En el minut 16:18 d’aquest vídeo hi ha un clar exemple del què és la cultura de defensa, entesa com una exaltació del paper de les forces armades, és a dir, una defensa estrictament militaritzada. Al mig d’un informatiu de RTVE hi ha una crònica on s’expliquen els entrenaments militars de l’exèrcit. Tenint en compte que quan l’exèrcit no està fent operacions militars (o operacions de pau, com insisteixen a anomenar-les) està fent entrenaments d’aquest tipus, on és la notícia? Quin és el fet noticiable que ha ocorregut i que mereix 1 minut i 20 segons de l’informatiu d’una televisió pública?
No us hi trenqueu el cap, no hi ha fet noticiable. Aquesta peça –i altres que sovint apareixen pel Telediario- és part de la cultura de defensa que el Ministeri treballa per aplicar. La reforma de l’Estratègia de Seguretat Nacional que s’acaba d’aprovar ja demostra un canvi de xip. A l’estratègia de 2011 no es mencionava “cultura de defensa”, es parlava d’una cultura de seguretat de la següent manera:
“Viure en una societat moderna requereix unes actituds, aptituds i coneixements a un nivell fins ara desconeguts. És necessari promoure una major cultura de seguretat i impulsar l’educació dels professionals de sectors molt diversos i, en general, dels ciutadans en aquestes matèries”.
La nova Estratègia de Seguretat Nacional, aprovada fa poques setmanes, té una línia d’acció estratègica especial per la cultura de defensa:
“Línia estratègica 5: Foment de la consciència i la cultura de defensa, pilars del suport de la societat espanyola a la Defensa Nacional, posant una atenció especial en el jovent.”
La millor manera d’entendre què és la cultura de defensa des d’aquesta concepció és escoltant els qui prediquen per aplicar-la. Agustín Conde, president de la Comissió de Defensa del Congrés, explica a la Revista Española de Defensa que “a altres països, la població, en capes molt àmplies, coneix el nombre de vaixells amb els que l’armada compta, o es produeix un debat nacional sobre la retirada o no del servei d’un portaavions determinat, aspectes que aquí solen passar desapercebuts.”
El Ministeri ha habilitat un portal web especial per la cultura de defensa, ha farcit la televisió pública d’anuncis per celebrar el dia de les forces armades i ha recuperat 200.000 euros en subvencions per promoure-la. Aquests diners es donen des de 2008 però l’any passat s’havien suspès a causa d’ajustos pressupostaris arran de la crisi econòmica. A més, hi ha hagut una lleugera modificació de les activitats que es financen. En les convocatòries anteriors hi havia diners per, entre moltes altres coses, “estudis a favor de la pau” i “activitats per impulsar i promoure accions en l’àmbit escolar en matèria d’educació i promoció dels temes relacionats amb l’educació per la pau.” En la convocatòria actual, en canvi, s’ha suprimit tota referència a “estudis a favor de la pau” o “educació per la pau” i s’han limitat els ajuts a activitats que promoguin exclusivament la cultura de defensa.
Pel Ministeri, la cultura de defensa ajuda a preservar la pau i la seguretat mundials. Però aquesta concepció militarista de defensa no ajuda gens a assolir aquests objectius. I si canviéssim el punt de vista i en comptes d’agafar la perspectiva de la seguretat militar agaféssim la de la seguretat humana? Si posem les persones al centre del debat potser ens hauríem de preocupar més per l’educació, la sanitat, els desnonaments o les participacions preferents, i menys per assegurar-nos que la població coneix el nombre de vaixells que té l’armada.
Món Sanromà
Institut Català Internacional per la Pau
Article publicat al diari Ara, el 6/6/13.
Debat i diàleg són imprescindibles per garantir la democràcia i la participació en l’elaboració i valoració de polítiques públiques. Però, si es vol que siguin útils en àrees com les polítiques de seguretat, defensa i pau, cal posar el debat sobre els seus peus. No es pot debatre racionalment sobre què cal fer a partir de positures ideològiques prèvies, no contrastades amb fets reals, tot confonent objectius i instruments. Ni es poden, tampoc, judicar propostes massa vagues i genèriques. D’ambdues coses en tenim aquests dies un bon exemple, el que s’està esdevenint en afrontar els temes de seguretat i defensa en l’agenda catalana del dret a decidir. Sovintegen diversos a prioris (exèrcit sí o no; l’eventual naturalesa, nombre i components dels seus efectius; percentatges del PIB dedicats a defensa), que bandegen el context internacional, que confonen seguretat interna i seguretat internacional, o seguretat i defensa. Amb aquesta premissa, exposaré quatre tesis per al debat.
Primer, hi ha tres polítiques públiques a les que no pot renunciar cap Estat, relacionades però independents. Ordenades de major a menor abast i contingut, són la Seguretat (el que cal protegir de diversos riscos, perills i amenaces interconnectats; per què, com i amb què i qui, distingint entre seguretat interna i externa); la Defensa (objectius i instruments per combatre les amenaces, externes i sobretot de tipus territorials); i la Pau (objectius i instruments per contribuir al manteniment de la seguretat internacional i la renúncia a l’ús habitual de la força en les relacions internacionals). Les tres es connecten, a més, amb la política exterior. Certament, són irrenunciables, però avui s’exerceixen arreu amb instruments multidimensionals i amb actors públics i privats. Hi ha marge per elegir i innovar, com mostren els canvis de les polítiques de seguretat i de defensa dels darrers vint anys.
Segon, el context de la seguretat internacional ha canviat molt des de la postguerra freda. La seguretat s’entén ara com un procés dinàmic, multidimensional, orientat a protegir subjectes diversos (Estats, comunitats, persones, valors…) de diversos riscos o amenaces, mútuament interconnectats. A més, els Estats han perdut el monopoli exclusiu dels grans instruments de violència; hi ha molts actors privats de seguretat (legals i il·legals) i ha canviat la naturalesa dels conflictes armats. Han sorgit noves violències: de cada deu morts per arma de foc al món, només dues estan relacionades amb violència política directa (conflictes armats i terrorisme). Això afecta les polítiques de seguretat, en difuminar la distinció entre seguretat interna i externa i donar-los rellevància, per davant de les polítiques de defensa.
Tercer, en el context europeu i occidental s’han esvaït quasi totalment les amenaces territorials. No hi ha amenaces creïbles d’invasió del territori. El resultat és constatable en les forces armades occidentals: professionalització, reducció de la despesa militar (amb l’excepció fins fa poc dels Estats Units), reducció del nombre d’efectius, revisió dels programes de rearmament en curs i priorització de la capacitat de projecció de força a l’exterior. I si no s’ha anat més lluny és per l’impacte de la inèrcia i dels interessos del complex militar-industrial. La crisi econòmica està accelerant aquest procés, sobretot a nivell estatal.
Quart, les actuals estratègies de seguretat i de defensa dels Estats europeus reflecteixen aquest nou escenari, com demostra la nova Estratègia de Seguretat Nacional aprovada pel govern espanyol. Les noves polítiques es pregunten què cal protegir, identifiquen i valoren riscos i amenaces, fixen objectius i proposen instruments i contramesures al respecte. L’anàlisi mostra que el risc es focalitza en centrals nuclears, narcotràfic i crim organitzat, terrorisme, espai cibernètic, proliferació d’armes de destrucció massiva o vulnerabilitat energètica i d’infraestructures crítiques. I la pràctica diu que les millors contramesures són les que han estat relacionades amb la diplomàcia, la informació i contrainformació, el foment del desenvolupament i de la cooperació i els instruments no militars de la seguretat.
En conclusió, per debatre de la seguretat i defensa en el marc d’una consulta sobre una Catalunya independent, convé anar a pams. A camí llarg, passa curta.
Rafael Grasa
President de l’ICIP
*Publicat a El Punt Avui el 4/6/13
Avui s’obre el procés de signatura i ratificació d’un tractat que suposa un punt d’inflexió en el comerç d’armes, que queda estigmatitzat. Per primera vegada en la història es regulen les transferències internacionals d’armes convencionals. D’una banda, se’n prohibeix l’exportació quan se sàpiga que seran utilitzades per cometre crims de guerra, actes de genocidi, atacs contra civils o altres violacions greus dels convenis de Ginebra. A més, en tota transacció s’haurà d’avaluar de manera integral si contribueix a soscavar la pau i la seguretat, si facilita la comissió de violacions de drets humans i del dret internacional humanitari, i si serveix per dur a terme actes de terrorisme, crim organitzat, violència de gènere o violència contra les dones i els nens. Molt important, també s’haurà de tenir en compte el risc que les armes puguin ser desviades del destinatari original a un altre usuari. A fi de millorar la transparència, també s’espera que els estats presentin informes anuals de les seves activitats.
En altres paraules, ja no està ben vist vendre armes. I no perquè el tractat sigui la panacea (que no ho és, de fet té algunes febleses i ambigüitats preocupants, que caldrà vigilar de prop per assegurar una correcta implementació), ni tan sols perquè hagi entrat en vigor, ja que encara haurem d’esperar dos o tres anys fins que s’arribi a les 50 ratificacions necessàries.
Però alguna cosa ha canviat, com a mínim, en les consciències. Fa uns anys, que la UE decidís aixecar l’embargament d’armes a un país en guerra, com és Síria, hauria passat desapercebut. La setmana passada, però, els països van haver de posar-hi limitacions, dilatar-ne uns mesos els efectes i, en definitiva, donar moltes explicacions a la societat civil internacional, que ja no considera que el comerç d’armes sigui una activitat econòmica com les altres. En aquest sentit, els signants del nou tractat inclouen molts dels principals exportadors d’armes, com ara el Regne Unit, Alemanya i França, juntament amb exportadors emergents, com el Brasil, Mèxic i Sud-àfrica. També s’espera la signatura del govern dels EUA, principal productor i exportador, abans que acabi el 2013.
I és que la violència armada és responsable cada any de la mort de més de 500.000 persones. No obstant això, el ritme de producció no s’atura i se segueixen fabricant cada any més de 10.000 milions de bales. Es tracta, naturalment, d’un negoci molt lucratiu per a alguns: el mercat mundial de les armes mou més de 80.000 milions d’euros l’any. I per si això no fos suficient, aquest sector concentra el 40% de tota la corrupció que hi ha al món. Són dades per llegir una vegada i una altra, millor en veu alta, per poder copsar l’abast del problema. La nota positiva és que aquest sanguinari comerç està, des d’aquesta setmana, una mica menys fora de control.
Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau
Una delegació de cinc diputats de la Comissió de Pau del Congrés colombià ha estat realitzant una intensa gira per Berlín, Londres, Brussel·les, París i Barcelona entre el 17 i el 24 de maig. El motiu d’aquesta gira era el de facilitar la participació de ciutadans colombians residents a Europa en el procés de pau.
Quan el president de Colòmbia, Manuel Santos, va anunciar que s’obria un procés de negociació amb la guerrilla de les FARC i va anunciar la llista de punts que es volien negociar, la ciutadania colombiana -de manera molt àmplia- va demanar tenir veu i participar en el procés de construcció de la pau al país.
En aquest període d’un any s’han produït moltes iniciatives que tenen per objecte debatre i elaborar propostes que puguin servir per a acabar amb la violència de les FARC i els problemes estructurals que fonamenten aquesta violència.
Les Comissions de Pau del Senat i el Congrés colombià es van proposar portar a terme unes Taules Regionals en les quals les diverses organitzacions civils podien fer propostes de pau. Nacions Unides es comprometia a recollir-les, sintetitzar-les en un sol document i fer-les arribar a la taula de negociació de l’Havana.
En aquests dies, els cinc membres de les Comissions de Pau de la Càmera de Representants estan escoltant les propostes que els colombians residents a Europa volen fer arribar a l’Havana. L’ocasió és única perquè ofereix la possibilitat que emigrants i exiliats participin del procés de pau, promou el diàleg i l’acostament entre diversos sectors de població colombiana, facilita el diàleg interinstitucional i incrementa la visibilitat del procés de negociació a través dels mitjans de comunicació.
Les expectatives la possibilitat d’un acord de pau que posi fi a la violència són grans; l’esperança de tancar un capitulo dolorós de la història també és gran; però cal ser realistes i tenir present que la pau no s’aconsegueix després de l’eventual signatura d’uns acords de pau amb la guerrilla. Les FARC no són l’única font de violència, dolor i inestabilitat del país. Problemes estructurals com la desigualtat, la iniquitat en la distribució de terres i riqueses, la pobresa, la falta de respecte als drets humans, la falta de garanties per a dur una vida digna o la impunitat estan en la base de la violència que pateix el país i fan que sigui difícil parlar de pau.
És usual que defensors i defensores de drets humans, líders comunitaris, sindicalistes, líders indígenes, afrocolombians, periodistes, líders de desplaçats i reclamants de terres siguin víctimes desplaçaments forçats, d’amenaces i altres abusos.
Les negociacions de Pau comportaran la desmobilització de les FARC. Això comportarà una disminució del nivell de violència, encara que no l’eradicarà, perquè el narcotràfic, la mineria il·legal i la criminalitat organitzada continuaran, però segurament s’aconseguirà una major quota democràtica i un major respecte als drets humans. Signar la pau amb les FARC és un bon pas, però el camí a recórrer és llarg.
Tica Font
Directora de l’ICIP
Una delegació de cinc diputats de la Comissió de Pau del Congrés colombià han vingut realitzant una intensa gira per Berlín, Londres, Brussel·les, París i Barcelona entre el 17 i el 24 de maig. El motiu, facilitar a la participació de ciutadans colombians residents a Europa en el procés de pau.
Quan el president de Colòmbia, Manuel Santos, va anunciar que s’obria un procés de negociació amb la guerrilla de les FARC i va anunciar la llista de punts que es volien negociar, la ciutadania colombiana -de manera molt àmplia- va demanar tenir veu i participar en el procés de construcció de la pau al país.
En aquest període d’un any s’han produït moltes iniciatives que tenen per objecte debatre i elaborar propostes que puguin servir per a acabar amb la violència de les FARC i els problemes estructurals que fonamenten aquesta violència.
Les Comissions de Pau del Senat i el Congrés colombià es van proposar portar a terme unes Taules Regionals en les quals les diverses organitzacions civils podien fer propostes de pau. Nacions Unides es comprometia a recollir-les, sintetitzar-les en un sol document i fer-les arribar a la taula de negociació de l’Havana.
En aquests dies, els cinc membres de les Comissions de Pau de la Càmera de Representants estan escoltant les propostes que els colombians residents a Europa volen fer arribar a l’Havana. L’ocasió és única perquè ofereix la possibilitat que emigrants i exiliats participin del procés de pau, promou el diàleg i l’acostament entre diversos sectors de població colombiana, facilita el diàleg interinstitucional i incrementa la visibilitat del procés de negociació a través dels mitjans de comunicació.
Les expectatives la possibilitat d’un acord de pau que posi fi a la violència són grans; l’esperança de tancar un capitulo dolorós de la història també és gran; però cal ser realistes i tenir present que la pau no s’aconsegueix després de l’eventual signatura d’uns acords de pau amb la guerrilla. Les FARC no són l’única font de violència, dolor i inestabilitat del país. Problemes estructurals com la desigualtat, la iniquitat en la distribució de terres i riqueses, la pobresa, la falta de respecte als drets humans, la falta de garanties per a dur una vida digna o la impunitat estan en la base de la violència que pateix el país i fan que sigui difícil parlar de pau.
És usual que defensors i defensores de drets humans, líders comunitaris, sindicalistes, líders indígenes, afrocolombians, periodistes, líders de desplaçats i reclamants de terres siguin víctimes desplaçaments forçats, d’amenaces i altres abusos.
Les negociacions de Pau comportaran la desmobilització de les FARC. Això comportarà una disminució del nivell de violència, encara que no l’eradicarà, perquè el narcotràfic, la mineria il·legal i la criminalitat organitzada continuaran, però segurament s’aconseguirà una major quota democràtica i un major respecte als drets humans. Signar la pau amb les FARC és un bon pas, però el camí a recórrer és llarg.
Tica Font
Directora de l’ICIP
Un dels canvis més profunds en la manera de fer la guerra des de que es va inventar la pólvora, el radar o l’avió, està sent l’ús creixent de robots en el “camp de batalla”. A principis de l’any 2000 l’exèrcit no anava acompanyat de cap robot. Des de llavors, l’exèrcit dels EUA tenen més de 7.000 aeronaus no tripulades “drones” (borinots) i més de 15.000 vehicles de terra inventariats; encarregant-se de missions que van des de buscar membres d’Al-Qaida a Pakistan, Afganistan, Iemen, Somàlia…; bombardejar suposats terroristes, processar informació… Aquests drones ja han estat utilitats per trobar la casa d’Osama bin Laden -abans que els marines en la seva famosa missió el matessin- o assassinar altres suposats terroristes.
La utilització d’avions no tripulats (Unmanned Aerial Vehicle -UAV-, en anglès) en combat és una realitat: ja són un instrument més de les forces armades. Aquests aparells van equipats amb sofisticats sensors, poden ser invisibles als radars, tenen visió nocturna, poden veure de dia i de nit, amb pluja, sol o núvols i no es cansen ni s’avorreixen treballant. El model Predator dotat de múltiples vídeocameres de gran potència li permeten veure quan els enemics encenen una cigarreta, van al bany o fan l’amor.
Els UAV estan dirigits des de terra, el soldat està assegut a milers de quilòmetres darrera d’una pantalla com les de PlayStation. No són ràpids ni àgils, però el seu poder està en l’habilitat de veure i processar informació. Poden enlairar-se, aterrar i volar per si mateixos, el soldat programa un destí o un àrea a patrullar, l’avió fa el que li han dit, mentre el militar pot concentrar-se en altres aspectes de la missió. La importància d’aquests robots i el seu paper en combat ho remarca el fet que la indústria aerospacial nord-americana ha deixat d’invertir en recerca i desenvolupament en vehicles tripulats i es centren exclusivament en vehicles no tripulats.
Pel 2014 està previst que la policia utilitzi aquests drones per patrullar les ciutats. D’aquí poc els drones volaran pels carrers i directament ens enviaran les multes per SMS al mòbil. S’estan començant a adaptar drones per controls duaners i migracions.
Els drones són una petita part de l’acció robotica militar, l’exèrcit de terra ja utilitza robots “guerrers mecànics” per desarmar bombes, revisar camps de batalla, transportar càrregues pesades per terrenys dificultosos. La Marina està experimentant amb màquines que puguin patrullar durant mesos sota l’aigua, que puguin pilotar-se de manera autònoma, estacionar-se a l’entrada de ports, etc. Alguns dels problemes tècnics a resoldre és la durada de les bateries, però ja han començat a treballar en el disseny de robots que puguin alimentar-se de matèria orgànica (marina o terrestre). El Pentàgon està treballant en un model de dron, l’X-47B, que serà el primer dron capaç de complir sense control remot amb una missió prèviament programada a la seva computadora.
El 23 d’abril del 2013 Human Rights Watch ha iniciat una campanya per prohibir que es desenvolupin robots que de manera autònoma puguin seleccionar i atacar objectius sense la intervenció humana (http://www.hrw.org/es/news/2013/04/23/armas-nueva-campana-contra-los-robots-de-combate). Investigadors d’arreu del món ja estan treballant en desenvolupar màquines de guerra completament autònomes “robots assassins”. No es ciència ficció, no estem parlant de Star Trek: ja és una realitat. Aquests robots no tenen el sentit comú d’un humà, no tenen compassió humana per decidir si disparen o no, no tenen criteri per discernir si es humà o si es legal disparar o no, al igual que no poden diferenciar si uns nens s’han posat a jugar dintre de l’àrea d’atac. Els humans pensen en les conseqüències dels seus actes. Si un robot s’equivoca qui és el responsable?
La tecnologia està a punt de suplantar el militar, la robòtica podrà ajudar a que morin menys soldats en combat, que no vol dir que morin menys persones per atacs de robots. Però la utilització de robots dintre “d’un conflicte armat” obre un gran debat sobre les implicacions ètiques, jurídiques i polítiques.
El debat està servit.
Tica Font
Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau
Control Arms
Quan encara estàvem amb la ressaca de l’oportunitat perduda, així, de sobte, ens hem trobat amb que ja tenim tractat. Durant molts anys, molts, una gran quantitat de persones i organitzacions d’arreu del món hem treballat plegats per aconseguir una fita que, sense cap mena de dubte, millorarà el món en el que vivim. Ahir dimarts l’Assemblea General va aprovar el primer tractat de comerç d’armes de la història.
I, a més, ho va fer per una majoria aclaparadora: 155 estats van votar a favor, 22 es van abstenir i 3 ho van fer en contra. Van ser els mateixos que havien bloquejat el consens la setmana anterior: Iran, Corea del Nord i Síria. La majoria dels estats tradicionalment ‘escèptics’ es van decantar, doncs, per l’abstenció. És el cas de Bahrain, Bielorússia, Bolívia, Xina, Cuba, Egipte, Fiji, Índia, Indonesia, Kuwait, Laos, Myanmar, Nicaragua, Oman Qatar, Rússia, Aràbia Saudita, Sri Lanka, Sudan, Swazilàndia i el Iemen.
El vots que no han estat positius no exclouen la legitimitat d’alguns dels arguments utilitzats, com l’absència de la prohibició de les transferències d’armes a actors no estatals, així com de referències a l’autodeterminació dels pobles sota ocupació estrangera; l’absència d’una secció relativa a definicions o de mecanismes de rendició de comptes dels països exportadors. Estem d’acord, es tracta d’un text imperfecte, esbiaixat cap als interessos dels països exportadors. Però també és veritat que suposa el primer pas per aturar el descontrol de la proliferació d’armes al món.
El tractat, que serà jurídicament vinculant, s’obrirà a signatura el proper 3 de juny i entrarà en vigor 90 dies després d’assolir-se la 50a ratificació. A dia d’avui ningú pot predir fins a quin punt tindrà impacte sobre el terreny. El que tampoc es pot negar és que té un potencial enorme i que, a l’apropar el drama de la violència armada a l’opinió pública i més enllà de les qüestions estrictament jurídiques, contribuirà a estigmatitzar el comerç irresponsable d’armament. En tot cas i com no podia ser d’una altra manera, la nova legislació internacional no suposarà modificar a la baixa aquelles regulacions nacionals que siguin encara més restrictives.
Un aspecte particularment interessant (i criticat, en concret, per Egipte i Xina) és el fet que podria suposar un precedent jurídic en aquest tipus de processos de negociacions. És a dir, podria establir jurisprudència pel que fa al procediment segons el qual, quan per dues vegades s’ha intentat aconseguir un consens i això no ha estat possible, es podria portar el text directament a votació a l’Assemblea General i permetre, doncs, que fos així aprovat.
Ara bé, recordem també que aquest tractat és, necessàriament, limitat. A més de les febleses que senyalàvem en un post anterior, cal mencionar que no interferirà amb el comerç d’armes a dintre dels estats ni tampoc amb el dret de portar armes; no suposa la prohibició de cap tipus d’arma en concret ni suposa un conflicte amb el ‘legítim’ dret d’autodefensa dels estats. I tot i així, no ens cansarem de repetir-ho, ahir dimarts va ser un dia històric.
Des de l’ICIP volem agrair avui molt sincerament tota la feina duta a terme per moltes persones que han realitzat aquí les seves pràctiques i que, d’una manera o una altra, ens han ajudat a participar en el procés de negociacions internacionals i a poder explicar-lo amb tots els detalls a la societat catalana. Amics com la Júlia, el Fernando, l’Àngela, l’Helena, la Marina, la Tosin, el Donato, la Jone o el Món… l’enhorabona més afectuosa i merescuda per aquesta victòria dels drets humans sobre les armes que és també vostra!
Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau
El dia d’ahir havia de ser un gran dia i va acabar sent un dia molt llarg. Contràriament al previst, va ser tota una marató negociadora, que estem encara païnt. Això sí, ho havíem avisat: a Naciones Unides les coses poden canviar en qüestió de minuts. I així vam viure una jornada emocionalment complicada, entre els nervis i l’esperança, sabedors d’estar vivint un moment històric.
L’expectació prèvia a la sessió era impressionant. Delegats, periodistes i activistes fent cua per entrar a la sala dues hores abans que comencés. I no hi cabien tots. Els nervis es notaven i hi va haver tensió amb la policia, que impedia l’accés a la sala. El president Woolcott va fer desallotjar la sala i molts ens vam anar a una altra, igual que el juliol de l’any passat. I des d’allà vam assistir a tota l’escena. Recordem que la decisió s’havia de prendre per consens i que bastava l’oposició d’un estat per bloquejar l’acord.
Primera paraula, Iran. El delegat mostra un gran somriure i afirma que no està d’acord amb el text del tractat. Corea del Nord tampoc. Síria tampoc. El president intervé i diu que això no vol dir que s’hagi bloquejat l’acord, perquè no ho han expressat així. Els tres mateixos estats tornen a demanar la paraula. Llavors el president dissol la sessió per mantenir-hi consultes informals.
I comencen les especulacions. Han bloquejat realment les negociacions o simplement estan criticant el text? Conseguirà el president convèncer aquests tres estats? És possible que hi hagi més estats preparats per fer intervencions similars? Els diplomàtics es miren entre sorpresos i enfadats. Ells també pensaven que el tractat s’aprovaria ràpidament.
Es repren la sessió. Els tres països tornen a demanar la paraula i tornen a dir el mateix. Mèxic intervé enèrgicament llavors per dir que el tractat s’ha d’adoptar sí o sí, perquè hi ha una gran majoria d’estats que el recolzen. Els representants de la societat civil ens emocionem i comencem a aplaudir. Nigèria, Japó, Costa Rica, Colòmbia, Espanya… aniran parlant i donant tots el seu suport a la proposta de Mèxic i a nosaltres ens fan mal les mans d’aplaudir. Ha tornat l’esperança.
Llavors intervé Rússia i és un veritable gerro d’aigua freda. La regla del consens s’ha de respectar i és evident que a la sala no n’hi ha, diuen. El president Woolcott els hi dóna la raó. Sembla, doncs, que finalment no hi haurà tractat. Però segueixen les intervencions. Kènia proposa portar el text del tractat a la sessió de l’Assemblea General de la setmana vinent, per tal que sigui votat (i aprovat) allà.
A partir d’aquest moment, la sessió es tornarà a dissoldre diverses vegades; molts estats mostraran el seu suport tant a la proposta de Mèxic com a la de Kènia, mentre d’altres s’alinearan amb els tres bloquejadors. Es tracta de Cuba, Veneçuela, Bolívia, Índia, Bielorússia, Armènia, Sudan i Indonèsia. Definitivament, no hi ha consens i s’acaba així la Conferència Final sobre el Tractat de Comerç d’Armes.
Sortim de l’edifici de l’ONU amb una sensació de déjà vu… que, però, és en realitat molt diferent. El text actual està recolzat per més de 100 països, incloent-hi els EUA, Rússia i Xina, a més dels europeus, els africans, els del Carib, molts llatinoamericans, etc. I serà votat per l’Assemblea General molt aviat, potser fins i tot la setmana vinent. Allà les decisions es prenen per una majoria de 2/3. I aquesta vegada sí, tindrem tractat.
Gary He/Insider Images for Control Arms
Ja tenim l’
esborrany del tractat. Ara cal veure si s’aprova. En principi, som optimistes. Els estats menys favorables a un tractat robust ja hi han manifestat el seu recolzament (EUA, Xina, Rússia, entre d’altres) i per tant, el bloqueig, si n’hi hagués, vindria d’un dels països de comportament més impredictible, com Iran o Corea del Nord. En aquests països la societat civil organitzada no hi té contactes i, per tant, no podem saber quina és la seva posició.
Ara bé, es tracta d’un bon tractat? El primer que cal dir és que és un text substancialment millorat respecte de les versions precedents. Molt millor que fa un any i fins i tot, bastant millor que fa una setmana. Recordem que es tracta de decisions que s’han de prendre per consens i, per tant, totes les parts han de cedir de les seves posicions sobre el seu tractat ideal. En síntesi, és un tractat que ens permetrà fer (i denunciar) moltes coses.
Pel que fa a les darrers millores, en el seu redactat actual queda explícit que una raó legítima per poder refusar una transferència d’armes és el perill de desviació d’aquestes armes a llocs de conflicte armat. Això s’afegeix al criteri relatiu a “debilitar la pau i la seguretat de la regió”, que ja hi era. Tot i la oposició de la Santa Seu (que durant aquests anys el tenia com a cavall de batalla particular), s’ha inclòs llenguatge relatiu a la violència de gènere en el text. A més, també s’ha inclòs de forma específica la prohibició de transferències d’armes que podrien fer-se servir contra la població civil
L’entrada en vigor del tractat es produirà quan s’aconsegueixin 50 ratificacions. Això és una bona notícia, perquè en les versions precedents del text el número era 65. Ara bé, cal recordar que en tractats de desarmament recents, com el de les municions de dispersió, van ser 30 estats els necessaris. En el futur, passats sis anys, el tractat es podrà modificar. En aquest sentit, les esmenes requeriran l’aprovació de ¾ parts dels estats. De nou, sembla que el president Woolcott ha optat pel terme mig, ja que demanàvem que la majoria necessària fos 2/3, mentre fins ara se’ns havia proposat només el consens per qualsevol canvi que hi pogués haver.
Però com dèiem, no és un text perfecte i té punts febles. Un d’ells és el seu abast. Així, s’havia lluitat molt perquè el tractat inclogués “totes les armes convencionals”, mentre de l’altra banda s’insistia amb només els set tipus d’armament del registre de Nacions Unides. Al final, s’hi ha afegit a aquests set també les armes petites i lleugeres (una qüestió que durant moltes etapes del procés no estava gens clara). A més, i tot i que en un article diferent, també es parla de les municions, així com de les parts i els components per construir armes.
Cal destacar també el llenguatge ambigu de diverses parts del redactat, com en el cas dels criteris que han de servir per autoritzar o denegar una transferència d’armes. Això portarà previsiblement a interpretacions diverses durant la seva implementació. D’altra banda, hi ha alguns criteris específics, com el fet que la transferència pugui condicionar el desenvolupament socioeconòmic de la zona, que no han estat inclosos. Ara bé, a la pràctica és difícil que un d’aquests criteris es pugui aplicar isolat de la resta. És a dir, per exmple, si hi ha una transferència d’armes a un país del tercer món, és probable que, a més de dificultar el desenvolupament socioeconòmic del país, també afecti a la situació dels drets humanes i/o a la pau i a la seguretat de la regió. Per tant, de produir-se, creiem que igualment es podran denunciar aquest tipus de transferències.
Ara ens queda creuar els dits i esperar que tot surti bé. En el cas que algun estat decidís vetar l’acord, llavors el més probable és que el text fos sotmès a votació a la sessió de l’Assemblea General de la setmana vinent. Allà les decisions es prenen amb una majoria favorable de 2/3. És per això que finalment i després de molt de temps, ens sentim, netament, optimistes.
Confiant en el resultat positiu de la jornada d’avui, s’ha contactat amb l’oficina del secretari general de Nacions Unides i es preveu que faci una declaració oficial sobre el Tractat de Comerç d’Armes.
Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau
controlarms
En qualsevol negociació, els dies previs al resultat final fan que emergeixin els dilemes i les estratègies seguides per cadascun dels actors, augmentats per l’excitació, la incertesa i els nervis del moment. Aquí, un dia normal inclou tres sessions plenàries, reunions de coordinació diverses i, al mateix temps, consultes informals amb els facilitadors designats per l’ambaixador Woolcott, l’australià que ha substituït Garcia Moritán a la presidència de la Conferència Diplomàtica. I el nivell de les discussions ha arribat a un punt de tecnicisme legal que, de vegades, ens resulta difícil transmetre als qui no podeu ser presents aquests dies a Nova York.
En aquest sentit, els representants de la societat civil (un centenar) vam estar reflexionant ahir sobre els possibles escenaris que s’obriran amb la tercera (i probablement darrera) versió del text, que coneixerem avui dimecres, en algun moment del dia. I és que les possibilitats són múltiples.
Recordem que la idea és negociar un acord que inclogui a tothom, en el marc de l’ONU i que pugui ser adoptat per consens. A la pràctica i més enllà d’infinits detalls formals (i, fins i tot, de vocabulari) discutits per totes i cadascuna de les delegacions, això significa un tractat acceptable per les principals potències productores d’armes: Estats Units, Xina i Rússia… i, en menor mesura França. Les altres dues grans, Gran Bretanya i Alemanya, haurien estat sempre favorables a la consecució del tractat.
Aquesta és, si més no, la interpretació que fan molts països, que veuen com l’amenaça del vet fa que es vagin imposant determinats interessos. Perquè tot i que teòricament qualsevol delegació podria bloquejar l’acord (i de candidats -els denominats escèptics- no en falten, com Iran, Corea del Nord, Egipte, Algèria, l’Índia, Pakistan…), pocs són els que estarien disposats a assumir el cost polític que suposaria assumir la responsabilitat en el fracàs de les negociacions.
Per tant, si ens creiem la voluntat sincera dels estats per arribar al consens, sembla lògic pensar que hauríem de buscar entre tots el denominador comú, encara que sigui a la baixa, i així aconseguir aquest tractat tan necessari. Ara bé, què passaria si en el darrer moment algun estat, petit o gran, s’atrevís a presentar una objecció formal? Doncs que no hi hauria acord i el més probable és que el text, estigués com estigués, acabés arribant a l’Assemblea General de l’ONU per ser sotmés a votació.
I és aquí on ens trobem amb el principal dilema d’aquestes negociacions. Si preveiem que això serà el que passarà, és a dir, que no serà possible arribar al consens i que finalment no hi haurà acord, l’estratègia ha de ser molt diferent. Intentarem llavors oblidar-nos del comú denominador que dèiem i ens esforçarem per enfortir el text al màxim per tal que quan sigui votat (i previsiblement aprovat), sigui prou sòlid i robust.
Altrament, ens podem trobar amb un text tan dèbil que en realitat sigui pitjor que el fet de no tenir cap tractat, perquè permeti i legitimi el comerç d’armes. Si arribéssim a aquesta situació, ens podríem plantejar fins i tot demanar als estats que no signin. I és aquí on resideix el segon dilema. On és la línia divisòria entre un tractat dolent i un d’acceptable? Què passaria si els estats proposen un text que inclou només una part de les demandes que la societat civil considera imprescindibles?
Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau
Foto: Armstreaty
Aquesta és, si més no, la sensació que ens queda després d’escoltar les intervencions dels delegats ahir, dilluns de la segona setmana de la conferència final del tractat de comerç d’armes. Hi ha qui diu que és massa ambiciós, massa restrictiu, però també qui el considera massa genèric, amb un redactat massa ambigu… també s’argumenta que és un text escrit des del punt de vista dels productors, mentre aquests diuen textualment que no defensa prou els seus interessos.
Entre els més crítics, Índia, Rússia, Xina, Cuba, Veneçuela, Egipte, Algèria, Iran i Paquistan… repetint les reserves que ja van expressar l’estiu passat. Davant seu, la gran majoria dels estats, fent declaracions conjuntes demanant enfortir el tractat. Per exemple, els països africans, els europeus o els del Carib. En aquest sentit, cal destacar la de Ghana (a la foto) en nom de 102 països sobre les municions o la de Noruega -en nom de 70- sobre les prohibicions explícites que han de constar al tractat.
La conclusió és clara: per tal que hi hagi acord serà inevitable arribar a compromisos i seguir amb moltes de les ambigüetats que hi ha ara a l’esborrany del tractat.
Una intervenció força sorprenent va ser la dels EUA. Recordem que va ser precisament la superpotència nord-americana qui va bloquejar les negociaciones en el darrer moment el juliol passat. Enguany, tot i la pressió de l’Associació Nacional del Rifle i dels republicans al Senat, i després d’una setmana de discurs dur i poc dialogant sobre les seves línies vermelles, ahir van expressar de forma constructiva la seva visió de la situació i la seva confiança en què l’acord és encara possible.
En tot cas, la incertesa és la tònica dominant. Tot i alguns avanços hi ha una sensació generalitzada que mancarà temps. I que, per tant, s’haurà de buscar noves vies per continuar amb el procés. Però a Nacions Unides les coses poden canviar en qüestió de minuts i encara en queden molts fins dijous a la tarda. Serà llavors quan veurem si algun país s’atreveix a mostrar explícitament la seva negativa a acceptar el text, evitant així el consens necessari per a l’aprovació del tractat.
Acabem el post d’avui amb algunes recomanacions. En primer lloc, els activistes de Control Arms van presentar ahir un nou vídeo, breu i potent. Si encara hi teniu dubtes, s’hi explica molt bé perquè és tan necessari i urgent aquest tractat. D’altra banda, a més d’aquest bloc, un recurs útil per anar seguint les negociacions és el d’en Jordi Armadans i el seu post amb vida pròpia sobre el TCA. Finalment, seguim actualitzant les notícies i els documents clau a l’espai web de l’ICIP.
Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau
En el minut 16:18 d’aquest vídeo hi ha un clar exemple del què és la cultura de defensa, entesa com una exaltació del paper de les forces armades, és a dir, una defensa estrictament militaritzada. Al mig d’un informatiu de RTVE hi ha una crònica on s’expliquen els entrenaments militars de l’exèrcit. Tenint en compte que quan l’exèrcit no està fent operacions militars (o operacions de pau, com insisteixen a anomenar-les) està fent entrenaments d’aquest tipus, on és la notícia? Quin és el fet noticiable que ha ocorregut i que mereix 1 minut i 20 segons de l’informatiu d’una televisió pública?
