Sou a:
- Inici
-
Cercant 'Llocs de culte'
Vista del fossat. Fotografia: Júlia Miquel
Des de finals de 2012 i fins el març de 2013, promoguda per l’ajuntament de Puigcerdà i amb l’ajut de la Diputació de Girona, s’ha portat a terme l’excavació arqueològica del subsòl del campanar de l’antiga església parroquial de Santa Maria de Puigcerdà en el marc de la intervenció per a la restauració i l’adequació del seu entorn, sota la direcció dels arqueòlegs Júlia Miquel López i Oriol Achón Casas
Arran de l’excavació arqueològica s’ha pogut documentar l’evolució del temple des de la primera construcció romànica de finals del segle XII a inicis del XIII, que es troba representada per un dels murs de la nau i fins a tres contraforts. S’ha pogut constatar també la posterior transformació en un temple gòtic entre finals del segle XIII i inicis del XIV, i documentar les conseqüències dels desastres naturals que va patir l’indret: els terratrèmols de 1428, i altres d’accidents, com l’incendi del campanar el 1650 o del temple el 1785, i les posteriors reparacions que aquests desastres van originar. Els treballs arqueològics han permès constatar que el temple es va ampliar al segle XVII, amb la construcció de dues capelles laterals amb els seus vasos funeraris, i que també es va reformar l’atri i es va excavar un túnel del qual s’ha pogut documentar un tram de més de 12 metres, així com la construcció de capelles laterals a l’interior i la construcció del cor.
La documentació conservada ha possibilitat reconèixer les reformes fetes al segle XVIII per instal·lar un orgue, les reparacions i el programa decoratiu del segle XIX, i finalment, el procés d’espoli de l’església durant la Guerra Civil, amb el desmuntatge de les voltes i parets, per revendre’n els carreus i làpides, així com en el procés d’adequació de l’espai en ple franquisme.
A la darrera fase de la intervenció arqueològica es va realitzar una rasa al quadrant Nord-est del sector, amb la intenció de localitzar restes del fossat del tancament defensiu de la vila de finals segle XII, que ja s’havia evidenciat parcialment a l’interior d’un vas funerari que reaprofitava una arcada del pont d’accés que travessava el fossat per accedir al portal Nord. La rasa va confirmar l’existència d’un fossat retallat al terreny natural i la construcció de la primera església. El seu mur nord, reforçat per almenys tres contraforts, és utilitzat com a tancament de la vila closa en aquest sector de Puigcerdà.
Finalment l’excavació ha permès recuperar diferents elements patrimonials que formaven part de l’església gòtica i de les seves ampliacions del segle XVII, de la qual destaca la recuperació d’una clau de volta decorada i altres elements arquitectònics i decoratius de les portalades gòtiques.
| Galeria d’imatges |
Vista de la plaça dels Jueus de Besalú, on es troba situat el nou BCIN. Fotografia: Margarida Genera
El passat divendres 3 de maig va sortir publicada al DOGC (núm.6368) la declaració de bé cultural d’interès nacional (BCIN) , en la categoria de zona arqueològica, la sinagoga de Besalú (Garrotxa).
Un cop complert tots els tràmits preceptius en la instrucció de l’expedient, duta a terme pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia, finalment han estat declarades BCIN les restes d’aquest conjunt arqueològic sinagogal, molt ben conservat, que comprèn les restes de la sinagoga medieval, els banys rituals de purificació (el micvé), coneguts des de l’any 1964, sota una fàbrica de tints, i les restes del pati i de la sala d’oracions, posades al descobert al llarg de les intervencions arqueològiques efectuades entre els anys 2002 i 2003.
La sinagoga de Besalú és un dels pocs testimoniatges fins ara coneguts (que configuren l’edifici de la mateixa sinagoga, de la 2a meitat del segle XIII, juntament amb el micvé) documentats a Catalunya i a la península, no solament a través de les seves restes arqueològiques, sinó també per les evidències arxivístiques d’època medieval, i és, sens dubte, la sinagoga més emblemàtica de Catalunya.
| Descarregueu la declaració en pdf |
El proper 23 d’abril es presenta a l’Institutum Patristicum Augustinianum de Roma, el llibre “Las Construcciones cristianas de la Tarraconensis durante la Antigüedad Tardía: topografía, arqueología e historia” (Barcelona 2012, Edicions UB) de la doctora Jordina Sales Carbonell.
En l’acte intervindran Vincenzo Fiocchi Nicolai i Margherita Cecchelli, dos dels millors especialistes contemporanis en arqueologia paleocristiana, Angelo Di Berardino, autor de nombroses obres enciclopèdiques i de referència sobre la historia del Cristianisme primitiu, i Josep Vilella Masana, catedràtic d’Història Antiga de la UB i director del Grup de Recerques en Antiguitat Tardana (GRAT), en el marc del qual s’ha gestat aquest llibre. La doctora Sales es troba actualment a Roma fent recerca postdoctoral sobre diversos aspectes de l’edilícia cristiana en el marc de l’Imperi Romà.
| Descarregueu-vos la invitació clicant aquí |
La Societat Catalana d’Egiptologia ha programat per al mes de febrer diverses conferències dines el cicle dels dilluns de la Societat Catalana d’Egiptologia.
- Dilluns 11 de febrer: Los retratos el Fayum. Una imagen para la eternidad, a càrrec d’Esther Pons.
- Dilluns 18 de febrer: Culte als animals sagrats, a càrrec d’Irene Cordón.
- Dilluns 25 de febrer: Històries de la KV 55, a càrrec d’Enric Buendía.
Les sessions es portaran a terme de 19:30 h a 20:30 h al Saló de Plens de la Seu del Districte de l’Eixample (Carrer d’Aragó, 311).
|Per a més informació, podeu trucar al telèfon 934 578 120 o clicar aquí |
Piscina Baptismal del s. VI. Fotografia: Irene Gibrat - Servei d'Arqueologia
La intervenció arqueològica duta a terme al subsòl de l’església al llarg dels mesos d’octubre a desembre de 2012 ha donat uns resultats excepcionals que revelen el passat d’aquesta basílica, i també la importància de la Barchinona visigoda. La intervenció s’emmarca dins del Pla Barcino per la recuperació i posada en valor de la Barcelona romana, fruit d’un conveni de col·laboració entre l’Institut de Cultura de Barcelona i la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, i forma part d’un projecte de recerca arqueològica més ampli per l’estudi de la Barcelona cristiana i visigoda, dirigit per Julia Beltrán de Heredia.
La Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, una de les més antigues de Barcelona, està situada dins l’antic recinte emmurallat de Barcino, en la part central de la ciutat, en un indret que ha estat ocupat ininterrompudament des de l’època fundacional de la ciutat. Encara que l’actual temple d’estil gòtic es va aixecar a mitjan segle XIV, té uns precedents anteriors que han començat a aflorar en les intervencions que s’hi han dut a terme recentment.
La descoberta d’estructures de significativa importància a la nau de l’actual església de Sant Just i Pastor arran d’una intervenció arqueològica de l’any 2011, va donar les primeres dades arqueològiques que permetien situar l’antiguitat de l’església al segle VI. Posteriorment, la intervenció arqueològica de l’any 2012, centrada a l’actual sagristia de l’església gòtica, ha posat al descobert part d’una piscina baptismal, possiblement de planta de creu, un element de gran interès pel seu simbolisme.
La presència d’una piscina baptismal es vincula a la presència d’un bisbe , ja que a l’antiguitat tardana la pràctica del sagrament del baptisme estava reservada exclusivament als bisbes. D’altra banda, se sap que el grup episcopal de la ciutat es localitza sota la actual catedral, i també que en època visigòtica havia hagut una dualitat de culte (culte arrià i culte catòlic), per tant, ens trobem davant l’evidència de la coexistència de dos nuclis episcopals diferenciats en què la Basílica de Just i Pastor hauria estat la catedral catòlica de Barcelona Aquesta troballa reforça la hipòtesi llargament sostinguda que Sant Just i Pastor havia estat catedral, i la resitua al lloc que li pertoca històricament, desenterrant de l’oblit la rellevància històrica del temple.
| Decarregueu aquí la nota de premsa |
Fotografia: Ramon Maroto, CRBMC
La prestigiosa revista National Geographic ha seleccionat l’Encantat de Begues com un dels 12 grans descobriments de l’any, juntament amb troballes com el Temple Major de Ciutat de Mèxic, el lloc exacte on Juli Cèsar va ser apunyalat o el Temple del Sol Nocturn a Zotz, Guatemala.
L’Encantat de Begues va ser descobert l’estiu passat durant la campanya d’excavacions a la Cova de Sant Sadurní, a Begues (Barcelona). Té 6.500 anys d’antiguitat i s’ha convertit en l’estatueta prehistòrica de ceràmica més antiga de la Península Ibèrica. La figura, elaborada a principis del Neolític mig, mesura vuit centímetres d’alçada, i conserva el tronc, el coll i un dels braços, fet que ha permès apuntar que es tractés d’una representació masculina.
| Per a més informació, cliqueu aquí |
Recentment s’ha publicat el llibre “Las construcciones cristianas de la Tarraconensis durante la Antigüedad Tardía: topografía, arqueología e historia” de Jordina Sales Carbonell, guanyadora de la 8è edició del premi Memorial Josep Barberà.
El llibre conté una àmplia investigació sobre la implantació d’edificis cristians en els paisatges urbans i rurals de la província romana de la Tarraconensis, plantejat com un procés no lineal ni uniforme, sinó que es desenvolupà al llarg de diversos segles i sota una gran diversitat de formes i circumstàncies, que van afectar la topografia , l’urbanisme i les arquitectures del món clàssic pagà. L’estudi d’aquest fenomen és bàsic per entendre el primer cristianisme peninsular, ja que les transformacions que es produeixen a partir de la Pau de l’Església són variades i riques en formes i matisos. Els pocs testimonis actualment coneguts d’edilícia cristiana tardoantiga a Hispània constitueixen necessàriament, partint de les referències disponibles per a la resta de l’Imperi, una part molt residual de les esglésies i edificis cristians que de ben segur ja devien existir abans de l’arribada dels musulmans a la península Ibèrica. Per això, el catàleg clàssic d’aquests ítems s’amplia notablement mitjançant l’estudi exhaustiu de les fonts literàries de l’època i de les restes de determinats jaciments. A partir de l’inventari comentat i crític que s’ha elaborat en aquest llibre és possible observar una sèrie de regularitats significatives que permeten arribar a unes conclusions regionals extensibles a la resta de l’Imperi.
Podeu fullejar l’índex clicant aquí.
Com cada any, la Societat Catalana d’Egiptologia organitza Els dilluns de la Societat, un cicle de conferències que ens permetrà gaudir de l’egiptologia a través de l’exposició de diversos temes relacionats amb la civilització de l’antic Egipte.
Els dilluns de la Societat d’enguany constaran de les següents sessions:
NOVEMBRE
- Dia 19: “Llibre Howard Carter: la tomba de Tutankhamon”. Tertúlia literària a càrrec de Imma Panyella.
- Dia 26: “Jardins de l’Antic Egipte” a càrrec de Mercè Gaya.
DESEMBRE
- Dia 3: “Heka”, a càrrec de Fernando Estrada.
- Dia 10: “El déu Thot” a càrrec de Maite Mascort.
- Dia 17: “Els déus estrangers al panteó egipci”, a càrrec de Núria Castellano.
Les sessions seràn al Saló de Plens de la Seu del Districte de l’eixample, C/ Aragó, 311, de les 19:30 a les 20:30h.
| Descarregar programa |
La Pierre Plantée (Lacaune). Fotografia: Araceli Martín
Del 12 al 16 de setembre de 2012 va tenir lloc el III Col·loqui Internacional sobre estatuària megalítica “Pierres levées et statues-menhirs au Néolithique” a Saint-Pons de Thomières, organitzat pel Grup Arqueològic de Sanit-Ponais, amb la col·laboració de totes les institucions polítiques i culturals de la zona relacionades amb el patrimoni cultural i mediambiental.
Les comunicacions d’enguany han tractat registres diacrònics de tots els continents, des de la Polinèsia a Etiòpia o Senegal, Mongòlia, Pròxim Orient i Europa. Pel que fa al a Península Ibèrica, Manuel Calado ha actualitzat la informació dels menhirs de Portugal i Primitiva Bueno, Rodrigo Balbin i Rosa Barroso han fet una síntesi d’Espanya, incidint sobretot en Andalusia i el sector oest peninsular.
La informació sobre Catalunya es va sintetitzar en tres comunicacions: “Estàtues menhirs i esteles antropomorfes” a càrrec de Pablo Martínez, Andreu Moya i Joan B. Lopez; “Noves aportacions de Reguers de Seró (Artesa de Segre)” a càrrec dels ponents citats anteriorment i Joan Guivernau i “Contextualització cultural a partir dels marcadors ceràmics”, a càrrec d’Araceli Martín (Arqueòloga i Responsable Pla d’Espais de protecció arqueològica del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya), Pablo Martínez, Josep Tarrús, Josep Gallart, Xavier Oms, Andreu Moya, Joan López, Mireia Pedro i Manel Edo.
El col·loqui, que va destacar per la seva organització impecable, l’alta participació, un òptim nivell i la preocupació generalitzada per la preservació d’aquest patrimoni únic, va comptar amb la realització de diverses visites al Museu de Prehistòria regional de Saint-Pons-de-Thomières i al Centre d’Interpretació de Murat, així com a diferents estàtues menhirs del país Saint-Ponais i la Rouergue, entre les quals la de Montalet, trencada in situ, i La Pierre Plantée (Lacaune), que amb 4,5 metres i quasi 10 tones de pes és la més alta allà coneguda i només superada en alçada per la del Pla de les Pruneres de Mollet (Catalunya).
Vista general del marge amb els carreus del mausoleu romà reaprofitats. Fotografia: Magí Miret
El passat mes de juny, el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya va dur a terme una intervenció arqueològica d’urgència a la Vil·la romana del Casalot d’Espuny amb l’objectiu de determinar l’origen de diversos blocs de pedra desplaçats que haurien format part d’un antic mausoleu ubicat a l’entrada de la Vila romana del Casalot.
La zona del Penedès va ser intensament poblada durant l’època romana, tal i com testimonien les nombroses restes d’establiments romans o villae conegudes fins al moment. Un d’aquests establiments és la sumptuosa Vil·la romana del Casalot d’Espuny, situada al nord de Vilafranca del Penedès i que va ser descoberta a la dècada dels anys cinquanta per membres de la Secció d’Arqueologia del Museu de Vilafranca. Els diversos sondejos que van realitzar van permetre localitzar restes de murs i sitges, així com la recuperació de diversos materials arqueològics, com un fust de columna, pintures murals, tessel·les soltes de mosaic, vaixella de taula o grans gerres d’emmagatzematge. La cronologia dels materials documentats mostra una ocupació ininterrompuda des del segle I aC fins al segle V dC.
L’any 1997, l’esplanació d’un camp per a replantar una vinya va provocar la destrucció parcial d’algunes restes constructives de la vil·la i diverses sepultures, motiu pel qual, l’any següent es va realitzar una intervenció d’urgència per a documentar les restes afectades i delimitar l’extensió del jaciment. Durant les tasques d’excavació, es van localitzar diverses estructures de la vil·la, com un paviment d’hipocaust corresponent als banys termals de l’àrea residencial de la vila. Aquests treballs van permetre constatar la importància i el relatiu bon estat de conservació del jaciment.
Finalment, l’any 2011 la crema de rostolls del marge d’una vinya situada prop de la zona de necròpolis ja coneguda del Casalot d’Espuny va posar al descobert diversos blocs juxtaposats de pedra calcarenita local ben escairats i disposats al llarg de 9 metres, alguns dels quals estaven decorats. Aquest fet va portar a plantejar-se que es pogués tractar de blocs que haguessin format part d’un monument funerari monumental. Per tal de conèixer les característiques d’aquestes restes i poder protegir-les el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya va dur a terme el passat mes de juny la citada intervenció d’urgència, que va ser encarregada a l’empresa Àtics i va comptar amb la col·laboració del propietari dels terrenys, el senyor Jaume Gallego Rovira.
La intervenció va permetre comprovar que els blocs no es trobaven in situ sinó que van ser extrets d’algun punt de l’entorn durant la realització dels treballs agrícoles fa més d’un segle, moment en que van ser reaprofitats per bastir una part del marge de separació de dos camps (feixa). Les dimensions, els acabats de les superfícies i la presència d’elements decoratius en aquests blocs fan pensar que en algun indret molt proper hauria existit un mausoleu monumental, datat en època alt-imperial situat, molt probablement, prop d’algun camí d’accés a la Vil·la del Casalot d’Espuny on pugés ser fàcilment contemplat pels vianants. Sembla ser que el Mausoleu de la Vil·la del Casalot d’Espuny podria ser similar al conegut com a Torre d’Hèrcules o de Sant Josep situat a Vila Joiosa, a la Marina Baixa (Alacant) i que data de mitjans del selge II dC.
| Vegeu imatge del Mausoleu de la Torre d’Hèrcules |
