15 APUNTS/POSTS
Sou a:
Cruïlla i la Fundación SM van aplegar ahir dues-centes cinquanta persones a l’acte de lliurament dels premis Vaixell de Vapor i Gran Angular a la sala Domènech i Montaner de l’hotel Casa Fuster.
Fa una setmana visitàvem, a la Jonquera, el Museu Memorial de l’Exili.
Entrevista de Miquel-Lluís Muntané publicada a Serra d’Or, 581 (maig del 2008).
Ens vam conèixer la tarda assolellada d’un dia de Sant Jordi, entre parades de llibres, a la dècada dels vuitanta. Érem joves, doncs. Des del primer moment, me’n van cridar l’atenció dues coses. D’una banda, un posat i un to de veu invariablement serens i complementats amb un sentit de l’humor ben subtil; tot plegat, una mica oriental. D’una altra, un coneixement infreqüent dels trencacolls de la literatura que revelava, no solament una intensa activitat lectora, sinó una realitat –la literària– viscuda des de dins, palpada, respirada. Els anys ens han portat a coincidir en nombrosos espais, a intercanviar idees i compartir vivències, literàries i no. Però aquelles primeres impressions no se m’han esvaït, sinó que se m’han afermat; i és que Oriol Izquierdo i Llopis (Barcelona, 1963), llicenciat en filosofia, ha abordat la literatura des de tots els flancs: com a autor, editor, jurat de certàmens, docent i gestor. Per això, quan el mes de febrer de 2007 el conseller Tresserras va nomenar-lo director de la Institució de les Lletres Catalanes, vam ser molts els qui vam convenir que el conseller havia fet diana; dialogant, però amb un discurs sòlid; amb vocació de servei, però amb un projecte personal definit, Oriol Izquierdo s’ha consagrat a la seva nova responsabilitat amb una dedicació intensiva.
L’edifici de Santa Mònica, on té la seu la Institució, domina una àmplia panoràmica d’aquest indret de la ciutat: les pedres venerables de les Drassanes i el monument al navegant d’origen incert, les joves turistes enriolades que es fan fotografies al mig de la Rambla i l’embriac que hi mou una mica de fressa. I les gavines fent capgirells amunt i avall. Quantes històries i quantes imatges literàries s’hi podrien bastir! L’Oriol, tanmateix, no té gaires estones per a rabejar-se en la contemplació: l’acció el reclama. D’un temps ençà, no menja a casa sempre que voldria, i ha de triar una corbata cada matí, però hi ha un sentit en què la seva vida no ha pas canviat: continua cabussat en l’univers bigarrat i suggeridor de les lletres. Fet i fet, com ho ha estat sempre. [+ info]
A Galícia es va instituir el 17 de maig, fa quaranta-cinc anys, la celebració del centenari de la publicació dels Cantares de Rosalía. D’aleshores ençà, aquesta data és arreu una festa d’afirmació lingüística i cultural gallega.
Algú consideraria que asseure al voltant d’una taula mitja dotzena de poetes i traductors, acostumats al treball radicalment individual com ho solen estar, és una experiència de risc si no una temeritat. [+ info]
Fet amb WordPress
