Un dels canvis més profunds en la manera de fer la guerra des de que es va inventar la pólvora, el radar o l’avió, està sent l’ús creixent de robots en el “camp de batalla”. A principis de l’any 2000 l’exèrcit no anava acompanyat de cap robot. Des de llavors, l’exèrcit dels EUA tenen més de 7.000 aeronaus no tripulades “drones” (borinots) i més de 15.000 vehicles de terra inventariats; encarregant-se de missions que van des de buscar membres d’Al-Qaida a Pakistan, Afganistan, Iemen, Somàlia…; bombardejar suposats terroristes, processar informació… Aquests drones ja han estat utilitats per trobar la casa d’Osama bin Laden -abans que els marines en la seva famosa missió el matessin- o assassinar altres suposats terroristes.
La utilització d’avions no tripulats (Unmanned Aerial Vehicle -UAV-, en anglès) en combat és una realitat: ja són un instrument més de les forces armades. Aquests aparells van equipats amb sofisticats sensors, poden ser invisibles als radars, tenen visió nocturna, poden veure de dia i de nit, amb pluja, sol o núvols i no es cansen ni s’avorreixen treballant. El model Predator dotat de múltiples vídeocameres de gran potència li permeten veure quan els enemics encenen una cigarreta, van al bany o fan l’amor.
Els UAV estan dirigits des de terra, el soldat està assegut a milers de quilòmetres darrera d’una pantalla com les de PlayStation. No són ràpids ni àgils, però el seu poder està en l’habilitat de veure i processar informació. Poden enlairar-se, aterrar i volar per si mateixos, el soldat programa un destí o un àrea a patrullar, l’avió fa el que li han dit, mentre el militar pot concentrar-se en altres aspectes de la missió. La importància d’aquests robots i el seu paper en combat ho remarca el fet que la indústria aerospacial nord-americana ha deixat d’invertir en recerca i desenvolupament en vehicles tripulats i es centren exclusivament en vehicles no tripulats.
Pel 2014 està previst que la policia utilitzi aquests drones per patrullar les ciutats. D’aquí poc els drones volaran pels carrers i directament ens enviaran les multes per SMS al mòbil. S’estan començant a adaptar drones per controls duaners i migracions.
Els drones són una petita part de l’acció robotica militar, l’exèrcit de terra ja utilitza robots “guerrers mecànics” per desarmar bombes, revisar camps de batalla, transportar càrregues pesades per terrenys dificultosos. La Marina està experimentant amb màquines que puguin patrullar durant mesos sota l’aigua, que puguin pilotar-se de manera autònoma, estacionar-se a l’entrada de ports, etc. Alguns dels problemes tècnics a resoldre és la durada de les bateries, però ja han començat a treballar en el disseny de robots que puguin alimentar-se de matèria orgànica (marina o terrestre). El Pentàgon està treballant en un model de dron, l’X-47B, que serà el primer dron capaç de complir sense control remot amb una missió prèviament programada a la seva computadora.
El 23 d’abril del 2013 Human Rights Watch ha iniciat una campanya per prohibir que es desenvolupin robots que de manera autònoma puguin seleccionar i atacar objectius sense la intervenció humana (http://www.hrw.org/es/news/2013/04/23/armas-nueva-campana-contra-los-robots-de-combate). Investigadors d’arreu del món ja estan treballant en desenvolupar màquines de guerra completament autònomes “robots assassins”. No es ciència ficció, no estem parlant de Star Trek: ja és una realitat. Aquests robots no tenen el sentit comú d’un humà, no tenen compassió humana per decidir si disparen o no, no tenen criteri per discernir si es humà o si es legal disparar o no, al igual que no poden diferenciar si uns nens s’han posat a jugar dintre de l’àrea d’atac. Els humans pensen en les conseqüències dels seus actes. Si un robot s’equivoca qui és el responsable?
La tecnologia està a punt de suplantar el militar, la robòtica podrà ajudar a que morin menys soldats en combat, que no vol dir que morin menys persones per atacs de robots. Però la utilització de robots dintre “d’un conflicte armat” obre un gran debat sobre les implicacions ètiques, jurídiques i polítiques.
El debat està servit.
Tica Font
Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau
Control Arms
Quan encara estàvem amb la ressaca de l’oportunitat perduda, així, de sobte, ens hem trobat amb que ja tenim tractat. Durant molts anys, molts, una gran quantitat de persones i organitzacions d’arreu del món hem treballat plegats per aconseguir una fita que, sense cap mena de dubte, millorarà el món en el que vivim. Ahir dimarts l’Assemblea General va aprovar el primer tractat de comerç d’armes de la història.
I, a més, ho va fer per una majoria aclaparadora: 155 estats van votar a favor, 22 es van abstenir i 3 ho van fer en contra. Van ser els mateixos que havien bloquejat el consens la setmana anterior: Iran, Corea del Nord i Síria. La majoria dels estats tradicionalment ‘escèptics’ es van decantar, doncs, per l’abstenció. És el cas de Bahrain, Bielorússia, Bolívia, Xina, Cuba, Egipte, Fiji, Índia, Indonesia, Kuwait, Laos, Myanmar, Nicaragua, Oman Qatar, Rússia, Aràbia Saudita, Sri Lanka, Sudan, Swazilàndia i el Iemen.
El vots que no han estat positius no exclouen la legitimitat d’alguns dels arguments utilitzats, com l’absència de la prohibició de les transferències d’armes a actors no estatals, així com de referències a l’autodeterminació dels pobles sota ocupació estrangera; l’absència d’una secció relativa a definicions o de mecanismes de rendició de comptes dels països exportadors. Estem d’acord, es tracta d’un text imperfecte, esbiaixat cap als interessos dels països exportadors. Però també és veritat que suposa el primer pas per aturar el descontrol de la proliferació d’armes al món.
El tractat, que serà jurídicament vinculant, s’obrirà a signatura el proper 3 de juny i entrarà en vigor 90 dies després d’assolir-se la 50a ratificació. A dia d’avui ningú pot predir fins a quin punt tindrà impacte sobre el terreny. El que tampoc es pot negar és que té un potencial enorme i que, a l’apropar el drama de la violència armada a l’opinió pública i més enllà de les qüestions estrictament jurídiques, contribuirà a estigmatitzar el comerç irresponsable d’armament. En tot cas i com no podia ser d’una altra manera, la nova legislació internacional no suposarà modificar a la baixa aquelles regulacions nacionals que siguin encara més restrictives.
Un aspecte particularment interessant (i criticat, en concret, per Egipte i Xina) és el fet que podria suposar un precedent jurídic en aquest tipus de processos de negociacions. És a dir, podria establir jurisprudència pel que fa al procediment segons el qual, quan per dues vegades s’ha intentat aconseguir un consens i això no ha estat possible, es podria portar el text directament a votació a l’Assemblea General i permetre, doncs, que fos així aprovat.
Ara bé, recordem també que aquest tractat és, necessàriament, limitat. A més de les febleses que senyalàvem en un post anterior, cal mencionar que no interferirà amb el comerç d’armes a dintre dels estats ni tampoc amb el dret de portar armes; no suposa la prohibició de cap tipus d’arma en concret ni suposa un conflicte amb el ‘legítim’ dret d’autodefensa dels estats. I tot i així, no ens cansarem de repetir-ho, ahir dimarts va ser un dia històric.
Des de l’ICIP volem agrair avui molt sincerament tota la feina duta a terme per moltes persones que han realitzat aquí les seves pràctiques i que, d’una manera o una altra, ens han ajudat a participar en el procés de negociacions internacionals i a poder explicar-lo amb tots els detalls a la societat catalana. Amics com la Júlia, el Fernando, l’Àngela, l’Helena, la Marina, la Tosin, el Donato, la Jone o el Món… l’enhorabona més afectuosa i merescuda per aquesta victòria dels drets humans sobre les armes que és també vostra!
Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau
El dia d’ahir havia de ser un gran dia i va acabar sent un dia molt llarg. Contràriament al previst, va ser tota una marató negociadora, que estem encara païnt. Això sí, ho havíem avisat: a Naciones Unides les coses poden canviar en qüestió de minuts. I així vam viure una jornada emocionalment complicada, entre els nervis i l’esperança, sabedors d’estar vivint un moment històric.
L’expectació prèvia a la sessió era impressionant. Delegats, periodistes i activistes fent cua per entrar a la sala dues hores abans que comencés. I no hi cabien tots. Els nervis es notaven i hi va haver tensió amb la policia, que impedia l’accés a la sala. El president Woolcott va fer desallotjar la sala i molts ens vam anar a una altra, igual que el juliol de l’any passat. I des d’allà vam assistir a tota l’escena. Recordem que la decisió s’havia de prendre per consens i que bastava l’oposició d’un estat per bloquejar l’acord.
Primera paraula, Iran. El delegat mostra un gran somriure i afirma que no està d’acord amb el text del tractat. Corea del Nord tampoc. Síria tampoc. El president intervé i diu que això no vol dir que s’hagi bloquejat l’acord, perquè no ho han expressat així. Els tres mateixos estats tornen a demanar la paraula. Llavors el president dissol la sessió per mantenir-hi consultes informals.
I comencen les especulacions. Han bloquejat realment les negociacions o simplement estan criticant el text? Conseguirà el president convèncer aquests tres estats? És possible que hi hagi més estats preparats per fer intervencions similars? Els diplomàtics es miren entre sorpresos i enfadats. Ells també pensaven que el tractat s’aprovaria ràpidament.
Es repren la sessió. Els tres països tornen a demanar la paraula i tornen a dir el mateix. Mèxic intervé enèrgicament llavors per dir que el tractat s’ha d’adoptar sí o sí, perquè hi ha una gran majoria d’estats que el recolzen. Els representants de la societat civil ens emocionem i comencem a aplaudir. Nigèria, Japó, Costa Rica, Colòmbia, Espanya… aniran parlant i donant tots el seu suport a la proposta de Mèxic i a nosaltres ens fan mal les mans d’aplaudir. Ha tornat l’esperança.
Llavors intervé Rússia i és un veritable gerro d’aigua freda. La regla del consens s’ha de respectar i és evident que a la sala no n’hi ha, diuen. El president Woolcott els hi dóna la raó. Sembla, doncs, que finalment no hi haurà tractat. Però segueixen les intervencions. Kènia proposa portar el text del tractat a la sessió de l’Assemblea General de la setmana vinent, per tal que sigui votat (i aprovat) allà.
A partir d’aquest moment, la sessió es tornarà a dissoldre diverses vegades; molts estats mostraran el seu suport tant a la proposta de Mèxic com a la de Kènia, mentre d’altres s’alinearan amb els tres bloquejadors. Es tracta de Cuba, Veneçuela, Bolívia, Índia, Bielorússia, Armènia, Sudan i Indonèsia. Definitivament, no hi ha consens i s’acaba així la Conferència Final sobre el Tractat de Comerç d’Armes.
Sortim de l’edifici de l’ONU amb una sensació de déjà vu… que, però, és en realitat molt diferent. El text actual està recolzat per més de 100 països, incloent-hi els EUA, Rússia i Xina, a més dels europeus, els africans, els del Carib, molts llatinoamericans, etc. I serà votat per l’Assemblea General molt aviat, potser fins i tot la setmana vinent. Allà les decisions es prenen per una majoria de 2/3. I aquesta vegada sí, tindrem tractat.
Gary He/Insider Images for Control Arms
Ja tenim l’
esborrany del tractat. Ara cal veure si s’aprova. En principi, som optimistes. Els estats menys favorables a un tractat robust ja hi han manifestat el seu recolzament (EUA, Xina, Rússia, entre d’altres) i per tant, el bloqueig, si n’hi hagués, vindria d’un dels països de comportament més impredictible, com Iran o Corea del Nord. En aquests països la societat civil organitzada no hi té contactes i, per tant, no podem saber quina és la seva posició.
Ara bé, es tracta d’un bon tractat? El primer que cal dir és que és un text substancialment millorat respecte de les versions precedents. Molt millor que fa un any i fins i tot, bastant millor que fa una setmana. Recordem que es tracta de decisions que s’han de prendre per consens i, per tant, totes les parts han de cedir de les seves posicions sobre el seu tractat ideal. En síntesi, és un tractat que ens permetrà fer (i denunciar) moltes coses.
Pel que fa a les darrers millores, en el seu redactat actual queda explícit que una raó legítima per poder refusar una transferència d’armes és el perill de desviació d’aquestes armes a llocs de conflicte armat. Això s’afegeix al criteri relatiu a “debilitar la pau i la seguretat de la regió”, que ja hi era. Tot i la oposició de la Santa Seu (que durant aquests anys el tenia com a cavall de batalla particular), s’ha inclòs llenguatge relatiu a la violència de gènere en el text. A més, també s’ha inclòs de forma específica la prohibició de transferències d’armes que podrien fer-se servir contra la població civil
L’entrada en vigor del tractat es produirà quan s’aconsegueixin 50 ratificacions. Això és una bona notícia, perquè en les versions precedents del text el número era 65. Ara bé, cal recordar que en tractats de desarmament recents, com el de les municions de dispersió, van ser 30 estats els necessaris. En el futur, passats sis anys, el tractat es podrà modificar. En aquest sentit, les esmenes requeriran l’aprovació de ¾ parts dels estats. De nou, sembla que el president Woolcott ha optat pel terme mig, ja que demanàvem que la majoria necessària fos 2/3, mentre fins ara se’ns havia proposat només el consens per qualsevol canvi que hi pogués haver.
Però com dèiem, no és un text perfecte i té punts febles. Un d’ells és el seu abast. Així, s’havia lluitat molt perquè el tractat inclogués “totes les armes convencionals”, mentre de l’altra banda s’insistia amb només els set tipus d’armament del registre de Nacions Unides. Al final, s’hi ha afegit a aquests set també les armes petites i lleugeres (una qüestió que durant moltes etapes del procés no estava gens clara). A més, i tot i que en un article diferent, també es parla de les municions, així com de les parts i els components per construir armes.
Cal destacar també el llenguatge ambigu de diverses parts del redactat, com en el cas dels criteris que han de servir per autoritzar o denegar una transferència d’armes. Això portarà previsiblement a interpretacions diverses durant la seva implementació. D’altra banda, hi ha alguns criteris específics, com el fet que la transferència pugui condicionar el desenvolupament socioeconòmic de la zona, que no han estat inclosos. Ara bé, a la pràctica és difícil que un d’aquests criteris es pugui aplicar isolat de la resta. És a dir, per exmple, si hi ha una transferència d’armes a un país del tercer món, és probable que, a més de dificultar el desenvolupament socioeconòmic del país, també afecti a la situació dels drets humanes i/o a la pau i a la seguretat de la regió. Per tant, de produir-se, creiem que igualment es podran denunciar aquest tipus de transferències.
Ara ens queda creuar els dits i esperar que tot surti bé. En el cas que algun estat decidís vetar l’acord, llavors el més probable és que el text fos sotmès a votació a la sessió de l’Assemblea General de la setmana vinent. Allà les decisions es prenen amb una majoria favorable de 2/3. És per això que finalment i després de molt de temps, ens sentim, netament, optimistes.
Confiant en el resultat positiu de la jornada d’avui, s’ha contactat amb l’oficina del secretari general de Nacions Unides i es preveu que faci una declaració oficial sobre el Tractat de Comerç d’Armes.
Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau
controlarms
En qualsevol negociació, els dies previs al resultat final fan que emergeixin els dilemes i les estratègies seguides per cadascun dels actors, augmentats per l’excitació, la incertesa i els nervis del moment. Aquí, un dia normal inclou tres sessions plenàries, reunions de coordinació diverses i, al mateix temps, consultes informals amb els facilitadors designats per l’ambaixador Woolcott, l’australià que ha substituït Garcia Moritán a la presidència de la Conferència Diplomàtica. I el nivell de les discussions ha arribat a un punt de tecnicisme legal que, de vegades, ens resulta difícil transmetre als qui no podeu ser presents aquests dies a Nova York.
En aquest sentit, els representants de la societat civil (un centenar) vam estar reflexionant ahir sobre els possibles escenaris que s’obriran amb la tercera (i probablement darrera) versió del text, que coneixerem avui dimecres, en algun moment del dia. I és que les possibilitats són múltiples.
Recordem que la idea és negociar un acord que inclogui a tothom, en el marc de l’ONU i que pugui ser adoptat per consens. A la pràctica i més enllà d’infinits detalls formals (i, fins i tot, de vocabulari) discutits per totes i cadascuna de les delegacions, això significa un tractat acceptable per les principals potències productores d’armes: Estats Units, Xina i Rússia… i, en menor mesura França. Les altres dues grans, Gran Bretanya i Alemanya, haurien estat sempre favorables a la consecució del tractat.
Aquesta és, si més no, la interpretació que fan molts països, que veuen com l’amenaça del vet fa que es vagin imposant determinats interessos. Perquè tot i que teòricament qualsevol delegació podria bloquejar l’acord (i de candidats -els denominats escèptics- no en falten, com Iran, Corea del Nord, Egipte, Algèria, l’Índia, Pakistan…), pocs són els que estarien disposats a assumir el cost polític que suposaria assumir la responsabilitat en el fracàs de les negociacions.
Per tant, si ens creiem la voluntat sincera dels estats per arribar al consens, sembla lògic pensar que hauríem de buscar entre tots el denominador comú, encara que sigui a la baixa, i així aconseguir aquest tractat tan necessari. Ara bé, què passaria si en el darrer moment algun estat, petit o gran, s’atrevís a presentar una objecció formal? Doncs que no hi hauria acord i el més probable és que el text, estigués com estigués, acabés arribant a l’Assemblea General de l’ONU per ser sotmés a votació.
I és aquí on ens trobem amb el principal dilema d’aquestes negociacions. Si preveiem que això serà el que passarà, és a dir, que no serà possible arribar al consens i que finalment no hi haurà acord, l’estratègia ha de ser molt diferent. Intentarem llavors oblidar-nos del comú denominador que dèiem i ens esforçarem per enfortir el text al màxim per tal que quan sigui votat (i previsiblement aprovat), sigui prou sòlid i robust.
Altrament, ens podem trobar amb un text tan dèbil que en realitat sigui pitjor que el fet de no tenir cap tractat, perquè permeti i legitimi el comerç d’armes. Si arribéssim a aquesta situació, ens podríem plantejar fins i tot demanar als estats que no signin. I és aquí on resideix el segon dilema. On és la línia divisòria entre un tractat dolent i un d’acceptable? Què passaria si els estats proposen un text que inclou només una part de les demandes que la societat civil considera imprescindibles?
Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau
Foto: Armstreaty
Aquesta és, si més no, la sensació que ens queda després d’escoltar les intervencions dels delegats ahir, dilluns de la segona setmana de la conferència final del tractat de comerç d’armes. Hi ha qui diu que és massa ambiciós, massa restrictiu, però també qui el considera massa genèric, amb un redactat massa ambigu… també s’argumenta que és un text escrit des del punt de vista dels productors, mentre aquests diuen textualment que no defensa prou els seus interessos.
Entre els més crítics, Índia, Rússia, Xina, Cuba, Veneçuela, Egipte, Algèria, Iran i Paquistan… repetint les reserves que ja van expressar l’estiu passat. Davant seu, la gran majoria dels estats, fent declaracions conjuntes demanant enfortir el tractat. Per exemple, els països africans, els europeus o els del Carib. En aquest sentit, cal destacar la de Ghana (a la foto) en nom de 102 països sobre les municions o la de Noruega -en nom de 70- sobre les prohibicions explícites que han de constar al tractat.
La conclusió és clara: per tal que hi hagi acord serà inevitable arribar a compromisos i seguir amb moltes de les ambigüetats que hi ha ara a l’esborrany del tractat.
Una intervenció força sorprenent va ser la dels EUA. Recordem que va ser precisament la superpotència nord-americana qui va bloquejar les negociaciones en el darrer moment el juliol passat. Enguany, tot i la pressió de l’Associació Nacional del Rifle i dels republicans al Senat, i després d’una setmana de discurs dur i poc dialogant sobre les seves línies vermelles, ahir van expressar de forma constructiva la seva visió de la situació i la seva confiança en què l’acord és encara possible.
En tot cas, la incertesa és la tònica dominant. Tot i alguns avanços hi ha una sensació generalitzada que mancarà temps. I que, per tant, s’haurà de buscar noves vies per continuar amb el procés. Però a Nacions Unides les coses poden canviar en qüestió de minuts i encara en queden molts fins dijous a la tarda. Serà llavors quan veurem si algun país s’atreveix a mostrar explícitament la seva negativa a acceptar el text, evitant així el consens necessari per a l’aprovació del tractat.
Acabem el post d’avui amb algunes recomanacions. En primer lloc, els activistes de Control Arms van presentar ahir un nou vídeo, breu i potent. Si encara hi teniu dubtes, s’hi explica molt bé perquè és tan necessari i urgent aquest tractat. D’altra banda, a més d’aquest bloc, un recurs útil per anar seguint les negociacions és el d’en Jordi Armadans i el seu post amb vida pròpia sobre el TCA. Finalment, seguim actualitzant les notícies i els documents clau a l’espai web de l’ICIP.
Xavier Alcalde
Institut Català Internacional per la Pau
Foto: Irati Lagragua
El 24 de març és el Dia Internacional per al dret a la veritat en relació amb greus violacions dels drets humans i per la dignitat de les víctimes. Així ho va proclamar l’Assemblea General de les Nacions Unides el 21 de desembre de 2010 en la seva resolució 65/196.
És una ocasió per recordar les víctimes d’aquestes violacions i la importància del dret a la veritat i a la justícia. És també una bona ocasió per retre homenatge a les persones que dediquen la seva vida – i especialment a les que l’han perduda – per promoure i protegir els drets humans.
Aquests últimes dies hem tingut el gran privilegi de ser acompanyats per dues dones extraordinàries que, per les dramàtiques circumstàncies que els va tocar passar, consagren des de fa uns anys totes les seves forces a exigir el compliment dels drets humans al seu país. Es tracta de Luz Marina Bernal i María Sanabria, dues de les cinc Mares de Soacha guardonades amb el Premi ICIP Constructors de Pau 2012.
Per la tendresa amb la què ens han parlat dels seus fills morts a mans de l’exèrcit colombià, per la força i dignitat que transmeten quan expliquen la seva lluita i per totes les emocions que hem pogut compartir amb elles durant la seva estada a Barcelona, és impossible no pensar-hi aquest 24 de març. De fet, serà difícil per a qualsevol persona que s’hagi trobat amb elles aquesta setmana oblidar les seves paraules d’amor envers els fills desapareguts i de determinació en la seva batalla contra la impunitat.
Durant l’any 2008, 19 joves de Soacha, una localitat propera a la capital colombiana, van desaparèixer. Uns mesos més tard i gràcies a la perseverant cerca de les seves mares, van trobar els seus cossos – la majoria en fosses comunes – a centenars de quilòmetres de la seva ciutat. L’exèrcit els va presentar com a membres de grups criminals o guerrillers morts en combat. Convençudes de la seva innocència, les seves mares, les Mares de Soacha, van poder demostrar que es tractava d’un pervers muntatge. En realitat, els seus fills, alguns d’ells menors d’edat o amb discapacitats mentals, van ser enganyats amb promeses de treball i traslladats a una altra part del país. Allà van ser fredament executats per militars o paramilitars que s’acollien a una ministerial que preveu recompenses i pagaments per tot guerriller abatut. És el que ha passat a conèixer-se com a “falsos positivos”.
Precisament per la lluita incansable de les seves mares, el cas dels joves de Soacha és potser el més paradigmàtic de tots, però malauradament no és un cas aïllat. Avui en dia es comptabilitzen a Colòmbia més de 3183 execucions extrajudicials a mans d’actors estatals (cal dir però que hi ha un ball de xifres en aquest àmbit i algunes fonts ja parlen de 4719 denúncies). La impunitat que regna entorn a aquestes greus violacions dels drets humans és flagrant: pràcticament tots els militars implicats segueixen en llibertat i els pocs processos d’investigació que s’han obert han portat només a un parell de sentències condemnatòries.
Luz Marina Bernal, María Sanabria, Carmenza Gómez, MelidaBermúdez, Lucero Carmona i altres valentes dones han iniciat una campanya de denúncia social i jurídica perquè la mort dels seus fills i cap altra execució extrajudicial quedi en l’oblit. Reclamen veritat, justícia, reparació i garanties de no-repetició. No són juristes ni tenen cap recorregut professional o acadèmic que les hagi preparat per la missió que han decidit assumir. Tanmateix, han sabut trobar les seves pròpies eines per transmetre el seu missatge al món: paraules directes, cançons escrites i cantades per elles mateixes, obres de teatre, performances al carrer, pintura i petits símbols, com una bata blanca o les fotos dels seus fills que despleguen a cada intervenció pública.
Aquesta lluita els hi ha valgut insults, amenaces i agressions per part de certs sectors. Però també els hi ha valgut el nostre més profund respecte i tota la nostra solidaritat. És d’esperar que reconeixements internacionals com el Premi ICIP Constructors de Pau els proporcionin més protecció enfront a possibles represàlies i ànims per seguir en aquesta dolorosa lluita.
Sabina Puig
Institut Català Internacional per la Pau
*Article publicat a Público el 20/03/2013
En aquests dies tornen a la nostra ment dues classes de records, milions de persones manifestant-se simultàniament als carrers de diverses ciutats del món i els bombardejos dels avions sobre les ciutats de l’Iraq. A tots aquells que vàrem sortir als carrers per a dir, No a la guerra, No en el meu nom, ens ha envaït durant molt temps la sensació de fracàs. Vàrem aconseguir ser molts als carrers, vàrem aconseguir altes cotes en els sondejos d’opinió contraris a la invasió, però no vàrem aconseguir parar la guerra.
En el 2003 el moviment per la pau va tornar a emergir, va tornar a mostrar la seva força amb l’oposició i la mobilització a la guerra de l’Iraq, va mobilitzar a milions de persones; podem afirmar que aquesta oposició es mostrava contrària a la política bel·licista de Bush i els seus aliats (Blair i Aznar), i alhora crítica amb la política brutal de Saddam Hussein, es solidaritzava amb el poble iraquià i donava suport a mesures diplomàtiques com les inspeccions de la OIEA com alternativa a la guerra.
Al mateix temps que s’estenia la idea que aquesta guerra tenia interessos ocults i no explicitats, hi havia elements que ens feien pensar que darrere de la invasió de l”Iraq s’estaven dirimint repartiments en el control i l’accés a recursos energètics, el petroli en concret; s’estaven redefinint estratègies polítiques a l’Orient mitjà i la indústria militar obria un espai real, fora del laboratori, en el qual provar noves armes.
Per als moviments socials el temps previ a la invasió va ser un període en el qual es van crear noves organitzacions, noves xarxes i coordinadores de campanya tant presencials com virtuals; per primera vegada una xarxa mundial d’organitzacions convocava actuacions simultànies, per primera vegada milions de persones en tot el món ens sentíem units participant d’una mateixa acció, impedir una guerra.
A pesar de les grans manifestacions en totes les ciutats, el moviment pacifista no va ser capaç d’evitar que Bush, juntament amb altres aliats, ocupés l’Iraq. Aquesta derrota parcial, davant unes mobilitzacions tan grans, solament podem interpretar-la com una debilitat del sistema democràtic davant la pressió del poder de grups energètics o del complex militar industrial. A força de mentides se’ns intentava convèncer que la guerra era necessària, però no ho van aconseguir, la ciutadania no les va creure.
Les campanyes impulsades pels mitjans de comunicació basades en mentides, ens presentaven al dictador Saddam Hussein com un assassí cruel amb els ciutadans iraquians, un Saddam Hussein que estava fabricant armes molt mortíferes que utilitzaria contra la població; però aquestes campanyes no van convèncer a milions de ciutadans del món i van obligar al Govern Bush a presentar els seus arguments a favor de la invasió davant de Nacions Unides, recordem a Colin Powell mostrant pols blanca en un flascó o fotografies de laboratoris de fabricació d’armes químiques de destrucció massiva; van haver d’esforçar-se a inventar proves per a convèncer al Consell de Seguretat de Nacions Unides que havia motius suficients i sobrats per a envair l’Iraq. Però quan van sol·licitar l’autorització del Consell de Seguretat de Nacions Unides per a iniciar la guerra al febrer de 2003, aquesta els va ser denegada.
Els ciutadans del món no es van creure les mentides i molts governs no es van atrevir a donar suport a Bush, els Estats Units solament van obtenir tres vots a favor (Anglaterra, Espanya i Bulgària). Va ser una derrota política humiliant per a Bush i una victòria per al moviment per la pau ja que va desposseir a Bush de la legitimitat i de la legalitat internacional que buscava. Bush va aconseguir començar una guerra militar, però va perdre la guerra política i no va conquistar les ments dels ciutadans.
Hi ha analistes que destaquen que la falta de legitimitat i suport polític a la guerra de Bush, va influir directament en la direcció política del conflicte, en l’estratègia d’ocupació militar i en el fracàs polític i militar d’aquesta guerra.
No vam poder evitar el sofriment de la població iraquiana, però les mobilitzacions van facilitar que molts ciutadans àrabs sentissin la nostra solidaritat, van sentir que compartíem el mateix rebuig a la guerra i vàrem compartir les mobilitzacions. Els moviments socials es van globalitzar i van sortir més forts d’aquestes mobilitzacions, per primera vegada es van convertir en generadors d’opinió global. No vàrem impedir la guerra però vàrem aconseguir castigar políticament a aquells que la van liderar.
Tica Font
Directora de l’ICIP
La setmana passada es va reunir a Ginebra el Grup de Treball Intergovernamental establert pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides per treballar sobre un projecte de Declaració de les Nacions Unides sobre el dret a la pau.
Hi van participar representants de 84 governs, molts dels quals no destaquen precisament pel seu treball a favor de la pau o estan inclús immersos ara mateix en conflictes armats: Colòmbia, França, l’Iraq, Mali, Marroc, la Federació Russa, el Sudan, Síria, els Estats Units d’Amèrica, la Xina, etc.. També hi van poder participar representants d’organitzacions regionals i de programes de Nacions Unides així com organitzacions de la societat civil.
Les intervencions dels diferents governs i la versió avançada de l’informe d’aquesta reunió reflecteixen una disparitat d’opinions respecte a si el dret a la pau ha de ser reconegut i codificat com a tal o si es tracta simplement de recordar el vincle existent entre la pau i el respecte i promoció de tots els drets humans ja codificats pel dret internacional.
Els Estats Units d’Amèrica i el Canadà, per exemple,van reiterar que no reconeixen l’existència d’un dret a la pau. En línies similars, la Unió Europea va defensar l’opinió que el dret a la pau no té cap base legal en l’ordenament jurídic internacional ni com a dret col·lectiu ni com a dret individual. Segons la UE, seria impossible consensuar una definició del “dret a la pau” basada en els drets humans i va subratllar que la mateixa Carta de les Nacions Unides reconeix que poden haver motius legítims per a fer ús de la força.
Altres estats (Bolívia, Costa Rica, Perú, l’Uruguai, Costa d’Ivori, Senegal, Singapur, etc.), en canvi, van recordar que el dret a la pau no és un concepte nou i que la comunitat internacional l’ha subscrit en ocasions prèvies. Van insistir en la necessitat d’avançar en el procés d’elaboració d’una Declaració que reconegués la pau com a dret i es van comprometre a treballar en aquest sentit. Curiosament, entre els Estats que més favorables es van mostrar a la codificació del dret a la pau, també s’hi troben països on s’acumulen innumerables denúncies per violacions dels drets humans (Cuba, Egipte, Síria, Sri Lanka, Iran, Marroc, Indonèsia, etc.)
Més enllà de les discrepàncies en el punt de partida, és a dir sobre si s’ha de reconèixer explícitament o no el dret a la pau, els debats que van tenir lloc en el sí del Grup de Treball també reflecteixen interessants –i en alguns casos preocupants – divergències sobre l’abast del concepte de pau. A tall d’exemple, vàries delegacions – inclús de governs que s’autoproclamen pacifistes –es van negar en rotund a que una eventual Declaració sobre el dret a la pau reconegui el dret a l’objecció de consciència al servei militar obligatori (Cuba, Sri Lanka, Síria…) o faci referència a qüestions relacionades amb el dret d’asil, el medi ambient, les operacions de manteniment de la pau, les empreses privades de seguretat o inclús que faci referència al concepte de seguretat humana o al dret al desenvolupament. Va haver-hi inclús alguns representants governamentals que van demanar explícitament que la Declaració no faci al·lusió a programes de desarmament.
En un àmbit més conceptual, amoïna que per alguns diplomàtics la pau encara sigui entesa simplement com a l’absència de guerra. D’altres, en canvi, es van fer càrrec de recordar que la pau té un abast molt més ampli i que també cal utilitzar un llenguatge positiu a l’hora de definir-la. També van ser vàries les delegacions que van donar a entendre que la pau era únicament una qüestió de relacions internacionals i van insistir en què aquesta Declaració havia de contemplar la pau només en la seva dimensió internacional i no incloure aspectes que poguessin afectar els principis de sobirania nacional, integritat territorial i no-intervenció en els afers interns dels estats.
Val la pena donar un cop d’ull a tots aquests debats, no només per estar al dia dels dilemes que presenta el reconeixement del dret a la pau, sinó també per prendre consciència que no tothom pensa, ni de lluny, el mateix quan parla de pau. Tot i que no hi ha dates confirmades, es preveu que el Grup de Treball es torni a reunir en els propers mesos i que a l’espera de la propera sessió, el seu president mantindrà consultes informals amb Governs, grups regionals i altres actors que vulguin fer aportacions a les discussions. Pot ser doncs un bon moment per recordar a l’ONU i al cos diplomàtic què és el que nosaltres entenem per pau i com valorem el seu reconeixement com a dret humà. Les persones i entitats que ja van participar als processos que van portar a la Declaració de Barcelona i a la Declaració de Santiago hi tenen molt a dir!
Sabina Puig
Institut Català Internacional per la Pau
Des que l’any 2009 s’immolés el primer tibetà dins el Tibet, les autoimmolacions han obert un nou episodi en el seu llarg conflicte amb la Xina. En els últims mesos, però, l’augment de casos de tibetans que es prenen foc en senyal de protesta ha augmentat considerablement, posant en qüestió moltes de les premisses amb què la comunitat tibetana a l’exili treballa per tal d’assolir una solució pacífica a la disputa.
Tot i les constants crides efectuades per la comunitat tibetana a l’exili demanant que s’aturin i no continuïn morint tibetans per assolir els seus objectius polítics, la xifra oficial d’immolats arriba avui a 99, 86 d’ells morts, originant així un episodi sense precedents en els més de 60 anys de disputa sino-tibetana. Aquest repunt en el conflicte va coincidir amb el XVIIIè Congrés Nacional del Partit Comunista de de Xina, celebrat a principis de novembre de l’any passat i durant el qual es va renovar la cúpula política.
Sembla ser que els tibetans han decidit que ha arribat de nou l’hora de cridar l’atenció del món i llençar un crit de socors a la comunitat internacional perquè reaccioni i forci la Xina a assolir un desenllaç per al conflicte basat en el diàleg, tal i com aspira la “Via Mitja”, la fulla de ruta creada pel Dalai Lama fa tres dècades i que constitueix la base de la postura de negociació del Govern Tibetà a l’Exili. No obstant, alguns analistes i certs sectors de la societat tibetana contemplen el fet que, davant la impossibilitat d’oferir alternatives i opcions que representin una esperança en l’horitzó de possibilitats per als tibetans de dins el Tibet, l’acte de prendre’s foc representa alhora un gest de desesper així com l’expressió d’una major contundència en les reivindicacions i formes d’actuació a favor d’una major llibertat al Tibet.
Jon Herranz i Gerard Peris – Namuss Films
Periodistes i realitzadors del reportatge “Flames. L’impacte de les immolacions a l’exili tibetà”
Aquest reportatge forma part del cos de treballs periodístics que l’ICIP i Namuss Films estan realitzant al voltant del conflicte tibetà i que s’aniran difonent en els propers mesos.
Més informació: http://bit.ly/VPmIbA
