El bloc del Director (ILC)

La primera setmana de juliol farà deu anys que va morir Maria Mercè Marçal.

Continua llegint »

Dimecres al migdia  la revista Faristol va lliurar en una festa d’amics els diplomes del “Requadre d’honor” que confegeixen de número en número.

Continua llegint »

Entrevista de Miquel-Lluís Muntané publicada a Serra d’Or, 581 (maig del 2008).

Ens vam conèixer la tarda assolellada d’un dia de Sant Jordi, entre parades de llibres, a la dècada dels vuitanta. Érem joves, doncs. Des del primer moment, me’n van cridar l’atenció dues coses. D’una banda, un posat i un to de veu invariablement serens i complementats amb un sentit de l’humor ben subtil; tot plegat, una mica oriental. D’una altra, un coneixement infreqüent dels trencacolls de la literatura que revelava, no solament una intensa activitat lectora, sinó una realitat –la literària– viscuda des de dins, palpada, respirada. Els anys ens han portat a coincidir en nombrosos espais, a intercanviar idees i compartir vivències, literàries i no. Però aquelles primeres impressions no se m’han esvaït, sinó que se m’han afermat; i és que Oriol Izquierdo i Llopis (Barcelona, 1963), llicenciat en filosofia, ha abordat la literatura des de tots els flancs: com a autor, editor, jurat de certàmens, docent i gestor. Per això, quan el mes de febrer de 2007 el conseller Tresserras va nomenar-lo director de la Institució de les Lletres Catalanes, vam ser molts els qui vam convenir que el conseller havia fet diana; dialogant, però amb un discurs sòlid; amb vocació de servei, però amb un projecte personal definit, Oriol Izquierdo s’ha consagrat a la seva nova responsabilitat amb una dedicació intensiva.

L’edifici de Santa Mònica, on té la seu la Institució, domina una àmplia panoràmica d’aquest indret de la ciutat: les pedres venerables de les Drassanes i el monument al navegant d’origen incert, les joves turistes enriolades que es fan fotografies al mig de la Rambla i l’embriac que hi mou una mica de fressa. I les gavines fent capgirells amunt i avall. Quantes històries i quantes imatges literàries s’hi podrien bastir! L’Oriol, tanmateix, no té gaires estones per a rabejar-se en la contemplació: l’acció el reclama. D’un temps ençà, no menja a casa sempre que voldria, i ha de triar una corbata cada matí, però hi ha un sentit en què la seva vida no ha pas canviat: continua cabussat en l’univers bigarrat i suggeridor de les lletres. Fet i fet, com ho ha estat sempre.  Continua llegint »