El Bloc de l'ICIP » 2011 » abril


145 APUNTS

  • 12:36
  • 3

Bones pràctiques

Font fotografia: racocatalaEl procés de consulta sobre la independència que s’ha realitzat a Catalunya durant els darrers mesos crec que mereix una atenció especial des de diverses perspectives. S’hi donen algunes característiques que no hauríem de voler passar per alt donada la seva alta potencialitat política i sociològica. I sóc de l’opinió que el futur els conferirà una importància creixent.

En primer lloc resulta destacable que es tracta d’un procés endegat per iniciativa popular. No és pas la primera vegada que una convocatòria de gran significació políticosocial té origen a la societat civil, però aquesta vegada l’envergadura del tema la fa especialment destacable. El procés prova l’existència del poble català com a protagonista polític capaç de superar un nivell bàsic de capacitat reactiva, per assolir fites que reclamen una proactivitat i assertivitat notables. És una dada que ningú no pot obviar. Que la ciutadania sigui capaç d’emetre aquest potent senyal, en un moment en el que l’ortodòxia sociopolítica i psicosocial ens voldria ocupats exclusivament en els temes derivats de la crisi econòmica, no fa més que augmentar-ne el valor i la significació.

En segon lloc, una vegada feta la proposta, resulta admirable la capacitat autoorganitzativa de la ciutadania. Sabíem de la creativitat de la societat civil pel que fa a llençar idees però la capacitat d’autoorganitzar-se amb eficàcia és una molt bona notícia. Cal tenir present la gran quantitat de treball voluntari que la realització de les consultes ha exigit. D’altra banda, crec que es obligat destacar el caràcter transversal de la resposta ciutadana. A partir de posicions personals molt diferents, centenars de milers de ciutadans coincideixen finalment en avalar el procés de consulta i una aclaparadora majoria dels que ho fan coincideix també en la resposta afirmativa.

Aquest caràcter transversal de l’acceptació de la consulta i del sí confereixen una gran força a la iniciativa: les grans onades d’opinió són sempre transversals. Només ens cal recordar, a Catalunya, els moviments ciutadans al voltant de l’autonomia, de l’amnistia, contra el terrorisme i a favor de la pau. Pel que fa a la magnitud del moviment només vull assenyalar, tot i ser conscient que es tracta d’una altra cosa, que quan una cinquena part de la ciutadania opta per una força política aquesta guanya les eleccions. Es cert que el tema de la independència no està encara prou present en els programes polítics, i que per sí sol no és un programa, però crec que els senyals apunten a que el temps portarà una exigència creixent de definició al respecte. Els protagonistes polítics, persones i partits, hauran d’acceptar que se’ls demanarà de manera progressiva que es manifestin amb claredat al respecte.

El tercer tret destacable del moviment per la consulta té a veure amb la filosofia de la noviolència. No podem obviar que la disjuntiva plantejada afecta una realitat tan sensible, conflictiva i generadora de violència com són les fronteres estatals. Qüestionar fronteres estatals mitjançant un moviment impecablement noviolent és una mostra esplèndida de maduresa democràtica. Les societats, ara i en el futur, es trobaran sovint enfrontades a reptes complexos. La història ens mostra infinitat d’ocasions en les que s’ha confiat en la violència per aconseguir objectius sociopolítics; el futur desitjable per a la humanitat passa per la generalització de la noviolència com a eina de transformació política i social.

La consulta catalana està impregnada de futur no solament pels objectius als que apunta sinó, encara més, pels mitjans escollits. Una vegada més val allò que és un clàssic de la noviolència: el fins estan preanunciats en els mitjans.

Alfons Banda Tarradellas.
Fundador i president de la Fundació per la Pau, membre de la Junta de Goverrn de l’ICIP

  • 08:58
  • 0

En temps de crisi cal marcar noves prioritats. Dia mundial d’acció contra la despesa militar

La despesa militar del 2009 va ser de 1,55 bilions de dòlars, el que representa una despesa de 4.247 milions de $/diaris. Despesa destinada a mantenir els 21 milions de soldats, la compra d’armes, la recerca i innovació de noves armes i les infrastructures.

La despesa militar Espanyola en el 2010 ha estat de 19.038,27 milions €, el que representa 52 milions €/ diaris, amb un exèrcit de 130.000 soldats.

Des de fa una parell d’anys diàriament parlem i escoltem notícies diverses sobre els efectes de la crisi, sobre com afecta les vides de les persones properes, llunyanes o sobre empreses que tanquen, bancs que s’han de rescatar, etc. De fet al darrere d’aquestes notícies hi ha milers o milions de persones que es veuen afectades i que en patiran les conseqüències. A Catalunya tenim més de 600.000 aturats, més de 1.325.000 persones vivint sota el llindar de la pobresa, els bancs d’aliments han repartit menjar entre més de 165.000 famílies. Estem parlant de necessitats bàsiques i de drames humans propers a nosaltres. Per no mencionar el drama juvenil dels que o tenen treball o d’aquells que en tenen però amb uns salaris tan baixos que no poden independitzar-se de la seva família i desenvolupar un projecte de vida a futur.

A escala mundial les coses no pinten millor, al món moren cada dia 35.000 persones de fam o manca de medicines i la meitat de la humanitat viu amb menys de 2€/dia. Durant dècades una gran part de la població mundial no ha pogut satisfer les seves necessitats bàsiques, creant-se una situació d’inseguretat humana que pot conduir a la inestabilitat i a la violència.

Diverses organitzacions civils el 12 d’abril fan una crida perquè reflexionem sobre les prioritats en la despesa dels pressupostos governamentals. L’Informe de Seguiment de l’Educació per Tots en el Món 2011 de la UNESCO denuncia que els conflictes armats i la manca d’ajut internacional hipotequen el futur de milions de nens, en concret 28 milions de nens viuen en països pobres, afectats pels conflictes i que estan sense escolaritzar. Davant d’aquesta situació, és adient recollir la declaració d’Óscar Arias Sánchez, ex president de Costa Rica i Premi Nobel de la Pau: “El que de veritat hem de preguntar-nos no és si podem disposar de recursos per aconseguir la universalització de l’educació primària, sinó més aviat si podem permetre’ns el luxe de seguir mantenint prioritats equivocades i aplaçant el moment de convertir les bombes en llibres”.

Aquest dia 12 d’abril té com objectiu enfocar l’atenció pública i la dels polítics cap a les prioritats de la despesa pública. En èpoques de crisi, quan els recursos són escassos, quan la Generalitat de Catalunya disminueix el pressupost 2011 en un 10%, quan la retallada en sanitat suposarà retallar llits hospitalaris, augmentar la llista d’espera, quan no es substituiran baixes de jubilació o malaltia, quan obres d’infrastructura com la línia 9 de metro s’aturarà, etc. No es el moment de plantejar si podríem retallar un 10, 20 o 30% la despesa militar i aconseguir que les retallades per satisfer necessitats bàsiques no siguin tan dràstiques?

Sóc conscient que Catalunya, afortunadament, no té exèrcit i no té despesa militar per retallar, però si que té capacitat per influir en el pressupost general de l’Estat i demanar un canvi en les prioritats; prioritats que haurien de revertir en satisfer necessitats bàsiques. En ple debat de retallades pressupostàries, no seria el moment de retallar la despesa militar?

Tica Font
Directora de l’ICIP

  • 16:10
  • 2

Sobre la indiferència i la guerra

No és gens fàcil saber de què parlem quan parlem -i ho fem sovint- de “la naturalesa humana”. Hi ha tantes diferències entre els sentiments, els pensaments i els comportaments dels humans, les diferències són sovint tan abismals quan es comparen diferents períodes històrics i comunitats amb tradicions molt diverses, que -si no volem fer trampa- sempre resulta difícil arribar a trobar una naturalesa humana comuna, compartida. Gairebé es podria dir que els humans només tenim en comú el fet de pertànyer al grup dels humans. Amb això es diu tot el que es pot dir, encara que, ben mirat, es diu poca cosa, perquè sembla que queda per dir en què consisteix precisament el fet de ser humà.

Segons com, tots els intents de definició dels humans resulten insuficients: ni som simplement animals racionals, ni tampoc els únics capaços de riure, de treballar o d’emetre sons. És cert, en canvi, que la nostra capacitat de raonar, de riure, de treballar o d’expressar-nos té unes característiques força diferents de les que es poden detectar en altres animals. I el que és més cert encara és que, amb el pas dels segles i dels mil·lennis, hem sigut capaços d’evolucionar com no ho han fet els altres éssers vius. Això és degut, sens dubte, no solament a mutacions biològiques importants, sinó també al fet que aquestes mutacions han accentuat la nostra capacitat d’aprenentatge.

Els humans som capaços d’aprendre i d’adaptar-nos. Som, per dir-ho així, molt flexibles, molt mal·leables o, si es vol, molt plàstics. Ens podem adaptar a noves circumstàncies, a nous reptes, som capaços d’adaptar-nos a l’entorn i, sobretot, som capaços d’adaptar l’entorn, per bé i per mal, a les nostres necessitats o als nostres desigs. La ciència i la tècnica són les millors expressions d’aquesta gran capacitat d’aprenentatge. Ara bé, justament perquè en nosaltres és més important l’aprenentatge que no pas l’instint fix i rígid, justament per això també som molt capaços de desaprendre allò que hem après. Podem oblidar, arraconar o rebutjar allò que ja havíem adquirit. I ho podem fer molt de pressa. [+ info]