Conferència: Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 22 de maig de 2013, 19:00h
Conferenciants: Oscar Escala, Andreu Moya, Enric Tartera, Ares Vidal i Núria Armentano
Moderador: Francesc Tuset
Les obres de construcció del canal Segarra-Garrigues, al seu pas per Sant Martí de Maldà, han afectat una petita franja linial de l’extensa àrea arqueològica de la Fogonussa. L’actuació ha posat al descobert les restes d’una ocupació continuada des dels ibers fins als visigots. Han aparegut tres basses d’època ibèrica, dos forns de calç i una necròpoli d’inhumació romana, així com restes d’un assentament i un camp de sitges d’època visigoda. Els elements exhumats en aquesta excavació permetran aprofundir en el coneixement de l’evolució del poblament de l’Urgell al llarg dels més de vuit-cents anys d’ocupació de la Fogonussa i per impulsar futurs estudis i projectes d’intervenció en un jaciment que encara pot aportar moltes dades a aquests horitzons cronològics.
A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats del jaciment de la Fogonussa.
- Què és la Fogonussa?
La Fogonussa és un dels jaciments “clàssics” de la comarca de l’Urgell. Va ser donat a conèixer el 1912, ha estat objecte d’intervencions per part d’afeccionats de la contrada i, l’any 1915, va ser objecte d’una actuació puntualment per part de Josep Colominas i Agustí Duran i Sanpere de la Secció d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Catalans. De fet, més que un jaciment l’hauríem de considerar com una àrea arqueològica que s’estén al llarg de la serra que, entre Sant Martí de Maldà i Belianes, delimita pel nord la vall del Corb. En aquesta suau elevació es concentren en uns 500 m diverses localitzacions arqueològiques en què s’apleguen les restes d’un poblat ibèric, d’una vil·la i necròpolis romanes, d’un forn romà de material constructiu, d’unes tombes de banyera i els possibles indicis d’una ocupació de la primera edat de ferro.
- Què han suposat les intervencions realitzades entre el 2010 i el 2011?
Les actuacions arqueològiques s’han dut a terme en el marc de la construcció del Canal Segarra-Garrigues. El traçat del canal discorre pel nord de les antigues localitzacions conegudes, a només uns 150 m del poblat ibèric. La sorpresa ha estat la constatació que les estructures arqueològiques s’estenen pel vessant septentrional de la serra. D’aquesta manera, s’han identificat tres basses ibèriques, dos forns de calç romans, dues àrees de necròpolis –una amb seguretat baix-imperial, l’altra encara dubtosa–. Però, potser el més significatiu ha estat la documentació d’un camp de sitges i diverses estructures d’habitació d’època visigòtica, cosa que amplia l’espectre cronològic de les ocupacions de la Fogonussa.
- Què es pot destacar a nivell antropològic?
Malgrat que encara no ha estat possible realitzar l’estudi de les restes antropològiques al laboratori, el seguiment de camp va aportar una troballa paleopatològica excepcional en les restes de l’EN87. En aquesta estructura s’hi va excavar l’esquelet d’una dona, d’una edat estimada entre els 30 i els 40 anys, que presentava una calcificació a nivell abdominal. L’element calcificat és arrodonit, de superfície rugosa, del mateix color i textura que els ossos de l’individu, i té unes mides d’uns 43×44 mm de diàmetre. Es tracta d’una peça incompleta, i buida, semblant a la closca d’un ou, amb unes parets molt fràgils. Al seu interior s’hi van trobar quatre dents de morfologia anòmala i un petit fragment d’os. Tot i que el diagnòstic de les calcificacions pèlviques o abdominals en paleopatologia és sempre complicat, en aquest cas, tant la localització de la peça, com les característiques macroscòpiques, les imatges del TC, i sobretot el fet de trobar dents a l’interior, va permetre reconèixer que es tractava d’un teratoma ovàric. Un teratoma és un tumor que sol ser benigne, i que conté restes de matèria orgànica, com pèl, dents, ossos, i altres teixits, al seu interior. Únicament hi ha un altre cas publicat de teratoma antic a Europa, procedent de la ciutat de Roma, al jaciment de Via Lucrezia Romana. Correspon a una troballa excepcional tant per la seva etiologia, com per la seva antiguitat.
Les instal·lacions del Centre Bonastruc ça Porta se situen al bell mig del nucli urbà de la ciutat romana de Gerunda i és l’àmbit on, des de mitjan segle XII, es va consolidar el call jueu. N’ocupava la part baixa i s’estenia a banda i banda de l’actual carrer de la Força que, aleshores, es coneixia com el carrer Major del Call.
La clausura i reducció del call al 1415 excloïa totes les possessions jueves de la galta de ponent de dit carrer, entre les quals, figurava la sinagoga. Això esperonà a bastir-ne una altra que es va ubicar en uns patis i cases arruïnades que l’aljama va comprar el 1434. El decret d’expulsió de 1492 obligava als jueus a vendre la sinagoga i les darreres propietats a cristians. Les transaccions, ben conegudes gràcies als documents conservats, han permès situar-les sobre un plànol. Segons les dades aplegades, la sinagoga s’emplaçava en el pati superior i central del Centre Bonastruc ça Porta (el de l’estrella de David a terra -vegeu les planimetries-). En el pati inferior, a l’extrem sud-est de l’immoble, hi hauria hagut la carnisseria jueva.
La rehabilitació de la part de l’edifici destinada a les exposicions temporals motivà una primera intervenció arqueològica. Al 2011 s’explorava un espai situat a tocar del pati inferior i rere una porta adovellada medieval paredada abocada a un pati fora de les instal·lacions que havia estat un antic carreró (carreró Hernández). Les evidències assenyalaven una probable connexió amb les restes que es podien amagar en el subsòl del pati inferior. El pati es va excavar en tres intervencions arqueològiques entre el 2012 i el 2013.
S’han documentat restes materials de l’època medieval que aporten una valuosa informació de l’estructura urbana d’aquest sector del call. S’han identificat i descobert vàries estances i una cisterna coberta amb volta d’una casa del segle XIII perfectament encaixada en els retalls verticals de la roca natural del subsòl. Un potent nivell d’incendi datat vers la darreria del segle XIV va arruïnar la casa que, malgrat tot, es va reparar parcialment fins que, a finals del segle XV, es va abandonar i posteriorment enderrocar i colgar sota una potent capa de runa. Al segle XVII hom hi va construir un altre edifici amb un mur i una claveguera que travessaven de cap a cap el pati. Als segles XIX i XX s’hi van fer passar altres clavegueres que han fressat gairebé tot el pati.
| Per veure planimetria del jaciment, cliqueu aquí |
Des de finals de 2012 i fins el març de 2013, promoguda per l’ajuntament de Puigcerdà i amb l’ajut de la Diputació de Girona, s’ha portat a terme l’excavació arqueològica del subsòl del campanar de l’antiga església parroquial de Santa Maria de Puigcerdà en el marc de la intervenció per a la restauració i l’adequació del seu entorn, sota la direcció dels arqueòlegs Júlia Miquel López i Oriol Achón Casas
Arran de l’excavació arqueològica s’ha pogut documentar l’evolució del temple des de la primera construcció romànica de finals del segle XII a inicis del XIII, que es troba representada per un dels murs de la nau i fins a tres contraforts. S’ha pogut constatar també la posterior transformació en un temple gòtic entre finals del segle XIII i inicis del XIV, i documentar les conseqüències dels desastres naturals que va patir l’indret: els terratrèmols de 1428, i altres d’accidents, com l’incendi del campanar el 1650 o del temple el 1785, i les posteriors reparacions que aquests desastres van originar. Els treballs arqueològics han permès constatar que el temple es va ampliar al segle XVII, amb la construcció de dues capelles laterals amb els seus vasos funeraris, i que també es va reformar l’atri i es va excavar un túnel del qual s’ha pogut documentar un tram de més de 12 metres, així com la construcció de capelles laterals a l’interior i la construcció del cor.
La documentació conservada ha possibilitat reconèixer les reformes fetes al segle XVIII per instal·lar un orgue, les reparacions i el programa decoratiu del segle XIX, i finalment, el procés d’espoli de l’església durant la Guerra Civil, amb el desmuntatge de les voltes i parets, per revendre’n els carreus i làpides, així com en el procés d’adequació de l’espai en ple franquisme.
A la darrera fase de la intervenció arqueològica es va realitzar una rasa al quadrant Nord-est del sector, amb la intenció de localitzar restes del fossat del tancament defensiu de la vila de finals segle XII, que ja s’havia evidenciat parcialment a l’interior d’un vas funerari que reaprofitava una arcada del pont d’accés que travessava el fossat per accedir al portal Nord. La rasa va confirmar l’existència d’un fossat retallat al terreny natural i la construcció de la primera església. El seu mur nord, reforçat per almenys tres contraforts, és utilitzat com a tancament de la vila closa en aquest sector de Puigcerdà.
Finalment l’excavació ha permès recuperar diferents elements patrimonials que formaven part de l’església gòtica i de les seves ampliacions del segle XVII, de la qual destaca la recuperació d’una clau de volta decorada i altres elements arquitectònics i decoratius de les portalades gòtiques.
Vista de la plaça dels Jueus de Besalú, on es troba situat el nou BCIN. Fotografia: Margarida Genera
El passat divendres 3 de maig va sortir publicada al DOGC (núm.6368) la declaració de bé cultural d’interès nacional (BCIN) , en la categoria de zona arqueològica, la sinagoga de Besalú (Garrotxa).
Un cop complert tots els tràmits preceptius en la instrucció de l’expedient, duta a terme pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia, finalment han estat declarades BCIN les restes d’aquest conjunt arqueològic sinagogal, molt ben conservat, que comprèn les restes de la sinagoga medieval, els banys rituals de purificació (el micvé), coneguts des de l’any 1964, sota una fàbrica de tints, i les restes del pati i de la sala d’oracions, posades al descobert al llarg de les intervencions arqueològiques efectuades entre els anys 2002 i 2003.
La sinagoga de Besalú és un dels pocs testimoniatges fins ara coneguts (que configuren l’edifici de la mateixa sinagoga, de la 2a meitat del segle XIII, juntament amb el micvé) documentats a Catalunya i a la península, no solament a través de les seves restes arqueològiques, sinó també per les evidències arxivístiques d’època medieval, i és, sens dubte, la sinagoga més emblemàtica de Catalunya.
L’Ajuntament d’Ulldecona i el Centre d’Estudis d’Ulldecona han organitzat la xerrada commemorativa “Crònica d’Ulldecona la Vella 1222-1274″, que tindrà lloc el proper diumenge 12 de maig a les 11,00h al castell d’Ulldecona.
La xerrada anirà a càrrec de el veterà estudiós local Joaquim Virgili i Guardia i tractarà temes pocs o gens estudiats com documentació oficial, anècdotes, les cròniques de Jaume I, toponimia actualitzada relacionada amb la geografia del territori.
L’acte es realitzarà a l’Església de Santa Maria dels Àngels, on també hi haurà exposada la citada documentació, i finalitzarà amb el reconeixement del territori des de la Torre Quadrada. La jornada forma part del compte enrere per a la celebració del 800 aniversari de la 1a Carta Pobla, que serà l’any 2022
Adreçat principalment a estudiants d’Història, Història de l’Art i Arqueologia, així com a arquitectes i botànics interessats en la intervenció patrimonial i la restauració de jardins històrics, aquest curs analitzarà les almúnies de l’Occident islàmic en la seva doble vessant com a espais d’explotació agrària, però també de descans i esbarjo.
Una de les temàtiques principals serà la rehabilitació del gran mas reial de l’Agdal de Marrakech, objecte d’un estudi multidisciplinar per part de molts dels participants en aquesta trobada, promoguda per la FUNCI en el marc del programa Med-O-Med. L’objectiu final d’aquesta rehabilitació es aconseguir que l’Agdal s’incorpori al patrimoni turístic de la ciutat, i alhora es converteixi en l’eix d’un creixement sostenible i verd que reverteixi en benefici de la població local.
Amb aquest curs s’inicia la sèrie Diálogos desde la Periferia, un fòrum de debat per que la comunitat científica pugui compartir els seus resultats, i en el qual es fa èmfasi en la relació entre el món rural i l’urbà, i en els grups sense veu en les fonts escrites: els pagesos, els obrers, els artesans i les dones.
El proper dilluns dia 8 d’abril a les 19,00h, tindrà lloc la xerrada: “les produccions ceràmiques de Barcelona, segles XIII-XVIII. Arqueometria i intercanvi tecnològic”, a càrrec de Julia Beltran de Heredia (MUHBA) i Jaume Buxeda (UB).
La sessió, que s’emmarca dins del cicle “Diàlegs d’història urbana i Patrimoni” organitzat pel Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, tindrà lloc a la sala Martí l’Humà del MUHBA (Plaça del Rei, Barcelona).
L’assistència és gratuïta, però l’aforament és limitat, i es recomana fer reserva prèvia trucant al telèfon 932 562 122, o per correu electrònic a reservesmuhba@bcn.cat.
El proper divendres 5 d’abril està programada la jornada: “Culture matérielle au Moyen Age, recherches en cours”, a la Bibliotheque d’Études Meridionales (56 rue du Taur), a Toulouse.
La jornada, que s’emmarca dintre del Séminaire TERRAE, està coordinada per Michel Barrère (SRA Midi-Pyrénées, Traces-Terrae). Hi ha previstes un total de 5 intervencions. Les sessiones del matí, que comencen a les 10,30h, tractaran sobre les eines i experiències online, i a les de la tarda, a partir de les 14.00h, es s’exposaran 3 casos regionals concrets.
Conferència: Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 3 d’abril de 2013, 19:00h
Conferenciants: Ermengol Gassiot, Laura Obea i Niccolò Mazzucco
Moderadora: Maria Saña
Les excavacions arqueològiques a la Cova del Sardo de Boí (anys 2006 a 2008) junt a un extens programa de prospecció arqueològica al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici han permès documentar el procés de colonització i poblament dels espais d’alta muntanya del nord-oest de Catalunya des de inicis de l’Holocè. La seqüència prehistòrica de la Cova del Sardo cobreix pràcticament tres mil anys, entre el 5.500 i el 2.500 calANE. Junt amb d’altres jaciments documentats aporta indicis sobre les dinàmiques del poblament neolític en petits abrics i cavitats, que a partir del 3.000 calANE esdevé molt més intens i extens i experimenta una profunda modificació entorn el 2.400 calANE. Les dades paleoecològiques obtingudes a la zona completen la imatge d’aquestes primeres ocupacions humanes en aquest sector dels Pirineus.
A continuació, us oferim una petita entrevista amb els conferenciants sobre alguns aspectes destacats de la seva conferència.
- Què és la Cova del Sardo de Boí i quina és la seva seqüència arqueològica?
La Cova del Sardo e Boí és una petita balma localitzada prop del fons de la vall de Sant Nicolau, a 1830 m d’altitud, de 19,2 m2 a sota la cornisa i amb vestigis arqueològics també en el vessant exterior. El seu interior i part de l’exterior va ser excavat en extensió entre els anys 2006 i 2008. Aquesta actuació ha proporcionat una extensa seqüència d’ocupació que cobreix pràcticament tot el neolític i, posteriorment, moments puntuals d’època medieval i moderna. Les ocupacions prehistòriques, de les quals parlarem en aquesta sessió de la Tribuna, se seqüèncien en cinc fases d’ocupació datades entre 5610 i 5375 calBP, 4825-4370 calBP, 4000/3900-3500 calBP, 3400-3100 calBP, 2900-2500 calBP. En totes elles es documenta l’ús de la balma i de la seva entrada com una àrea d’hàbitat.
- Què en sabem de la vida dels i les habitants de la Cova del Sardo?
L’ocupació de la cavitat va anar variant al llarg del temps, tant amb la tipologia dels fogars i algunes estructures, el seu emplaçament dins la balma i la seva àrea d’accés i possiblement la durada i estabilitat de les permanències. En general, la imatge que predomina és la d’una successió d’estades de poca durada, possiblement estacionals. Aquestes ocupacions van tenir lloc en un medi que va experimentar certs canvis, passant d’un entorn més obert i deforestat en les fases més antigues a un altre amb més bosc i un major pes de les coníferes a les tres més recents. És possible que els espais deforestats responguin a la presència puntual de ramats. L’anàlisi de les eines lítiques ha permès documentar el processament de la carn, la cacera i una àmplia gama de treballs sobre vegetals, que van incloure tant tallar herba fresca com la sega de cereals. Si bé sobre aquest darrer aspecte no es te la certesa que els conreus fossin a les immediacions de la balma, la presència puntual de cereals en testimonia el seu consum. La procedència de les matèries primeres lítiques certifica l’explotació de roques principalment al·lòctones, majoritàriament de les conques exteriors dels Prepirineus i de la vall de l’Ebre. La disposició d’aquestes àrees d’aprovisionament fa pensar que les comunitats que van ocupar la balma estaven immerses en sistemes de mobilitat que, de les zones axials dels Pirineus, s’estenien cap el Sud fins el final de la serralada.
- I de l’explotació que aquestes poblacions feien de les àrees d’alta muntanya?
Les prospeccions arqueològiques al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici han permès identificar nombrosos vestigis arqueològics en una àrea que fins fa poc es considerava com molt poc modificada per l’acció humana. D’entre aquests hi ha com a mínim 6 abrics, a part de la Cova del Sardo, i una cabana a l’aire lliure amb ocupacions datades entre en 3400 i 2350 calANE, tots ells a alçades superiors als 1850 m, i la majoria per sobre dels 2100 m. Un d’aquests, l’Abric de l’Estany de la Coveta I va ser excavat en extensió l’any 2005 i, per sota de l’ocupació neolítica, se’n va documentar una de mesolítica, datada entre el 7000 i 6500 calANE. També és destacable la troballa de làmines de sílex en alguna carena per sobre dels 2.730 m d’altitud. En definitiva, les evidències arqueològiques assenyalen una presència humana creixent al llarg de la primera meitat de l’Holocè per sobre dels 1.700 m d’alçada. Els vestigis de la Cova del Sardo, així com algunes anàlisis paleoecològiques de sediments d’estanys i torberes apunten que aquestes poblacions van efectuar obertures del bosc a patir, com a mínim, del 4600 calANE, possiblement per crear pastures pel bestiar. A partir del 2350 calANE tots aquests abrics i balmes es van abandonar i pràcticament desapareixen fins a la protohistòria els hàbitats humans a tota l’àrea. Paradoxalment, si que es troben dispersos diversos amagatalls de grans recipients d’emmagatzematge del II Mil·lenni calANE. Les seqüències paleoecològiques mostren, també per aquest període de buit d’ocupacions humanes, un increment de l’impacte antròpic sobre la vegetació. A la conferència de la Tribuna tractarem també aquesta problemàtica i plantejarem com podem mirar de resoldre-la.
Conferència: Palau Marc (Rambla Santa Mònica, 8, Barcelona), 20 de març de 2013, 19:00h
Conferenciants: Iñaki Moreno i Marcel Pujol
Moderador: Roger Marcet
La intervenció arqueològica que es duu a terme des de l’octubre de 2010 al cos principal de les drassanes i que afecta les tres naus de llevant del mateix, ha permès, d’una banda, obtenir noves dades que permeten fer una relectura de l’evolució edilícia del complex arquitectònic, i en segon lloc, documentar una gran estructura relacionada amb la construcció de galeres en època moderna. Es tracta d’un un gran fossat esglaonat en forma de ”V” que afecta el subsòl de sorres i que compta amb un suau pendent vers el mar. De la pròpia drassana s’han documentat a les naus de llevant fins a 5 fases constructives diferents –alguna de les quals inèdita fins a la present campanya– encabides cronològicament entre finals del s. XIII i finals del s. XVII.
A continuació, us oferim una petita entrevista amb Iñaki Moreno sobre alguns aspectes destacats de la seva conferència.
- Quin balanç feu de les intervencions dutes a terme a les drassanes?
Molt positiu. Malgrat les restriccions habituals, en haver de cenyir-nos a un projecte de remodelació del Museu Marítim que no afectava la totalitat del subsòl, les diverses intervencions han proporcionat un registre totalment coherent. Això ha permès construir un nou discurs evolutiu del complex de la drassana des del seu origen, a finals del segle XIII, fins mitjans del segle XVIII, quan sembla que perd la seva funció de centre de construcció de galeres. Discurs que, s’ha de dir, ateses les noves troballes resulta trencador amb l’evolució de l’edifici que tradicionalment s’havia defensat.
- Trencador, en quin sentit?
Les intervencions arqueològiques realitzades han permès documentar fases constructives totalment desconegudes fins ara. Si bé la documentació existent en parlava, no es coneixien restes físiques d’aquestes. Per exemple hem documentat estructures que es poden relacionar amb la primera coberta en temps d’Alfons el Benigne, o a les naus sobiranes del gran projecte que Pere el Cerimoniós contemplà per a les drassanes a partir de l’any 1378. D’altra banda observem com el complex de la drassana a partir del segle XV, lluny d’entrar en decadència de manera paral·lela a l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània, continuarà ampliant-se fins a assolir, als segles XVI i XVII, unes dimensions enormes. De fet, el 80 % de les naus conservades a l’actualitat es corresponen a aquest període.
- Alguna troballa singular?
Diria que el complex de la drassana, de cronologia moderna i excepcional estat de conservació, destaca per la seva singularitat. A banda, si s’ha de destacar un element en concret de seguida pensem en la grada de construcció/reparació de galeres que s’exhumà a la nau central del cos de llevant, que aleshores era un pati descobert. Es tracta d’una troballa absolutament excepcional, tant per les seves característiques i estat de conservació, com per la manca de paral·lels arqueològics. Pensem que l’estructura es feu servir en el període 1600-1675, moment en que les galeres s’havien redimensionat i només es podien bastir aquí o a les noves Naus de la Generalitat, de major amplada.
