Per la diada de Sant Jordi vaig llegir un conte del llibre Cabaret místico d’Alejandro Jodorowsky que em va semblar molt adient per allò que “el primer pas per assolir la utopia és creure-hi” (i fer també alguna cosa en aquesta direcció, és clar).
Hi havia una vegada al Japó un poble enmig d’una vall. El poble, molt bonic, es trobava a les faldes d’una imponent muntanya, la qual era tan gran que no permetia que els rajos del sol arribessin a les cases i els carrers de la població. Així, els seus habitants restaven en la penombra i la humitat la major part del temps. Ningú sabia què fer i es resignaven més malament que bé a aquesta desventura.
Un dia, per la drecera que portava a la muntanya, un avi savi anava amb la seva cullera de porcellana:
–On vas tan decidit amb aquesta cullera? –li van dir alguns joves del poble.
–Vaig a desplaçar la muntanya, –va contestar l’avi– vet aquí!
–Estàs ben boig! –li digueren en to de burla.
–No, no estic boig –digué l’avi–, però és que algú ha de començar…
Sobre la imatge: Shimmer © ‘T’ altered art CC – BY – 2.0
Vegeu tot l’article a e-moderadors
| Joan Manel Capdevila |
Avui vull compartir amb vosaltres una altra experiència. Amb aquests relats, que vaig publicant al bloc, us vull transmetre el coneixement que acumulem en l’àmbit dels centres de menors.
Els protagonistes eren el meu company Eduard Obiols i els joves que ateníem en el centre, jo només era un personatge secundari. Cada primera setmana d’agost, l’Eduard acompanyava d’acampada als 10 joves del grup educatiu, a la Palma de Cervelló. Jo feia vacances al mes d’agost, però cada primer dimecres anava a la Palma per participar durant tot un dia en l’acampada: esmorzàvem, jugàvem a futbol, ens banyàvem a la piscina, dinàvem, etc.
Molts joves no han oblidat aquella experiència. Fa poc un d’ells, avui pare de família, em recordava com havia arribat a ser de feliç aquells dies. Durant els deu anys de la meva estada al centre no hi va haver mai cap denúncia per delictes i fugides, i això que l’acampada durava 5 dies i tots els joves complien sentències judicials d’internament. Això significa 500 jornades sense denúncies entre una població d’elevat risc. Encara que només sigui en termes econòmics, no us sembla que l’experiència era rendible?
Sobre la imatge: Tent city © Shane Bee CC – BY – NC – ND 2.0
Vegeu tot l’article a e-moderadors
| Miquel Àngel Tapias |
 |
Aquesta és la quarta edició de la proposta ‘Training a bord’, que va dissenyar l’ADEG (Associació d’Empresaris de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf) l’any 2005 amb l’objectiu principal de promoure la formació per als homes i dones d’empresa, així com per afavorir-ne la interrelació. En aquesta ocasió hi va haver bones condicions climatològiques, una bona oferta d’oci i lleure del Navigator of the Seas i l’atractiu de les dues escales a Cannes i Eivissa.
El Training ha tingut un programa de formació coordinat per Teresa Baró (Icómpani) i va comptar, entre d’altres, amb dues persones que han col·laborat amb el Departament de Justícia: Neus Arqués, que va impartir un curs sobre la creació de la marca personal, i Rosaura Alastruey, que va fer la sessió d’interrelació i business a bord. És precisament aquesta última qui ens ha fet arribar les fotos que publiquem, que ens mostren la classe de networking que va impartir la Rosaura, i les imatge del vaixell (res, una barqueta de res). Apa, com us ho vau passar, eh!
| Jordi Graells Costa |
 |
La Biblioteca del CEJFE ha obert un compte per poder fer servir el Twitter, una aplicació de microblogging, al bloc de la Biblioteca, amb l’objectiu d’aconseguir una comunicació més fluïda i propera amb tots els usuaris.
Catuxa Seoane, documentalista i blocaire veterana, en el curs Web social per a professionals de la informació destaca alguns dels usos que pot tenir el Twitter als centres d’informació: publicar petites informacions al web i que els usuaris les rebin alhora per SMS, retransmetre esdeveniments, rebre el feedback immediat dels usuaris sobre una qüestió, comunicació amb altres biblioteques i entre els treballadors, etc.
Vegeu tot l’article a e-moderadors
| Montserrat Garcia Rabinad |
 |
Un article publicat a La Vanguardia del 20 d’abril explica que la diversitat pot esdevenir una oportunitat de millorar l’organització si a través de la interacció es millora la capacitat particular de les persones i s’aprèn a treballar d’una manera diferent, més flexible, enriquint la cultura corporativa i traient la part creativa de cada treballador.
Com més va, els usuaris reclamen serveis i productes amb els quals es puguin identificar. Per això, si no tenim gent que connecti amb aquests públics, ens quedarem fora de joc. Hi ha organitzacions, com Hewlett-Packard, que ho han entès i intenten que tots els treballadors puguin contribuir a l’èxit de l’empresa i se sentin valorats per les seves capacitats.
La gestió de la diversitat no ha de ser entesa des d’una perspectiva social, sinó com la vertadera estratègia competitiva de l’organització. I l’Administració, ¿sap gestionar aquesta diversitat? ¿n’és un exemple el programa Compartim?
Sobre la imatge: Colors © Thiru Murugan CC – BY – 2.0
Vegeu tot l’article a e-moderadors
| Jordi Graells Costa |
 |
En el núm. 2 de la revista Learning Review, Javier Martínez Aldanondo assegura que l’eficiència en les organitzacions és proporcional a la gestió que fan del coneixement. Compartir idees i experiències equival a guanyar temps i diners.
Les empreses tendeixen cada cop més a tenir en compte el talent dels seus empleats per conèixer la tendència del mercat i com poden evolucionar els seus productes i serveis. És el cas d’InterContinental Hotels que van recollir idees dels seus 1.000 treballadors que es van votar amb apostes, tal com recull el diari El País. El resultat va ser que hi van participar 200 persones, amb 85 idees, de les quals 2 van agafar forma de projecte.
Fa poc vaig poder comprovar personalment l’equació inversa: la ineficàcia empresarial per manca de bones pràctiques. Una coneguda empresa d’ascensors va posar en peu de guerra els veïns en enviar, en menys de 3 dies, 6 persones diferents perquè reparessin una mateixa avaria. El que feia cada operari, però, no funcionava més enllà d’unes hores. A una nova trucada, se’n presentava un altre que repetia el que havia fet el seu predecessor i que no havia funcionat. Davant les queixes justificades dels veïns, l’empresa va acabar reconeixent que no disposava d’un històric de les reparacions dels seus treballadors (sic).
Sobre la imatge: McHugh Bluff Architectural Reflections © oceanflynn CC BY-NC-SA 2.0
Vegeu tot l’article a e-moderadors
| Jesús Martínez Marin |
 |
Coincidim amb les altres comunitats que podem treballar de manera transversal els temes que interessen els diferents col·lectius del programa Compartim, com ara els drets d’autor.
La comunitat de monitors artístics s’ha estructurat en tres grups de treball (creative commons, desenvolupament de la creativitat, art teràpia). En aquesta perspectiva més transversal, el grup de Creative Commons ha pensat a editar un petit manual d’ús sobre aquells aspectes de la propietat intel·lectual que resolguin tota mena de dubtes dels col·lectius a l’hora de produir coneixement.
Vegeu tot l’article a e-moderadors
| Sònia Marco |
 |
Per la diada de Sant Jordi vaig llegir un conte del llibre Cabaret místico d’Alejandro Jodorowsky que em va semblar molt adient per allò que “el primer pas per assolir la utopia és creure-hi” (i fer també alguna cosa en aquesta direcció, és clar).
