc tribal (ara substituït per fòrum, xat, bloc, plataforma…) compartir relats que humanitzin les nostres institucions i ens apropin a formes de coneixement més flexibles, imaginatives i sempre enriquidores.
Sobre la imatge: cuento cov 6 © bodiley48 CC BY-NC-SA
Elena Martín
Amb motiu de les V Jornades e-learning en la formació per a l’ocupació a les administracions públiques a Valladolid, he tingut l’oportunitat d’assistir a aquestes jornades fora de casa, la qual cosa sempre és interessant. També ho és poder compartir experiències i coneixements amb altres professionals que es dediquen a la formació en altres comunitats o països, i el que sempre em sorprèn és veure com tot i que fa anys que treballem en aquest àmbit estem en un constant procés d’aprenentatge.
Després d’aquests dos dies intensos de conferències, taules rodones, cafès, etc., hi ha una sèrie d’idees, reptes, i canvis que m’agradaria compartir.
Primer vull destacar que, com a responsables de formació i formadors, hem d’analitzar i valorar els canvis que s’estan produint en els actors i en el procés d’aprenentatge, i com a resum del que es va discutir:
1. Els alumnes tenen noves necessitats formatives per poder afrontar els canvis de la societat, per la qual cosa:
- els haurem d’oferir entorns personalitzats d’aprenentatge (PLE);
- els haurem d’oferir activitats que generin creativitat i innovació;
- haurem de treballar el nou idioma que utilitzen perquè si no no podrem comunicar-nos-hi;
- hem de considerar que estan constantment interconnectats i que les seves relacions personals han canviat i canviaran
2. Els docents seran considerats com un curador de continguts (content curator) i amb això es vol dir que ells seran els qui hauran de triar el recursos (d’informació i coneixements) i posar-hi ordre per guiar l’aprenentatge dels seus alumnes, de manera que cadascun obtingui el seu propi contingut.
3. Les eines que s’utilitzen han de partir dels multidispositius (ordinadors, mòbils…) i ser multicanal (formació presencial, a distància, …). Sobretot s’haurà de valorar el canvi de l’e-learning a l’m-learning, pensant sempre si els nostres alumnes (personal de les administracions públiques) realment en un període de 4 o 5 anys ho reclamarà en la seva formació. El que sí que és important per als organismes públics és la utilització de les eines en núvol (cloud computing), ja que ens permet accedir a tecnologies lliures, i disposar d’espais i eines per compartir i col·laborar.
4. Com diu Ken Robinson, estem passant del coneixement a la creativitat; del constructivisme al connectivisme i de l’aprenentatge individual al col·lectiu.
D’aquests punts podem resumir:
Són importants no només les eines, sinó pensar què necessiten de nou els nostres alumnes.
D’altra banda, i donant resposta al gran volum d’informació i coneixement que hi ha a la Xarxa, és necessari crear un banc central de continguts dins les organitzacions i les administracions públiques per crear col·laboració i participació. Una de les maneres de fer-ho estalviant recursos és convertint les plataformes que han estat pensades per ser utilitzades en formació virtual en espais d’aprenentatge col·laboratiu formal i informal, de manera que augmenti la comunicació dins de les administracions.
Amb això es fa necessari que creem continguts àgils + recursos oberts (Open Resources) + dades obertes (Open Data), a les institucions públiques perquè cal compartir la informació i el coneixement, ja que és reaprofitable i reintegrable en altres entorns.
L’open data és un model innovador de la comunicació per donar accés al coneixement i a la informació, i així eliminar barreres. És una forma d’amortitzar els diners destinats a la investigació i ajudar a incorporar la ciutadania a l’accés d’aquest coneixement.
En aquesta situació ens hem de plantejar com afrontar un conjunt de reptes, enumerats al llarg de les jornades, i que s’han de considerar en la formació del futur:
- Ens trobem en la societat/generació de l’instant. Hem de veure com això modifica les maneres de treballar, de comunicar-se, etc.
- Hi ha noves eines de comunicació i que canvien amb molta rapidesa: hem de veure com són de ràpides i eficaces les organitzacions per adaptar-se i assumir-ho.
- L’avaluació de l’aprenentatge es fa difícil i cal reconsiderar-la.
Enllaços relacionats
Mireia Ochoa
És impossible imaginar la quantitat d’informació “d’última hora” que podem arribar a processar diàriament. Amb Twitter, les actualitzacions de Facebook, el correu electrònic, l’RSS… absorbim molta informació. Normalment tots els que compartim assumim diverses tasques: emetre, remetre, compartir, mashing up, redistribuir, crear, combinar i recrear.
Després de llegir Per què la gent comparteix contingut en línia? vaig comprendre les principals motivacions que hi ha darrere de l’acte de compartir. Gairebé el 75% de les persones de l’estudi entenen compartir com un acte de “gestió de la informació” que els permet processar-la de forma més profunda, a fons i més acuradament. És a dir, un intercanvi informatiu que els ajuda a fer millor la feina.
Seth Godin, fundador de Squidoo, diu en el seu post I spread your idea because … que aquests podrien ser alguns dels motius clau pels quals compartim:
- Compartir aquesta idea em fa sentir generós, desinteressat.
- La idea m’interessa i vull participar activament perquè triomfi, s’estengui.
- Estic indignat i vull que altres se sumin a la meva indignació.
- Algú que conec o amb qui em sento implicat m’ho ha demanat directament.
- Puc usar-ho per unir a diferents persones i construir una comunitat.
- Economies d’escala. El teu servei – que jo ja utilitzo – em funcionarà millor si el fa servir molta gent.
- La teva idea em permet expressar alguna cosa que jo tinc dificultat per expressar o explicar.
- Em permet ajudar algú que m’importa o m’interessa.
- M’agrada el que fas i és una manera de reconèixer-ho.
Però el que m’interessa principalment és entendre els fonaments reals que governen aquest comportament en l’àmbit professional. Què fa que les persones estiguin disposades a compartir els seus coneixements amb els altres? Atès que el coneixement està estretament lligat a la identitat, a tots ens agrada que els nostres companys ens tinguin per coneixedors i experts i una de les principals maneres d’explicitar-ho és compartir amb ells els nostres coneixements.
No obstant això, compartir el coneixement no està exempt de risc, ja que l’altre ens pot fer un comentari feridor o fer palès el seu desinterès. A banda que el coneixement compartit requereix temps, perquè per respondre realment al que l’altra persona pregunta, primer hem d’entendre el problema i després fer una explicació en profunditat.
El bloc de Nancy Dixon revela que un dels estudis més interessants en l’intercanvi de coneixement el van fer Constant, Kiesler i Sproull. Un dels seus descobriments va ser que els empleats diferenciaven dos tipus d’intercanvi de coneixements. Un tipus de persones compartia productes, per exemple, programes d’ordinador i un segon tipus compartia el coneixement que els empleats havien extret de l’experiència, per exemple, com arribar a un cert coll d’ampolla en el sistema, o com bregar amb un error particularment difícil en un programa. Aquest segon tipus de coneixement, que ells mateixos consideraven com a part de la seva identitat, era majoritàriament el que els permetia ser bons professionals.
Quan compartien el segon tipus de coneixement, el basat en l’experiència, obtenien un benefici personal. No es tractava de diners o de la promesa d’un ascens, sinó que el que perseguien principalment era obtenir el respecte i el reconeixement dels seus iguals. Un reconeixement que valorem més quan ve de persones enteses en el tema que saben del que estem parlant.
Això ens porta a la segona raó per compartir coneixement, les relacions. La forma en què un professional pot saber quin tracte rep el seu coneixement és conèixer la persona amb qui el comparteix. És a dir, establir-hi relacions de confiança a través de converses informals, la lectura del que ha escrit, treballant-hi junts en equip o veure’n els comentaris en una comunitat en línia.
Per tant i per resumir, hi ha una interacció entre l’intercanvi de coneixements i les relacions. I tal com va indicar Ismael Peña-López en un dels meus últims posts, és important visualitzar els beneficis estrictament individuals que el participant obté de treballar en col·laboració amb els altres. Quins incentius obtinc del treball col·laboratiu? A banda d’un menor esforç i la possibilitat d’arribar més lluny, tenim la simetria d’expectatives i l’asimetria de coneixements.
Bàsicament necessito saber que hi ha una simetria en el compromís i, sobretot, en el nivell, en la qualitat de l’aportació dels altres respecte de mi mateix. Si sóc un expert en un tema, o hi estic molt implicat, requereixo dels altres una trajectòria similar. Altrament, més que “treballar amb”, tinc la sensació “de treballar per a algú”. D’altra banda, hi ha d’haver una asimetria en les àrees de coneixements. Aquí és on la hibridació és clau, cal que el que aporten els diferents membres de l’equip no sigui el mateix. Si no és així, el que fem és que persones que podrien perfectament treballar soles acabin treballant juntes per arribar al mateix resultat, amb el handicap que a sobre hem d’assumir els costos de coordinació que requereix un treball en equip i que en aquest cas no compensen els beneficis.
Sobre la imatge: Boat Race – 11k © debajyotidash CC BY-NC-SA
Ignasi Alcalde
Dimecres, dia 21, va tenir lloc el XIII Seminari Compartim, al voltant de “L’e-moderador i altres nous agents de coneixement a les organitzacions”. El grup de ponents feia preveure una jornada força interessant i, malgrat que era la 13a edició, les expectatives es van complir i va resultar un matí ple de coneixement i d’interessantíssimes reflexions.
Va obrir la sessió Dolors Reig, qui ens va parlar de les noves professions per a l’individu connectat, puntualitzant que més que de “noves professions”, caldria parlar de noves funcions professionals que ens ajuden a complementar l’adaptació a la nova realitat. Aquesta nova realitat, la societat xarxa, ens converteix en individus interconnectats, però que mantenen la seva individualitat, i alhora ens reclama competències bàsiques diferents de les que tradicionalment s’han considerat adequades, com el pensament computacional, l’alfabetització en nous mitjans, la transdisciplinarietat o la intel·ligència social. Competències clau que s’ajusten als nous perfils professionals i que corresponen a educadors de la participació, organitzadors de la intel·ligència col·lectiva, analistes de dades socials, experts en aprenentatge, curadors de continguts, innovadors-emprenedors socials o psicocomunicòlegs, entre d’altres.
Tot seguit, en la taula rodona moderada per Núria Vives, Susana Gracia, Julio Zino, Selva María Orejón, Alicia Cañellas i Juan Miguel Muñoz van parlar de les seves diferents experiències com a dinamitzadors de xarxa, curadors de continguts, community managers o e-moderadors de comunitats de pràctica (CoPs). En el decurs del debat, es va aprofundir en la hibridació de les diverses funcions presentades, fet que demana una certa professionalització de les persones que treballen en aquests àmbits, es van proposar diversos nivells de curació de continguts en funció de l’orientació (i de l’objectiu) d’aquesta tasca consistent a filtrar, seleccionar, remesclar i agregar els continguts a l’ecosistema informatiu de l’entorn on es treballa.
Es va plantejar també la necessitat d’establir estructures que diversifiquin les persones sobre les quals recau aquesta diversitat de funcions. Es va destacar la voluntarietat dels treballadors que incorporen aquestes noves tasques al seu dia a dia i que sovint topen amb l’estructura jeràrquica de les organitzacions (especialment en el cas de l’Administració). A la taula, es va reflexionar també sobre el model evolutiu que han de tenir les comunitats i la seva e-moderació per adaptar-se a una realitat en canvi permanent i es va remarcar la importància de detectar les xarxes existents (no tecnològiques) per aprofitar-ne les connexions. Per acabar, es va concloure que cada cop més gent està descobrint la importància de les CoPs com a element que incrementa el valor de la tasca que es du a terme.
En la seva intervenció, Jordi Graells va recórrer a cites d’autors llatins, seleccionades hàbilment, per introduir conceptes d’ara, però presents a la nostra cultura des de l’antiguitat. Així, va parlar de la importància de la saviesa compartida, de la constància del canvi, de com d’essencial és la identitat, de l’intercanvi de coneixement (i els avantatges que comporta) com a objectiu final, de la centralitat que adquireix l’aprenentatge al llarg de la vida i de les transformacions que la irrupció de les xarxes socials estan provocant en la vida personal i professional de les persones.
Segons Jordi Graells, l’obertura de dades és la clau de volta de la generació de valor de les dinàmiques relacionals a la xarxa, perquè el fet de posar les dades a disposició de qui hi estigui interessat (no només de l’Administració, sinó també d’aquelles organitzacions que posseeixen dades d’interès i/o utilitat pública) és el catalitzador del desenvolupament d’aplicacions (no necessàriament tecnològiques) que generen valor per a la ciutadania.
A continuació, Steve Dale va explicar el Programa IDEA-CoPs del Regne Unit, que compta amb més de 100.000 usuaris registrats, a més de 1.500 CoPs (de les quals unes 200 es poden considerar saludables) i va posar l’èmfasi en la salut de les comunitats. Pel que fa a la consideració de saludable d’una comunitat, va dir que cal preguntar-se si hi ha un propòsit clar, si l’entorn és segur, si existeix un nucli de participants actius motivats, si es coneixen les necessitats d’aquests participants i si es compta amb un pla d’acció amb activitats concretes. Per mesurar aquests aspectes, cal desenvolupar mètriques quantitatives i, sobretot, qualitatives.
Hi ha un conjunt de símptomes que poden alertar sobre els problemes de salut d’una comunitat i va proposar accions per combatre’ls. Dale també va repassar les tasques que ha de dur a terme un e-moderador i que consisteixen a gestionar la plataforma utilitzada, portar mètriques sobre l’activitat, planificar l’activitat de la CoP en sintonia amb els objectius de l’organització, fomentar el desenvolupament professional, gestionar els continguts, ampliar l’abast de la comunitat, generar entusiasme… Així, l’e-moderador és una peça clau per assolir l’èxit d’una CoP i per mantenir-la saludable i va insistir que és una feina dura que demana molta energia (i les piles no venen incloses).
Per tancar la sessió, Carlos Merino va reflexionar sobre com s’han d’integrar aquestes noves funcions en les estructures tradicionals de les organitzacions. Va sostenir que, atès que el coneixement no és un recurs sinó un actiu, cal que hi hagi una direcció estratègica per fer-lo interaccionar, perquè s’enriqueixi i generi competències. Per a Merino, el coneixement és com un flux que permet crear dinàmiques generadores de valor i en tant que multidimensional, cal abordar-lo des de diferents funcions professionals, que ell va resumir en quatre (antena, comunicació, retenció i moderació), tot puntualitzant que més enllà de les etiquetes, el realment important és garantir la continuïtat del procés.
De fet, cal buscar com encaixa la gestió del coneixement en cada model de negoci i s’ha de mirar amb una visió panoràmica i aglutinadora dels diferents àmbits de treball/decisió de les organitzacions. Es fa necessari desenvolupar noves mètriques (lluny de les tradicionals) per avaluar aquest actiu intangible que haurien de respondre a la qüestió ‘gestionar el coneixement serveix per millorar realment?’ En aquesta línia, la seva proposta rau a mesurar l’impacte en quatre aspectes: la satisfacció i participació dels clients/usuaris, els efectes sobre el clima organitzatiu, la repercussió sobre l’economia de l’organització (sigui en termes d’estalvi o de reducció de terminis) i la generació d’informes útils per a la presa de decisions.
Al llarg de la jornada van anar sorgint recursos o projectes interessants i innovadors als quals paga la pena fer una ullada:
• Flattr
• Kfé Innovación
• Linked Data
• Programa IDEA-CoPs
L’acte va generar una àmplia participació tant a la concorreguda sala d’actes del CEJFE, com especialment a Twitter, on el hashtag #compartim, que es va utilitzar per piular sobre el seminari, va arribar a ser trending topic a Espanya durant el matí d’aquell dimecres 21.
Joan Carles Torres
La majoria dels directius ja tenen prou problemes i presses a l’hora de posar en marxa iniciatives de gestió del coneixement que no cauen, a priori, en les consideracions de legitimitat o sostenibilitat dels projectes. D’aquesta manera, després sorgeixen les urgències sobre aquesta qüestió, com: “què puc explicar del programa?”, “com faig visibles les relacions amb resultats finalistes del negoci?”, “quin sistema de mètriques hauria d’haver posat en marxa?”.
Per tant, cal considerar quatre línies que, des d’ICA2, recomanem com a fonamentals i que generen l’acrònim CARE, a saber: Client, Ambient, Reporting i Economies. Aquestes quatre capes ajuden a legitimar, en gran mesura, els projectes de gestió del coneixement. En primer lloc el client, variable sobre la qual s’han de posicionar mètriques de satisfacció, participació, implicació, resultats d’aquesta interacció, etc.
En segon lloc, l’ambient, mètriques associades a creació d’actituds (compromís, sentiment de pertinença, motivació…), valors culturals, etc.
La tercera qüestió, ve associada al reporting, és a dir, facilitar la presa de decisions dels directius; pot ser una barreja de totes les altres o tenir entitat pròpia. El projecte de gestió del coneixement ha de crear sistemes de monitoratge ràpid, donar compte i raó àgilment, a més de posar de manifest tendències i clarament posar sobre la taula necessitats.
I, finalment, les economies, estalvis que aporta el projecte de gestió del coneixement, derivat de menys pressupostos necessaris, terminis més curts, etc.
Tot això es pot integrar en un model de mètriques sistèmic que tregui del mar de dubtes i inquietuds a molts directius.
Ciao!
Carlos Merino
