- 30 desembre 2008
- 20:40
- 0
Joan Brossa, deu anys després
Durant el nebulós moment del traspàs de l’any 1998 al 1999 es va saber que havies caigut de l’escala i que la mala caiguda et duia a la mort. Es va saber només a mitges, perquè el dia que corria la notícia no hi devia haver diari. I ningú no s’ho devia acabar de creure. Al capdavall, què hi havies de fer tu dalt d’una escala, si ho veies sempre tot des de damunt les sabates? Al capdavall, faltava massa poc perquè fessis vuitanta anys i fossis objecte de tots els homenatges que se’t congriaven al voltant i que es van quedar amb un pam de nas. Al capdavall, no s’acabava de saber si l’1 de gener del 1999 era el primer dia de l’últim any del mil·lenni o tan sols un any tan nou nou nou que veure’l passar només ens hauria fet encara una mica més vells… Al capdavall, caure de l’escala i morir-se va ser una manera espectacularment discreta de passar del buit dels vius al nou enigma. I ara, deu anys després, segur que encara te’n rius, mentre mirem de persistir llegint-te. Deixa’m persistir una mica més i retrobar els últims poemes d’aquell, potser, autoretrat del 1992:
