El Bloc de l'ICIP


143 APUNTS

  • 10:27
  • 0

Ucraïna, geopolítica i escenaris de futur

Publicat al Diari Ara el 17/03/2014.

La crisi d’Ucraïna té dèficit d’anàlisi i d’actuació estratègica. La crisi sol presentar-se com fruit d’un enfrontament nacional entre europeistes i pro-russos, amb un Putin disposat a salvar l’honor perdut fa dècades i a violar el dret internacional. La UE i els Estats Units serien els defensors, amb poc èxit, de la democràcia i del dret internacional. Sovintegen, a més, referències al retorn a la Guerra Freda. Tot plegat, anàlisis imprecises. A Ucraïna hi ha, com hi haurà a Crimea després del referèndum -unilateral i sense les garanties que marquen els estàndards- més possibilitats que certeses. A més, la retòrica no aguanta l’hemeroteca de la història: intervencions dels EUA a Granada o Panamà, durant la Guerra Freda; recentment, intervenció de l’OTAN a Kosovo i Sèrbia sense autorització de l’ONU. La norma és clara: quan la geopolítica i la geoeconomia manen, com és el cas d’Ucraïna, les grans potències deixen de banda sempre, si cal, la legalitat internacional. Què passarà, atès que no es reconeixeran els resultats del referèndum?

Primer, la crisi d’Ucraïna és la suma de dos conflictes: l’un, afecta tot el país, fa dècades que dura i es va agreujar pel fracàs de la Revolució Taronja un cop arribada al govern i per la crisi econòmica; l’altre, és el de Crimea i l’ocupació russa, després de la victòria del Maidan i l’oblit de l’acord del 21 de febrer. Estan relacionats, però són també parcialment independents, i tindran recorreguts diferents un cop s’estabilitzi Crimea. Segon, la geopolítica i la geoeconomia són estructurals per a tots dos. El malestar rus per l’acostament occidental -econòmic i militar- als antics aliats de l’Est va començar als anys 90. El subministrament de gas rus, tot i que els EUA diuen ara que exportaran a Europa l’excedent del fracking, seguirà sent vital. Tercer, res a veure amb el retorn de la Guerra Freda, quan la política, l’escaquer planetari i les armes nuclears eren cabdals. Ara el factor bàsic és l’econòmic (juntament amb el geopolític: sortida al mar Negre), com mostren les tèbies reaccions de la UE, amb una Alemanya que depèn del gas rus, i de Washington, o una Bielorússia que accepta avions russos per la mateixa raó. Quart, la geopolítica i la geoeconomia tenen en la post Guerra Freda dos trets especials: a) la creació, creixent, d’estats de facto que, tot i pertànyer legalment a un país, no estan realment sota el seu control; b) el gran joc estratègic, en un món quasi apolar, entre Rússia i els EUA, que ara es juga a Síria, l’Iran i l’espai postsoviètic.

Encara passaran moltes coses amb Ucraïna, que donaran pas a un dels tres escenaris que plantejo. Tots tres pivoten sobre la baula feble, Crimea. Primer, un retorn mitjançant sancions i diàleg a l’ statu quo anterior, la sobirania ucraïnesa sobre Crimea, amb eventuals canvis político-institucionals (règim federal). És altament improbable, atès que Rússia ha innovat en la gestió de la crisi. A diferència dels casos de Geòrgia i Moldàvia als 90, l’ocupació per fomentar la secessió ha sigut ràpida (dies, no anys) i els actors locals s’han mobilitzat després de l’arribada de tropes. I el potencial sancionador és suportable a curt termini.

Segon, una transnistrització d’Ucraïna, és a dir, alguna cosa semblant al que va passar a Transnístria (Moldàvia): referèndum guanyat aclaparadorament, sense secessió formal, però amb control rus. Permetria negociar mediacions amb l’OSCE i l’ONU, guanyar temps i constituiria una basa negociadora constant respecte de la integració d’Ucraïna a la UE i l’OTAN, els escenaris no desitjats per Moscou. El model ha funcionat i podria repetir-se.

El tercer escenari, compatible amb el segon, un futur amb noves intervencions, a Ucraïna, i tal volta a Euràsia (Kazakhstan, quan falti Nazarbàiev; al nord de l’Azerbaidjan, si la situació empitjora).

Occident sembla haver començat a fer millors anàlisis i a canviar retòrica per propostes de negociació amb múscul. Té, però, dos problemes. Un, de credibilitat, tant de les amenaces com de la denúncia del referèndum: va acceptar el de Kosovo, contra Moscou. L’altre, el principi d’autodeterminació, un maldecap per als EUA des que el va enunciar el president Wilson, que ha ressorgit amb força. Washington no el va acceptar per a Txetxènia ni per a Abkhàzia, tampoc de moment per a Palestina, però sí per a Timor i per al Sud del Sudan.

La crisi ucraïnesa depèn, a hores d’ara, més de la visió estratègica d’Occident que de moviments de Moscou. I, fins ara, a Occident ha imperat el tacticisme, que causa problemes a Ucraïna, per foc amic, des de fa una dècada. Tàctica i retòrica són de poca utilitat en la gran estratègia. I el que està en joc és la relació Rússia-Occident, no Ucraïna.

Rafael Grasa
President de l’Institut Català Internacional per la Pau

  • 10:44
  • 0

Colòmbia: eleccions carregades de futur

*Article publicat al Diari Ara l’11/03/14

Enguany Colòmbia té eleccions legislatives i presidencials. Diumenge, dia 9, es van celebrar les legislatives: al Senat (100 escons), a la Cambra de Representants (163 escons) i al Parlament Andí (5 escons). (Pel que fa al Senat i la Cambra de Representants, no hi incloc els escons per a minories indígenes i afrodescendents a les dues cambres, que tenen una elecció diferenciada.) La jornada es va celebrar amb plena normalitat, però amb una baixa participació: el 44% a les cambres i el 30% al Parlament Andí (en vies de desaparèixer). A més, el nombre de vots nuls és alt (12%), probablement per la complexitat del sistema de vot, i hi ha un vot en blanc significatiu del 6%.

El resultat ha estat força ajustat. Al Senat, victòria del Partit de la U (liderat pel president Santos), amb 21 escons, seguit del Partit Conservador i el del Centre Democràtic d’Uribe (tots dos amb 19), el Partit Liberal (17), Canvi Radical (9), Aliança Verda (5), Pol Democràtic (5) i Opció Ciutadana (5). Amb vot popular, quasi un empat: només un 2% separa els quatre primers partits. Quant a la Cambra de Representants, en escons el Partit Liberal supera la resta (39), malgrat que en percentatge guanya el Partit de la U. El segon és, doncs, el Partit de la U (37), seguit del conservador (27), Canvi Radical (16), Centre Democràtic (12), Aliança Verda i Opció Ciutadana (6), Pol i Mira (3) i tres partits petits amb un escó cadascun.

Globalment, els perdedors són clars: el vot en blanc, que s’esperava més nombrós; el moviment Mira, tot i que ha aconseguit resistir a la Cambra; i els partits d’esquerra, amb una Unió Patriòtica que no ha aconseguit representació a la cambra, un Pol que ha retrocedit i un partit verd que, tot i resistir, no millora. Dinou escons, a les dues cambres, sobre 263. També cal comptabilitzar entre els perdedors el Partit Liberal, que, tot i ser l’únic partit que ha conservat escons, ha estat quart al Senat quan aspirava a ser primer. Els guanyadors són Uribe i, en perspectiva futura, Santos, més que probable president. S’ha consolidat una clara majoria de dretes al país i una clara majoria presidencial, amb un 65% del Senat. En termes relatius i d’expectatives, també es pot considerar guanyador el Partit Conservador, amb més bon resultat del pronosticat i superior al Liberal.

Les eleccions, a més de donar majories i minories a les cambres, tenen un important impacte sobre diversos elements: a) el futur polític d’Uribe; b) l’impacte sobre les presidencials (25 de maig) i sobre el procés de pau, que marcarà el nou cicle polític; c) els eventuals partits frontissa en la governabilitat futura; d) l’impacte sobre el sistema de partits, sobretot pel que fa al grau de renovació i continuïtat de partits, i el paper dels partits petits; e) el futur dels partits d’esquerra, i f) la influència de la parapolítica i dels grups il·legals en el futur del país.

Pel que fa al futur polític d’Uribe, és clar: mai ningú havia tret un resultat semblant en una llista tancada, encara que molt plural, i amb una campanya focalitzada en ell mateix. Serà el gran opositor a Santos, però ara en un escenari nou, el legislatiu. Tanmateix, el resultat és pitjor del que esperava obtenir globalment, malgrat alguns resultats espectaculars a Bogotà i Antioquia.

Pel que fa a l’impacte sobre les presidencials i les negociacions a l’Havana, el cert és que, tot i que la campanya serà dura, res no fa preveure que Santos pugui perdre. Tampoc trobarà obstacles a les cambres: en el futur veurem dialèctiques apassionades, però, atès el suport del Pol i els verds a les converses de l’Havana, el percentatge favorable al procés de pau és del 80%. Per tant, el que està en joc no és l’aprovació de mesures per construir la pau, sinó, en tot cas, la dificultat i el cost que suposarà pactar-les. A més, Claudia López, Jorge Robledo i Iván Cepeda, parlamentaris de l’esquerra i grans oradors, donaran també una dura rèplica a Uribe.

Pel que fa als partits frontissa per a la governabilitat i al futur del sistema de partits, dues reflexions breus. En primer lloc, tot i les possibilitats de construir aliances de geometria variable dels conservadors, és poc probable que ho facin amb Uribe. La política d’aliances requerirà més subtilesa en aquesta legislatura. Pel que fa al sistema de partits, segueix sent la baula feble del sistema polític colombià, ja que depèn sobretot de personalitats i no dels partits, i perquè té poca capacitat de renovació. La bona notícia és que molts dels partits petits han resistit l’amenaça de desaparició. Sobre els partits d’esquerra, ja n’hem dit el més important, però hi podem afegir que, sociològicament, les esquerres a Colòmbia no tindran resultats semblants als dels països de l’entorn fins que els acords de pau siguin una realitat i s’executin.

Finalment, encara és aviat per saber quin impacte tindran la parapolítica i els grups il·legals en la nova legislatura. El que és indubtable és que en tindran: un estudi dels candidats de departaments publicat abans de les eleccions identificava 131 candidats amb relacions directes o indirectes amb aquests grups.

Per tot plegat, aquests resultats marcaran el futur a curt termini de Colòmbia.

Rafael Grasa
President de l’Institut Català Internacional per la Pau

  • 12:01
  • 0

Cap a la supressió de la jurisdicció universal a Espanya: un avís sobre el futur dels drets humans en un món que va perdent els principis d’humanitat

La tramitació de la proposició de llei presentada pel Partit Popular i aprovada el 12 de febrer de 2014, només amb la seva majoria absoluta, comportarà, quan s’hagi aprovat la modificació, una nova reforma de l’article 23 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que determina l’abast de la jurisdicció del tribunals espanyols en matèria penal. Si la reforma de 2009 arran de les protestes d’Israel va suposar una restricció greu de la jurisdicció universal a Espanya l’actual proposta, en aquest cas, sota les pressions de Xina, suposaria la quasi desaparició de la jurisdicció universal.

En particular la reforma ataca de nou el paràgraf 4 del Article 23 que, a diferència dels anteriors que es refereixen al principi de territorialitat, de personalitat activa i de protecció de l’Estat, tractava del principi de jurisdicció universal.

Per exemple només es podria perseguir el genocidi o els crims contra la humanitat si el presumpte culpable és un espanyol o un ciutadà estranger resident a Espanya, o un estranger que estigui a Espanya i respecte del qual les autoritats espanyoles hagin denegat l’extradició. Evidentment, no és el cas de qualsevol responsable polític xinès implicat en actes genocides al Tibet o qualsevol militar salvadoreny implicat en l’assassinat dels jesuïtes espanyols a la Universidad Centroamericana o dels militars xilens acusats de l’assassinat de Carmelo Soria. Així, mentre la reforma de 2009 oferia com un dels vincles suficients l’existència de víctimes espanyoles, aquesta possibilitat desapareix ara pels crims més greus.

El mateix criteri es pretén aplicar als crims de guerra. La qual cosa obligaria a tancar la instrucció per l’assassinat de José Couso a Bagdad, el 2003, a conseqüència d’un tret deliberat des d’un tanc de les forces armades dels Estats Units. Però això seria contrari als Convenis de Ginebra de dret internacional humanitari de 1949. La contradicció es salva aparentment amb una clàusula que afirma la competència de la jurisdicció espanyola en relació amb crims comesos a l’estranger per ciutadans estrangers que es trobin a Espanya i que respecte del qui s’hagi denegat l’extradició, quan ho imposi un tractat vigent a Espanya. Però en realitat també així s’incompleixen les obligacions internacionals perquè l’obligació de jutjar no es pot supeditar a una petició d’extradició, quan un tractat internacional imposa l’obligació de perseguir els crims, i jutjar o extradir els responsables.

Un altre punt important de la proposició de Llei és la supressió de l’acció popular en relació amb els delictes esmentats en l’article 23.4: només es podran perseguir prèvia querella del Fiscal o de les víctimes. Això tindrà un efecte dissuasiu clar perquè comportarà costos més elevats per a les víctimes que hauran de constituir-se en part en el procediment penal. I augmentarà la impunitat si es pensa en delictes que difícilment denunciaran les víctimes com l’ablació genital femenina practicada per familiars.

La intenció de la proposta legislativa és, d’altra banda, ben transparent si es llegeix la seva disposició transitòria, que preveu el sobreseïment automàtic de tots els procediments oberts a l’Audiència Nacional en el moment de l’entrada en vigor de la Llei, fins que no es demostri que els requisits necessaris en cada cas s’han complert. Disposició que crida l’atenció en tant que sembla una ingerència poc  elegant i potser inconstitucional en les funcions dels tribunals.

Només 122 estats són part de l’Estatut de la Cort Penal Internacional i entre els absents n’hi ha alguns de tan importants com els Estats Units, Rússia, la Xina, l’Índia o Indonèsia, o la major part dels països àrabs. A més hi ha altres limitacions per a l’actuació de la CPI que deriven del seu Estatut, i que afecten  les diferents vies per activar la investigació dels assumptes per part de la CPI. En aquestes circumstàncies, l’espai d’impunitat no cobert pels compromisos adquirits fins ara és enorme. Per això és imprescindible que els estats genuïnament compromesos exerceixin la jurisdicció universal i complementin la tasca de la Cort allà on ella no pot arribar.

Però a Espanya aquest compromís que havia anat mantenint destorbava les relacions polítiques i comercials prioritàries – el cas de Xina és paradigmàtic – i per això el Congrés dels Diputats està a punt de decidir que quan les violacions dels drets humans les facin els nostres amics, encara que sigui contra els nostres nacionals, serà molt més rendible mirar en una altra direcció.

Antoni Pigrau
Membre de la Junta de l’Institut Català Internacional per la Pau

  • 12:51
  • 1

La guerra neta

Un robot no pot infligir mal a un ésser humà o, per omissió, permetre que un ésser humà sofreixi mal. (Primera llei de la robòtica – Isaac Asimov)

El desenvolupament és una constant, un torrent imparable. Els darrers anys hem estat testimonis d’una transformació social sense precedents: els éssers humans som cada vegada capaços de més i, al mateix temps creix imparablement la dependència de les màquines. Als mitjans de comunicació els agrada parlar d’una societat 2.0; fa una dècada potser el aparell més complex que portàvem al damunt era un rellotge d’agulla i avui dia ens sentim perduts quan s’esgota la bateria del nostre telèfon mòbil, no concebem treballar sense un ordinador i l’aïllament més profund esdevé quan una averia tècnica atura la nostra connexió a internet (cosa que, val a dir, cada vegada passa amb menys assiduïtat). Alguns autors s’han afanyat a declarar que ja no som només éssers humans: som cyborgs. La nostra forma de pensar i de relacionar-nos ha estat subtilment alterada pels dispositius que ara són eines habituals i quotidianes, eines que, poc a poc, ens cisellen.

No és d’estranyar, doncs, que la revolució de les màquines hagi sacsejat també amb força les facetes més fosques de l’ésser humà. Tot i que n’hi ha d’altres, em centraré en la que em resulta més preocupant: la guerra. El futur dels conflictes bèl·lics se’ns presenta lligat als drons, unes eines que han acaparat, recentment, de considerable protagonisme i que en l’àmbit civil estan demostrant el gran servei que poden fer a la humanitat (l’ús que pretén fer-ne amazon es només el començament), però l’eufòria s’obnubila quan observo les conseqüències que aquests vehicles no tripulats tenen quan s’utilitzen com a arma. El seu ús ja és una realitat; ara són principalment avions militars teledirigits que permeten evitar la presència d’efectius a algunes zones de guerra, els atacs ja poden realitzar-se (com gairebé qualsevol cosa a l’actualitat) a través d’una pantalla d’ordinador, però es tracta només del començament. Actualment s’està assajant la tecnologia que permetrà anar un pas més enllà, i substituirem aquestes joguines assassines per robots autònoms capaços d’actuar sense la supervisió d’un ésser humà. [+ info]

  • 11:09
  • 3

Un record per un home compromès i imaginatiu. Ens ha deixat l’Alfons Banda

Potser no sóc la persona més adient, potser no és aquest el lloc més apropiat i potser no encerto amb el to d’aquest tipus de texts, però malgrat els malgrats, escric unes línies en record de l’amic.

L’havia conegut d’universitari, durant les pràctiques de la carrera. Després, com a professor del curs d’introducció a la pau i els conflictes, on ja destacava per la seva capacitat de persuasió: la pau era possible, el món podia ser un lloc millor. També vam coincidir en activitats com l’oposició a la desfilada militar de l’any 2000 o a les trobades anuals organitzades conjuntament amb Justícia i Pau. Va ser allà que em va donar un llibre de diversos autors que feien propostes innovadores per al segle XXI. La seva em va impactar: crear un Institut Català Internacional per la Pau. Fins al punt que vaig acabar orientant la meva vida professional cap a aquell futur ICIP, que potser algun dia acabaria existint.

Vam compartir estones simpàtiques i profitoses al Fòrum de les Cultures, en aquell diàleg sobre pau i sostenibilitat que portà un sensacional conjunt de personalitats i activistes a la nostra ciutat. Jo acabava de tornar de Casablanca, a on havia anat precisament representant a Fundipau per parlar del rol de la societat civil en una resposta pacífica i serena davant els actes terroristes, un any després de l’11-M. Ell s’havia llegit el meu informe i li havia agradat. I així, tot i les experiències a l’estranger, havíem anat mantenint el contacte fins a la tornada a la ciutat comtal, per treballar precisament en aquell ICIP que havia somiat l’Alfons. I que amb tanta perseverança de la societat civil catalana, s’havia aconseguit fer realitat. [+ info]

  • 09:44
  • 0

Mandela i la reconciliació. Un procés bidireccional

By Warko (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)

Reconciliació és la paraula per la que es coneix i es reconeix a Mandela a tot el planeta. És per ella per la qual ha passat a la història fins al punt que l’ONU el 2009 va dedicar un dia internacional a la seva persona. Mandela, doncs, es va fer mundialment famós perquè va saber fer les paus, va saber perdonar i reconciliar-se amb els seus enemics, amb aquells que havien dissenyat i portat a terme el sistema racista de l’apartheid. Ara bé, potser s’escau analitzar també l’altra banda; és a dir, aquells que es van reconciliar amb ell, que van ser molts. Per exemple, els conservadors britànics, que consideraven l’ANC (Congrés Nacional Africà) com “la típica organització terrorista”. De fet, fins al 2008 va ser a la llista d’organitzacions terroristes dels EUA. En aquest sentit, Amnistia Internacional mai el va considerar un pres de consciència, encara que el 2006 sí que el va nomenar ambaixador global de consciència.

I és que hi va haver un període en què Mandela va abraçar la lluita armada. Ell, que havia estat un ferm partidari de les accions de desobediència civil noviolenta – tot i que a les seves memòries reconeix que no la va practicar per motius ètics, sinó perquè creia que podia ser efectiva – va activar la lluita armada des de la clandestinitat. Per justificar la seva decisió feia servir un proverbi africà: Els atacs de la bèstia salvatge no es poden evitar només amb les mans nues. Mandela, a les seves memòries, també afirmava: “Jo, que mai havia estat soldat, ni combatut en cap batalla ni disparat a un enemic, tenia la tasca d’iniciar un exèrcit”. En nombroses ocasions va assenyalar que havia pres la decisió després d’un llarg procés de reflexió política i, fonamentalment, perquè s’havia convençut de la inutilitat de la lluita pacífica contra l’apartheid. Alguna cosa haurien d’aprendre d’aquesta història els qui resten impassibles davant mobilitzacions massives noviolentes. [+ info]

  • 17:17
  • 0

La pau amb les dones a Colòmbia

El 14 de novembre es va presentar a Bogotà l’Informe La verdad de las mujeres. Víctimas del conflicto armado en Colombia, resultat del projecte de Comisión de Verdad y Memoria de Mujeres Colombianas. Aquest projecte, impulsat per la Ruta pacífica de las mujeres, ha reunit més de mil testimonis de dones de tot el país que han estat víctimes de violacions dels drets humans. A l’esmentat informe final s’ ha fet una anàlisi quantitativa i qualitativa del contingut de les mateixes.

D’aquest estudi es desprèn que les dones han estat convertides en objectiu militar pels actors armats –paramilitars, guerrilla i exèrcit- durant el llarg conflicte armat de més de cinc dècades a Colòmbia.  Que la violència contra elles, i en particular la violència sexual, ha estat una estratègia de terror que ha facilitat l’expulsió i el desarrelament de les comunitats i les poblacions per tal d’aconseguir el control dels territoris amb la finalitat d’obtenir grans beneficis de l’explotació agrícola o minera. [+ info]

  • 09:57
  • 0

Bescanviar botes per vots

*Publicat al Diari El Punt Avui el 16/11/13.

Foto: Reuters

Dilluns, 18 de novembre, farà un any de l’inici de les negociacions de pau entre el govern de Colòmbia i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). El mateix dia s’endegarà la dissetena tanda de negociacions, després que l’anterior acabés amb un acord sobre el segon punt de l’agenda, la participació política. Un acord que s’afegeix a l’assolit fa uns mesos sobre la terra i el desenvolupament rural. Mentrestant, el calendari electoral ha fet camí: al mes de març, eleccions legislatives; al maig, eleccions presidencials. Abans de finals de mes el president Santos ha de comunicar si es presenta o no a la reelecció i tot fa preveure que s’hi presentarà. Quin és doncs el futur de les negociacions? Quin abast té el fet que hi hagi acords sobre dos punts? Quin impacte tindran les negociacions en la campanya electoral? I sobretot, com afectarà, amb una previsió de deu anys, un eventual acord total a la vida política, social i econòmica de Colòmbia?

Pel que fa a la primera pregunta, cal dir que el futur de les converses està assegurat i que, tot i els dubtes recents, aquestes continuaran durant la campanya, fins i tot si encara estan obertes. S’havia sospesat de suspendre-les definitivament si no hi havia avenços, o simplement congelar-les, però s’ha optat per donar com a bo el que ha passat els darrers cinquanta anys: les eleccions conviuran amb violència armada a certes zones, atès que les negociacions no impliquen cap alto el foc. [+ info]

  • 15:37
  • 0

Pau i proximitat: construint la pau des de l’àmbit local

Foto: http://donostiapeace.com

Poques hores més tard que s’anunciés el Premi Nobel de la Pau d’enguany, l’alcalde de Donostia-San Sebastià, Juan Karlos Izagirre de Bildu (plataforma electoral que aglutina a tots els partits de l’esquerra independentista basca com Eusko Alkartasuna o Batasuna, principalment) clausurava la “Conferència Internacional de Pau: construint la pau des de l’àmbit local”. Una iniciativa del govern de la capital guipuscoana per avançar en el que s’ha denominat com “procés de pau a Euskal Herria”.

No exempta de polèmica, per la negativa de les directives d’alguns partits polítics d’àmbit estatal com el Partit Popular o el Partit Socialista Obrer Espanyol, el dijous 10 d’octubre començava aquesta conferència a la Casa de la Pau d’Aiete (un emblemàtic edifici de San Sebastià, residència estival del general Franco en el passat i seu de la conferència internacional que l’any 2011 fou l’avantsala del comunicat d’ETA sobre el “cesament definitiu de l’activitat armada”) amb la intervenció Máirtín Ó Muilleoir Ard-Méhara alcalde de Béal Feirste (Belfast) i una interessant ponència de Carlos Villán Durán sobre “El dret de les persones i dels pobles a la pau”. [+ info]

  • 10:45
  • 0

Un premi merescut, però reactiu

*Article publicat al Diari Ara, el 12/10/2013.

OPCW

El Nobel de la Pau a l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPAQ) és un premi, sens dubte, més que merescut i, a més, és plenament coherent amb les breus bases que establí Alfred Nobel -sota la influència de la literata i pacifista Berta von Suttner- en instituir el darrer dels guardons que porten el seu nom i decidir que l’atorgaria el Parlament noruec. Concretament Nobel digué, en el llenguatge de l’època, que calia premiar els esforços per eliminar exèrcits i armes, i per crear conferències i instruments de pau. Cal, doncs, felicitar-los i felicitar-nos-en: el desarmament i les armes de destrucció massiva tornen a l’agenda. També convé, però, fer algunes consideracions sobre el premiat, sobre l’escenografia de la concessió, sobre la història del Premi i, per últim, sobre el que pot significar a curt i mitjà termini.

L’OPAQ començà a funcionar l’any 1997, en entrar en vigor la Convenció sobre la Prohibició de les Armes Químiques, signada l’any 1993. La Convenció millorava eines anteriors de control d’unes armes que impactaren les consciències. Primer, el gas mostassa o iperita de la I Guerra Mundial aterriren els nostres ancestres. Després, més a prop, marcaren als nostres pares i a nosaltres mateixos: el seu ús per part de Hitler per posar en marxa la shoa (l’extermini intencional de milions de jueus);la seva utilització al Vietnam; o l’ús per part iraquiana durant la guerra Iran-Iraq o contra els kurds i xiïtes. Ras i curt, fins el 1993 estava prohibit l’ús de les armes químiques, ara s’ha prohibit també la producció i emmagatzematge. La feina de l’OPAQ ha estat enorme i cabdal per aconseguir que els estats membres de la Convenció siguin 189 i que s’hagi eliminat un 80% dels arsenals mundials. Queden, però, alguns països fora del règim de prohibició, com Egipte, Somàlia, Angola, Síria o Israel. [+ info]