El Bloc de l'ICIP


152 APUNTS

  • 16:28
  • 1

Creix la tensió a Jerusalem Est. Hi haurà una Tercera Intifada?

A principis de juliol d’enguany ens sorprenia la notícia del segrest i mort de tres estudiants colons israelians a prop d’Hebron. Aquest fet va donar lloc a l’inici d’una ofensiva del govern de Netanyahu contra la població palestina a Gaza que va acabar amb més de 10.000 ferits i 2.200 morts, la majoria d’ells civils, segons dades de les Nacions Unides. No obstant això, mentre el món contemplava esgarrifat aquesta matança, a Cisjordània es duia a terme la detenció de més de 500 palestins acusats de pertànyer al Moviment de Resistència Islamista. Alhora, grups de jueus ultraortodoxos realitzaven incursions per atacar a la població palestina en venjança per la mort dels tres colons. Un dels casos que més ens va impressionar va ser l’assassinat de l’adolescent palestí Muhammad Abu Khdeir, que va ser cremat viu per tres colons. Des de llavors, Jerusalem no ha conegut un dia tranquil. A no ser que per tranquil·litat entenguem la negació sistemàtica dels drets individuals i nacionals dels palestins mitjançant les polítiques d’apartheid de l’Estat d’Israel.[1]

Actualment, la tensió s’ha disparat amb l’anunci del primer ministre, Benjamín Netanyahu, de construir 1.000 noves vivendes a la part oriental de la ciutat de Jerusalem, així com noves infraestructures per a jueus a Cisjordània.[2] Com a conseqüència, ha augmentat l’exasperació palestina en situació de deteriorament progressiu. Aquesta tensió es va materialitzar en la mort d’un nen jueu de tres mesos després que un palestí intentés envestir a vuit colons mentre esperaven a la parada del tramvia que travessa Jerusalem, connectant la ciutat amb els assentaments jueus a Cisjordània.[3] Al dia següent, policia i exèrcit israelians assetjaven els barris orientals de la ciutat, de majoria àrab: Isawiya, Silwan, A Tur i Bab al Amud. Mentrestant, grups de jueus ultraortodoxos i de colons extremistes ocupaven la mesquita d’Al-Aqsa i diverses cases del barri de Silwan.

En mig d’aquest ambient contaminat de violència la policia israeliana augmentava les restriccions per accedir a L’Esplanada de les Mesquites, on es troben Al-Aqsa i la Cúpula de la Roca. Es tracta d’un lloc sagrat tant pels jueus com pels musulmans. Tot i això, al llarg dels últims anys i mentre s’ampliaven els horaris d’accés exclusiu per als jueus, l’accés a la mesquita s’ha anat restringint als ciutadans musulmans, amb uns horaris determinats de manera arbitrària per les autoritats israelianes. Davant d’aquest fet i com a símbol de protesta, els palestins han celebrat durant les darrres setmanes les oracions religioses en els carrerons del voltant, sota l’atenta mirada de soldats fortament armats amb gas lacrimogen, skunk (líquid pestilent disparat des d’un vehicle militar), pilotes de goma i munició real.

Aquestes protestes, generalment pacífiques, desemboquen sovint en càrregues policials on s’utilitza la força desmesurada de les armes. En molts casos, són batalles campals asimètriques on desenes de palestins -majoritàriament menors- són detinguts i traslladats a les presons israelianes. Allà, segons han denunciat organitzacions de drets humans com Addameer[4] o fins i tot la israeliana B’Tselem,[5] pateixen tortures sense que estigui garantida la seva assistència legal ni sanitària.

Davant aquesta situació, catorze anys després de l’última Intifada ens preguntem: serà Jerusalem Est el germen d’una Tercera Intifada? Res més lluny de la realitat. Si comparem les condicions actuals amb les de l’any 2000, ens adonarem que la situació actual no és propícia per a un nou aixecament. Així, l’acord entre Hamas i Fatah pot haver acabat amb anys d’hostilitat entre les dues faccions palestines, però la unitat nacional no és sòlida. A més, la divisió geogràfica està més marcada que mai, amb Gaza pràcticament segellada i sota bloqueig, i Cisjordània totalment fragmentada. Una possible revolta tampoc comptaria amb el suport de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), que ha fracassat en l’intent de millorar les condicions de vida dels palestins. En aquest sentit, l’opinió generalitzada als territoris ocupats sembla ser que el paper real que està duent a terme l’ANP és el de gestionar l’ocupació enlloc d’acabar amb ella. Per exemple, es resisteix a firmar l’Estatut de Roma, que atorgaria a la Cort Penal Internacional la potestat per investigar els crims contra la humanitat comesos per Israel. A més, l’ANP es nega a recolzar la crida internacional de la societat civil palestina, que demana de forma creixent accions de Boicot, Desinversions i Sancions contra l’Estat d’Israel. Aquesta campanya està aconseguint nous aliats -el darrer en sumar-s’hi ha estat l’Ajuntament de Terrassa- i noves victòries, i amb elles l’esperança de la llibertat. Ara bé, mai hem de subestimar a qui només té el que li deixen tenir i, per tant, res a perdre.

Anna Cervera
Institut Català Internacional per la Pau


[1] COCONI, L. (2009). Apartheid contra el pueblo palestino. Amb Palestina al cor. Disponible a: https://www.acsur.org/IMG/pdf/Apartheid_contra_el_pueblo_palestino.pdf

[2] RENGEL, C. “Netanyahu acelera la colonización”. El País. 29/10/2014. Disponible a: http://internacional.elpais.com/internacional/2014/10/29/actualidad/1414610244_187783.html

[3] AL-HAQ. (12/11/2014). 40 Years after the Unlawful Annexation of East Jerusalem: Consolidation of the Illegal Situation Continues Through the Construction of the Jerusalem Light Rail. Disponible a: http://www.alhaq.org/advocacy/topics/wall-and-jerusalem/144-40-years-after-the-unlawful-annexation-of-east-jerusalem-consolidation-of-the-illegal-situation-continues-through-the-construction-of-the-jerusalem-light-rail

[4] ADDAMEER. “Persistent Victims of Ill-Treatment: Jerusalemite Children” in  Violations against Palestinian Prisoners and Detainees in Israeli Prisons and Detention Centers. Annual Report 2010. Ramallah (Palestine). Disponible a: http://www.addameer.org/files/Reports/EN%20Addameer%202010%20Violations%20Report.pdf

[5] B’TSELEM. Stadistics on Palestinian minors in the custody of the Israeli security forces (en línia). Consultat el dia 3/11/2014. Disponible a: http://www.btselem.org/statistics/minors_in_custody

  • 08:25
  • 1

Un premi merescut i exemplar

*Publicat a l’Ara el 10/10/2014

Picture: Russell Watkins/Department for International Development

Picture: Russell Watkins/Department for International Development

El premi Nobel de la pau 2014 ha sigut atorgat de manera merescuda i indiscutible, compleix els requisits originaris, premia dues persones amb dilatat compromís i treball col·lectiu en la lluita pels drets humans i a favor de l’educació. A més, reconeix la importància de les campanyes internacionals per mobilitzar l’opinió pública i permet lectures addicionals, no evidents. Això explica la satisfacció generalitzada que ha generat tant entre actors privats vinculats a la defensa dels drets humans com entre actors públics i organismes internacionals. D’aquí les lloances, per exemple, de Human Rights Watch i de la Unesco, l’Organització de l’ONU per a l’Educació.

Aconseguir tot això no és fàcil. La història del Nobel de la pau ha sigut sempre polèmica, d’ençà que Alfred Nobel el va instituir afegint-lo als altres guardons, i fes cas així a Bertha von Suttner -autora d’Abaixeu les armes!, un llibre que per fi podem llegir en català gràcies a Angle Editorial i l’Institut Català Internacional de la Pau (ICIP).

Les raons deriven del fet que el premi l’atorga un comitè del Parlament noruec, format per representants dels grups parlamentaris, i que la tria està sovint contaminada pel context, el tacticisme o la política internacional. Sovintegen premis reactius, com el de l’any passat a l’organització que lluita contra les armes químiques, i fins i tot en tenim un de preventiu, l’atorgat al president nord-americà, Barack Obama. Aquest cop, en canvi, estem davant d’un premi merescut, indiscutible i que compleix els requisits previstos per Nobel.

Malala Yousafzai i Kailash Satyarthi, activistes pakistanesa i indi, traspuen coratge, compromís individual, capacitat de comunicació, exemplaritat moral i treball per bastir campanyes d’abast internacional. El cas de Malala té, a més, el component de l’atemptat que va patir per fer el que fa, tot i que vol que se la conegui pel seu activisme en pro de l’educació de les noies i no pel seu cas. Satyarthi és líder de la South Asian Coalition Against Child Servitude i ha fet campanyes sobre temes diversos vinculats amb la infantesa, com el treball infantil. A més, ha creat sistemes de seguiment i certificació de treball sense explotació infantil (Rugmark, ara GoodWeave). Tots dos han fet de la lluita contra l’explotació laboral i a favor de l’educació de la infantesa un tema de l’agenda dels drets humans, un objectiu de polítiques públiques i un motiu de campanyes de solidaritat. I ho han fet creant organismes, xarxes i col·laborant amb organitzacions internacionals.

El premi, però, permet lectures addicionals de valor per a la política i l’acció col·lectiva. Primer, la importància de l’educació, arreu, com a dret universal, una precondició per gaudir d’altres drets. Segon, la importància del paper dels joves en la lluita pels drets humans, la justícia i la pau, en ser Malala la premiada més jove de la història. Es premien també molts dels moviments dels últims anys encapçalats pels joves. I tercer, la importància de perseguir la fraternitat dels pobles, en premiar valors i actes defensats per persones pertanyents a dos països amb dècades de guerra freda i algun conflicte calent, en plena cursa de rearmament nuclear. Valors addicionals i exemplars.

Tot plegat recorda la importància del compromís decidit, persistent i personal. Com va dir Malala en rebre el Premi Internacional Catalunya l’any 2013, “no espereu que ningú ho faci, feu-ho per vosaltres mateixos”.

Rafael Grasa
Institut Català Internacional per la Pau

  • 07:59
  • 0

Els candidats del Nobel de la pau 2014

Article 9. Photo: TokyoTimesEn l’edició del 2014 del premi Nobel de la pau el comitè noruec té una oportunitat d’or per recobrar el prestigi perdut amb alguns dels darrers premis. Aquí us deixem set propostes – més enllà del que diguin les cases d’apostes i el possible favoritisme de la candidatura del Papa actual – que, de resultar guanyadores, ens ajudarien a creure-hi de nou. No podem oblidar que, passi el que passi demà, el premi Nobel seguirà tenint un potencial i una transcendència úniques.

1.-Grup de ciutadans japonesos que volen mantenir l’article 9 de la constitució del seu país. Es tracta d’un article molt especial. En síntesi diu que el Japó mai tindrà exèrcit ni participarà a cap guerra. És un motiu d’orgull per a la població japonesa, comparable només al que senten els costa-riquenys quan expliquen que Costa Rica és un país que va abolir l’exèrcit i dedica a sanitat i educació el que els seus veïns a despesa militar. L’ article 9, a més, ha estat nominat en si mateix en una altra candidatura. I és que la seva importància no es pot menystenir. Probablement, es tracta de la principal raó per la qual el Japó no ha participat en cap guerra des de 1946, tot i ser en una regió molt convulsa. Per tant, la recent reinterpretació d’aquest article per part del govern del primer ministre Shinzo Abe, suposa un perill greu de confrontacions violentes en el futur. Amb aquest guardó el Nobel aconseguiria fugir de l’eurocentrisme. A més, tornaria als orígens de la voluntat del seu fundador: el pacifisme i l’antibel.licisme com a temes rellevants; la societat civil i el moviment per la pau com a actors clau. I envia un missatge molt clar: la guerra no és un mitjà vàlid per resoldre els conflictes actuals.

2.-Malala Yousafzai. Màxima favorita en l’edició passada per aclamació popular, l’activista pakistanesa que alça la seva veu des que tenia 11 anys torna a ser una bona candidata. Amb aquest premi també ens allunyaríem d’Occident i recordaríem la importància que tenen per a la pau l’educació, de la democràcia i dels drets dels infants i de les dones, que són els qui més pateixen violències massa sovint oblidades. Sense dubte, seria un premi aplaudit arreu del món i no generaria massa controvèrsia. Una aposta segura.

3.-Ex aequo a campanyes de desarmament. Tot i que l’any passat es va donar un premi relacionat amb el desarmament, l’idiosincràsia de l’organització receptora (fonamentalment burocràtica i allunyada de la societat civil) justificaria un nou guardó a un tema tan lligat als objectius d’Alfred Nobel com és el desarmament. La triple proposta que fem des d’aquí vol reconèixer l’èxit, impensable fa uns anys, dels qui han aconseguit el Tractat sobre Comerç d’Armes, així com recolzar la lluita de dues campanyes actuals: la que vol abolir les armes nuclears i la que vol prohibir els robots autònoms o robots assassins.

4.-Ex aequo a defensors de la llibertat de premsa. Aquesta proposta també és triple. En primer lloc, Nóvaia Gazeta, el diari impulsat per Gorbatxov i on treballava Anna Politkóvskaia. Aquest premi seria molt aplaudit per Occident. En segon lloc, Edward Snowden. Suposaria enfrontar-se als EUA, però amb una base sòlida, ja que les seves revelacions no han posat en perill a ningú. La tercera nominada en relació a aquest tema és Chelsea Manning. De les tres, és qui té menys opcions, tot i que és potser qui més s’ho mereix. En tot cas, significaria un atac frontal contra els EUA. Si el comitè noruec decidís atorgar el premi a les tres candidatures alhora, enviaria un senyal clar de despolitització del guardó.

5.-Activistes pels drets dels gais, lesbianes i transexuals. Una altra candidatura potent és la formada pel rus Igor Kochetkov, l’ugandès Frank Mugisha, el nepalès Sunil Babu Pant i l’associació ILGA (the International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association). Emmarcada en la defensa dels drets civils que ja premià en el passat a altres activistes com Martin Luther King, cal reconèixer que estem en un moment clau en la lluita d’aquest col·lectiu: mentre en alguns països s’aconsegueixen drets que no s’havien tingut mai, a gran part del món estan cada vegada més estigmatitzats.

6.-Gene Sharp. La disciplina de la investigació per  la pau no ha estat encara reconeguda amb cap guardó. D’altra banda, la distinció a Gene Sharp no seria només com a acadèmic, sino que seria doble, ja que es tracta també d’un activista. De fet, com a teòric de la noviolència i de la desobediència civil, la seva figura ha tingut una enorme visibilitat pública en els darrers anys. D’alguna manera, en una època convulsa on diverses societats lluiten pels deus drets per mitjans pacífics i noviolents, aquest premi suposaria un reconeixement a totes aquestes primaveres.

7.-Denis Mukwege. Recordar Àfrica a l’opinió pública internacional és sempre necessari. I si a més ho fem amb el duríssim tema de la violació com a arma de guerra, la candidatura d’aquest ginecòleg pren tota la seva rellevància. Parlem d’una persona ja absolutament reconeguda amb nombrosos premis en drets humans i desenvolupament. Tot i així, rempoderar la dona en un context tan difícil com el de l’hospital Panzi Hospital de la ciutat congolesa de Bukavu, que tracta actualment més de 400 casos al més, justifica un nou guardó, potser més necessari que mai.

La solució a l’enigma, demà a les 11h.

Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau

  • 09:20
  • 0

Les polèmiques del Nobel

Winners of the Nobel Peace Prize. Foto de NatalieMaynor

Winners of the Nobel Peace Prize. Foto de NatalieMaynor

Tots els premis són polèmics en qualsevol disciplina. S’acostuma a dir que per cada premiat n’hi ha 20 que queden decebuts. En el cas del Nobel de la pau i a causa de la seva transcendència,  la polèmica sol acompanyar tant els guardonats com les absències (som conscients que Gandhi no el va rebre mai?). En aquest post en recordarem alguns dels casos més significatius.

Avui dia potser costa de creure, però probablement el guardó més polèmic de tots va ser precisament el primer. Concedit el 1901 reconeixia conjuntament els esforços del pacifista Frédéric Passy i els del fundador del Comitè Internacional de la Creu Roja, Henri Dunant. Va ser aquest segon guardó el que va provocar l’enuig de Berta von Suttner, amiga d’Alfred Nobel i instigadora de la creació d’aquest premi. Però no va ser l’única. També el pacifista i esperantista Alfred Fried, entre d’altres,  va començar una campanya de protesta amb l’argument que atorgar el premi a qui s’havia dedicat a pal·liar els efectes de les guerres (però no a combatre-les explícitament) legitimava l’existència dels conflictes bèl·lics.

I és que el text que va redactar Alfred Nobel el 27 de novembre de 1895 al seu testament és clar. El premi l’havien de rebre els ‘campions de la pau’;  és a dir, els principals representants del moviment per la pau. En concret, aquells que havien lluitat per la concòrdia, l’entesa i la germanor entre els pobles; els qui havien treballat pel desarmament i per un món sense exèrcits; i també aquells que havien organitzat congressos i conferències de pau per abolir la guerra com a mitjà legítim de resolució de controvèrsies.

Des d’aquest punt de vista, és difícil no donar la raó als crítics quan afirmen que la major part dels premiats a la història del Nobel no han complert els criteris delineats a la voluntat del mecenes suec. I no estem parlant només dels polítics (pensem, per exemple, en el cas de Kissinger, guardonat pel seu rol a la fi del conflicte del Vietnam), sinó en aquells que, tot i haver contribuït a millorar el món, no estan directament relacionats amb la construcció de la pau, tal com l’entenia l’inventor de la dinamita. I aquí entrarien des del canvi climàtic fins als microcrèdits, passant per la Mare Teresa de Calcuta.

Un cas curiós és el guardó a Obama, que el 2009 inaugurà un nou tipus de premiat, tot i que encara no ha tingut continuïtat. Així, és l’únic cas que en el moment de rebre el premi no havia fet res per merèixer-ho, més enllà d’augmentar l’autoestima i reconeixement de la població afroamericana. Això és un fet objectiu, no obert a interpretacions. I s’afegeix a les crítiques que tradicionalment ha rebut el comitè noruec per la politització d’aquest guardó. En altres paraules, massa sovint s’ha constatat una relació estreta entre els premiats i els interessos de la política exterior noruega.

És previsible que en l’edició d’enguany el comitè noruec respondrà les crítiques tot intentant apropant-se a l’esperit original del testament d’Alfred Nobel. Una d’elles és l’acusació d’eurocentrisme. Altres són la de no voler molestar les grans potències o la d’infrarepresentar les dones.  També se li ha criticat la llunyania temàtica respecte al concepte clàssic de pau. Com veurem en el post de demà, els candidats d’enguany amb més possibilitats són aquells que poden retornar al premi el seu prestigi perdut.

Si no podeu esperar, aquí podeu escoltar una entrevista radiofònica sobre el tema.

Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau

  • 14:31
  • 0

10 curiositats dels premis Nobel de la pau

Alfred Nobel. Foto extreta de Blatant World

Alfred Nobel. Foto extreta de Blatant World

Aquest divendres es farà públic el guardonat amb el premi Nobel de la pau d’enguany, tot i que no s’entregarà fins el 10 de desembre. Per aquest motiu, encetem avui una sèrie de posts sobre aquesta efemèride. Avui presentem algunes curiositats de la història d’aquest guardó, demà dimecres parlarem de guardonats que han estat particularment polèmics i dijous presentarem formalment els principals candidats de l’edició de 2014.

1. Marca Noruega. El premi Nobel de la pau és l’aspecte pel qual Noruega és més coneguda al món. Alfred Nobel va decidir que fos el parlament d’aquesta regió (llavors part de Suècia que no seria independent fins el 1905) qui donés aquest premi.

2. Un comitè de 5 persones escollides pel Parlament noruec pren la decisió, normalment per unanimitat.

3. No pot haver-hi candidatures pòstumes.

4. Un mateix no pot presentar-se.

5. Algunes organitzacions han rebut el premi diverses vegades. L’ONU i les seves agències l’han rebut 7 vegades. La Creu Roja 3 vegades.

6. Estats Units és el país que ha rebut més guardons, amb un total de 21. 3 d’ells eren presidents en exercici (Roosevelt, Wilson i Obama) i un després de ser-ho (Carter).

7. En 12 ocasions han estat guardonades dones. La primera va ser Berta von Suttner l’any 1905. La majoria ho han estat en les darreres dècades

8. Cada any hi ha nominacions curioses i inesperades. Potser la més inversemblant de totes va ser la d’Adolf Hitler, el 1934. L’argument era que no havia envaït Àustria, com havia amenaçat que faria.

9. El rècord de nominacions en un any és de 278, en l’edició actual. L’anterior rècord era de l’edició del 2013. Per tant, no és impensable que l’any vinent es superi aquesta xifra.

10. El premi més polèmic de tota la seva història va ser probablement… el primer. Però d’això en parlarem demà.

Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau

  • 07:52
  • 1

Per un paradigma de seguretat sostenible

L’altre dia llegia unes declaracions de Pedro Morenés, ministre de Defensa, en les quals assegurava que “el terrorisme jihadista és la principal amenaça d’Espanya”. Aquestes paraules em van fer recordar la Guerra contra el terrorisme de George W. Bush del 2001, un terme que, per cert, el president Obama prefereix no utilitzar. La idea és simple: l’enemic és Al Qaeda i altres organitzacions similars -un actor difós i estès per tot el món- i el mètode per lluitar-hi és, evidentment, la força militar. La Guerra contra el terrorisme pot incloure qualsevol tipus de pràctiques, des d’operacions militars secretes fins a guerres preventives, abusos contra els drets humans o violacions del dret internacional, i l’opinió pública no té per què conèixer-les.

L’estudi, realitzat entre 2004 i 2006, que els investigadors Abbot, Rogers i Sloboda van publicar al llibre Més enllà del terror: La veritat sobre les autèntiques amenaces contra el nostre món (Icaria, 2011) –disponible a la biblioteca de l’ICIP en català i en anglès- no nega l’amenaça del terrorisme, però planteja una fotografia diferent sobre les principals amenaces que patim, de manera que les que tenen més probabilitats de fer un nombre més alt de morts o crear un conflicte violent, una revolta civil o una desestabilització que amenaci el sistema internacional actual són:

-          El canvi climàtic: S’estima que ja ha provocat més de 30 milions de desplaçats ambientals, xifra que podria arribar als 50 milions el 2020.

-          La competició pels recursos: Tot i que cal veure els efectes de la fracturació hidràulica (fraking), els països industrialitzats i en vies de desenvolupament són molt dependents de recursos importats, especialment el petroli i el gas.

-          La marginació de la majoria del planeta: Malgrat la riquesa global s’ha incrementat notablement en les darreres dècades, els beneficis d’aquest creixement econòmic no s’han distribuït de manera igualitària. A més, l’opressió i l’exclusió polítiques han agreujat divisions ja existents. L’aproximació de seguretat actual (la Guerra contra el terrorisme) ignora aquest factor i fa que el suport cap a grups violents com Al Qaeda s’incrementi.

-          La militarització global: La idea actual és mantenir la seguretat internacional a través de l’ús de la força militar, però els resultats de la Guerra contra el terrorisme suggereixen que això no està funcionant, perquè difícilment es pot argumentar que el planeta és més segur ara que al 2001.

Abbott, Rogers i Sloboda denuncien que l’agenda de seguretat global ha estat segrestada per la Guerra contra el terrorisme, cosa que –afegint-hi el pes dels interessos nacionals i econòmics- distreu als governs per afrontar les amenaces reals de la humanitat, i proposen una aproximació diferent. Es tractaria d’adoptar un paradigma de seguretat sostenible, que afrontés les amenaces de manera diferent a l’actual. Així, el problema del terrorisme internacional no s’hauria d’enfocar lluitant contra el terrorisme, sinó amb diàleg polític; la competició pels recursos no hauria de fer que s’intentés controlar el Golf Pèrsic, sinó que caldria reduir el consum d’aquests recursos; la marginació de la majoria del planeta no hauria de tractar-se controlant les societats, sinó reduint la pobresa; i la militarització global no hauria d’afrontar-se lluitant contra la proliferació armamentista, sinó mitjançant el desarmament.

Tenint en compte les actuacions dels principals actors internacionals, i les declaracions de ministres com Morenés, aquest nou paradigma queda encara lluny de la realitat. Tanmateix, tal com va dir l’escriptor i alpinista W. H. Murray “qualsevol cosa que puguis fer, o somiïs que pots fer, comença-la. La valentia té genialitat, poder i màgia”.

Món Sanromà
Institut Català Internacional per la Pau

  • 13:11
  • 1

Reflexions sobre Gaza

Han passat ja més de dues setmanes des que les tropes israelianes  van iniciar una nova ofensiva a la Franja de Gaza aquest cop acompanyada d’una invasió terrestre que està sent mortífera pels habitants de la Franja.  Si encara era difícil d’esborrar de les retines, les imatges esfereïdores que van deixar els atacs israelians a finals de 2008 i principis de 2009, tornem a estar davant  d’un assetjament insaciable a una població que, de manera literal, no té on anar.   Les xifres son clares com ens deixa l’allau informativa dels últims dies.  És evident que la desmesura de les accions israelianes, que han deixat a data d’avui més de 800 morts palestines[1], un 75% de les quals de civils i 5.200 ferits, van més enllà de qualsevol dels arguments i supòsits que el seu govern utilitza per justificar la intervenció militar a Gaza.  Israel per la seva banda ha patit 36 morts, 34 dels quals militars.

El desencadenant  immediat d’aquesta crisi actual és conegut per tots;  repudiable segrest i assassinat de tres estudiants israelians a Cisjordània seguit de l’assassinat d’un jove palestí en mans d’extremistes jueus,  acció que va sacsejar un territori prou immers en un conflicte estancat.  La guerra  militar que pateix Gaza en aquests moments se suma a una altra guerra, la de l’ocupació, la de la humiliació i la del bloqueig que pateix ja des de fa anys. Per l’altra banda, els coets de Hamás atacant  tot aquell territori israelià al que té capacitat d’arribar és detestable i insensat.

Davant d’aquesta situació l’opinió pública té diverses fórmules d’actuar, de denunciar i de donar visibilitat a la cara més amarga de la injustícia. Com podem seguir-ho per diferents mitjans i xarxes socials, la reacció i condemna davant aquesta massacre és i ha de ser clara i creix amb escreix dia a dia.

Si la intervenció militar Plom Fos de 2009 va produir-se amb aquella sensació que el rebuig a les accions israelianes era més aviat escàs i amb la incredulitat de bona part de l’opinió pública de veure com les accions es desenvolupaven amb tota impunitat, les mostres de  condemna per les atrocitats comeses actualment amb els habitants de la Franja per part de la comunitat internacional i per sectors de la pròpia comunitat israeliana i jueva a l’exterior, són fets. Succeeixen i poden semblar minoritaris a ulls de molts, però no deixen de ser indispensables i essencials. Especialment a tenir en compte totes aquelles iniciatives de condemna i de resistència que vinguin de l’estat jueu que han de ser dignes de tenir present i recolzar.  Exemples com la renúncia de reservistes israelians a intervenir en el conflicte per qüestions d’objecció de consciència (informació publicada al diari nord-americà Washington Post el passat 23 de juliol (http://www.washingtonpost.com/posteverything/wp/2014/07/23/we-are-israeli-reservists-we-refuse-to-serve/)  o les potents campanyes i incidència que està duent a terme l’organització Parents Circle- Families Forum, organització palestí-israeliana que agrupa més de sis-centes famílies víctimes de la violència i que treballa per aconseguir la reconciliació entre els individus i les nacions com a prerequisit per una pau durable a la regió (www.theparentscircle.org )[2]. Intentem tenir present aquestes dosis d’activisme en contra de l’ocupació i d’altres com el que fan també organitzacions com New Profile (http://www.newprofile.org/english/), moviment per a la desmilitarització de la societat israeliana, o bé el grup de soldats israelians veterans que a través de “Breaking the Silence”  (http://www.breakingthesilence.org.il/ ), documenten i denuncien tot allò que van veure o van fer com a soldats als territoris ocupats. Totes elles  són algunes mostres que ens poden donar alè a pensar que davant aquest drama consentit, hi ha bretxes possibles de canvi dins la societat israeliana.

Sembla difícil imaginar una espurna d’optimisme veient el que al territori succeeix diàriament però a aquestes i a futures iniciatives tinguem-les presents i als seus i a les seves protagonistes donem-los hi veu. No hi haurà cap canvi substancial a Israel que no passi abans per un canvi de consciències  de la seva pròpia  societat. Vull pensar que és possible.

Maria Fanlo
Institut Català Internacional per la Pau


[1] Informació del 25/7/2014 extreta de http://www.lavanguardia.com/internacional/20140725/54412461146/muertos-en-gaza-superan-los-813-y-los-heridos-los-5-200-por-ofensiva-israeli.html

[2] Recomanem visionar l’última campanya de Parents Circle “We don’t want you here”  https://www.youtube.com/watch?v=Dgo1MpWuwgE&list=UUxz-1IROo6QyjY8fheIA9AQ

  • 10:39
  • 0

Claus i conseqüències

*Article publicat a La Vanguardia el 17/06/2014

La victòria de Juan Manuel Santos tanca la campanya més disputada de les presidencials recents, la primera que perd Álvaro Uribe (Santos va guanyar l’any 2010 amb el seu suport).

Els titulars són clars: una campanya apassionant; un país polaritzat; una força consolidada, l’uribisme; suport nítid al procés de pau; una coalició guanyadora que mou Santos al centreesquerra; molts deutes clientelars, i una legislatura complexa. I una xifra clau: vuit milions de sufragis enfrontats a uns altres set.

La clau de la victòria rau en dos elements contextuals i en dos de tàctics.

Els contextuals, la polarització antiuribista i el suport al procés de pau, traduït en crida al vot de l’esquerra i en transferència de gran part dels seus tres milions de vots de la primera volta.

El tàctic, canvis i errors en les campanyes: la pau en el centre, per decisió de Santos i, en el d’Óscar Iván Zuluaga, com a compensació del suport de la candidata conservadora, i mal acompliment de Zuluaga en els debats televisats.

El tàctic: l’impacte de la maquinària electoral, amb clientelisme en el centre, juntament amb l’anhel de pau i la por d’Uribe expliquen l’increment de la participació: gairebé un 50%, un 19% més que al maig.

En el cas de Santos, destaca el resultat de la zona costanera, producte de la maquinària partidista, i, a Bogotà, els vots procedents de l’esquerra. Això li ha donat la victòria.

Les conseqüències són nítides. Obliguen Santos a canviar molt: ha de ser millor executor i tenir millor Govern; ha de pactar l’agenda de pau i temes socials amb l’esquerra, a la qual necessita per legislar i governar. És el millor que podia passar-li al procés de pau: serà inevitable no només fer les paus, sinó construir la pau de debò, evitant el risc lampedusià. També haurà de pactar amb la dreta, el Centre Democràtic d’Uribe, fort: ha guanyat en més de la meitat de municipis colombians, en més del 40% dels departaments i té possibilitats serioses en les municipals i departamentals de l’any vinent. A més, ha d’intentar recuperar el Partit Conservador. Per portar endavant els acords amb els grups insurgents necessita vots de tot l’espectre legislatiu.

Tot això inaugura una legislatura complicada, polaritzada, en la qual cada llei i cada vot s’hauran de barallar i pactar. Pot ser una oportunitat per entrar al camí de consensos més duradors i no en un simple intercanvi de prebendes per vots. I també ha de ser una oportunitat per canviar coses: la campanya ha estat bruta i això s’està fent estructural; els mitjans ni tan sols no han ocultat la seva falta de neutralitat. En suma, una victòria que fa bona la maledicció xinesa, una mica modificada: que els electors et regalin temps interessants.

Rafael Grasa
President de l’Institut Català Internacional per la Pau

  • 09:40
  • 0

El tractat sobre comerç d’armes: un any després

*Publicat a El Punt Avui l’11/05/14

controlarms.org

A la passada Trobada de Barcelona, organitzada conjuntament per la Fundació per la Pau i Justícia i Pau amb el títol 1914-2014 Cent anys de guerra i pau, es va fer un repàs cronològic dels tractats de pau i desarmament. En aquest context, la menció al tractat internacional sobre comerç d’armes (TCA) era ineludible. Perquè encara que la citada convenció no sigui estrictament de desarmament, és evident que si se’n regula i se’n limita el comerç, a la pràctica això acabarà afectant també la producció d’armes.

Aquest tractat, que ha d’ajudar a combatre la proliferació de la violència armada, s’adoptà el 2 d’abril del 2013. Ja en l’època d’entreguerres s’havia intentat posar fre al comerç d’armes, però fins ara no havia estat mai possible. I no és casualitat que hagi tingut lloc en un període particularment fructífer per al desarmament humanitari en què, a més dels interessos dels països, es prenen també en consideració les conseqüències de l’ús de les armes i la veu de les víctimes. Ho hem vist recentment en el cas dels tractats contra les mines antipersona i també en el de les municions de fragmentació.

Quant a l’estat actual del TCA, en poc més d’un any ha estat signat per 118 països i ratificat per 31, apropant-nos cada vegada més als 50 necessaris perquè entri en vigor. Entre els països que han signat i també ratificat la convenció, hi ha Espanya, Itàlia, França, el Regne Unit i Alemanya. En altres paraules, cinc dels majors exportadors mundials d’armes. Per tal d’enfortir el tractat, caldria afegir-hi aviat els EUA, principal exportador mundial, que l’ha signat però encara no l’ha ratificat. En aquest cas, la majoria necessària de dos terços al Senat nord-americà –així com l’oposició del lobby armamentísta representat per l’Associació Nacional del Rifle– no fa preveure que sigui un procés fàcil.

En el futur s’espera tenir el suport d’importants productors d’armament, com ara el Canadà i Israel, així com de grans importadors, com són el Pakistan i Ucraïna. Més dubtes planteja la posició d’altres exportadors, com ara la Xina, l’Índia i, sobretot, Rússia, que darrerament està portant a terme una política molt agressiva de venda d’armes a països com ara Síria i Egipte. En aquest sentit, potser el més preocupant és el fet que alguns estats que han signat i ratificat el tractat segueixen realitzant transferències d’armes a països on hi ha un risc clar que s’usin per cometre violacions greus de drets humans. En el cas
espanyol, cal esmentar vendes a Colòmbia, Sri Lanka, Israel i Veneçuela, per exemple. L’entrada en vigor del TCA hauria d’evitar aquest tipus de transaccions, així com dificultar els abusos contra la població civil per part de dictadors i criminals de guerra.

I és que, tot i les mancances del text –per exemple, no inclou alguns tipus d’armes, com són els drones–, el seu significat és històric, com a mínim per tres raons. D’una banda, perquè per primera vegada es posen límits ètics i humanitaris a nivell global al comerç d’armes. D’una altra, perquè suposa un canvi d’orientació: actuar ex ante, prevenir abans que curar. És a dir, evitar les transferències irresponsables d’armament que encenen l’escalada i l’espiral de violència en uns conflictes que després caldrà resoldre. Finalment, perquè posa de manifest la creixent estigmatització d’un tipus de comerç que és diferent del de la resta de productes. No podem oblidar que 520.000 persones moren cada any per culpa de les armes.

Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau

  • 10:27
  • 0

Ucraïna, geopolítica i escenaris de futur

Publicat al Diari Ara el 17/03/2014.

La crisi d’Ucraïna té dèficit d’anàlisi i d’actuació estratègica. La crisi sol presentar-se com fruit d’un enfrontament nacional entre europeistes i pro-russos, amb un Putin disposat a salvar l’honor perdut fa dècades i a violar el dret internacional. La UE i els Estats Units serien els defensors, amb poc èxit, de la democràcia i del dret internacional. Sovintegen, a més, referències al retorn a la Guerra Freda. Tot plegat, anàlisis imprecises. A Ucraïna hi ha, com hi haurà a Crimea després del referèndum -unilateral i sense les garanties que marquen els estàndards- més possibilitats que certeses. A més, la retòrica no aguanta l’hemeroteca de la història: intervencions dels EUA a Granada o Panamà, durant la Guerra Freda; recentment, intervenció de l’OTAN a Kosovo i Sèrbia sense autorització de l’ONU. La norma és clara: quan la geopolítica i la geoeconomia manen, com és el cas d’Ucraïna, les grans potències deixen de banda sempre, si cal, la legalitat internacional. Què passarà, atès que no es reconeixeran els resultats del referèndum?

Primer, la crisi d’Ucraïna és la suma de dos conflictes: l’un, afecta tot el país, fa dècades que dura i es va agreujar pel fracàs de la Revolució Taronja un cop arribada al govern i per la crisi econòmica; l’altre, és el de Crimea i l’ocupació russa, després de la victòria del Maidan i l’oblit de l’acord del 21 de febrer. Estan relacionats, però són també parcialment independents, i tindran recorreguts diferents un cop s’estabilitzi Crimea. Segon, la geopolítica i la geoeconomia són estructurals per a tots dos. El malestar rus per l’acostament occidental -econòmic i militar- als antics aliats de l’Est va començar als anys 90. El subministrament de gas rus, tot i que els EUA diuen ara que exportaran a Europa l’excedent del fracking, seguirà sent vital. Tercer, res a veure amb el retorn de la Guerra Freda, quan la política, l’escaquer planetari i les armes nuclears eren cabdals. Ara el factor bàsic és l’econòmic (juntament amb el geopolític: sortida al mar Negre), com mostren les tèbies reaccions de la UE, amb una Alemanya que depèn del gas rus, i de Washington, o una Bielorússia que accepta avions russos per la mateixa raó. Quart, la geopolítica i la geoeconomia tenen en la post Guerra Freda dos trets especials: a) la creació, creixent, d’estats de facto que, tot i pertànyer legalment a un país, no estan realment sota el seu control; b) el gran joc estratègic, en un món quasi apolar, entre Rússia i els EUA, que ara es juga a Síria, l’Iran i l’espai postsoviètic.

Encara passaran moltes coses amb Ucraïna, que donaran pas a un dels tres escenaris que plantejo. Tots tres pivoten sobre la baula feble, Crimea. Primer, un retorn mitjançant sancions i diàleg a l’ statu quo anterior, la sobirania ucraïnesa sobre Crimea, amb eventuals canvis político-institucionals (règim federal). És altament improbable, atès que Rússia ha innovat en la gestió de la crisi. A diferència dels casos de Geòrgia i Moldàvia als 90, l’ocupació per fomentar la secessió ha sigut ràpida (dies, no anys) i els actors locals s’han mobilitzat després de l’arribada de tropes. I el potencial sancionador és suportable a curt termini.

Segon, una transnistrització d’Ucraïna, és a dir, alguna cosa semblant al que va passar a Transnístria (Moldàvia): referèndum guanyat aclaparadorament, sense secessió formal, però amb control rus. Permetria negociar mediacions amb l’OSCE i l’ONU, guanyar temps i constituiria una basa negociadora constant respecte de la integració d’Ucraïna a la UE i l’OTAN, els escenaris no desitjats per Moscou. El model ha funcionat i podria repetir-se.

El tercer escenari, compatible amb el segon, un futur amb noves intervencions, a Ucraïna, i tal volta a Euràsia (Kazakhstan, quan falti Nazarbàiev; al nord de l’Azerbaidjan, si la situació empitjora).

Occident sembla haver començat a fer millors anàlisis i a canviar retòrica per propostes de negociació amb múscul. Té, però, dos problemes. Un, de credibilitat, tant de les amenaces com de la denúncia del referèndum: va acceptar el de Kosovo, contra Moscou. L’altre, el principi d’autodeterminació, un maldecap per als EUA des que el va enunciar el president Wilson, que ha ressorgit amb força. Washington no el va acceptar per a Txetxènia ni per a Abkhàzia, tampoc de moment per a Palestina, però sí per a Timor i per al Sud del Sudan.

La crisi ucraïnesa depèn, a hores d’ara, més de la visió estratègica d’Occident que de moviments de Moscou. I, fins ara, a Occident ha imperat el tacticisme, que causa problemes a Ucraïna, per foc amic, des de fa una dècada. Tàctica i retòrica són de poca utilitat en la gran estratègia. I el que està en joc és la relació Rússia-Occident, no Ucraïna.

Rafael Grasa
President de l’Institut Català Internacional per la Pau