Llibres gencat


126 APUNTS

  • 10:01
  • 0

300 ONZES DE SETEMBRE. 1714-2014 l Post d’Enric Pujol

El catàleg de l’exposició que teniu a les mans, 300 Onzes de Setembre 1714-2014, commemora el tricentenari de l’entrada les tropes franco-espanyoles de Felip V de Borbó en el decurs de l’anomenada Guerra de Successió a la Monarquia Hispànica (1700-1715), que fou un gran conflicte bèl·lic de dimensió europea. La derrota militar de l’onze de setembre de 1714, després d’un llarg setge i d’una heroica resistència, suposà la caiguda de tot el Principat de Catalunya. Una de les principals conseqüències del fet, entre d’altres mesures repressives contra les persones (execucions, empresonaments, exilis…), fou la destrucció de l’estat català d’origen medieval que s’havia desenvolupat des d’aleshores i que vivia uns moments d’autèntica expansió institucional. Catalunya va perdre, doncs, la seva llibertat política, com abans li havia succeït al País Valencià (1707) i després li passà a Mallorca i Eivissa (1715).

Al llarg d’aquests tres-cents anys que s’han escolat d’ençà d’aquella data, ha sobreviscut el record de l’esdeveniment i la consciència clara de la importància de la pèrdua patida, fins al punt que la nostra diada nacional ha pres com a referent aquell esdeveniment històric del segle XVIII. No en va la desaparició de l’estat propi del qual gaudia el Principat de Catalunya va condicionar molt el seu desenvolupament polític posterior. Com ja va assenyalar l’historiador Ferran Soldevila en la seva Història de Catalunya: “Mai, per favorables que li fossin les circumstàncies, Catalunya no podria reprendre el desplegament de les seves antigues institucions i arribar a gaudir en els temps moderns, com Suïssa i Anglaterra, d’un règim democràtic, aixecat, per fidel evolució, damunt la seva forta organització medieval”. Efectivament, les modernes formes d’autogovern democràtic de les quals ha gaudit el Principat durant el segle XX i en l’actualitat (Mancomunitat de Catalunya i Generalitat de Catalunya) han estat productes de nova creació, per més que la segona hagi recuperat el nom d’una de les antigues institucions desaparegudes el 1714. [+ info]

  • 09:00
  • 0

Petites nacions, Estats viables l Post de Marc Leprête

La grandària, en termes de quilòmetres quadrats, d’un Estat té una infinita gamma de traduccions. És evident que un Estat gran ha de gastar més en infraestructures ferroviàries que un de molt petit, posem per cas; com també sembla obvi que la quantitat d’hectàrees conreables d’un país d’enormes dimensions sempre jugarà al seu favor. I a l’inrevés, és clar. Fetes, a títol d’exemple, aquestes constatacions elementals convé recordar que quan parlem de la viabilitat d’un Estat no ens podem permetre el luxe de proferir determinades simplificacions com les que s’han escoltat en els darrers temps en relació al procés d’emancipació nacional que es viu a Catalunya. Resulta manifestament adulterador de la realitat històrica i geogràfica establir una correlació entre l’extensió d’un país i la seva viabilitat com a Estat. La minúscula República de San Marino fa exactament 1712 anys que dura, mentre que l’entitat territorial més gran que va veure el món modern, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques va subsistir només 69 anys, del 1922 al 1991. El fet que un dels països més petits del món porti 17 segles funcionant, i l’enorme i poderós imperi soviètic en durés poc més de mig no representa cap anomalia ni cap excepció, sinó més aviat la norma. Suïssa o Andorra tenen en comú una venerable antiguitat indestriable de la seva estabilitat com a països. En un cas parlem d’una confederació plurinacional i en l’altre d’un coprincipat constitucional que des de fa 20 anys és ja un país com un altre, amb seient a l’ONU i a tots els organismes internacionals. [+ info]

  • 09:00
  • 0

Iniciatives i solucions per combatre l’absentisme de l’empleat públic català l Post de Pep Jané

És l’absentisme un problema crònic de les administracions públiques? Aquesta és la pregunta que ens ha motivat a escriure el llibre que presentem. Analitzant els mecanismes d’avaluació de la productivitat dels empleats públics, hem observat que existeix un interès recorrent a introduir el nombre d’absències com a criteri avaluatiu. Això ens mostra la preocupació pel fenòmen per part de les administracions. Però cal saber si aquesta preocupació està fonamentada o és, bàsicament, conseqüència d’una cultura institucional captiva pel presencialisme que deriva, sovint, en l’absentisme presencial. Perquè, al nostre parer, l’important no és tant que l’empleat assisteixi a la feina —que ho és—, com que quan ho fa desenvolupi les seves tasques amb eficàcia, eficiència i qualitat. No obstant això, no volem negar la rellevància de l’absentisme quan aquest assoleix una magnitud que afecta al bon funcionament de l’organització.

No hi pot haver solució a un problema sense identificar-lo primer. L’absentisme és un mot tan comú com confús en la seva concreció. No sabem si per la diversitat de perspectives acadèmiques que han abordat el seu estudi o per la multitud d’interessos que s’hi veuen implicats; o potser, una mica per tot. Adjectivades les absències com subsidiades, medicalitzades, justificades o voluntàries es creen tipologies segons l’àmbit del coneixement que les aborda: economicista, mèdic, legal o psicosocial. En consonància amb l’esperit transversal que caracteritza la ciència política, els autors hem fet una lectura crítica de tota la literatura per establir una definició operativa, d’acord amb allò que entenem que justifica que l’organització es plantegi implementar mesures correctores. L’absentisme són les absències que no es justifiquen o les que, quan es justifiquen, amaguen una conducta fraudulenta o abusiva. [+ info]

  • 10:00
  • 0

Revolució industrial i producció monetària. La Seca a Barcelona i el seu context l Post d’Albert Estrada-Rius

S’ha parlat molt a bastament de la Revolució Industrial a Catalunya i no són pocs els barcelonins capaços d’identificar, al carrer Flassaders, l’edifici emblemàtic de La Seca. No obstant això, no s’ha prestat prou atenció al fet que la ciutat comtal va tenir un paper cabdal i pioner a Espanya en el que alguns autors han convingut a anomenar el pas de la casa de la moneda a la fàbrica de diners.

És per això que cal reivindicar com un llegat industrial el fet que la Seca acollís les primeres premses monetàries mecàniques fabricades a la Maquinista Terrestre y Marítima a les quals es va aplicar el vapor. Encara una d’elles, amb l’èpica divisa de “la primera” s’exposa al Museo de la Casa de la Moneda, a Madrid. Tampoc resulta massa coneguda la desafiant xemeneia de l’establiment —al carrer de la Seca— que ara podem afirmar que es va aixecar el 1858 i, menys encara, les obres —inèdites o publicades— de l’emprenedor director de la casa de la moneda, Francesc Paradaltas (1808-1887), en les quals defensa l’existència de la seca a Barcelona amb criteris econòmics i planteja un seguit de reformes tècniques i de nous modes d’organització del treball. Tot això només per citar alguns exemples notoris del gruix de l’herència d’un centre tan singular en el qual es van batre les primeres pessetes el 1808 amb l’escut de la ciutat i uns anys després amb l’escut de Catalunya. [+ info]

  • 10:00
  • 0

Cooperació interadministrativa per millorar la gestió dels tributs i de les multes a Catalunya l Post de Monserrat Ballarín

En l’actual context de crisi econòmica, resulta més necessari que mai reflexionar i fer propostes sobre els mecanismes per millorar la recaptació dels recursos locals sense haver de recórrer a augmentar la pressió fiscal sobre la ciutadania. Aquest estudi pretén contribuir a l’objectiu esmentat, ja que tracta sobre la gestió a Catalunya dels tributs de les entitats locals i de les seves multes (sobretot les imposades per infraccions de trànsit), i proposa diverses mesures per millorar-la.

Es tracta d’un treball principalment jurídic, però que parteix de les dades estadístiques sobre gestió i recaptació dels ens locals. Les dades posen en relleu que encara hi ha un cert recorregut per incrementar l’eficàcia en aquest àmbit. De l’anàlisi realitzada es desprèn que la falta de mitjans materials de molts municipis i el fet que l’ordenament jurídic limiti l’actuació recaptatòria de les administracions locals fora del seu àmbit territorial, són els factors que més perjudiquen els resultats de la seva gestió. La cooperació interadministrativa és un mecanisme especialment adient per respondre als problemes que es deriven de les limitacions esmentades. [+ info]

  • 10:00
  • 0

Llums enmig la barbàrie. Memòries sobre el salvament de vides durant la Guerra Civil a Catalunya l Post d’Oriol Dueñas

En els darrers anys, han aparegut un nombre important d’estudis dedicats a la Guerra Civil i la dictadura franquista. En la majoria de casos, aquests treballs centren les seves temàtiques en la violència o en els enfrontaments polítics i armats, ja fossin la repressió que es va produir durant els primers mesos de guerra (tant la del front de guerra com també la coneguda com a violència de la rereguarda o violència revolucionària), passant pels bombardeigs sistemàtics contra la població civil, els diferents enfrontaments bèl·lics als camps de batalla o les diverses tipologies de repressió que portà a terme la dictadura franquista. En tots aquests casos, les morts violentes i dinàmiques de destrucció a gran escala es van posar de manifest amb tota la seva cruesa.

Des del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, la institució pública que té com a missió principal la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica, hem volgut contribuir amb una sèrie d’aportacions, que hem considerat rellevants, a l’estudi de la Guerra Civil. [+ info]

  • 10:00
  • 0

Gestió i impuls de les infraestructures II: Aigua l Post de Joan Antoni Santana

Aquest Informe del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) aporta el valor afegit del consens dels agents socials en l’àmbit de l’aigua mitjançant un seguit de propostes elaborades a partir de l’anàlisi exhaustiva de la regulació, la planificació i la gestió del cicle de l’aigua i les infraestructures catalanes.

La informació i les propostes en l’àmbit de l’aigua contingudes en aquesta obra no podien ser més oportunes, atès que tot allò que estava projectat i planificat s’ha de revisar de nou.

Per què no valorar les instal·lacions que han contribuït al desenvolupament sostenible de Catalunya? Estaran ben mantingudes i seran suficients durant els períodes de sequera? Per què ha millorat l’estalvi i l’eficiència dels usos urbans i industrials de l’aigua? Què passa després d’una sequera? [+ info]

  • 10:00
  • 0

Determinants i efectes de l’externalització del servei de transport local a Catalunya: oferta, propietat i qualitat l Post de Germà Bel

En aquest estudi analitzem els determinants de la forma de producció i els determinants del número de línies, freqüència de pas, preus i eficiència en el servei de transport local a Catalunya. Per dur a terme aquesta anàlisi, hem utilitzat les dades obtingudes d’una enquesta als municipis de més de 10.000 habitants de Catalunya i les dades disponibles al web de l’Idescat. Els principals resultats de l’estudi són els següents: 1) El llindar de població a partir del qual els municipis poden oferir el servei a un cost raonable sobre la base de l’explotació d’economies d’escala sembla que se situa en el rang de 20.000 a 25.000 habitants. 2) La producció pública i la cooperació entre municipis és poc habitual. 3) La mida del municipi, la localització en un entorn urbà o rural  i l’existència de modes alternatius són factors determinants de la forma de producció privada. 4) El nombre de línies d’autobús urbà és més elevat en municipis de més població, és menor en municipis amb més densitat de població i més elevat en municipis amb més dispersió municipal. A més, trobem que el tramvia i el metro són competidors efectius del transport en autobús. 5) Les freqüències són menors en municipis amb un major nombre de línies d’autobús i en municipis que disposen [+ info]

  • 10:00
  • 0

La Transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica l Post d’Oriol Dueñas

En la docència de la història contemporània hi ha situacions delicades, perquè la seva explicació afecta una visió del present. La realitat és complicada, però el silenci no és la solució. Investigar i compartir el coneixement és una de les funcions de l’educació i també la vocació d’aquest llibre, La Transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica.

Un llibre que vol inspirar el debat sobre la memòria històrica a les aules, un debat que serveixi per afermar la democràcia i projectar socialment la memòria, alhora que enforteixi els valors cívics. No hi ha dubte que el coneixement del passat immediat, que per raons polítiques i ideològiques s’ha amagat, és determinant si aspirem a una societat que no sigui simplement mercat o audiència.

És també un llibre que apareix en un moment oportuníssim per les circumstàncies que estem vivint. Des de determinats sectors, la Transició és explicada com allò que es va coure en els despatxos, allò que es va negociar a Madrid entre franquistes modernitzadors i opositors que tornaven de l’exili, obviant de manera interessada que la societat catalana [+ info]

  • 09:30
  • 0

Les transicions juvenils en un context de crisi l Post de Pau Serracant

L’etapa de la vida que anomenem joventut està experimentant una profunda transformació. En un passat no tan llunyà, la joventut era un període relativament acotat en el temps en què els individus seguien uns camins clarament marcats (en funció de les seves característiques personals i familiars). En les darreres dècades, el pas de les societats industrials a les societats industrials avançades ha redefinit les diferents etapes del cicle de vida, i la joventut ha estat una de les més afectades. L’etapa juvenil és ara més extensa, menys lineal i més diversa. En part, aquests canvis es deuen a la millora en el benestar material de les societats occidentals, que ha permès disposar de més recursos per facilitar el pas a la vida adulta (un exemple clar seria la universalització de l’educació); en part, però, la transformació de la joventut també està lligada a un procés de desregulació del mercat de treball i d’afebliment de les polítiques socials.

La crisi econòmica actual i les reduccions de la despesa pública que hi estan vinculades reforcen aquesta segona tendència de vulnerabilització del col·lectiu juvenil. En el context actual, les desigualtats entre joves i no joves s’accentuen; però també les desigualtats entre el col·lectiu juvenil, especialment a través del reforç de les desigualtats de partida (com el lloc de naixement o la classe social). [+ info]