El Bloc de l'ICIP


147 APUNTS

  • 07:52
  • 1

Per un paradigma de seguretat sostenible

L’altre dia llegia unes declaracions de Pedro Morenés, ministre de Defensa, en les quals assegurava que “el terrorisme jihadista és la principal amenaça d’Espanya”. Aquestes paraules em van fer recordar la Guerra contra el terrorisme de George W. Bush del 2001, un terme que, per cert, el president Obama prefereix no utilitzar. La idea és simple: l’enemic és Al Qaeda i altres organitzacions similars -un actor difós i estès per tot el món- i el mètode per lluitar-hi és, evidentment, la força militar. La Guerra contra el terrorisme pot incloure qualsevol tipus de pràctiques, des d’operacions militars secretes fins a guerres preventives, abusos contra els drets humans o violacions del dret internacional, i l’opinió pública no té per què conèixer-les.

L’estudi, realitzat entre 2004 i 2006, que els investigadors Abbot, Rogers i Sloboda van publicar al llibre Més enllà del terror: La veritat sobre les autèntiques amenaces contra el nostre món (Icaria, 2011) –disponible a la biblioteca de l’ICIP en català i en anglès- no nega l’amenaça del terrorisme, però planteja una fotografia diferent sobre les principals amenaces que patim, de manera que les que tenen més probabilitats de fer un nombre més alt de morts o crear un conflicte violent, una revolta civil o una desestabilització que amenaci el sistema internacional actual són:

-          El canvi climàtic: S’estima que ja ha provocat més de 30 milions de desplaçats ambientals, xifra que podria arribar als 50 milions el 2020.

-          La competició pels recursos: Tot i que cal veure els efectes de la fracturació hidràulica (fraking), els països industrialitzats i en vies de desenvolupament són molt dependents de recursos importats, especialment el petroli i el gas.

-          La marginació de la majoria del planeta: Malgrat la riquesa global s’ha incrementat notablement en les darreres dècades, els beneficis d’aquest creixement econòmic no s’han distribuït de manera igualitària. A més, l’opressió i l’exclusió polítiques han agreujat divisions ja existents. L’aproximació de seguretat actual (la Guerra contra el terrorisme) ignora aquest factor i fa que el suport cap a grups violents com Al Qaeda s’incrementi.

-          La militarització global: La idea actual és mantenir la seguretat internacional a través de l’ús de la força militar, però els resultats de la Guerra contra el terrorisme suggereixen que això no està funcionant, perquè difícilment es pot argumentar que el planeta és més segur ara que al 2001.

Abbott, Rogers i Sloboda denuncien que l’agenda de seguretat global ha estat segrestada per la Guerra contra el terrorisme, cosa que –afegint-hi el pes dels interessos nacionals i econòmics- distreu als governs per afrontar les amenaces reals de la humanitat, i proposen una aproximació diferent. Es tractaria d’adoptar un paradigma de seguretat sostenible, que afrontés les amenaces de manera diferent a l’actual. Així, el problema del terrorisme internacional no s’hauria d’enfocar lluitant contra el terrorisme, sinó amb diàleg polític; la competició pels recursos no hauria de fer que s’intentés controlar el Golf Pèrsic, sinó que caldria reduir el consum d’aquests recursos; la marginació de la majoria del planeta no hauria de tractar-se controlant les societats, sinó reduint la pobresa; i la militarització global no hauria d’afrontar-se lluitant contra la proliferació armamentista, sinó mitjançant el desarmament.

Tenint en compte les actuacions dels principals actors internacionals, i les declaracions de ministres com Morenés, aquest nou paradigma queda encara lluny de la realitat. Tanmateix, tal com va dir l’escriptor i alpinista W. H. Murray “qualsevol cosa que puguis fer, o somiïs que pots fer, comença-la. La valentia té genialitat, poder i màgia”.

Món Sanromà
Institut Català Internacional per la Pau

  • 13:11
  • 1

Reflexions sobre Gaza

Han passat ja més de dues setmanes des que les tropes israelianes  van iniciar una nova ofensiva a la Franja de Gaza aquest cop acompanyada d’una invasió terrestre que està sent mortífera pels habitants de la Franja.  Si encara era difícil d’esborrar de les retines, les imatges esfereïdores que van deixar els atacs israelians a finals de 2008 i principis de 2009, tornem a estar davant  d’un assetjament insaciable a una població que, de manera literal, no té on anar.   Les xifres son clares com ens deixa l’allau informativa dels últims dies.  És evident que la desmesura de les accions israelianes, que han deixat a data d’avui més de 800 morts palestines[1], un 75% de les quals de civils i 5.200 ferits, van més enllà de qualsevol dels arguments i supòsits que el seu govern utilitza per justificar la intervenció militar a Gaza.  Israel per la seva banda ha patit 36 morts, 34 dels quals militars.

El desencadenant  immediat d’aquesta crisi actual és conegut per tots;  repudiable segrest i assassinat de tres estudiants israelians a Cisjordània seguit de l’assassinat d’un jove palestí en mans d’extremistes jueus,  acció que va sacsejar un territori prou immers en un conflicte estancat.  La guerra  militar que pateix Gaza en aquests moments se suma a una altra guerra, la de l’ocupació, la de la humiliació i la del bloqueig que pateix ja des de fa anys. Per l’altra banda, els coets de Hamás atacant  tot aquell territori israelià al que té capacitat d’arribar és detestable i insensat.

Davant d’aquesta situació l’opinió pública té diverses fórmules d’actuar, de denunciar i de donar visibilitat a la cara més amarga de la injustícia. Com podem seguir-ho per diferents mitjans i xarxes socials, la reacció i condemna davant aquesta massacre és i ha de ser clara i creix amb escreix dia a dia.

Si la intervenció militar Plom Fos de 2009 va produir-se amb aquella sensació que el rebuig a les accions israelianes era més aviat escàs i amb la incredulitat de bona part de l’opinió pública de veure com les accions es desenvolupaven amb tota impunitat, les mostres de  condemna per les atrocitats comeses actualment amb els habitants de la Franja per part de la comunitat internacional i per sectors de la pròpia comunitat israeliana i jueva a l’exterior, són fets. Succeeixen i poden semblar minoritaris a ulls de molts, però no deixen de ser indispensables i essencials. Especialment a tenir en compte totes aquelles iniciatives de condemna i de resistència que vinguin de l’estat jueu que han de ser dignes de tenir present i recolzar.  Exemples com la renúncia de reservistes israelians a intervenir en el conflicte per qüestions d’objecció de consciència (informació publicada al diari nord-americà Washington Post el passat 23 de juliol (http://www.washingtonpost.com/posteverything/wp/2014/07/23/we-are-israeli-reservists-we-refuse-to-serve/)  o les potents campanyes i incidència que està duent a terme l’organització Parents Circle- Families Forum, organització palestí-israeliana que agrupa més de sis-centes famílies víctimes de la violència i que treballa per aconseguir la reconciliació entre els individus i les nacions com a prerequisit per una pau durable a la regió (www.theparentscircle.org )[2]. Intentem tenir present aquestes dosis d’activisme en contra de l’ocupació i d’altres com el que fan també organitzacions com New Profile (http://www.newprofile.org/english/), moviment per a la desmilitarització de la societat israeliana, o bé el grup de soldats israelians veterans que a través de “Breaking the Silence”  (http://www.breakingthesilence.org.il/ ), documenten i denuncien tot allò que van veure o van fer com a soldats als territoris ocupats. Totes elles  són algunes mostres que ens poden donar alè a pensar que davant aquest drama consentit, hi ha bretxes possibles de canvi dins la societat israeliana.

Sembla difícil imaginar una espurna d’optimisme veient el que al territori succeeix diàriament però a aquestes i a futures iniciatives tinguem-les presents i als seus i a les seves protagonistes donem-los hi veu. No hi haurà cap canvi substancial a Israel que no passi abans per un canvi de consciències  de la seva pròpia  societat. Vull pensar que és possible.

Maria Fanlo
Institut Català Internacional per la Pau


[1] Informació del 25/7/2014 extreta de http://www.lavanguardia.com/internacional/20140725/54412461146/muertos-en-gaza-superan-los-813-y-los-heridos-los-5-200-por-ofensiva-israeli.html

[2] Recomanem visionar l’última campanya de Parents Circle “We don’t want you here”  https://www.youtube.com/watch?v=Dgo1MpWuwgE&list=UUxz-1IROo6QyjY8fheIA9AQ

  • 10:39
  • 0

Claus i conseqüències

*Article publicat a La Vanguardia el 17/06/2014

La victòria de Juan Manuel Santos tanca la campanya més disputada de les presidencials recents, la primera que perd Álvaro Uribe (Santos va guanyar l’any 2010 amb el seu suport).

Els titulars són clars: una campanya apassionant; un país polaritzat; una força consolidada, l’uribisme; suport nítid al procés de pau; una coalició guanyadora que mou Santos al centreesquerra; molts deutes clientelars, i una legislatura complexa. I una xifra clau: vuit milions de sufragis enfrontats a uns altres set.

La clau de la victòria rau en dos elements contextuals i en dos de tàctics.

Els contextuals, la polarització antiuribista i el suport al procés de pau, traduït en crida al vot de l’esquerra i en transferència de gran part dels seus tres milions de vots de la primera volta.

El tàctic, canvis i errors en les campanyes: la pau en el centre, per decisió de Santos i, en el d’Óscar Iván Zuluaga, com a compensació del suport de la candidata conservadora, i mal acompliment de Zuluaga en els debats televisats.

El tàctic: l’impacte de la maquinària electoral, amb clientelisme en el centre, juntament amb l’anhel de pau i la por d’Uribe expliquen l’increment de la participació: gairebé un 50%, un 19% més que al maig.

En el cas de Santos, destaca el resultat de la zona costanera, producte de la maquinària partidista, i, a Bogotà, els vots procedents de l’esquerra. Això li ha donat la victòria.

Les conseqüències són nítides. Obliguen Santos a canviar molt: ha de ser millor executor i tenir millor Govern; ha de pactar l’agenda de pau i temes socials amb l’esquerra, a la qual necessita per legislar i governar. És el millor que podia passar-li al procés de pau: serà inevitable no només fer les paus, sinó construir la pau de debò, evitant el risc lampedusià. També haurà de pactar amb la dreta, el Centre Democràtic d’Uribe, fort: ha guanyat en més de la meitat de municipis colombians, en més del 40% dels departaments i té possibilitats serioses en les municipals i departamentals de l’any vinent. A més, ha d’intentar recuperar el Partit Conservador. Per portar endavant els acords amb els grups insurgents necessita vots de tot l’espectre legislatiu.

Tot això inaugura una legislatura complicada, polaritzada, en la qual cada llei i cada vot s’hauran de barallar i pactar. Pot ser una oportunitat per entrar al camí de consensos més duradors i no en un simple intercanvi de prebendes per vots. I també ha de ser una oportunitat per canviar coses: la campanya ha estat bruta i això s’està fent estructural; els mitjans ni tan sols no han ocultat la seva falta de neutralitat. En suma, una victòria que fa bona la maledicció xinesa, una mica modificada: que els electors et regalin temps interessants.

Rafael Grasa
President de l’Institut Català Internacional per la Pau

  • 09:40
  • 0

El tractat sobre comerç d’armes: un any després

*Publicat a El Punt Avui l’11/05/14

controlarms.org

A la passada Trobada de Barcelona, organitzada conjuntament per la Fundació per la Pau i Justícia i Pau amb el títol 1914-2014 Cent anys de guerra i pau, es va fer un repàs cronològic dels tractats de pau i desarmament. En aquest context, la menció al tractat internacional sobre comerç d’armes (TCA) era ineludible. Perquè encara que la citada convenció no sigui estrictament de desarmament, és evident que si se’n regula i se’n limita el comerç, a la pràctica això acabarà afectant també la producció d’armes.

Aquest tractat, que ha d’ajudar a combatre la proliferació de la violència armada, s’adoptà el 2 d’abril del 2013. Ja en l’època d’entreguerres s’havia intentat posar fre al comerç d’armes, però fins ara no havia estat mai possible. I no és casualitat que hagi tingut lloc en un període particularment fructífer per al desarmament humanitari en què, a més dels interessos dels països, es prenen també en consideració les conseqüències de l’ús de les armes i la veu de les víctimes. Ho hem vist recentment en el cas dels tractats contra les mines antipersona i també en el de les municions de fragmentació.

Quant a l’estat actual del TCA, en poc més d’un any ha estat signat per 118 països i ratificat per 31, apropant-nos cada vegada més als 50 necessaris perquè entri en vigor. Entre els països que han signat i també ratificat la convenció, hi ha Espanya, Itàlia, França, el Regne Unit i Alemanya. En altres paraules, cinc dels majors exportadors mundials d’armes. Per tal d’enfortir el tractat, caldria afegir-hi aviat els EUA, principal exportador mundial, que l’ha signat però encara no l’ha ratificat. En aquest cas, la majoria necessària de dos terços al Senat nord-americà –així com l’oposició del lobby armamentísta representat per l’Associació Nacional del Rifle– no fa preveure que sigui un procés fàcil.

En el futur s’espera tenir el suport d’importants productors d’armament, com ara el Canadà i Israel, així com de grans importadors, com són el Pakistan i Ucraïna. Més dubtes planteja la posició d’altres exportadors, com ara la Xina, l’Índia i, sobretot, Rússia, que darrerament està portant a terme una política molt agressiva de venda d’armes a països com ara Síria i Egipte. En aquest sentit, potser el més preocupant és el fet que alguns estats que han signat i ratificat el tractat segueixen realitzant transferències d’armes a països on hi ha un risc clar que s’usin per cometre violacions greus de drets humans. En el cas
espanyol, cal esmentar vendes a Colòmbia, Sri Lanka, Israel i Veneçuela, per exemple. L’entrada en vigor del TCA hauria d’evitar aquest tipus de transaccions, així com dificultar els abusos contra la població civil per part de dictadors i criminals de guerra.

I és que, tot i les mancances del text –per exemple, no inclou alguns tipus d’armes, com són els drones–, el seu significat és històric, com a mínim per tres raons. D’una banda, perquè per primera vegada es posen límits ètics i humanitaris a nivell global al comerç d’armes. D’una altra, perquè suposa un canvi d’orientació: actuar ex ante, prevenir abans que curar. És a dir, evitar les transferències irresponsables d’armament que encenen l’escalada i l’espiral de violència en uns conflictes que després caldrà resoldre. Finalment, perquè posa de manifest la creixent estigmatització d’un tipus de comerç que és diferent del de la resta de productes. No podem oblidar que 520.000 persones moren cada any per culpa de les armes.

Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau

  • 10:27
  • 0

Ucraïna, geopolítica i escenaris de futur

Publicat al Diari Ara el 17/03/2014.

La crisi d’Ucraïna té dèficit d’anàlisi i d’actuació estratègica. La crisi sol presentar-se com fruit d’un enfrontament nacional entre europeistes i pro-russos, amb un Putin disposat a salvar l’honor perdut fa dècades i a violar el dret internacional. La UE i els Estats Units serien els defensors, amb poc èxit, de la democràcia i del dret internacional. Sovintegen, a més, referències al retorn a la Guerra Freda. Tot plegat, anàlisis imprecises. A Ucraïna hi ha, com hi haurà a Crimea després del referèndum -unilateral i sense les garanties que marquen els estàndards- més possibilitats que certeses. A més, la retòrica no aguanta l’hemeroteca de la història: intervencions dels EUA a Granada o Panamà, durant la Guerra Freda; recentment, intervenció de l’OTAN a Kosovo i Sèrbia sense autorització de l’ONU. La norma és clara: quan la geopolítica i la geoeconomia manen, com és el cas d’Ucraïna, les grans potències deixen de banda sempre, si cal, la legalitat internacional. Què passarà, atès que no es reconeixeran els resultats del referèndum?

Primer, la crisi d’Ucraïna és la suma de dos conflictes: l’un, afecta tot el país, fa dècades que dura i es va agreujar pel fracàs de la Revolució Taronja un cop arribada al govern i per la crisi econòmica; l’altre, és el de Crimea i l’ocupació russa, després de la victòria del Maidan i l’oblit de l’acord del 21 de febrer. Estan relacionats, però són també parcialment independents, i tindran recorreguts diferents un cop s’estabilitzi Crimea. Segon, la geopolítica i la geoeconomia són estructurals per a tots dos. El malestar rus per l’acostament occidental -econòmic i militar- als antics aliats de l’Est va començar als anys 90. El subministrament de gas rus, tot i que els EUA diuen ara que exportaran a Europa l’excedent del fracking, seguirà sent vital. Tercer, res a veure amb el retorn de la Guerra Freda, quan la política, l’escaquer planetari i les armes nuclears eren cabdals. Ara el factor bàsic és l’econòmic (juntament amb el geopolític: sortida al mar Negre), com mostren les tèbies reaccions de la UE, amb una Alemanya que depèn del gas rus, i de Washington, o una Bielorússia que accepta avions russos per la mateixa raó. Quart, la geopolítica i la geoeconomia tenen en la post Guerra Freda dos trets especials: a) la creació, creixent, d’estats de facto que, tot i pertànyer legalment a un país, no estan realment sota el seu control; b) el gran joc estratègic, en un món quasi apolar, entre Rússia i els EUA, que ara es juga a Síria, l’Iran i l’espai postsoviètic.

Encara passaran moltes coses amb Ucraïna, que donaran pas a un dels tres escenaris que plantejo. Tots tres pivoten sobre la baula feble, Crimea. Primer, un retorn mitjançant sancions i diàleg a l’ statu quo anterior, la sobirania ucraïnesa sobre Crimea, amb eventuals canvis político-institucionals (règim federal). És altament improbable, atès que Rússia ha innovat en la gestió de la crisi. A diferència dels casos de Geòrgia i Moldàvia als 90, l’ocupació per fomentar la secessió ha sigut ràpida (dies, no anys) i els actors locals s’han mobilitzat després de l’arribada de tropes. I el potencial sancionador és suportable a curt termini.

Segon, una transnistrització d’Ucraïna, és a dir, alguna cosa semblant al que va passar a Transnístria (Moldàvia): referèndum guanyat aclaparadorament, sense secessió formal, però amb control rus. Permetria negociar mediacions amb l’OSCE i l’ONU, guanyar temps i constituiria una basa negociadora constant respecte de la integració d’Ucraïna a la UE i l’OTAN, els escenaris no desitjats per Moscou. El model ha funcionat i podria repetir-se.

El tercer escenari, compatible amb el segon, un futur amb noves intervencions, a Ucraïna, i tal volta a Euràsia (Kazakhstan, quan falti Nazarbàiev; al nord de l’Azerbaidjan, si la situació empitjora).

Occident sembla haver començat a fer millors anàlisis i a canviar retòrica per propostes de negociació amb múscul. Té, però, dos problemes. Un, de credibilitat, tant de les amenaces com de la denúncia del referèndum: va acceptar el de Kosovo, contra Moscou. L’altre, el principi d’autodeterminació, un maldecap per als EUA des que el va enunciar el president Wilson, que ha ressorgit amb força. Washington no el va acceptar per a Txetxènia ni per a Abkhàzia, tampoc de moment per a Palestina, però sí per a Timor i per al Sud del Sudan.

La crisi ucraïnesa depèn, a hores d’ara, més de la visió estratègica d’Occident que de moviments de Moscou. I, fins ara, a Occident ha imperat el tacticisme, que causa problemes a Ucraïna, per foc amic, des de fa una dècada. Tàctica i retòrica són de poca utilitat en la gran estratègia. I el que està en joc és la relació Rússia-Occident, no Ucraïna.

Rafael Grasa
President de l’Institut Català Internacional per la Pau

  • 10:44
  • 0

Colòmbia: eleccions carregades de futur

*Article publicat al Diari Ara l’11/03/14

Enguany Colòmbia té eleccions legislatives i presidencials. Diumenge, dia 9, es van celebrar les legislatives: al Senat (100 escons), a la Cambra de Representants (163 escons) i al Parlament Andí (5 escons). (Pel que fa al Senat i la Cambra de Representants, no hi incloc els escons per a minories indígenes i afrodescendents a les dues cambres, que tenen una elecció diferenciada.) La jornada es va celebrar amb plena normalitat, però amb una baixa participació: el 44% a les cambres i el 30% al Parlament Andí (en vies de desaparèixer). A més, el nombre de vots nuls és alt (12%), probablement per la complexitat del sistema de vot, i hi ha un vot en blanc significatiu del 6%.

El resultat ha estat força ajustat. Al Senat, victòria del Partit de la U (liderat pel president Santos), amb 21 escons, seguit del Partit Conservador i el del Centre Democràtic d’Uribe (tots dos amb 19), el Partit Liberal (17), Canvi Radical (9), Aliança Verda (5), Pol Democràtic (5) i Opció Ciutadana (5). Amb vot popular, quasi un empat: només un 2% separa els quatre primers partits. Quant a la Cambra de Representants, en escons el Partit Liberal supera la resta (39), malgrat que en percentatge guanya el Partit de la U. El segon és, doncs, el Partit de la U (37), seguit del conservador (27), Canvi Radical (16), Centre Democràtic (12), Aliança Verda i Opció Ciutadana (6), Pol i Mira (3) i tres partits petits amb un escó cadascun.

Globalment, els perdedors són clars: el vot en blanc, que s’esperava més nombrós; el moviment Mira, tot i que ha aconseguit resistir a la Cambra; i els partits d’esquerra, amb una Unió Patriòtica que no ha aconseguit representació a la cambra, un Pol que ha retrocedit i un partit verd que, tot i resistir, no millora. Dinou escons, a les dues cambres, sobre 263. També cal comptabilitzar entre els perdedors el Partit Liberal, que, tot i ser l’únic partit que ha conservat escons, ha estat quart al Senat quan aspirava a ser primer. Els guanyadors són Uribe i, en perspectiva futura, Santos, més que probable president. S’ha consolidat una clara majoria de dretes al país i una clara majoria presidencial, amb un 65% del Senat. En termes relatius i d’expectatives, també es pot considerar guanyador el Partit Conservador, amb més bon resultat del pronosticat i superior al Liberal.

Les eleccions, a més de donar majories i minories a les cambres, tenen un important impacte sobre diversos elements: a) el futur polític d’Uribe; b) l’impacte sobre les presidencials (25 de maig) i sobre el procés de pau, que marcarà el nou cicle polític; c) els eventuals partits frontissa en la governabilitat futura; d) l’impacte sobre el sistema de partits, sobretot pel que fa al grau de renovació i continuïtat de partits, i el paper dels partits petits; e) el futur dels partits d’esquerra, i f) la influència de la parapolítica i dels grups il·legals en el futur del país.

Pel que fa al futur polític d’Uribe, és clar: mai ningú havia tret un resultat semblant en una llista tancada, encara que molt plural, i amb una campanya focalitzada en ell mateix. Serà el gran opositor a Santos, però ara en un escenari nou, el legislatiu. Tanmateix, el resultat és pitjor del que esperava obtenir globalment, malgrat alguns resultats espectaculars a Bogotà i Antioquia.

Pel que fa a l’impacte sobre les presidencials i les negociacions a l’Havana, el cert és que, tot i que la campanya serà dura, res no fa preveure que Santos pugui perdre. Tampoc trobarà obstacles a les cambres: en el futur veurem dialèctiques apassionades, però, atès el suport del Pol i els verds a les converses de l’Havana, el percentatge favorable al procés de pau és del 80%. Per tant, el que està en joc no és l’aprovació de mesures per construir la pau, sinó, en tot cas, la dificultat i el cost que suposarà pactar-les. A més, Claudia López, Jorge Robledo i Iván Cepeda, parlamentaris de l’esquerra i grans oradors, donaran també una dura rèplica a Uribe.

Pel que fa als partits frontissa per a la governabilitat i al futur del sistema de partits, dues reflexions breus. En primer lloc, tot i les possibilitats de construir aliances de geometria variable dels conservadors, és poc probable que ho facin amb Uribe. La política d’aliances requerirà més subtilesa en aquesta legislatura. Pel que fa al sistema de partits, segueix sent la baula feble del sistema polític colombià, ja que depèn sobretot de personalitats i no dels partits, i perquè té poca capacitat de renovació. La bona notícia és que molts dels partits petits han resistit l’amenaça de desaparició. Sobre els partits d’esquerra, ja n’hem dit el més important, però hi podem afegir que, sociològicament, les esquerres a Colòmbia no tindran resultats semblants als dels països de l’entorn fins que els acords de pau siguin una realitat i s’executin.

Finalment, encara és aviat per saber quin impacte tindran la parapolítica i els grups il·legals en la nova legislatura. El que és indubtable és que en tindran: un estudi dels candidats de departaments publicat abans de les eleccions identificava 131 candidats amb relacions directes o indirectes amb aquests grups.

Per tot plegat, aquests resultats marcaran el futur a curt termini de Colòmbia.

Rafael Grasa
President de l’Institut Català Internacional per la Pau

  • 12:01
  • 0

Cap a la supressió de la jurisdicció universal a Espanya: un avís sobre el futur dels drets humans en un món que va perdent els principis d’humanitat

La tramitació de la proposició de llei presentada pel Partit Popular i aprovada el 12 de febrer de 2014, només amb la seva majoria absoluta, comportarà, quan s’hagi aprovat la modificació, una nova reforma de l’article 23 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que determina l’abast de la jurisdicció del tribunals espanyols en matèria penal. Si la reforma de 2009 arran de les protestes d’Israel va suposar una restricció greu de la jurisdicció universal a Espanya l’actual proposta, en aquest cas, sota les pressions de Xina, suposaria la quasi desaparició de la jurisdicció universal.

En particular la reforma ataca de nou el paràgraf 4 del Article 23 que, a diferència dels anteriors que es refereixen al principi de territorialitat, de personalitat activa i de protecció de l’Estat, tractava del principi de jurisdicció universal.

Per exemple només es podria perseguir el genocidi o els crims contra la humanitat si el presumpte culpable és un espanyol o un ciutadà estranger resident a Espanya, o un estranger que estigui a Espanya i respecte del qual les autoritats espanyoles hagin denegat l’extradició. Evidentment, no és el cas de qualsevol responsable polític xinès implicat en actes genocides al Tibet o qualsevol militar salvadoreny implicat en l’assassinat dels jesuïtes espanyols a la Universidad Centroamericana o dels militars xilens acusats de l’assassinat de Carmelo Soria. Així, mentre la reforma de 2009 oferia com un dels vincles suficients l’existència de víctimes espanyoles, aquesta possibilitat desapareix ara pels crims més greus.

El mateix criteri es pretén aplicar als crims de guerra. La qual cosa obligaria a tancar la instrucció per l’assassinat de José Couso a Bagdad, el 2003, a conseqüència d’un tret deliberat des d’un tanc de les forces armades dels Estats Units. Però això seria contrari als Convenis de Ginebra de dret internacional humanitari de 1949. La contradicció es salva aparentment amb una clàusula que afirma la competència de la jurisdicció espanyola en relació amb crims comesos a l’estranger per ciutadans estrangers que es trobin a Espanya i que respecte del qui s’hagi denegat l’extradició, quan ho imposi un tractat vigent a Espanya. Però en realitat també així s’incompleixen les obligacions internacionals perquè l’obligació de jutjar no es pot supeditar a una petició d’extradició, quan un tractat internacional imposa l’obligació de perseguir els crims, i jutjar o extradir els responsables.

Un altre punt important de la proposició de Llei és la supressió de l’acció popular en relació amb els delictes esmentats en l’article 23.4: només es podran perseguir prèvia querella del Fiscal o de les víctimes. Això tindrà un efecte dissuasiu clar perquè comportarà costos més elevats per a les víctimes que hauran de constituir-se en part en el procediment penal. I augmentarà la impunitat si es pensa en delictes que difícilment denunciaran les víctimes com l’ablació genital femenina practicada per familiars.

La intenció de la proposta legislativa és, d’altra banda, ben transparent si es llegeix la seva disposició transitòria, que preveu el sobreseïment automàtic de tots els procediments oberts a l’Audiència Nacional en el moment de l’entrada en vigor de la Llei, fins que no es demostri que els requisits necessaris en cada cas s’han complert. Disposició que crida l’atenció en tant que sembla una ingerència poc  elegant i potser inconstitucional en les funcions dels tribunals.

Només 122 estats són part de l’Estatut de la Cort Penal Internacional i entre els absents n’hi ha alguns de tan importants com els Estats Units, Rússia, la Xina, l’Índia o Indonèsia, o la major part dels països àrabs. A més hi ha altres limitacions per a l’actuació de la CPI que deriven del seu Estatut, i que afecten  les diferents vies per activar la investigació dels assumptes per part de la CPI. En aquestes circumstàncies, l’espai d’impunitat no cobert pels compromisos adquirits fins ara és enorme. Per això és imprescindible que els estats genuïnament compromesos exerceixin la jurisdicció universal i complementin la tasca de la Cort allà on ella no pot arribar.

Però a Espanya aquest compromís que havia anat mantenint destorbava les relacions polítiques i comercials prioritàries – el cas de Xina és paradigmàtic – i per això el Congrés dels Diputats està a punt de decidir que quan les violacions dels drets humans les facin els nostres amics, encara que sigui contra els nostres nacionals, serà molt més rendible mirar en una altra direcció.

Antoni Pigrau
Membre de la Junta de l’Institut Català Internacional per la Pau

  • 12:51
  • 1

La guerra neta

Un robot no pot infligir mal a un ésser humà o, per omissió, permetre que un ésser humà sofreixi mal. (Primera llei de la robòtica – Isaac Asimov)

El desenvolupament és una constant, un torrent imparable. Els darrers anys hem estat testimonis d’una transformació social sense precedents: els éssers humans som cada vegada capaços de més i, al mateix temps creix imparablement la dependència de les màquines. Als mitjans de comunicació els agrada parlar d’una societat 2.0; fa una dècada potser el aparell més complex que portàvem al damunt era un rellotge d’agulla i avui dia ens sentim perduts quan s’esgota la bateria del nostre telèfon mòbil, no concebem treballar sense un ordinador i l’aïllament més profund esdevé quan una averia tècnica atura la nostra connexió a internet (cosa que, val a dir, cada vegada passa amb menys assiduïtat). Alguns autors s’han afanyat a declarar que ja no som només éssers humans: som cyborgs. La nostra forma de pensar i de relacionar-nos ha estat subtilment alterada pels dispositius que ara són eines habituals i quotidianes, eines que, poc a poc, ens cisellen.

No és d’estranyar, doncs, que la revolució de les màquines hagi sacsejat també amb força les facetes més fosques de l’ésser humà. Tot i que n’hi ha d’altres, em centraré en la que em resulta més preocupant: la guerra. El futur dels conflictes bèl·lics se’ns presenta lligat als drons, unes eines que han acaparat, recentment, de considerable protagonisme i que en l’àmbit civil estan demostrant el gran servei que poden fer a la humanitat (l’ús que pretén fer-ne amazon es només el començament), però l’eufòria s’obnubila quan observo les conseqüències que aquests vehicles no tripulats tenen quan s’utilitzen com a arma. El seu ús ja és una realitat; ara són principalment avions militars teledirigits que permeten evitar la presència d’efectius a algunes zones de guerra, els atacs ja poden realitzar-se (com gairebé qualsevol cosa a l’actualitat) a través d’una pantalla d’ordinador, però es tracta només del començament. Actualment s’està assajant la tecnologia que permetrà anar un pas més enllà, i substituirem aquestes joguines assassines per robots autònoms capaços d’actuar sense la supervisió d’un ésser humà. [+ info]

  • 11:09
  • 2

Un record per un home compromès i imaginatiu. Ens ha deixat l’Alfons Banda

Potser no sóc la persona més adient, potser no és aquest el lloc més apropiat i potser no encerto amb el to d’aquest tipus de texts, però malgrat els malgrats, escric unes línies en record de l’amic.

L’havia conegut d’universitari, durant les pràctiques de la carrera. Després, com a professor del curs d’introducció a la pau i els conflictes, on ja destacava per la seva capacitat de persuasió: la pau era possible, el món podia ser un lloc millor. També vam coincidir en activitats com l’oposició a la desfilada militar de l’any 2000 o a les trobades anuals organitzades conjuntament amb Justícia i Pau. Va ser allà que em va donar un llibre de diversos autors que feien propostes innovadores per al segle XXI. La seva em va impactar: crear un Institut Català Internacional per la Pau. Fins al punt que vaig acabar orientant la meva vida professional cap a aquell futur ICIP, que potser algun dia acabaria existint.

Vam compartir estones simpàtiques i profitoses al Fòrum de les Cultures, en aquell diàleg sobre pau i sostenibilitat que portà un sensacional conjunt de personalitats i activistes a la nostra ciutat. Jo acabava de tornar de Casablanca, a on havia anat precisament representant a Fundipau per parlar del rol de la societat civil en una resposta pacífica i serena davant els actes terroristes, un any després de l’11-M. Ell s’havia llegit el meu informe i li havia agradat. I així, tot i les experiències a l’estranger, havíem anat mantenint el contacte fins a la tornada a la ciutat comtal, per treballar precisament en aquell ICIP que havia somiat l’Alfons. I que amb tanta perseverança de la societat civil catalana, s’havia aconseguit fer realitat. [+ info]

  • 09:44
  • 0

Mandela i la reconciliació. Un procés bidireccional

By Warko (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)

Reconciliació és la paraula per la que es coneix i es reconeix a Mandela a tot el planeta. És per ella per la qual ha passat a la història fins al punt que l’ONU el 2009 va dedicar un dia internacional a la seva persona. Mandela, doncs, es va fer mundialment famós perquè va saber fer les paus, va saber perdonar i reconciliar-se amb els seus enemics, amb aquells que havien dissenyat i portat a terme el sistema racista de l’apartheid. Ara bé, potser s’escau analitzar també l’altra banda; és a dir, aquells que es van reconciliar amb ell, que van ser molts. Per exemple, els conservadors britànics, que consideraven l’ANC (Congrés Nacional Africà) com “la típica organització terrorista”. De fet, fins al 2008 va ser a la llista d’organitzacions terroristes dels EUA. En aquest sentit, Amnistia Internacional mai el va considerar un pres de consciència, encara que el 2006 sí que el va nomenar ambaixador global de consciència.

I és que hi va haver un període en què Mandela va abraçar la lluita armada. Ell, que havia estat un ferm partidari de les accions de desobediència civil noviolenta – tot i que a les seves memòries reconeix que no la va practicar per motius ètics, sinó perquè creia que podia ser efectiva – va activar la lluita armada des de la clandestinitat. Per justificar la seva decisió feia servir un proverbi africà: Els atacs de la bèstia salvatge no es poden evitar només amb les mans nues. Mandela, a les seves memòries, també afirmava: “Jo, que mai havia estat soldat, ni combatut en cap batalla ni disparat a un enemic, tenia la tasca d’iniciar un exèrcit”. En nombroses ocasions va assenyalar que havia pres la decisió després d’un llarg procés de reflexió política i, fonamentalment, perquè s’havia convençut de la inutilitat de la lluita pacífica contra l’apartheid. Alguna cosa haurien d’aprendre d’aquesta història els qui resten impassibles davant mobilitzacions massives noviolentes. [+ info]