El bloc del Director (ILC) » La Institució al Parlament

La Institució al Parlament

La setmana passada va arrencar la tramitació parlamentària de les anomenades lleis òmnibus, i per això el Parlament va convocar la Institució a donar el seu punt de vista sobre el projecte de llei d’agilitat i reestructuració administrativa, que l’afecta directament.

Com és sabut, la primera redacció de la llei “òmnibus” va tenir una forta contestació. Ho va explicar al Parlament Francesc Parcerisas, degà de la Institució, que va agrair que la disposició al diàleg de les parts implicades hagi fet possible que el projecte actual reculli, finalment, una proposta de revisió de la llei del 1987 de creació de la Institució elaborada pels propis òrgans de govern de l’entitat. Això va ser durant el procés de reflexió dut a terme els anys 2009 i 2010, després que es complissin setanta anys de la primera creació de la Institució i vint de la seva recuperació en democràcia. L’exposició de motius d’aquella Proposta de proposició de Llei, que no ha tingut cabuda en l’actual projecte de llei, deia:

L’expressió literària, oral o escrita, ha estat un dels instruments més potents amb què han comptat les persones i els pobles per comprendre i per transformar la realitat, per ser i per reconèixer-se, per desenvolupar-se i relacionar-se amb el món. Ha estat sobretot a l’entorn de l’expressivitat de la paraula, de personatges i paisatges literaris, de grans relats, de l’exploració de les possibilitats estilístiques de la llengua i de la cristal·lització de símbols i llocs comuns literaris, que l’ésser humà ha aprofundit els seus anhels personals i les societats han articulat els seus projectes col·lectius. Avui com sempre, la paraula feta imatge literària continua essent un instrument clau que permet arrelar en una tradició, inscriure’s en el present i imaginar un horitzó de futur. Avui, travessat el llindar del segle XXI i en plena construcció d’un espai tecnològic i de comunicació que transforma d’arrel la societat mateixa, es planteja un repte de primer ordre al sector literari i al conjunt de la societat: emprendre aquesta transformació des de la paraula, sense caure en el parany de renunciar-hi, servint-se’n com l’instrument immillorable que continua essent per eixamplar l’horitzó del que imaginem com a possible.

Tot i els canvis i les transformacions que ha viscut la societat, també la catalana, la importància de la lectura i el domini de la paraula continua formant part de l’espai de consens institucional. L’article 22 de l’Estatut d’Autonomia preveu que totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a la cultura i al desenvolupament de les capacitats creatives individuals i col·lectives. La capacitat lectora i d’expressió verbal és un dels instruments bàsics que asseguren que aquest accés sigui possible i que ho sigui des de l’esperit crític i en diàleg amb la tradició. Les formes de relació amb la paraula, en especial la lectura i més en concret la lectura literària, són condició de l’accés al coneixement, tant en els seus usos tradicionals com en els que adopta avui mediat per les noves tecnologies, i condiciona també, per tant, la incorporació activa de les persones al cos social i el ple exercici dels drets ciutadans. Alhora, cal reconèixer la inèrcia que fa que la literatura vagi deixant de ser un referent prioritari i la distorsió que provoca la força homogeneïtzadora del mercat. És responsabilitat de les institucions públiques donar resposta al repte polític que planteja la promoció de la paraula, de la literatura i de la lectura.

La llengua catalana i les propostes estètiques que s’hi expressen, amb la literatura al capdavant, són la principal aportació que el nostre país pot fer a la diversitat cultural, i per això les institucions públiques han de promoure-les. És reconeguda la capacitat de vertebració que la llengua ha tingut per a la comunitat catalana, una comunitat en primer lloc cultural, i el paper especialment significatiu en el procés de construcció nacional que per això ha tingut la literatura, disciplina artística en què la llengua és el principal element material. En el seu àmbit, a més, les lletres catalanes es ressenten d’una posició de visibilitat social reduïda, conseqüència de la competència amb altres potents imaginaris culturals, després de períodes massa llargs de persecució o subordinació, i de l’hegemonia de la cultura estàndard promoguda pel mercat. Més ençà de les esplendors medievals, s’ha de posar de relleu la centralitat de la literatura en la configuració de la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme i el recer que la cultura i en especial les lletres van esdevenir durant el franquisme per a bona part dels afanys de supervivència i progrés nacionals.

L’any 1937, en circumstàncies crítiques, va ser creada la Institució de les Lletres Catalanes, entitat que va dependre de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya i que va ser dirigida per alguns dels homes de lletres més il·lustres del país fins al gener del 1939, a les portes de l’exili. L’any 1987, després del parèntesi de la dictadura i a partir de la reivindicació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en el seu programa fundacional, la Institució de les Lletres Catalanes va ser novament creada, recuperant la tradició del seu antecedent històric, amb els objectius de promoure la creació literària en llengua catalana i donar-la a conèixer i difondre-la dins i fora de Catalunya, i promoure el llibre i la lectura.

En l’exposició de motius de la Llei 20/1987, de 12 de novembre, de creació de l’Entitat Autònoma Institució de les Lletres Catalanes es constatava que la creació literària en català no havia pogut encara consolidar la posició i el reconeixement social que li corresponien dins el seu àmbit lingüístic. Amb el temps transcorregut del 1987 ençà no ha augmentat significativament la presència pública de la literatura, especialment dels escriptors catalans actuals i de la pròpia tradició literària, i no s’han incrementat de manera sensible els índexs de lectura. Consegüentment és necessari un nou impuls per promoure la presència pública de la literatura, per fer visible socialment el paper vertebrador de la tradició literària catalana en la pròpia societat i, d’acord amb la Convenció sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals de la UNESCO, per assegurar, des de l’aportació específica que aquesta societat hi pot fer, la fecunda diversitat de les cultures. Aquests objectius, components indestriables de les necessàries polítiques de promoció de la literatura i de foment de la lectura de la Generalitat, justifiquen ara, com ho justificaven el 1937 quan va ser creada i com en van motivar la recuperació el 1987, l’existència i l’acció de la Institució de les Lletres Catalanes. Per la seva especificitat, per la seva història i per la seva composició, la Institució és l’organisme adequat per respondre a aquest repte.